TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVI)

CAPÍTOL XVI



Primers dies de Novembre.
Les germanes Raines havien anat amb els seus nuvis cap a una bolera. Les dues noies van aconseguir bones puntuacions, amb diversos “strikes”. En Tommy va aconseguir un, sent aplaudit per la seva núvia i pels altres.
--Que no ho aconsegueixes altra vegada? –li va desafiar la Kathy.
--Per descomptat –va contestar ell.
Però aquesta vegada no ho va aconseguir. Es va emprenyar una mica.
--Merda! –va rondinar.
--Tranquil, Tommy, que els paios no sabeu perdre... sobretot si us enfrenteu amb una dona –va dir la Kathy, amb lucidesa.
--Quina intel•ligència...! –va ironitzar ell.
--D'aquí podria treure un bon discurs moral i transcendent, però no cal ara, nanos –va dir la Judy--. La situació és tan absurda que no cal parlar-ne.
Fotent-se els uns als altres durant tot l'estona van passar la tarda, que recordem que era un Dissabte del primer cap de setmana de Novembre. Ara mateix estan més junts que mai, encara que no sabem gens d’en Tommy i la Kathy, que com en aquesta novel•la són personatges secundaris i no tenen gaire pes a la narració, no estem tant en el dia a dia d'ells mateixos... i podrien així mateix tenir molts problemes.
Per exemple, un dia, quan la Kathy escoltava una cançó d'aquelles del rock en català que es va portar de Barcelona i la ballava amb un amic del seu conjunt musical que li demanava que li traduís la lletra d'aquesta cançó a l'anglès (ell no entenia ni el català ni l'espanyol), en Tommy va arribar a agafar gelosia d'aquell noi, dit Jerry Wright, que és guitarrista. Li semblava que ella i en Jerry estaven massa “enrotllats”.
--Quina bestiesa! –va opinar la Kathy, com era d'esperar--. En Jerry i jo només ballàvem aquesta cançó. No hi ha gens de dolent. I no m'atreu aquest noi.
--L‘has mirat...! –va rondinar en Tommy.
--Veus...? Ja t'ha vingut aquest tarannà masclista.
--No em surtis ara amb demagògies feministes, Kathy. Això no té gens a veure amb això.
--Que estàs segur...? Tommy, que això que em dius no t'ho creus ni tu mateix. Tens una gelosia que...
--I ara...! Vosaltres les ties sempre teniu que ser unes santes i unes màrtirs, i els paios, sempre uns tocacollons o els dolents de la pel.li.
--Però quin cony li dius...? –els va preguntar en Jerry Wright, que havia presenciat, sense que s'adonessin, tota la discussió. I en veure que anava sobre ell, primer es va sobresaltar i després va decidir intervenir per a defensar la seva absoluta innocència. Primer els va escoltar com si estigués en un partit de tennis, girant el cap a qui estigués parlant en aquest moment. I finalment va assajar mentalment la resposta, que va ser--: Us comporteu com dos tocacollons, i perdoneu-me... Bé, només en Tommy sembla un tocacollons... Jo no tinc gens a veure amb la Kathy, Tommy. Només som amics, a més de companys del mateix conjunt musical. I no tinguis por, que a la teva Kathy no te la tocaré més, que jo només toco a les meves guitarres, he, he...
La Kathy va riure d’amagatotis l'acudit no gaire afortunat d’en Jerry, i per si de cas, es va tapar la boca immediatament. En Tommy no va riure gens, és clar. A més, ell va arrufar el nas, no per gelosia, que hi havia comprovat que eren infundats, sinó per que havia fet un ridícul que no se li oblidaria en la vida.
I més tard, en Tommy es va assabentar que en Jerry tenia inclinacions homosexuals, així que ja no va tenir més gelosia d'ell... encara que aquí la Kathy, després, va sospitar que en Tommy també podria tenir una mica d'aquestes inclinacions sexuals, perquè semblava que tenia una certa companyonia amb en Jerry. Aquí, millor que passem a altres coses...
Tornem amb la Winnie i l’Arthur, que cadascú preparava una cosa diferent, ella una nova pel•lícula que dirigiria i ell una altra que interpretaria. L’Arthur hi havia tornat a Nova York i duia vídeos amb gent de Milwaukee (Wisconsin), des de la seva gent més típica i tòpica fins a la que no ho era gens. Així volia aprendre's bé la manera autèntica de comportar-se dels seus habitants, els seus gestos, els seus gustos, la seva idiosincràsia, etc.
--Hi creus que així aconseguiràs ficar-te bé, en el teu paper? –li va preguntar la Winnie, potser una pregunta ximple, massa òbvia, però ocorria que ella hi veia que als vídeos sortia una mena de gent massa pintoresca perquè fóra la representant típica de les gents d'una ciutat com a Milwaukee, Wisconsin. Això és una mica el que la Winnie sempre ha tractat d'evitar: els llocs comuns que no tinguin a veure amb la realitat.
--No, Winnie, estàs molt equivocada. Aquest és el primer vídeo que m'han donat, i aquí surt gent de Milwaukee que és molt peculiar, però no és el seu major representant. I així vull formar el meu paper, amb tots els punts de vista possibles. ¿Que no has fet el mateix per a la teva pel•lícula sobre els hispans?
--Eh, sí, tens raó, estimat, perdona'm –va dir ella, afectuosa i fent-li carícies amb la mà pel coll--. Estic una mica nerviosa, per que vull fer quelcom bo de debò, que agradi a tothom, però en aquest fotut país, en aquest fotut món, això serà un miracle.
--Vinga, maca, no et posis pedant.
--Perdona, nano...
Van deixar de parlar i van fer “una altra cosa”. Ja saben: fer-se morrejos, etc. etc.
Mentre ells preparaven els seus respectius treballs, han passat diversos dies...
En Curtis Greene no ho ha tingut tan fàcil ni tan tranquil o romàntic com la Winnie i l’Arthur. Va tenir una forta discussió amb la Jacqueline Forrest.
--Jackie, ets una malparida! –cridava ell.
--I tu un tocacollons! –cridava ella.
--Guarra!
--Fastigós!
--Puta!



--I tu un fill de la gran puta!
Després de soltar-se epítets tan “finets” com aquests, es van separar. Què havia passat, si tot semblava anar bé? Doncs que ell va començar a comportar-se amb ella com si fóra de la seva propietat, ja que la Jacqueline prefereix plantejar-se la vida a la seva manera, encara que a ell no li agradés. A més, ell ja semblava haver-se cansat d'ella i volia lligar-se a una altra noia (fins i tot se’n recorda de la Judy)...
Va agafar una cervesa i va voler beure-se-la d'un glop, però estava calent, ja que hi havia oblidat ficar-la abans a la nevera i per tant estava a temperatura ambient. La va escopir amb una ganyota evident de fàstic. Sense exagerar. La va deixar sobre la taula, mentre es netejava els llavis amb la mà de les restes de la beguda, i després d'allò va decidir deixar-se de planys sobre el seu fracàs amb la Jacqueline Forrest.
--Hi hauré d'anar una altra vegada al bar on hi treballa la Judy Raines, i intentar lligar-me-la. I tant se’m dóna que el seu nuvi me la talli –es va dir, amb determinació. Ja no li importava gens ni mica, no tenia gens a perdre. Així senten alguns la vida, quan no els va tant de bé com en voldrien.
I va sortir al carrer, volent anar cap al bar, però ves per on que no hi havia caminat gaire i va veure passar a una noia que ell va creure que era la Judy. Va pensar en cridar-la, en dir-la hola, però com no estava gens segur que fos ella, va decidir seguir-la sense que s'adonés.
La Judy, que efectivament era ella la noia aquella, anava a casa seva, i en Curtis va saber així on hi residia. Ella no se n’havia adonat que algú la seguís, i menys que fos en Curtis Greene.
Aquí, mentre caminava, la Judy pensava una de les seves reflexions amb acudit:
--La meva mare podria emprenyar-se si jo li digués que per al Dia de la Mare podria regalar-li un vídeo de “Psicosi” d'Alfred Hitchcock. Ha, ha, ha...!
Després va entrar pel portal, rient-se ella mateixa del seu acudit. En Curtis va continuar seguint-la amb la mirada. Ell també va entrar a la casa, discretament. Després de saber i assegurar-se en quin pis vivia, ell es va marxar de l'edifici.
A l'endemà ell va sortir de la seva feina, va tornar al carrer on viu la Judy. La va veure passar per la vorera d'enfront d'on hi era ell i va decidir creuar el carrer per a trobar-se amb ella cara a cara.
--Hola, Judy –li va dir, emocionat.
--Ep...?
Ella es va quedar desconcertada. Qui era aquest home?
--Sóc en Curtis Greene, que no te’n recordis? El paio al que vas conèixer al bar –va dir ell, una mica tímid, tement haver-se presentat davant ella de manera inadequada, com si anés un psicòpata o un assetjador sexual.
--Ah, hola, Curtis... no me’n recordava –va respondre ella, alleujada en saber qui era--. Que sorties ara de la teva feina, oi que sí?
--Sí, Judy. Que no tens gens a fer, ara?
--No.
--Que podem pujar a casa teva...? –es va atrevir en Curtis a fer aquest tipus de preguntes.
--Bé –va contestar ella.
--Bé...? Això és que si?
--Sí, Curtis, podem.
Passava que la Judy hi havia contestat sense gens d’entusiasme, i en Curtis no hi pensava que ella volgués pujar a casa seva acompanyada d'ell. En aclarir-se això, van pujar plegats.
En entrar a la casa, els va veure arribar la Mallory, la mare de la Judy. Els va preguntar:
--Hola... Qui és, Judy? Un amic teu? –i va assenyalar al noi amb el dit índex.
--Si. Es diu Curtis, i vol ser actor.
--Ah, molt bé. Hola, Curtis. Sóc la mare de la Judy.
--Encantat.
Van entrar a la sala i allí hi eren en Ralph, el pare, en Tommy i la Kathy.
--Hola, Judy –va saludar aquesta última--. Qui és...? Un amic?
La Kathy també li va assenyalar amb el dit. La Judy va contestar com en la conversa breu amb la seva mare.
--I tu... com et dius? –li va preguntar en Curtis a la Kathy.
--Kathy. Sóc la germana de la Judy, i aquest –va assenyalar en Ralph—és el meu pare.
--Gràcies –va contestar en Curtis, donant-li la mà al Ralph.
--I en Jarvis on hi és, Judy? –va preguntar en Ralph a la seva filla.
--Treballant, Papà. Em vaig trobar amb en Curtis aquí baix, al carrer.
--Que vius per aquí? –va preguntar ara en Ralph al noi.
--Al número 14 del Carrer 27 Oest.
--Vaja, molt bé. I ets actor?
--Sí, treballo en... bé, encara estudio Art Dramàtic, però treballo a una drogueria... Diuen que... que potser tinc talent per a ser actor.
--Pots asseure't, Curtis –en Ralph li va oferir asseure's al sofà de la sala.
--Gràcies, no vull molestar-los... –va dir en Curtis, educadament.
Etc. Etc. Etc.
Després van parlar durant una estona, fins que el noi va haver de marxar-se a casa seva.
Abans d'anar-se, la Judy i ell es van acomiadar a la porta, ja que ella s’hi quedava. Ella, de cop i volta, se li va quedar mirant i li va dir, en veu no molt alta perquè els seus pares no la puguessin sentir:
--Curtis, vull cardar amb tu...
--Què dius, Judy...? –va preguntar ell, que no semblava haver entès bé aquella proposició.
--Ep, perdona... Que demà tens alguna cosa que fer? –va dir ella com una mica trasbalsada, sense saber perquè li estava dient allò.
--No... –va contestar ell finalment.
--Ens trobem a casa teva? –es va atrevir a dir-li la Judy.
--Em... si...
Parlaven molt baixet, per si de cas, per si els escoltés algun veí o algun dels parents de la Judy. Però ja hi havien quedat per a trobar-se a la casa d'ell molt aviat. ¿I per que la Judy hi havia acceptat per que li havia dit que si i que volia fer-ho amb ell? Per que la Judy, malgrat els intents de dies anteriors, no havia pogut oblidar-se completament d’en Curtis.
Per això, a l'endemà, aprofitant que en Jarvis aleshores estava treballant, la Judy es va anar a la casa d’en Curtis. Va pujar al pis corresponent i ell li va obrir la porta.
--Hola, Judy.
--Hola, Curtis.
Es van fer petons en les dues galtes, en forma de salutació.
--Passa.
--Gràcies.
Aquestes dues últimes paraules les van dir en forma una mica tímida, però alhora afectuosa i insinuant.
Després van acabar com s’imaginaran tots vostès, i en el lloc habitual per a aquests casos. Van començar tot com s’ho imaginava la Judy, ja contat detalladament en un altre capítol d'aquesta novel•la. Tanmateix, la relació sexual va ser ràpida, tot just vint minuts, ja que ella havia de tornar ràpidament a casa seva, però gairebé ni es van adonar del que feien durant aquests vint minuts, en ser tot allò tan ràpid.
Però se'ls veia cares de satisfacció, de plaer.
--Cony, ens ha sortit fantàstic –va opinar la Judy, assecant-se la suor del front amb la mà esquerra.
--Me n’alegro –va dir en Curtis, que sempre hi havia estat, en el fons, una mica fanfarró, mentre fumava un cigarret.
La Judy feia una expressió estranya, girant-se’l d’esquena, mirant fixament la finestra, que tenia les persianes baixades. Semblava preocupada.
Més tard, estant ja al carrer i tornant a casa seva, ella seguia exactament igual. Va aconseguir dissimular aquesta preocupació davant en Curtis, amb somriures difícils de fingir però que ell les hi va fer creure, volent aparentar que estava ben satisfeta, una cosa que no era cert ni gens ni mica.
--Però quin cony estic fent...? –es deia a si mateixa, com maleint-se--. Dec estar amb en Jarvis, no amb un altre! No vull dir que pertanyo en Jarvis, que no és veritat, ja que som parella, però no esclaus un de l'altre... Però... merda! Si l'amor lliure pogués ser ben vist, podria cardar amb tots dos alhora, o amb un primer i amb l'altre després! Però es posaria gelós i...
La Judy va reflexionar i va meditar molt sobre això, i fins i tot pensava que ella no pertanyia a ningú, que ella creia en l'amor lliure, sobretot quan algun dels seus exnuvis hi havia volgut posseir-la massa... però que això és massa complicat. Es va acordar d'una pel•lícula, “Un amor d'estiu”, a la qual una noia i un noi passaven unes vacances en una illa grega, i allí ell coneixia a una francesa. Després, la noia va haver d'acceptar que ell també estimava a l'altra, a més d'ella, i així van formar un res d’ortodox “ménage-à-trois”. Fins que va començar a fallar.
Malgrat el final feliç, que tots tres, que semblava que no tornarien a estar junts d'aquella manera, finalment decideixen tornar a formar el trio, i ho celebren en l'escena final, tirant-se tots nus al mar des d'un penya-segat no gens alt, no semblava tot un conte de fades...
En fi, tot el que els hem contat sobre aquest últim assumpte sembla absurd. Ella, la Judy Raines, que en diverses ocasions havia reprovat que molts homes tinguessin relacions amb diverses dones alhora... però sempre prohibint a elles que també fessin el mateix amb els homes, clar. Així de malament havia vist ella aquest problema de la Humanitat. I la Judy no sabia què fer. Va tornar a acordar-se de la pel•lícula que hem comentat abans... però finalment va pensar que només era això, una pel•lícula. I que la van fer en l'època en la qual encara estava de moda l'amor lliure, que àdhuc no havia tornat la família tradicional emparada per en Ronald Reagan i els seus acòlits.
Va arribar a casa, i aquí va poder dissimular el que sentia molt millor que no pas la vegada anterior, doncs ja tenia la lliçó bé apresa. I es va acordar de les lliçons que li van donar quan va estudiar Art Dramàtic perquè el seu comportament resultés convincent.
A l'endemà, va decidir anar a casa d’en Jarvis ràpidament, per a estar amb ell. I a més sabia què fer, és clar, amb aquell embolic que a poc a poc començava a no controlar. Va preferir veure al seu nuvi a casa seva. Després no sabia ella què passaria.
Va pujar al pis corresponent i va trucar a la porta.
Semblava que ell no hi era, no contestava en passar uns segons després de trucar a aquesta porta.
Va tornar a trucar.
Va pensar en marxar-se, doncs, en no sentir cap resposta de cap tipus per part d’en Jarvis. Però llavors va escoltar un sorellet, suau, gairebé imperceptible, una cosa que, no sabia la raó, li va semblar força sospitós.
--Que no és això un panteix, com si algú estigués fent l'amor aquí dintre? –es va preguntar, ben intrigada.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVI)

CAPÍTULO XVI





Primeros días de Noviembre.
Las hermanas Raines habían ido con sus novios a una bolera. Las dos chicas consiguieron buenas puntuaciones, con varios “strikes”. Tommy consiguió uno, siendo aplaudido por su novia y por los demás.
--¿A que no lo consigues otra vez? –le desafió Kathy.
--Por supuesto –contestó él.
Pero ésta vez no lo consiguió. Se cabreó un poco.
--¡Mierda! –gruñó.
--Tranquilo, Tommy, que los tíos no sabeis perder... sobre todo si os enfrentais con una mujer –dijo Kathy, con lucidez.
--¡Qué inteligencia...! –ironizó él.
--De aquí podría sacar un buen discurso moral y trascendente, pero no hace falta, tíos –dijo Judy--. La situación es tan absurda que no hace falta.
Cachondeándose los unos a los otros durante todo el rato pasaron la tarde, que recordemos que era un Sábado del primer fin de semana de Noviembre. Ahora mismo están más juntos que nunca, aunque no sabemos mucho de Tommy y Kathy, que como en ésta novela son personajes secundarios y no tienen mucho peso en la narración, no estamos tanto en el día a día de ellos mismos... y podrían asimismo tener muchos problemas.
Por ejemplo, un día, cuando Kathy escuchaba una canción de aquellas del rock en catalán que se trajo de Barcelona y la bailaba con un amigo de su conjunto musical que le pedía que le tradujera la letra de dicha canción al inglés (él no entendía ni el catalán ni el español), Tommy llegó a coger celos de aquel chico, llamado Jerry Wright, que es guitarrista. Le parecía que ella y Jerry estaban demasiado “enrollados”.
--¡Qué chorrada! –opinó Kathy, como era de esperar--. Jerry y yo sólo bailábamos esa canción. No hay nada de malo. Y no me atrae ese chico.
--¡Le has mirado...! –gruñó Tommy.
--¿Ves...? Ya te ha venido esa forma de ser machista.
--No me salgas ahora con demagogias feministas, Kathy. Esto no tiene nada que ver con eso.
Estás seguro...? Tommy, que eso que me dices no te lo crees ni tú mismo. Tienes unos celos que...
--¡Venga ya...! Vosotras las tías siempre teneis que ser unas santas y unas mártires, y los tíos, siempre unos gilipollas ó los malos de la peli.
--¿Pero qué coño le sueltas...? –les preguntó Jerry Wright, que había presenciado, sin que se dieran cuenta, toda la discusión. Y al ver que iba sobre él, primero se sobresaltó y luego decidió intervenir para defender su absoluta inocencia. Primero les escuchó como si estuviera en un partido de tenis, girando la cabeza a quien estuviera hablando en ese momento. Y finalmente ensayó mentalmente la respuesta, que fue--: Os comportais como dos gilipollas, y perdonadme... Bueno, sólo Tommy parece gilipollas... Yo no tengo nada que ver con Kathy, Tommy. Sólo somos amigos, además de compañeros del mismo conjunto musical. Y no tengas miedo, que a tu Kathy no te la tocaré más, que yo sólo toco a mis guitarras, je, je...
Kathy rió por lo bajinis el chiste no muy afortunado de Jerry, y por si acaso, se tapó la boca inmediatamente. Tommy no rió nada, claro. Además, él frunció el ceño, no por celos, que había comprobado que eran infundados, sino por que había hecho un ridículo que no se le olvidaría en la vida.
Y más tarde, Tommy se enteró de que Jerry tenía inclinaciones homosexuales, así que ya no tuvo más celos de él... aunque aquí Kathy, después, sospechó que Tommy también podría tener algo de dichas inclinaciones sexuales, por que parecía que tenía una cierta camaradería con Jerry. Aquí, mejor que pasemos a otras cosas...
Volvamos con Winnie y Arthur, que cada uno preparaba algo distinto, ella una nueva película que dirigiría y él otra que interpretaría. Arthur había vuelto a Nueva York y llevaba vídeos con gente de Milwaukee (Wisconsin), desde su gente más típica y tópica hasta la que no lo era tanto. Así quería aprenderse bien la manera verdadera de comportarse de sus habitantes, sus gestos, sus gustos, su idiosincrasia, etc.
--¿Crees que así conseguirás meterte bien en tu papel? –le preguntó Winnie, quizás una pregunta tonta, demasiado obvia, pero ocurría que ella veía que en los vídeos salía un tipo de gente demasiado pintoresca para que fuera la representante típica de las gentes de una ciudad como Milwaukee, Wisconsin. Eso es algo que Winnie siempre ha tratado de evitar: los lugares comunes que no tengan que ver con la realidad.
--No, Winnie, estás muy equivocada. Éste es el primer vídeo que me han dado, y aquí sale gente de Milwaukee que es muy peculiar, pero no es su mayor representante. Y así quiero formar mi papel, con todos los puntos de vista posibles. ¿No has hecho lo mismo para tu película sobre los hispanos?
--Eh, sí, tienes razón, cariño, perdóname –dijo ella, cariñosa y haciéndole caricias con la mano por el cuello--. Estoy algo nerviosa, por que quiero hacer algo bueno de verdad, que guste a todo el mundo, pero en éste jodido país, en éste jodido mundo, eso será un milagro.
--Anda, maja, no te pongas pedante.
--Perdona, tío...
Dejaron de hablar e hicieron “otra cosa”. Ya saben: morrearse, etc. etc.
Mientras ellos preparaban sus respectivos trabajos, han pasado varios días...
Curtis Greene no lo ha tenido tan fácil ni tan tranquilo ó romántico como Winnie y Arthur. Tuvo una fuerte discusión con Jacqueline Forrest.
--¡Jackie, eres una hija de puta! –gritaba él.
--¡Y tú un gilipollas! –gritaba ella.
--¡Guarra!
--¡Asqueroso!
--¡Puta!
--¡Y tú un hijo de la gran puta!
Después de soltarse epítetos tan “finos” como estos, se separaron. ¿Qué había pasado, si todo parecía ir bien? Pues que él empezó a comportarse con ella como si fuera de su propiedad, ya que Jacqueline prefiere plantearse la vida a su manera, aunque a él no le gustase. Además, él ya parecía haberse cansado de ella y quería ligarse a otra chica (aun se acuerda de Judy)...
Cogió una cerveza y quiso bebérsela de un trago, pero estaba caliente, ya que había olvidado meterla antes en la nevera y por lo tanto estaba a temperatura ambiente. La escupió con una mueca evidente de asco. Sin exagerar. La dejó sobre la mesa, mientras se limpiaba los labios con la mano de los restos de la bebida, y después de aquello decidió dejarse de lamentaciones sobre su fracaso con Jacqueline Forrest.
--Tendré que ir otra vez al bar en donde trabaja Judy Raines e intentar ligármela. Y me importa una mierda que su novio me la corte –se dijo, con determinación. Ya no le importaba nada, no tenía nada que perder. Así sienten algunos la vida, cuando no les va tan bien como querrían.
Y salió a la calle, queriendo ir al bar, pero hete aquí que no había caminado mucho y vio pasar a una chica que él creyó que era Judy. Pensó en llamarla, en decirla hola, pero como no estaba muy seguro de que fuese ella decidió seguirla sin que se diera cuenta.
Judy, que efectivamente era ella la chica de marras, iba a su casa, y Curtis supo así en dónde residía. Ella no se había dado cuenta de que alguien la siguiera, y menos que fuese Curtis Greene.
Aquí, mientras caminaba, Judy pensaba una de sus reflexiones con chiste:
--Mi madre podría cabrearse si yo le dijese que para el Día de la Madre podría regalarle un vídeo de “Psicosis” de Alfred Hitchcock. ¡Ja, ja, ja...!
Después entró por el portal, riéndose ella sola de su propio chiste. Curtis continuó siguiéndola con la mirada. Él también entró en la casa, discretamente. Después de saber y asegurarse en qué piso vivía, él se marchó del edificio.
Al día siguiente él salió de su trabajo, volvió a la calle en donde vive Judy. La vio pasar por la acera de enfrente de donde estaba él y decidió cruzar la calle para encontrarse con ella frente a frente.
--Hola, Judy –le dijo, emocionado.
--¿Eh...?
Ella se quedó desconcertada. ¿Quién era ese hombre?
--Soy Curtis Greene, ¿no te acuerdas? El tío al que conociste en el bar –dijo él, algo tímido, temiendo haberse presentado ante ella de manera inadecuada, como si fuera un psicópata ó un acosador sexual.
--Ah, hola, Curtis... no me acordaba –contestó ella, aliviada al saber quién era--. ¿Salías ahora de tu trabajo?
--Sí, Judy. ¿No tienes nada que hacer ahora?
--No.
--¿Podemos subir a tu casa...? –se atrevió Curtis a hacer éste tipo de preguntas.
--Bien –contestó ella.
--¿Bien...? ¿Eso es que sí?
--Sí, Curtis, podemos.
Sucedía que Judy había respondido sin mucho entusiasmo, y Curtis no pensaba que ella quisiera subir a su casa acompañada de él. Al aclararse esto, subieron juntos.
Al entrar en la casa, los vio llegar Mallory, la madre de Judy. Les preguntó:
--Hola... ¿Quién es, Judy? ¿Un amigo tuyo? –y señaló al chico con el dedo índice.
--Sí. Se llama Curtis, y quiere ser actor.
--Ah, muy bien. Hola, Curtis. Soy la madre de Judy.
--Encantado.
Entraron en la salita y allí estaban Ralph, el padre, Tommy y Kathy.
--Hola, Judy –saludó ésta última--. ¿Quién es...? ¿Un amigo?
Kathy también le señaló con el dedo. Judy contestó como en la conversación breve con su madre.
--¿Y tú... cómo te llamas? –le preguntó Curtis a Kathy.
--Kathy. Soy la hermana de Judy, y éste –señaló a Ralph—es mi padre.
--Gracias –contestó Curtis, dándole la mano a Ralph.
--¿Y Jarvis dónde está, Judy? –preguntó Ralph a su hija.
--Trabajando, Papá. Me encontré con Curtis aquí abajo, en la calle.
--¿Vives por aquí? –preguntó ahora Ralph al chico.
--En el número 14 de la Calle 27 Oeste.
--Vaya, muy bien. ¿Y eres actor?
--Sí, trabajo en... bien, todavía estudio Arte Dramático, pero trabajo en una droguería... Dicen que... que quizás tengo talento para ser actor.
--Puedes sentarte, Curtis –Ralph le ofreció sentarse en el sofá de la salita.
--Gracias, no quiero molestarles... –dijo Curtis, educadamente.
Etc. Etc. Etc.
Luego hablaron durante un rato, hasta que el chico tuvo que marcharse a su casa.
Antes de irse, Judy y él se despidieron en la puerta, ya que ella se quedaba en casa. Ella, de repente, se le quedó mirando y le dijo, en voz no muy alta para que sus padres no le oyeran:
--Curtis, quiero follar contigo...
--¿Qué dices, Judy...? –preguntó él, que no parecía haber entendido bien aquella proposición.
--Eh, perdona... ¿Mañana tienes algo que hacer? –dijo ella como algo compungida, sin saber por qué le estaba diciendo aquello.
--No... –contestó él finalmente.
--¿Nos encontramos en tu casa? –se atrevió a decirle Judy.
--Em... sí...
Hablaban muy bajito, por si acaso, por si les oyese algún vecino ó alguno de los parientes de Judy. ¿Pero ya habían quedado para encontrarse en la casa de él muy pronto? ¿Y por que Judy había aceptado por que le había dicho que sí y que quería montárselo con él? Por que Judy, a pesar de los intentos de días anteriores, no había podido olvidarse completamente de Curtis.
Por ello, al día siguiente, aprovechando que Jarvis aun estaba trabajando, Judy se fue a la casa de Curtis. Subió al piso correspondiente y él le abrió la puerta.
--Hola, Judy.
--Hola, Curtis.
Se dieron besos en las dos mejillas, en forma de saludo.
--Pasa.
--Gracias.
Éstas dos últimas palabras las dijeron en forma algo tímida, pero a la vez cariñosa e insinuante.
Luego acabaron como imaginarán todos ustedes, y en el sitio habitual para éstos casos. Empezaron todo como se lo imaginaba Judy, ya contado detalladamente en otro capítulo de ésta novela. Aun así, la relación sexual fue rápida, apenas veinte minutos, ya que ella tenía que regresar rápidamente a su casa, pero casi ni se dieron cuenta de lo que hacían durante esos veinte minutos al ser todo tan rápido.
Pero se les veía caras de satisfacción, de placer.
--Coño, nos ha salido fantástico –opinó Judy, secándose el sudor de la frente con la mano izquierda.
--Me alegro –dijo Curtis, que siempre había sido, en el fondo, un poco fanfarrón, mientras fumaba un cigarrillo.
Judy ponía una cara extraña, dándole la espalda, mirando fijamente la ventana, que tenía las persianas bajadas. Parecía preocupada.
Más tarde, estando ya en la calle y volviendo a su casa, ella seguía exactamente igual. Consiguió disimular ésta preocupación ante Curtis, con sonrisas difíciles de fingir pero que él se las creyó, queriendo aparentar que estaba bien satisfecha, algo que no era nada cierto.
--¿Pero qué coño estoy haciendo...? –se decía a sí misma, como maldiciéndose--. ¡Debo de estar con Jarvis, no con otro! No quiero decir que pertenezco a Jarvis, que no es verdad, ya que somos pareja, pero no esclavos uno del otro... Pero... ¡mierda! ¡Si el amor libre pudiera ser bien visto, podría follar con los dos a la vez, ó con uno primero y con el otro después! Pero se pondría celoso y...
Judy reflexionó y meditó mucho sobre esto, e incluso pensaba que ella no pertenecía a nadie, que ella creía en el amor libre, sobre todo cuando alguno de sus ex novios había querido poseerla demasiado... pero que esto es demasiado complicado. Se acordó de una película, “Un amor de verano”, en la que una chica y un chico pasaban unas vacaciones en una isla griega, y allí él conocía a una francesa. Después, la chica tuvo que aceptar que él también amaba a la otra, además de a ella, y así formaron un nada ortodoxo “ménage-à-trois”. Hasta que empezó a fallar.
Pese al final felíz, en que los tres, que parecía que no volverían a estar juntos de aquella manera, finalmente deciden volver a formar el trío, y lo celebran en la escena final, zambulliéndose desnudos al mar desde un acantilado no muy alto, no parecía todo un cuento de hadas...

En fin, todo lo que les hemos contado sobre éste último asunto parece absurdo. Ella, Judy Raines, que en varias ocasiones había reprobado que muchos hombres tuviesen relaciones con varias mujeres a la vez... pero siempre prohibiendo a ellas que también hiciesen lo mismo con los hombres, claro. Así de mal había visto ella éste problema de la Humanidad. Y Judy no sabía qué hacer. Volvió a acordarse de la película que hemos comentado antes... pero finalmente pensó que sólo era eso, una película. Y que la hicieron en la época en la que todavía estaba de moda el amor libre, que aun no había vuelto la familia tradicional amparada por Ronald Reagan y sus acólitos.
Llegó a casa, y aquí pudo disimular lo que sentía mucho mejor que la vez anterior, pues ya tenía la lección bien aprendida. Y se acordó de las lecciones que le dieron cuando estudió Arte Dramático para que su comportamiento resultara convincente.
Al día siguiente, decidió ir a casa de Jarvis rápidamente, para estar con él. Y ano sabía qué hacer, claro, con aquel enredo que poco a poco empezaba a no controlar. Prefirió ver a su novio en su casa. Luego no sabía ella qué pasaría.
Subió al piso correspondiente y llamó a la puerta.
Parecía que él no estaba, no contestaba al pasar unos segundos después de llamar a dicha puerta.
Volvió a llamar.
Pensó en marcharse, pues, al no sentir respuesta de ningún tipo por parte de Jarvis. Pero entonces oyó un ruidito, suave, casi imperceptible, algo que, no sabía la razón, le pareció bastante sospechoso.
--¿No es eso un jadeo, como si alguien estuviese haciendo el amor ahí dentro? –se preguntó, harto intrigada.

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XV)

CAPÍTOL XV

A l'endemà, la Judy es va trobar amb la Winnie, la qual acabava d'arribar de Los Àngeles, on havia anat per a preparar i triar el repartiment de la seva nova pel•lícula, la qual encara no tenia títol, però que començaria molt aviat a rodar-se. Es van trobar molt prop d'on treballa la Judy.
--Hola, Winnie. Quan has arribat aquí? –va preguntar aquesta última.
--Ahir, Judy –va contestar la cineasta, contenta de tornar a veure la seva amiga--. Com estàs? I en Jarvis, tan maquíssim com sempre?
--Sí, com sempre, i el cul ho té cada vegada més bo. M'encanta llepar-se'l.
--Què...?
La Winnie havia fet la pregunta amb una altra intenció, és clar, no amb el propòsit d'acabar parlant de coses més dignes d'una pel•lícula porno. És clar que la Winnie també s’ho fa al seu nuvi, però ara no és el moment d'esplaiar-se amb això.
La Judy va creure que no era una bona resposta, i va tractar d'arreglar-lo.
--Ep, perdona, Winnie, vaig voler fer gràcia, ja saps com sóc...
--No passa res.
--I què feies a Los Àngeles?
--La meva pel•lícula començaré a rodar-la en dues setmanes, tia.
--Ah, dabuten. ¿Que parlarà dels hispans, no?
--Sí. He volgut fer una història creïble, amb l'ajuda d’en Jesse Obregón en el guió. També ens ajudarà i ens farà una mena d'assessorament durant tot el rodatge. Vull que tot sigui creïble. Que si rodés a França m'envoltaria de les meves amistats franceses perquè em diguessin quins són els seus costums de debò, no aquestes bestieses cursis de “l‘amour” –va remarcar la Winnie l'accent francès al dir aquesta breu frase—que tant ens agraden als americans.
--Em sembla molt bé, Winnie. ¿Que anem a algun lloc?
--No, he d'anar-me cap a l'oficina, a preparar algun assumpte, i des d'aquí fins a cap d'any tindré molta feina, per que hauré de preparar el viatge a Europa per a promocionar “Pell de qualsevol color”, que s'hi estrenarà amb una mica de retard per problemes de distribució –ja se sap que la Winnie treballa para companyies cinematogràfiques independents, que no tenen tanta facilitat de distribució com les “majors” tipus Metro, Paramount o Universal.
--Fotre, els del cinema no atureu mai. No teniu temps de vegades ni tant sols per a vacances. Crec que ja no em dedicaré a això –va fer broma la Judy.
--No et falta raó, Judy –va sospirar la Winnie--. Que véns a la meva oficina?
--Em... bé, ara no tinc gens a fer, i en Jarvis ara treballa, a aquesta hora. Aniré amb tu.
--Molt bé, tia. Agafarem un taxi.
I ho van agafar per a anar on estava l'oficina de treball de la Winnie, en el barri denominat TriBeCa (sigles de “Triangle Below Canal”, en anglès “Triangle Sota el Canal”) i van pujar al pis on hi era aquesta oficina.
Allà hi eren només alguns empleats, doncs ja vam dir que els despatxos eren llogats i compartits. La Winnie els va fer un salut.
--Hola, nois.
--Hola, Winnie –li va respondre un noi amb ulleres--. Que ja has tornat d'Hollywood? Com s’ho fan ara per allà?
--Com a sempre, Sydney. Jo, encara tinc sort de que només vaig per allí per a contractar actors, que si no... No m'estranya que a Woody Allen no li agradi gaire deixar-se caure per aqueixos llocs. A més, a mi, des que em va passar allò en una d'aquelles festes salvatges que es fan allà, no m’hi vull acostar gens.
--Què és el que et va passar allà, Winnie? –va preguntar en Sydney, amb molta curiositat, a part d'una mica de morb.
--Gens ni mica interessant, nano –va respondre durament la Winnie, volent obviar el tema--. Parlem de coses més importants.
La Winnie, és clar, no volia parlar d'allò, per que l'última vegada que va anar a una festa d'aquelles va acabar malament, molt malament, completament borratxa. En aquest estat, va fer coses que mai hauria fet sòbria, sense provar una gota d'alcohol. Gairebé es va morir de vergonya a l'assabentar-se per una amiga el que havia fet en estat embriac. Com ja ho saben molt bé, no l'hi contem altra vegada...
La Judy va mirar amb curiositat el despatx de la seva amiga.
--M'agradaria tenir un despatx com aquest, Winnie.
--Molt bé –va contestar satisfeta la cineasta--. Fes-te directora de cinema com jo, i tindràs tres-cents com aquest.
Van riure l'acudit de la Winnie, que al cap i a la fi no era més que això, un acudit.
En aquell moment un noi va entrar per la porta del despatx i va dir:
--Eh, perdonin... ¿Que hi és la Winnie Withfield, la directora de cinema?
--Sóc jo, noi –va respondre cordialment la Winnie--. Que desitjava alguna cosa?
--Sí, veurà... volia saber si hi ha de càstings per a la seva nova pel•lícula... aquesta dels hispans...
La Judy es va fixar atentament en el noi, al que coneixia d'alguna cosa, i es va adonar que era en Curtis Greene. Havia intentat treure-s’ho del cap, i va i l'hi troba al despatx de la seva amiga, la Winnie. ¡No’t fot!, com diria ella.
--Bé, el càsting d'alguns personatges extres no ho hem convocat encara –va contestar la Winnie, recordant-se de tot de memòria--, però si véns per aquí demà cap alà de dos quarts de set de la tarda, potser poguessis aconseguir algun paperet. Que ets actor?
És clar, la Winnie no sabia res de que en Curtis i la Judy es coneguessin.
--Si... em... estic estudiant Art Dramàtic –va dir en Curtis, amb una mica de timidesa des que va entrar al despatx--. Volia veure si vostè podia... em, podia donar-me...
--Bé, bé, tranquil –li va tranquil•litzar la Winnie, com una mare tranquil•litza al seu fill--. Demà véns per aquí, com t'he dit cap allà dos quarts de set, i ja veurem si aconsegueixes alguna cosa. Segur que l’aconsegueixes...
En Curtis va dir que d'acord i que tornaria a l'endemà. Abans d'anar-se, va mirar uns segons a la Judy i es va acostar a ella. Ella també es va acostar a ell.
--Judy! Que no te’n recordaves d'on visc? –li va preguntar en Curtis.
--No... no me’n recordava –va amollar la Judy, cercant tot seguit una excusa, una qualsevol, per a no haver de dir

que no volia saber més d'ell perquè no hi hagués cap perill per la seva relació sentimental amb en Jarvis.
--Bé, mira, podem sortir ara per a prendre unes copes en un bar de puta mare que hi ha aquí baix –va dir ell, molt animat.
--Ep... no puc ara, Curtis. Ho assec.
--Que no pots? Per què...?
En Curtis, pel que es veia, no estava gens acostumat a que una noia li digués que no.
--He de tornar a casa meva. A més... –la Judy va fer un esforç per a dir-li això, la part final perquè no hagués malentesos--: A més, tinc nuvi. No ho sabies?
--Em... no... –com comprendran, el noi es va quedar literalment gelat. La Winnie, sense saber de què anava el rotllo, se'ls havia quedat mirant i es va acostar a ells. Els va preguntar:
--Que us coneixíeu?
--Ep... si... –va contestar la Judy--. Diumenge passat, a casa dels pares d’en George... van venir allà molts amics, i entre ells, en Curtis.
--He d'anar-me, senyoreta Withfield –va dir educadament i de manera ben freda en Curtis, encara que se’n veia molt que preferia anar-se d'allà com més aviat. Es va dirigir a la porta.
--Adéu, Curtis –li va acomiadar la Judy.
--Adéu, Judy –va contestar ell, fredament, com abans.
Va sortir al carrer, a fer una passejada. Però va preferir agafar un taxi per a tornar a casa. Ja allà, en Curtis es va dir, lamentant-se:
--Merda, merda i merda! Per això no em telefonava aquesta tia! Ja tenia qui li toqués el cul! I jo, com un tocacollons, aquí esperant...! Merda!
Va decidir esplaiar-se bevent-se una llanda de cervesa que tenia en la nevera.
Es va asseure seguidament al sofà de la sala i es va beure la cervesa a poc a poc. Hagués volgut beure-se-la al bèstia, d'un glop, però en Curtis no és d'aquests. Va tornar a pensar en la Judy, a maleir-se per la seva dolenta sort, que si sempre fa tard, que quan veu una noia maca ja té parella...
Va preferir despenjar el telèfon i cridar a una amiga seva, la Jacqueline Forrester, que viu prop d'allí.
--Digui...? –va preguntar una veu de dona jove amb accent de Brooklyn.
--Hola, Jackie, maca. Soc en Curtis.
--Cony, no et reconeixia, Curtis. ¿Què, nano? Què fas ara?
--Res, el tocacollons, com sempre. ¿Qué tens alguna cosa a fer, ara?
--Ara no, nano. Però tinc moltes ganes...
--De què...?
--Ja saps què –va remarcar la Jacqueline amb una veu insinuant.
--De cardar? –va preferir deixar-se ell de formalismes i anar al gra.
--Elemental, estimat Watson –va contestar ella, amb una imitació d'un presumpte accent britànic.
--A casa meva o a la teva?
--A casa meva, nano. Aquí ens trobarem còmodes.
--Sí, és clar, amb aquest llit d'aigua que tens, que sembla que estiguem en forta marejada en alta mar.
--Com al vaixell de “Vacances a la mar” , oi que sí?
--Sí, és clar... Vaig ara cap allà.
--T'espero, nano.
--Fins ara...
I va penjar el telèfon. Com ja suposaran, la noia li va parlar en Curtis d'una manera molt afectuosa, gairebé coqueta. Encara que alguna veïna i veí volia dir que aquesta era una puta, una prostituta (alguna cosa falsa, és clar), la Jacqueline Forrest volia fer l'amor amb en Curtis només per que ella es trobava tota sola, i per que, com li passava a la Kimmy, també acabava de trencar amb la seva parella. En el cas de la Jacqueline, això havia succeït una setmana abans. I tant li feia amb qui s’ho fes, ara. Potser això pot ser una manera d'esplaiar-se, però ja veiem que en Curtis vulgués fer això mateix, pel seu fracàs amb la Judy.
Mentrestant, la Judy, quan havia arribat a casa, no sabia si anar-se l'endemà a la d’en Curtis, però es va recordar de la seva pols amb en Jarvis, i per això es va oblidar del primer. Estimava massa Jarvis com per deixar-lo escapar. I no diem “escapar” com si la Judy volgués posseir-lo com a un esclau, sinó que li estimava tant que no desitjava buscar-se un altre noi i començar una altra vegada de zero, conèixer els seus costums, els seus defectes i virtuts, acostumar-se a anar a una altra casa, a un altre barri, o qui sap si a una altra ciutat... Tampoc no volia ella caure en el tòpic que sempre qualsevol persona, home o dona, ha abusat d'ell, del que “…la meva parella és meva, em pertany”, com si la parella de qualsevol no fos més que un trofeu de caça per a després exhibir davant els altres, com mostra de poder o d'intentar per una vegada en la vida presumir d'alguna cosa... Potser això no ve al cas, ara.
De vegades la Judy hi havia escoltat parlar a moltes amigues, sobretot les amigues liberals, que podrien perfectament ser com les protagonistes de la sèrie televisiva “Sexe a Nova York”, que perquè ningú pogués agafar gelosia, un home i una dona podrien tenir relacions sexuals amb altres persones, perquè vegin ells que allò no és gens dolent. Ara com ara, la Judy no té ganes de provar-lo. Encara que ella és una rebel i sempre vol trencar motlles, ara no li dóna la gana. Potser per mandra.
A l'endemà, en Curtis va ser novament al despatx de la Winnie Withfield, per a veure si podia aconseguir algun paper en la seva nova pel•lícula. Després va acabar tenint molta sort, doncs va aconseguir un petit paper d'extra en una única escena, en la qual tindria dues frases, el que no està gens malament per a començar. I en aquesta escena, segons li ha explicat la Winnie, sortiran tots dos protagonistes de la pel•lícula, als quals la Winnie ha triat minuciosament, tant als hispans com als anglosaxons i la resta de llatins.


L'argument de la pel•lícula és:
En Fernando Álvarez, un hispà de Nova York, té una vida quotidiana molt tranquil•la, igual que la Geraldine Peralta, una noia de la qual ell s'enamora. Comença a perseguir-la, en el bon sentit de la paraula, i després de molt intentar-ho, aconsegueix tenir relacions amb ella. Però allò no anava com somiaven al principi, ja que van començar a discutir, a tenir problemes, i tot es va complicar tant que van acabar trencant. La història no té un final del tot dolent, sinó un d’agredolç, ja que ell i ella tenen finalment que buscar-se una altra parella, que gairebé al final de la pel•lícula la troben. Això és en grans trets l'argument, que potser sembla molt corrent, que no diu molt, “déja vu”, com dirien els francesos, però la Winnie i en Jesse Obregón han volgut fer una història amb ganxo, a més de trencar amb els tòpics de l'entorn hispà als Estats Units, que encara són ben apreciables. Encara, és clar, no saben si el film tindrà o no èxit, però ho intentaran (és tòpic això últim, però és el que sempre es diu i sempre s'intenta).
També s'aprofitarà per a fer una crítica a tot el que hem dit, i també al masclisme que encara impera en els hispans (això, és clar, ho ha proposat la Winnie, però en Jesse, que com hispà coneix molt bé aquests vicis, ho ha desenvolupat perfectament) i altres problemes quotidians seus.
La Winnie va estar bastant ocupada a triar als extres per al repartiment, ja se sap, els càstings són un aclaparament, cal triar a un entre centenars d'aspirants, de vegades entre milers, així que passem a la setmana següent. Aquí, la Judy acabava de tornar d'un cap de setmana amb en Jarvis, els quals, ja l'hi imaginaran, van fer l'amor millor que mai.
--Avui hem cardat dabuten –deia la Judy vàries vegades, afectuosa, quan àdhuc estaven en el llit.
--Quin entusiasme tens, tia –va dir en Jarvis--. Jo pensava que havíem fet una merda de pols.
--Ho sé, nano, però comparat amb els altres...
És clar que la Judy deia tot allò per a animar en Jarvis i que el seu amor propi masculí no decaigués. I de passada, animar-se ella mateixa. Ara tot estava tranquil, ells es trobaven relaxats. Havien anat a un motel de l'Estat de New Hampshire, on hi ha molts llacs repartits per tot el seu territori. L'anada i la tornada es va fer en un autocar.
Ara, la Judy treballa, com tots els dies, al bar. Sembla que cada vegada més s'oblida d’en Curtis, i que quan es troba amb ell ja no li desitja com abans.
I ell tampoc, creiem, per que semblava que ell i la Jacqueline Forrest s'havien enrotllat força bé, i ara ja no volen separar-se. Ella (la Jacqueline) era la més contenta, potser per que creia que ja havia trobat l'amor de la seva vida i aquestes bestieses. Al principi creia que en Curtis era un tocacollons, però després va veure que no.
Però a la Kimmy no li passava el mateix. Encara no havia trobat a un noi que li agradés de debò, i el súmmum era que en el seu conjunt musical la cantant del mateix, que ja havíem dit que era lesbiana, encara que ho dissimulava, ja s'havia fixat en la Kimmy i intentava més o menys acostar-se a ella. Tenir almenys una bona amistat amb ella, sense que semblés assetjament sexual. Això li feia nosa, a la Kimmy.
Un matí hi era aquesta tocant una estona la guitarra elèctrica, assajant una cançó que ella mateixa havia compost en una nit d'insomni, fallant d’algunes notes, una mica lògic quan encara no s'ha après del tot, una cosa que a ella li molesta molt (el que no surti perfecte), però que a poc a poc ja sabia acceptar amb més tranquil•litat. Llavors, la cantant lesbiana, la Jennifer Kowalski, de cabells pèl-rojos arrissats, se li va acostar, preguntant-li:
--Què fas, Kimmy, maca...?
--Em... –la Kimmy va arrufar una mica el nas, doncs ja estava un poc tipa dels amorets pèssimament dissimulats que li deia la Jennifer--. Res, Jenny, assajant una nova cançó que vaig escriure fa pocs dies.
--Ah, molt bé. Per què no la toques ara?
--Com vulguis...
I la va interpretar, cantant-la també, clar. A la Jennifer Kowalski li va agradar força.
--És molt bonica, tia. Saps fer-lo dabuten.
--Gràcies, Jenny –l'hi va agrair la Kimmy, amb educació.
--Que tens alguna cosa que fer després? –va preguntar la Jennifer seguidament.
--Jo?
--És clar, tu, no em refereixo al President Bush, maca.
--És que... –la Kimmy s'adonava que la Jennifer només buscava un pretext per a convidar-la a algun lloc i seguidament intentar lligar-se-la. Al seu estil, va buscar una excusa per a dir que no--: He de sortir amb l’Herbie...
Va dir el primer que se li va ocórrer, de manera una mica atropellada, a més.
--Amb l’Herbie...? –va fer la Jennifer cara d'incredulitat--. Si vau tallar fa poc...!
--I què...? Tinc ganes de fer-me'l amb un paio, amb qualsevol paio, i a aquest li conec millor que no pas a uns altres, sé com la té...
Li va costar força, però al final la va convèncer.
Si la Kimmy sofria aquests assetjaments, la Judy tornaria a sofrir els d’en Curtis, però més endavant. Ara tot estava molt tranquil.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XV)

CAPÍTULO XV




Al día siguiente, Judy se encontró con Winnie, la cual acababa de llegar de Los Ángeles, a donde había ido para preparar y elegir el reparto de su nueva película, la cual aun no tenía título, pero que empezaría muy pronto a rodarse. Se encontraron muy cerca de donde trabaja Judy.
--Hola, Winnie. ¿Cuándo has llegado aquí? –preguntó ésta última.
--Ayer, Judy –contestó la cineasta, contenta de volver a ver a su amiga--. ¿Cómo estás? ¿Y Jarvis, tan guapísimo como siempre?
--Sí, como siempre, y el culo lo tiene cada vez más bueno. Me encanta lamérselo.
--¿Qué...?
Winnie había hecho la pregunta con otra intención, claro, no con el propósito de acabar hablando de cosas más dignas de una película porno. Claro que Winnie también se lo hace a su novio, pero ahora no es el momento de explayarse con eso.
Judy creyó que no era buena respuesta, y trató de arreglarlo.
--Eh, perdona, Winnie, quise hacer gracia, ya sabes cómo soy...
--No pasa nada.
--¿Y qué hacías en Los Ángeles?
--Mi película empezaré a rodarla dentro de dos semanas, tía.
--Ah, dabuten. Hablará de los hispanos, ¿no?
--Sí. He querido hacer una historia creíble, con la ayuda de Jesse Obregón en el guión. También nos ayudará y nos hará una especie de asesoramiento durante todo el rodaje. Quiero que todo sea creíble. Que si rodara en Francia me rodearía de mis amistades francesas para que me dijeran cuáles son sus costumbres de verdad, no esas chorradas cursis de “l’amour” –remarcó Winnie el acento francés al decir ésta breve frase—que tanto nos gustan a los americanos.
--Me parece muy bien, Winnie. ¿Vamos a algún sitio?
--No, tengo que irme a la oficina, a preparar algún asunto, y desde aquí hasta fin de año tendré mucho trabajo, por que tendré que preparar el viaje a Europa para promocionar “Piel de cualquier color”, que se estrenará allí con algo de retraso por problemas de distribución –ya se sabe que Winnie trabaja para compañías cinematográficas independientes, que no tienen tanta facilidad de distribución como las “majors” tipo Metro, Paramount ó Universal.
--Joder, los del cine no parais nunca. No teneis tiempo a veces ni para vacaciones. Creo que ya no me dedicaré a esto –bromeó Judy.
--No te quepa razón, Judy –suspiró Winnie--. ¿Vienes a mi oficina?
--Em... bien, ahora no tengo nada que hacer, y Jarvis aun trabaja a ésta hora. Iré contigo.
--Muy bien, tía. Cogeremos un taxi.
Y lo cogieron para ir a donde estaba la oficina de trabajo de Winnie, en el barrio denominado TriBeCa (siglas de “Triangle Below Canal”, en inglés “Triángulo Debajo del Canal”) y subieron al piso en donde estaba dicha oficina.
Allí estaban sólo algunos empleados, pues ya dijimos que los despachos eran alquilados y compartidos. Winnie les saludó.
--Hola, chicos.
--Hola, Winnie –le respondió un chico con gafas--. ¿Ya has vuelto de Hollywood? ¿Cómo se lo montan ahora por allá?
--Como siempre, Sydney. Yo, menos mal que sólo voy por allí para contratar actores, que si no... No me extraña que a Woody Allen no le mole mucho dejarse caer por esos sitios. Además, a mí, desde que me pasó aquello en una de aquellas fiestas salvajes que se montan allá, no me quiero acercar mucho.
--¿Qué es lo que te pasó allá, Winnie? –preguntó Sydney, con mucha curiosidad, aparte de algo de morbo.
--Nada interesante, tío –respondió tajantemente Winnie, queriendo obviar el tema--. Hablemos de cosas más importantes.

Winnie, claro está, no quería hablar de aquello, por que la última vez que fue a una fiesta de aquellas acabó mal, muy mal, completamente borracha. En ese estado, hizo cosas que jamás habría hecho sobria, sin probar una gota de alcohol. Casi se murió de vergüenza al enterarse por una amiga lo que había hecho en estado ebrio. Como ya lo saben muy bien, no se lo contamos otra vez...
Judy miró con curiosidad el despacho de su amiga.
--Me gustaría tener un despacho como éste, Winnie.
--Muy bien –contestó satisfecha la cineasta--. Hazte directora de cine como yo, y tendrás trescientos como éste.
Rieron el chiste de Winnie, que al fin y al cabo no era más que eso, un chiste.
En aquel momento un chico entró por la puerta del despacho y dijo:
--Eh, perdonen... ¿Está aquí Winnie Withfield, la directora de cine?
--Soy yo, chico –respondió cordialmente Winnie--. ¿Deseaba alguna cosa?
--Sí, verá... quería saber si hay cástings para su nueva película... esa de los hispanos...
Judy se fijó atentamente en el chico, al que conocía de algo, y se dio cuenta de que era Curtis Greene. Había intentado quitárselo de la cabeza, y va y se lo encuentra en el despacho de su amiga Winnie. ¡No te jode!, como diría ella.
--Bien, el cásting de algunos personajes extras no lo hemos convocado todavía –contestó Winnie, acordándose de todo de memoria--, pero si vienes por aquí mañana a eso de las seis y media de la tarde, quizá pudieras conseguir algún papelito. ¿Eres actor?
Claro está, Winnie no sabía nada de que Curtis y Judy se conocieran.
--Sí... em... estoy estudiando Arte Dramático –dijo Curtis, con algo de timidez desde que entró en el despacho--. Quería ver si usted podía... em, podía darme...
--Bien, bien, tranquilo –le tranquilizó Winnie, como una madre tranquiliza a su hijo--. Mañana vienes por aquí, como te he dicho a las seis y media, y ya veremos si consigues algo. Seguro que lo consigues...
Curtis dijo que de acuerdo y que volvería al día siguiente. Antes de irse, miró unos segundos a Judy y se acercó a ella. Ella también se acercó a él.
--¡Judy! ¿No te acordabas de dónde vivo? –le preguntó Curtis.
--No... no me acordaba –soltó Judy una excusa, una cualquiera, para no tener que decir que no quería saber más de él para que no peligrara su relación sentimental con Jarvis.
--Bien, mira, podemos salir ahora para tomar unas copas en un bar de puta madre que hay aquí abajo –dijo él, muy animado.
--Eh... no puedo ahora, Curtis. Lo siento.
--¿Qué no puedes? ¿Por qué...?
Curtis, por lo que se veía, no estaba muy acostumbrado a que una chica le dijese que no.
--Tengo que volver a mi casa. Además... –Judy hizo un esfuerzo para soltarle esto, la guinda final para que no hubiese malentendidos--: Además tengo novio. ¿No lo sabías?
--Em... no... –como comprenderán, el chico se quedó literalmente helado. Winnie, sin saber de qué iba el rollo, se les había quedado mirando y se acercó a ellos. Les preguntó:
--¿Os conocíais?
--Eh... sí... –contestó Judy--. El Domingo pasado, en la casa de los padres de George... vinieron allí muchos amigos, y entre ellos, Curtis.
--Tengo que irme, señorita Withfield –dijo educadamente y de manera harto fría Curtis, aunque saltaba a la vista que prefería irse de allí cuanto antes. Se dirigió a la puerta.
--Adios, Curtis –le despidió Judy.
--Adios, Judy –contestó él, fríamente, como antes.
Salió a la calle, a dar un paseo. Pero prefirió coger un taxi para volver a casa. Ya allí, Curtis se dijo, lamentándose:
--¡Mierda, mierda y mierda! ¡Por eso no me telefoneaba ésta tía! ¡Ya tenía quien le tocase el culo! ¡Y yo, como un gilipollas, aquí esperando...! ¡Mierda! Decidió desahogarse bebiéndose una lata de cerveza que tenía en la nevera.
Se sentó seguidamente en el sofá de la salita y se bebió la cerveza poco a poco. Hubiera querido bebérsela a lo bestia, de un trago, pero Curtis no es de esos. Volvió a pensar en Judy, a maldecirse por su mala suerte, que si siempre llega tarde, que cuando ve una chica guapa ya tiene pareja...
Prefirió descolgar el teléfono y llamar a una amiga suya, Jacqueline Forrester, que vive cerca de allí.
--¿Diga...? –preguntó una voz de mujer joven con acento de Brooklyn.
--Hola, Jackie, guapa. Soy Curtis.
--Coño, no te reconocía, Curtis. ¿Qué tal, tío? ¿Qué haces ahora?
--Nada, el gilipollas, como siempre. ¿Tienes algo que hacer ahora?
--Ahora no, tío. Pero tengo muchas ganas...
--¿De qué...?
--Ya sabes qué –remarcó Jacqueline con voz insinuante.
--¿De follar? –prefirió dejarse él de formalismos e ir al grano.
--Elemental, querido Watson –contestó ella, con una imitación de un presunto acento británico.
--¿En mi casa ó en la tuya?
--En la mía, tío. Aquí nos encontraremos cómodos.
--Sí, claro, con esa cama de agua que tienes, que parece que estemos en fuerte marejada en alta mar.
--Como en el barco de “Vacaciones en el mar”, ¿no?
--Sí, claro... Voy ahora para allá.
--Te espero, tío.

--Hasta luego...
Y colgó el teléfono. Como ya supondrán, la chica le habló a Curtis de una manera muy cariñosa, casi coqueta. Aunque alguna vecina y vecino quería decir que ésta era una puta, una prostituta (algo falso, claro), Jacqueline Forrest quería hacer el amor con Curtis sólo por que ella se encontraba completamente sola, y por que, como le pasaba a Kimmy, también acababa de romper con su pareja. En el caso de Jacqueline, esto había sucedido una semana antes. Y le importaba un rábano con quién se lo montara ahora. Quizá esto puede ser una manera de desahogarse, pero ya vemos que Curtis quiere hacer esto mismo, por su fracaso con Judy.
Mientras tanto, Judy, cuando había llegado a casa, no sabía si irse el día siguiente a la de Curtis, pero se acordó de su polvo con Jarvis, y por ello se olvidó del primero. Amaba demasiado a Jarvis como para dejarlo escapar. Y no decimos “escapar” como si Judy quisiera poseerlo como a un esclavo, sino que le amaba tanto que no deseaba buscarse otro chico y empezar otra vez de cero, conocer sus costumbres, sus defectos y virtudes, acostumbrarse a ir a otra casa, a otro barrio, ó quien sabe si a otra ciudad... Tampoco quería ella caer en el tópico de que siempre cualquier persona, hombre ó mujer, ha abusado de él, de lo que “...mi pareja es mía, me pertenece”, como si la pareja de cualquiera no fuese más que un trofeo de caza para luego exhibir ante los demás, como muestra de poderío ó de intentar por una vez en la vida presumir de algo... Quizá esto no viene al caso ahora.
A veces Judy había oído hablar a muchas amigas, sobre todo las amigas liberales, que podrían perfectamente ser como las protagonistas de la serie televisiva “Sexo en Nueva York”, que para que nadie pudiera coger celos, un hombre y una mujer podrían tener relaciones sexuales con otras personas, para que vean ellos que aquello no es nada malo. Por ahora, Judy no tiene ganas de probarlo. Aunque ella es una rebelde y siempre quiere romper moldes, ahora no le da la gana. Quizá por pereza.
Al día siguiente, Curtis fue nuevamente al despacho de Winnie Withfield, para ver si podía conseguir algún papel en su nueva película. Después acabó teniendo mucha suerte, pues consiguió un pequeño papel de extra en una única escena, en la que tendría dos frases, lo que no está nada mal para empezar. Y en ésta escena, según le ha explicado Winnie, saldrán los dos protagonistas de la película, a los cuales Winnie ha elegido minuciosamente, tanto a los hispanos cómo a los anglosajones y el resto de latinos.
El argumento de la película es:
Fernando Álvarez, un hispano de Nueva York, tiene una vida cotidiana muy tranquila, igual que Geraldine Peralta, una chica de la que él se enamora. Empieza a perseguirla, en el buen sentido de la palabra, y después de mucho jaleo consiguió tener relaciones con ella. Pero aquello no iba como soñaban en un principio, ya que empezaron a discutir, a tener problemas, y todo se complicó tanto que acabaron rompiendo. La historia no tiene un final del todo malo, sino uno agridulce, ya que él y ella tienen finalmente que buscarse otra pareja, que casi al final de la película la encuentran. Esto es en grandes rasgos el argumento, que quizá parece muy corriente, que no dice mucho, “déja vu”, como dirían los franceses, pero Winnie y Jesse Obregón han querido hacer una historia con mucho gancho, además de romper con los tópicos del hundo hispano en los Estados Unidos, que aun son muy apreciables. Todavía, claro está, no saben si el filme tendrá ó no éxito, pero lo intentarán (es tópico esto último, pero es lo que siempre se dice y siempre se intenta).
También se aprovechará para hacer una crítica a todo lo que hemos dicho, y también al machismo que todavía impera en los hispanos (esto, claro, lo ha propuesto Winnie, pero Jesse, que como hispano conoce muy bien éstos vicios, lo ha desarrollado perfectamente) y otros problemas cotidianos suyos.
Winnie estuvo bastante ocupada en elegir a los extras para el reparto, ya se sabe, los cástings son un agobio, hay que elegir a uno entre cientos de aspirantes, a veces entre miles, así que pasemos a la semana siguiente. Aquí, Judy acababa de volver de un fin de semana con Jarvis, los cuales, ya se lo imaginarán, hicieron el amor mejor que nunca.
--Hoy hemos follado dabuten –decía Judy varias veces, cariñosa, cuando aun estaban en la cama.
--Qué entusiasmo tienes, tía –dijo Jarvis--. Yo pensaba que habíamos hecho una mierda de polvo.
--Lo sé, tío, pero comparado con los otros...
Claro está que Judy decía todo aquello para animar a Jarvis y que su amor propio masculino no decayese. Y de paso, animarse ella misma. Ahora todo estaba tranquilo, ellos se encontraban relajados. Habían ido a un motel del Estado de New Hampshire, en donde hay muchos lagos repartidos por todo su territorio. La ida y la vuelta se hizo en un autocar.
Ahora, Judy trabaja, como todos los días, en el bar. Parece que cada vez más se olvida de Curtis, y que cuando se encuentra con él ya no le desea como antes.
Y él tampoco, creemos, por que parecía que él y Jacqueline Forrest se habían enrollado bastante bien, y ahora ya no quieren separarse. Ella (Jacqueline) era la más contenta, quizá por que creía que ya había encontrado el amor de su vida y esas chorradas. Al principio creía que Curtis era un gilipollas, pero luego vio que no.
Pero a Kimmy no le pasaba lo mismo. Aun no había encontrado a un chico que le gustara de verdad, y el colmo era que en su conjunto musical la cantante del mismo, que ya habíamos dicho que era lesbiana, aunque lo disimulaba, ya se había fijado en Kimmy e intentaba más ó menos acercarse a ella. Tener al menos una buena amistad con ella, sin que pareciera acoso sexual. Esto le molestaba a Kimmy.
Una mañana estaba ésta tocando un rato la guitarra eléctrica, ensayando una canción que ella misma había compuesto en una noche de insomnio, fallando algunas notas, algo lógico cuando aun no se ha aprendido del todo, una cosa que a ella le molesta mucho (el que no salga perfecto), pero que poco a poco ya sabía aceptar con más tranquilidad. Entonces, la cantante lesbiana Jennifer Kowalski, de cabellos pelirrojos rizados, se le acercó, preguntándole:
--¿Qué haces, Kimmy, guapa...?
--Em... –Kimmy frunció algo el ceño, pues ya estaba un poco harta de los piropos pésimamente disimulados que le soltaba Jennifer--. Nada, Jenny, ensayando una nueva canción que escribí hace pocos días.
--Ah, muy bien. ¿Por qué no la tocas ahora?
--Como quieras...
Y la interpretó, cantándola también, claro. A Jennifer Kowalski le gustó bastante.
--Es muy bonita, tía. Sabes hacerlo dabuten.
--Gracias, Jenny –se lo agradeció Kimmy, con educación.
--¿Tienes algo que hacer luego? –preguntó Jennifer seguidamente.
--¿Yo?
--Claro, tú, no me refiero al Presidente Bush, maja.
--Es que... –Kimmy se daba cuenta de que Jennifer sólo buscaba un pretexto para invitarla a algún sitio y seguidamente intentar ligársela. A su vez, buscó una excusa para decir que no--: Tengo que salir con Herbie...
Dijo lo primero que se le ocurrió, de manera algo atropellada, además.
--¿Con Herbie...? –puso Jennifer cara de incredulidad--. ¡Si cortasteis hace poco...!
--¿Y qué...? Tengo ganas de hacérmelo con un tío, con cualquier tío, y a éste le conozco mejor que a otros, sé como la tiene...
Le costó bastante, pero al final la convenció.
Si Kimmy sufría estos acosos, Judy volvería a sufrir los de Curtis, pero más adelante. Ahora todo estaba muy tranquilo.

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIV)

CAPÍTOL XIV


Ja a la seva feina, va poder concentrar-se en la seva labor de cambrera, sense gaire problemes, i en la seva tasca habitual, servint cerveses, refrescs, etc.
Però a les dotze del matí va arribar cap allà un client que no esperava trobar-se en aquest moment, i menys al mateix lloc on ella treballa...
--Que voldria posar-me una cervesa? –va preguntar aquell noi, amb educació.
La Judy la hi va servir en un gerro, com és habitual, però al principi no s'havia adonat de qui era aquell noi. Va començar a pensar on li havia vist abans...
Qui era? No se’n recordava al principi, com hem dit, però... però... ara sí se’n recordava d'ell. Sí, era en Curtis Greene, el noi amb el qual havia somiat la nit anterior. I ell també s'acordava d'ella, encara que igualment no se’n recordava en l'entrar allà. Va fer un salut a ella.
--Hola... ¿Que tu ets la Judy?
--Em... si. ¿I tu ets en Curtis?
--Fotre, te’n recordes! Sí, sóc jo. No sabia que treballessis aquí, fotre. ¿Des de quan treballes aquí?
--Dos anys, nano. S’hi treballa bé aquí, i em donen un sou de puta mare. ¿I on treballes tu?
--A una drogueria del carrer 27 Oest. Així puc pagar-me les classes d'Art Dramàtic. Em paguen força bé, tia.
--Molt bé. Ara et deixo, que he de treballar, i si el meu amo m’hi veu sense fer res, sense donar un pal a l'aigua... Ja saps –la Judy es va disculpar per a no haver de parlar massa amb un client, sobretot si el seu cap la veia en aquest pla.
--Ja t'entenc. Ara m’empasso la cervesa i em piro.
--On vius? –li va preguntar la Judy, de cop.
--Al costat mateix de la drogueria, Judy. Al número 14 del carrer 27 Oest.


--Gràcies, nano. Que ho passis bé. Vaig a servir a aquest paio que acaba d'entrar –va mirar de reüll a un home gros, amb ulleres i barba, que semblava un avantpassat del cineasta Michael Moore.
--Adéu.
Es van fer dos petons en les galtes.
Com s'imaginaran, la Judy li va preguntar la seva adreça per a poder visitar-li algun dia, discretament, és clar...
I en Jarvis, com havia passat la nit? Igual que la Judy. Va sentir el mateix quan va veure la pel•lícula d’en Woody Allen, i després, quan es va dormir, també va somiar amb la noia aquella, la Kimmy McFarlan. Tot i que el seu somni va ser una mica distint al de la Judy, és clar, però l'estil diguem-ne eròtic era similar. Al principi, tots dos s'estaven banyant a una piscina, amb els vestits de bany posats (ella duia un biquini), però quan es van posar en actitud de fer de petits jocs eròtics, que eren petons i carícies mentre nedaven, es van amollar als seus instints, encara que no va ser alhora entregar-se l’un a l'altre, sinó cadascú pel seu compte. Van acabar, evidentment, nedant tots nus i fent l'amor a un racó de la piscina.
Es va despertar igual que la Judy, i també va desdejunar malament. Es trobava molt aixafat, i quan va anar a la seva feina, les seves companyes i companys li van dir que feia mala cara, que si necessitava ajuda, etc. Ell va agrair tot això, però va demanar que no es molestessin en això.
Mentre, la Judy va tornar cap a casa, i allà, la Kathy es va adonar, li va mirar i va pensar que alguna cosa li passava a la seva germana. I alguna cosa de grossa. Es va acostar a ella.
--Que puc saber què et passa, maca? –li va preguntar, amb suavitat.
--Res, Kathy –va contestar la Judy de manera una mica mecànica i indiferent--. Tinc un poc de mal de cap, això és tot, cony.
L'última frase, renec inclòs, la va dir una mica emprenyada, això li va semblar a la Kathy. Aquesta li va voler llevar importància a la ganyota de la Judy i, en pla simpàtic i de complicitat, li va dir:
--Sí, ja, com que anit vas tenir un somni molt guai, oi que sí?
--Com ho saps...? –va preguntar gairebé espantada la Judy, girant el cap cap a la Kathy i obrint molt els ulls.
La Kathy es va sorprendre de la reacció de la Judy. Però va romandre tranquil•la i va contestar a la pregunta:
--Tranquil•la, Judy. És que anit et vaig escoltar mentre dormies, i t'escoltava soltant panteixos.
--Panteixos...?
--Sí, panteixos. Com em vas dir fa temps, feies que “L'últim tango a París” semblés una pel•lícula de monges, com “Somriures i llàgrimes”, creo que ho vas dir així...
--No, era “com una peli porno gai” –va rectificar la Judy.
La Judy es va quedar uns segons callada, pensativa, i va preguntar:
--Que ho sap algú més?
--No, queda't tranquil•la, només ho sé jo. Ah, entre panteix i panteix parlaves d’algú dit Curtis. ¿Qui és aquest paio? Un company de feina?
--Em... –la Judy intentava assajar la resposta, com si fóra una d'aquelles obres de teatre que va haver d'interpretar en les seves classes d'Art Dramàtic— És... és un noi que vaig conèixer abans-d'ahir... En la casa d’en George.
--Que va intentar lligar amb tu, o tu vas ser qui t'ho vas lligar...?
--No, Kathy, d'això, ni gens ni mica. Parlem tranquil•lament tota l'estona. El que passa és que m'he enamorat d'ell. Però intentaré treure-m’ho del cap, cony, vull que ho sàpigues.
La Judy, quan s'animava o volia ressaltar una mica de manera visceral, deia uns renecs a vegades exagerats, però era el que li passava pel cap en aquest moment per a animar-se i donar-se forces.
--D'acord, Judy, vegem si pots oblidar-lo... –va dir la Kathy, marxant-se a la seva habitació. Quan li va dir això, no semblava gens confiada.
La Judy, a l'endemà, va tornar a la seva feina. I casualment aquell dia en Jarvis havia decidit passar-se per allà, i li va demanar a la seva núvia, sent ella cambrera del bar, que li servís una beguda, que la Judy li va servir en l'acte i amb un somriure d'orella a orella que s'albirava a milers de quilòmetres. Ella li va preguntar, mentre ell degustava la beguda:
--Jarvis, estimat, que no tens gens a fer, aquesta tarda?
--Ep...? –ell semblava sortir d'un somni, sumit en ell mentre bevia tranquil•lament--. No, estimada. Ja he treballat bastant per avui. ¿Per què? Que vols que anem al cinema? O a un altre lloc?
--No, maco. ¿Per què no ens anem a casa teva? Vull que tinguem una estona tranquils, sense ningú que ens miri, ni amb gent a la vora.
--Ja entenc, Judy. Podem anar-nos quan vulguis, quan acabis de treballar.
--Així serà, vida meva.
La Judy volia ficar-se al llit amb el seu nuvi, a veure si amb allò podia oblidar-se definitivament d'aquell emprenyament en forma de noi maco dit Curtis Greene, que la nit anterior havia tornat a ocupar els seus somnis. Al Jarvis li succeïa el mateix, i allò també li venia dabuten per a oblidar-se de la Kimmy McFarlan, que li acorralava en els somnis com una vulgar vampiressa, això sí, irresistible. Respectava tant a la Judy, que no volia que res fes malbé la seva relació.
Quan va acabar ella de treballar, van sortir tots junts i com qualsevol parella, agafats de la mà. Semblaven, tanmateix, fer això amb ànsia, estranyament. Quan van arribar a casa d'ell, van acabar fent l'amor, però aquesta vegada la Judy havia proposat fer-lo a la banyera, primer dempeus, deixant que l'aigua temperada els caigués damunt els caps suaument –l'aigua sortia a poc a poc--, i després es van tombar sobre el sòl de la banyera, mullats, fent-lo tot apassionadament, com si no s'haguessin vist des de fa tres anys. Havia en ells una passió i una sinceritat en la manera d'afrontar l'acte sexual molt evident, potser per que no volien que tot allò pel que lluitaven des de feia gairebé un any quan es van conèixer s'espatllés.
Aquí, quan feien l'amor tombats, havien tancat l'aixeta de l'aigua. La banyera no era massa estreta, sinó un poc ampla, així que no van trobar a faltar l'amplària del llit, al qual podien moure's millor. Després de més de mitja hora, o potser uns quaranta-cinc minuts, van acabar una mica esgotats, però feliços. Allò va ser, potser, el pols més espontani que els havia sortit.
La Judy va posar els braços a la vora de la banyera, soltant un sospir ben llarg. Miró fixament al mirall del bany, veient-se reflectida en el mateix. Com hi veia que estava despentinada, amb tot el cabell mullat i regirat com les palles d'una escombra vella, va intentar redreçar-se'l amb les mans, però sense aconseguir-lo. En Jarvis, darrere seu, que àdhuc estava tombat sobre el fons de la banyera, va posar una mà, la dreta, sobre el muscle dret de la Judy, acaronant-se'l suaument. Ella va somriure com excitada de gom a gom, soltant un suau panteix, i li va mirar de reüll, per a després girar el cap feia ell i fer-li un somriure encisador, sense necessitat de badar boca. Després, *Judy li va posar aquesta mà dreta sobre el seu pit dret, i tot seguit l'esquerra sobre el pit esquerre. *Jarvis va comprendre la jugada i va començar a acariciar-los suaument, augmentant progressivament el ritme d'aquestes carícies. L'expressió de la noia era d'excitació en grau elevat. Es van donar un breu morreig. Mentre havien fet l'amor, intentaven comunicar-se amb qualsevol cosa que els venia al cap, i semblava que ho aconseguien.
La rossa va mirar al noi, i li va dir, amb dolçor en la veu:
--Jarvis… --Si...?
--Que ho fem una altra vegada?
--Sí, podem...
I ho van fer, aquesta vegada més suaument, amb menys passió, però amb la mateixa sinceritat. Diuen que segones parts mai van ser bones, però aquí en Jarvis va poder aguantar més temps quan la part del coit. Això ho va agrair molt la Judy.
Més tard, després d'haver-se vestit, arreglat i sopat, es van acomiadar en la porta de la casa, al carrer. Abans d'obrir la porta, van tornar a fer-se un morreig. En Jarvis va dir:
--Que ens veiem el cap de setmana?
--On?
--No sé... en un lloc on poguéssim estar tots sols, com ara hem estat.
--Ja ho pensarem. Ara em vaig a casa. Adéu, maco.
--Adéu, amor meu.
Es va anar la Judy cap a casa seva, i en arribar a ella, la Mallory, la seva mare, li va preguntar:
--On has estat, filla? Avui fas tard. Sempre arribes a les vuit, i ja són un quart de deu.
--He anat a casa d’en Jarvis, Mamà. Avui tenia ganes d’estar amb ell, tots dos sols.
La mare es va fixar que ella tenia el cabell mullat.
--Que t’has dutxat allí, a casa seva...? –va preguntar la Mallory, per aquest detall.
--Em... sí, Mamà –va contestar la Judy, amb tranquil•litat i un lleuger somriure--. Feia calor, i en Jarvis em va deixar que em dutxés. No hi ha problemes entre ell i jo.
--Jo no he dit que els hagués...
--Doncs bé, no tornis a donar-me la barrila amb aquest rotllo! –va cridar la Judy. La Mallory es va quedar sorpresa.
--Perdona, filla, no he dit res... –va respondre, a manera d'intentar arreglar la conversa, desembocada en una discussió ben desagradable.
La Kathy, en aquell moment, hi era a la seva habitació i venia a la sala, acompanyada com sempre d’en Tommy.
--Hola, Judy –li va saludar--. Veig que ja has arribat...
--Gràcies, Kathy. Veig que sou com a sempre... tocant-vos el cul –va contestar la rossa, amb un dels seus característics comentaris plens de sarcasme.
Això no va agradar gens ni mica a la seva mare, que va replicar:
--Judy! No siguis tanoca! Per què sempre li dius això a la Kathy i al seu nuvi?
--Per res, Mamà, ja saps que ells sempre es fan el mateix.
--I què, cony? Això poden fer-se'l si volen, però no siguis burleta, si et plau...
--Fotre, Mamà, no siguis pureta.
--Pureta jo...? –va rondinar la Mallory--. T'estàs passant, Judy! Prou! –va cridar severament.
--No t'equivoquis, Mamà –va defensar la Kathy a la seva germana--. La Judy és així, tampoc cal exagerar.
--Sempre la defenses quan jo la renyeixo...? –va preguntar la Mallory a la Kathy amb el mateix to sever, tot i que amb una mica de frustració.
--Mamà, no hi ha per a tant... –va insistir la bruna.
Més tard, quan ja era gairebé mitjanit, es van anar tots al llit, per a dormir, és clar. Aquesta vegada, la Judy no va somiar amb en Curtis, i quan es va despertar es va trobar més alleujada, sense el maleït mal de cap dels últims dies. Allò només havia estat una mica passatger.
Al Jarvis li va costar més dormir-se, i més oblidar-se de la Kimmy, però al final va aconseguir ambdues coses. Però una cosa així no pot oblidar-se per sempre més; qualsevol cosa, per innòcua que sembli, pot acabar per recordar-nos-el.
En Curtis Greene havia deixat la seva adreça i telèfon a la Judy, per si aquesta volia venir-se per allà. Però el noi veia que passava el temps i ella ni tant sols apareixia per casa seva, així que va acabar soltant algun renec despectiu contra ella i contra totes les dones, però després va reflexionar amb més calma i va pensar que potser no li havia interessat gaire, que el poc interès que ella pogués haver sentit per ell s'hauria esvaït en poc de temps; això passa en moltes parelles que es coneixen, que al poc temps veuen que l'atracció, simplement física, que havien sentit l'u per l'altre, es va quedar en no-res. Diguem-ne, allò de l'amor a primera vista no sempre funciona ni dura massa.
A la Kimmy no li passava el mateix que en Curtis per que no s'havia parat massa a pensar en els nois que va veure a

casa dels Miravitlles. Ella, ara, estava més preocupada en la seva feina de guitarrista rockera, i amb el seu afany de perfeccionisme, volia tocar millor, no estancar-se en aquella o una altra manera de tocar la seva música.
Hi era la Kimmy a un garatge de Newark, Nova Jersey, prop de Nova York, on ella resideix. Feia una estona que no aconseguia enxampar l'estil d'una nova cançó acabada de compondre que tot just començaven a assajar, però en un moment donat es va cansar, i amb un gest entre estar molesta i fatigada, va deixar per terra la seva guitarra elèctrica.
--Aquesta cançó és difícil, Jonathan –li va dir al bateria del conjunt, un noi amb barba cridat Jonathan Reed, com volent excusar-se.
--Difícil...? –li va soltar en Reed, sense immutar-se--. AL meu nebot, en Willie, la hi vaig cantar ahir i la va enxampar en pocs minuts. Kimmy, ¿què cony et passa? –li va preguntar amb certa complicitat, encara que el to groller de la pregunta faci suposar el contrari.
--Perdona, nano, és que avui m'he hagut de llevar malament... ho dic per que vaig tenir una baralla amb el meu nuvi, l’Herbie, i trencarem.
--Com que trencareu? ¡Ai, Kimmy, jo us veia sempre molt encaramel•lats! Em vau fer enveja! A veure, què cony ha passat?
--Res, que el tocacollons ja no em vol com abans. No sóc gelosa, però creo que s’ho fa amb una altra.
--Vaja! ¿I qui creus que podria ser aquesta...?
--No ho sé, nano, però alguna vegada li he vist amb alguna taqueta de carmí a la galta, netejada malament. Em vaig fer la distreta, però està clar que jo no uso aquest tipus de carmí...
--Vaja...! –en Jonathan Reed va fer un sospir--. Bé, Kimmy –va continuar després d'uns instants--, aquesta cançó hem de tenir-la bé apresa. Recorda que la setmana vinent tenim una actuació a Yonkers, Estat de Nova York, que pot ser la nostra presentació per a actuar en molts més llocs, no només d'aquest Estat, sinó de tota la Unión.
--Que estàs segur que els agradarem? –la Kimmy tractava de canviar de tema i cenyir-se a la seva passió, la música.
No obstant això, no les tenia totes amb si en el de triomfar en aquella petita ciutat, una de tantes de l'Estat del que forma part la ciutat de Nova York, la capital del qual no és ella, sinó una altra, Albany, situada a 200 kms. de distància, un costum habitual a la Unión nord-americana, l'assignar la capital estatal a ciutats no gaire grans, en detriment de les grans ciutats tipus Chicago, Los Àngeles, Houston, San Francisco o Miami. A l’Espanya s'ha imitat això en algunes comunitats autònomes, cas de Galícia, Extremadura o el País Basc, les capitals de les quals són ciutats no gaire grans com Santiago de Compostel•la, Mèrida o Vitòria, respectivament.
En Jonathan Reed, amb el seu llenguatge habitual, li va animar:
--Que si, cony, que si. Si toques de puta mare. Els molarem, ja ho veuràs.
Tanmateix, la Kimmy seguia amb una enorme expressió de desconfiança.
--Jonathan, sempre somies despert. No em diguis de bestieses així.
--Bestieses...? No em fotis, tia –va rondinar en Reed, molest.
--És que de vegades ho sembla.
--L'any passat em deies que la nostra música anava a deixar en la misèria en Michael Jackson aquest. I ara em dius que...!
--L'any passat era l'any passat, Jonathan. No hi som a Disneyland.
--Disneyland! Disneyland! Amb el fàstic que em fa...!
--Ja està bé, Jon!
--Mira, Kimmy, estàs depre pel malparit de l’Herbie! Millor envia'l a fer punyetes! –va reflexionar en Jonathan Reed uns instants per a dir--: Per què no surtis aquesta nit amb mi? Conec un lloc molt guai on hi ha uns nois maquíssims i interessants. Qualsevol podria ser guai per a tu. Així podràs lligar amb algun d'ells i envies a la merda a l’Herbie dels collons. D'acord...?
--No sé... –va respondre la Kimmy, una mica confosa, sense saber què fer a curt termini, com repertensant-s’ho--. Creo que necessito descansar un poc... i ja estic farta que tots els paios m'enganyin. Merda! Ja he tingut diversos nuvis que m'han fotut igual...
--Bé, bé, tranquil•la, nena. Sé el que sents, però... mira, quan vingui la Jenny –en Reed es referia a la cantant del grup—ja parlarem més d'això. Ella creo que et podrà ajudar, per que també és dona...
--I això què té a veure?
--Per que entre vosaltres us ajudeu molt. Però bé, la Jenny t'alleujarà...
--Què m'alleujarà? En quin sentit ho dius, oncle...? –la Kimmy va posar cara de desconfiança. Ella sabia bé que la Jennifer Kowalski era lesbiana, i es temia que amb l'excusa d'”alleujar-la”, com diu en Jonathan, intentés lligar-se-la.
En Jonathan Reed s'adonava dels dubtes de la seva amiga i intentava tranquil•litzar-la.
--No, tranquil•la... vull dir que les dones sabeu entendre-us força bé, amb els vostres problemes, que sabeu ajudar-vos, diguem... al contrari que nosaltres, que ens fiquem travetes contínuament... en fi, segur que ella té el remei per a tu.
--Sí, un morreig. ¡Quin remei, nano! –va comentar la Kimmy, fent expressió de fàstic--. Bé, deixa'l estar... Ja em posaré millor. T'agraeixo el teu interès, Jonathan.
--De res, Kimmy...
I es va marxar, deixant allí a la Kimmy sola. Ella va estar pensant una estona, meditant sobretot allò molt profundament, com un savi reflexiona sobre els misteris insondables de l'ànima humana. De tant en tant tenia problemes personals tan complexos i difícils com aquest, però aquesta vegada ja li preocupava més. I trencar aquesta vegada amb la seva parella actual era més difícil de portar a terme que no pas amb les anteriors. ¿Seria la por a la solitud?
Va arribar a casa seva, i allí el primer que va fer va ser mirar-se al mirall. Va veure que tenia ulleres, no gens grans, però que li feien un aspecte poc agraciat. Almenys això era el que creia, atès que la majoria de les vegades s’hi veu lletja.


Es va recordar d'aquell noi tan maco que va conèixer a casa dels pares d’en George Miravitlles. Encara no se’n recordava d'ell tant com en Curtis Greene de la Judy, però ella necessitava trobar algun noi per a oblidar-se el més ràpid que pogués ser del seu nuvi, l’Herbie (o exnuvi)...
...El que va desitjar més tard, quan es va anar a un bar, i allí va veure, quan hi entrava al lavabo, a una parella fent-se un petò. Va veure que el noi era el mateix Herbie, que es feina un petò apassionadament en els llavis amb una noia bruna molt maca. A la Kimmy li va fer fàstic el que veia, però de cop, en comptes d'entrar allà i donar-los una patacada al cul, va decidir acostar-se a la barra i dir-li al cambrer:
--Sisplau, mosso, un gerro de cervesa.
--Ara mateix –va contestar el cambrer. Tenia un aspecte a l’Arnold Schwarzenegger molt evident, encara que un Schwarzenegger de quarta categoria, una mica caricaturesc. Li mirava a ella d'una manera que semblava que intentava lligar-se-la, ja que va contestar “ara mateix” amb un somriure al rostre molt sospitòs, i que no va passar desapercebut a la Kimmy.
Ella, és clar, no feia cas. Com el cambrer semblava estar més atent en el cos i els pits d'ella que no pas en servir-la ràpid la cervesa, ella es va impacientar i li va dir, amb veu severa:
--Vinga nano, ¿que no penses més que en mamelles i culs? Vinga, dóna'm aquesta cervesa, fotre, que avui no m'apeteix cardar amb ningú.
--Bé, tia –el cambrer va esborrar el seu somriure de pasta de dents barata i la va canviar per una expressió terrible, de mató de discoteca emprenyat. Això devia fer-li una mica de por a la Kimmy, però ella no va fer cas; ja està acostumada a bregar amb gent així.
La va donar el gerro, i es va girar d’esquena, amb un menyspreu res de dissimulat. Aprofitant que ella no li veia, va rondinar per a si mateix, entre dents, a la Marlon Brando:
--Lesbiana...!
La Kimmy va agafar el gerro de cervesa, el típic que es serveix per a aquests casos, semblat als que se serveixen “als pubs” a l'estil britànic, i va obrir la porta per a accedir on hi eren l’Herbie i la noia bruna amb la qual hi era. Gairebé sense que ells s'adonessin, o almenys abans que poguessin reaccionar, la Kimmy va deixar caure la cervesa a sobre mateix d‘ells, en cascada, tot just en el moment que ells s'estaven no solament fent un petò als llavis sinó acariciant-se per tot el cos, ell tocant-li els pits a ella i ella tocant-li el cul, ficant pràcticament la mà dreta per dintre dels pantalons i l'esquerra acariciant-li els genitals.
La inesperada dutxa els va deixar no només sorpresos sinó amb la sensació d'haver estat enxampats “in fraganti”, com dos adolescents enxampats al llit pels seus pares quan aquests regressen inesperadament a casa seva. No sabien llavors què fer amb les mans que tenien entretingudes en certes parts del cos de l'altra persona.
Llavors, l’Herbie va poder descobrir a la seva núvia. A part de la típica reacció tipus desitjar “terra, empassa'm”, no sabia bé quina excusa podia posar...
--Kimmy...! –va cridar.
Era gairebé l'única cosa espontània i creïble que li sortia de l'ànima.
La noia bruna tampoc sabia com actuar, encara que ella no sabia res que aquella noia fos la núvia del noi amb el qual estava fent ja una mica més que uns simples morrejos d'enamorats.
--Kimmy...! –va tornar a dir l’Herbie, i aquesta vegada va afegir al nom de la seva núvia--: Que no et creuràs que jo...?
--Creure'm quina cosa, Herbie? –va preguntar Kimmy amb indiferència.
--Qui és aquesta tia, Herbert? –va preguntar ara la noia bruna, que clar, no coneixia de res a la Kimmy.
--Com es diu en les pelis, tia –li va contestar la Kimmy--, sóc la seva núvia. I no em digueu gens ni mica. Em piro! Que us cardin!
Tot seguit, es va anar d'allà. Va anar cap a la barra, va deixar allí el gerro ja buit, va pagar la cervesa i es va anar al carrer, amb passos ràpids.
Encara que no ho sembli, es va anar tranquil•la i amb la sensació d'haver-se tret un pes de sobre. Si no fos així, ella hi hauria literalment esclatat.
A l'arribar a casa seva, va pensar-hi que si hagués més homes dedicats a la prostitució, o més “putos”, com ella els deia, hagués acudit a un d'ells i s'hagués ficat al llit amb ell, encara que hagués de pagar, és clar. Així s'oblidaria de l’Herbie, que ara, amb la seva traïció fent-se un petò amb una altra, ja podia donar per acabada la seva relació amb la Kimmy.
Aquest pensament de ficar-se al llit amb un prostitut va ser només momentani, ja que, total, només duraria fins que s'acabés el temps del servei sexual, és clar. Aleshores, la Kimmy va pensar a intentar lligar-se a algun dels seus amics; així, començaria una nova relació amorosa.