Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

dissabte, 25 de juliol del 2009

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol 9)







CAPÍTOL IX





L’endemà, la Núria hi pensava en convidar el seu amic, en Manel Ricard, per anar-se cap a la platja de Calella, a la comarca catalana del Maresme, a uns 40 quilòmetres de Barcelona. Amb ella hi anirien la Judy, en Jarvis, en Tommy, la Kathy, la Winnie i l’Arthur, a més de tota la família d’ella.
(Ep, una cosa: si en volem saber quan fa la família Kirby les seves vacances als Estats Units, és al mes de Setembre; i al mes d’Agost, en Parker ja hi havia demanat una setmana anticipada de vacances, que el serà descomptada de les seves vacances de Setembre, per poder així atendre a la seva cosina i els amics d’aquesta. Així, en aquest any, només podrà ésser al seu país tres setmanes).
La família Kirby en tenia dos cotxes, el dels pares i el d’un dels fills. Així ja hi eren reunits tots els membres d’ella, que quan van arribar la Winnie i la seva “troupe”, encara no hi havia pogut ésser amb ells per la seva feina, a més de que ells hi resideixen fora de Barcelona, concretament a Sabadell i a Badalona. Aquest son en Jordi (un nom típic a Catalunya, perquè en Jordi, ó Jorge en castellà, és el nom del patró de la regió, tot i que els Kirby van suggerir d’aquest nom per que també és el d’en George Washington, el primer President que van tenir els Estats Units després de la seva independència), que era advocat, i la Maria Teresa, que treballava com a enginyera de telecomunicacions. Ah, i una altra cosa: com els Kirby hi ha residit tants d’anys a Catalunya, també parlen força bé el català, i així ho fan de tant en tant, tot i que foren presents els seus parents nord-americans, que, és clar, no parlen pas la llengua d’en Pau Casals.
Ara van començar una conversa, precisament en català:
--Parkie, maco –deia la Mònica, la mare--, ¿que hi has portat, la crema solar?
--No, maca; crec que me l’he deixada a casa –va contestar en Parker, amb un català amb accent americà. Ells ja hi havia arribat cap a la platja de Calella, i encara caminaven per la sorra, abans d’arribar a l’indret amb parasols on s’hi quedarien.
--N’esperem que aquest any la platja no sigui malament, com l’any passat –va continuar comentant la dona.
--Aquest any serà millor, Mònica –va explicar ell--. M’ho va dir en Ferran, que va ésser aquí, la setmana passada.
--Tant de bo.


En arribar cap allà, van estendre les tovalloles i van fer tot el que s’hi fa a qualsevol platja. L’Arthur Genovese va observar tota la platja, ben llarga, de la qual no s’hi veia el final, ni tant sols mirant en adreça cap a Barcelona ni tot just al contrari. La Costa Brava té uns cent quilòmetres d’extensió i arriba fins a la frontera amb França. I la Winnie Withfield també va fer el mateix, se’n va recordar de la pel.lícula d’en Jacques Tati “Les vacances de Monsieur Hulot”, i s’imaginava tot just ella mateixa vestida com si fos el mateix Monsieur Hulot, amb un barret petit, un impermeable tampoc no gens llarg i fumant en pipa, fent moltes barroeries, com deixar caure una barca a l’aigua quan encara l’estaven pintant, o qualsevol ximpleria que vostès es puguin imaginar.
Aleshores, ella es va treure la part d’amunt del biquini per prendre el sol en “top-less”. L’Arthur va voler fer el mateix, però després se’n va recordar de que ell no duu d’això, del biquini, i ho va deixar estar, fent de riure.
En Jarvis els mirava, i tot divertit, va pensar:
--Fixa’t... a aquest Artie li passa el mateix que a mi.
I va tombar el cap on hi era la Núria, que prenia el sol amb un biquini una mica petit, de dues peces, amb la part d’avall que era més aviat un tanga. Era de color verd clar, tot i que també ella, en un moment, va decidir treure’s la part d’amunt per prendre el sol. Com hi era a la banda dreta d’ell, en Jarvis va decidir apropar-se cap a ella per tenir una mica de conversa. Llegia un llibre.
--Hola, Núria. ¿Què fas? –li va preguntar.
--Que no ho veus, maco? Amb uns ulls de puta mare, i no ho veus? –va fer broma la noia.
--Perdona, maca, és una pregunta poca-solta, ja ho sé. T’ho repeteixo: ¿Què fas?
--Res, nano: llegir-me això. És una novel.la policíaca, que hi passa tot a Barcelona. ¿Que sabies que cada cop més Barcelona té més de semblant amb Nova York?
--Ah, sí...? No ho sabia.
--Potser no tingui tant de semblant, però fa d’alguns anys que la delinqüència hi ha pujat aquí, tot i que encara no arriba al grau tant de preocupant que és a Nova York.
--Ep... –en Jarvis intentava recordar-ho--, veuràs, tia, jo... sí, n’hi ha força delinqüència a Nova York, i ja saps quals en son els barris més perillosos. ¿Que no t’ho ha dit, ton pare?
--Sí, m’ho ha dit, però és que quan hi anem, no fiquem el nas gaire, en els problemes del país. Si anem cap allà, gairebé sempre és per anar de vacances i passar-nos tot el dia roncant...
--He... –en Jarvis va riure la brometa. La Judy els va sentir i va preguntar:
--Ei, paios, ¿que feu, ara?
--I a tu què et sembla, Judy? Xerrar –va contestar en Jarvis, que li va fer un morreig a la seva núvia, així de cop. Aquesta, una mica sorpresa, el va abraçar i van continuar fent-se el morreig una mica més de temps.
--Que anem a fer-nos un bany? –va preguntar ell després.
La Judy va respondre que sí, que “anem tots a remullar-nos”, i una estona més endavant, quan s’eixugaven, ella i en Jarvis van tornar a fer-se els morrejos reglamentaris. Aquí, la Núria se’ls va mirar, sobretot a la Judy, que semblava que un altre cop l’agradava, que l’atreia sexualment. Ella va pensar:
--Un altre cop no, cony! Ja la ballem!
Hi pensava la Núria que acabaria fent-se un tret, però va aconseguir contenir-se. Dos minuts més tard va veure que allà hi arribava el seu amic, en Manel Ricard i Llorente, que no hi havia pogut arribar abans. Ell treballa com a dibuixant i que està colat per la Núria, tot i que coneix les tendències mig lèsbiques d’ella: temps enrera, ell va descobrir que la Núria hi havia tingut de relacions sexuals d’amagat amb una amiga seva, una estudiant d’Econòmiques dita Georgina Olivella. Potser per ésser massa enamorat d’ella, en Manel s’ho va perdonar i van continuar veient-se. Ell hi pensava que “ningú no és perfecte”, i es va fer el distret.
Però ara cap del dos se’n recorda, d’allò. Ara hi son a la platja, i després de fer saluts i presentacions van continuar allà la resta del dia fins que van tornar cap a Barcelona. Ah, el cotxe dels Kirby, o millor diguem-ne tots dos, son de fabricació europea, un d’una marca espanyola i l’altre d’una alemanya, tot i que també hi havia pensat ells en comprar-se d’algun japonès, però van preferir finalment l’alemany. I no era com a reacció estatunidenca contra la, diguem-ne, invasió japonesa de moltes empreses americanes (per exemple, les “majors” de Hollywood), sinó perquè els semblava molt més bonic el cotxe alemany, amb tots els respectes per al cotxe japonès, que també tenia de bon disseny.
I ja que hi parlem dels japonesos, això també ho va comentar tothom, en veure d’alguns fent fotografies per tot arreu. En Parker va dir que molts polítics espanyols hi deuen de tenir molt bona amistat amb les empreses del país del Sol Naixent o amb la seva manera de treballar, però alguns hi ha tornat d’allà volent imitar tot el que sigui japonès, i així, a poc a poc, sembla que atreuen a l’Espanya, als inversors.
--I no ens en posem tristos, caram –va dir en Parker--; que ja no és com abans. Ja cap país no pot ser autosuficient.
--No t’enrollis, Parkie, i pujem al cotxe –li va demanar la Mònica.
--Fotre, és que no puc ni parlar-ne, de coses trascendents –es va queixar una mica en Parker, que gairebé sempre és interromput per la seva dona.
--Tu seràs un erudit, estimat, però sovint et poses una mica pesat. I aleshores tenim que aturar-te...
--Em teniu enveja.
--Calla’t, Papa, que t’enrollis molt més que no pas una persiana, ho sabem tothom ben bé –li va dir el seu fill, en Jordi.
En Parker va decidir callar-se i continuar la tornada cap a casa. En Tommy i la Kathy hi havia passat, segons ells, un dia molt bo, “dabuten”, diguem-ne. La Winnie i l’Arthur, també. Aquesta vegada, la Judy i en Jarvis van anar al cotxe d’en Parker, la Mònica (la mare i la filla) i en Jordi, mentre que al cotxe que conduïa la Núria anaven amb ella la Susanna i les dues parelles que hi havia anomenat en aquest paràgraf de la novel.la.





Més tard, en arribar tothom a Barcelona, se’n van anar cap a l’indret al qual residien o simplement hi eren allotjats. Cadascú (o cadascuna de les parelles, en molts d’aquests casos) se’n va dutxar per treure del damunt dels seus cossos la sal de la mar que els hi havia quedat a sobre.
Després se’n van anar a sopar, i finalment a clapar.
L’endemà, la Núria va proposar que tots els joves de la seva família i els amics (ens referim a ella, a la Judy, en Jarvis, la Winnie, l’Arthur, la Kathy, en Tommy i algun altre) vinguessin amb ella a aquella piscina a la qual van ésser ahir, la nudista. No tots semblaven ésser d’acord, com en Tommy, al qual no el molava gens ensenyar la seva... “coseta”, com se la deia ell... És clar que li feia vergonya, però ells el van tranquil·litzar amb les bestieses de sempre per tot això.
Mentre ho feien, i prenent un descans, la Judy, en Jarvis i la Núria es van sortir un moment de la sala on hi eren per anar-se cap a on hi era la nevera i empassar-se d’alguna beguda, tant se val si aquesta és d’origen nord-americà o de qualsevol lloc. Aquí, la Núria se’n va fixar en la Judy, que aquell matí duia uns pantalons vaquers curts i una mica cenyits, que en aquell moment li girava l’esquena. Mirant-se-la de reüll discretament, se’n va mirar el cul de la rossa i va pensar en fer alguna cosa, si ens recordem del que li passa, allò de la seva inclinació sexual. I en Jarvis se’n mirava a la Núria, que ja sabem que li molava força, a prop d’allà, però després va veure alguna cosa que, potser, li va deixar una mica amb depressió...
La Núria se’n va apropar cap a la Judy, aprofitant que en Jarvis hi era ben a prop, i ben discretament, mentre la rossa mirava cap a la finestra i se’n girava d’esquena cap a ella, li va fer una suau palmetada al seu darrer, ben ràpid, súbitament, per allunyar-se d’allà ben ràpid i sense que la Judy pogués sospitar per a res, de la seva amiga.
En Jarvis ho va veure tot, i se’n va mirar la cervesa que hi havia agafat, una petita ampolla, creient que tot allò que hi havia vist era una al.lucinació per haver begut massa cervesa... però no; s’hi havia adonat de que encara no hi havia begut absolutament res. A més a més, l’ampolla encara era tancada.
--Cony, n’estic colat per una lesbiana –es va dir a ell mateix. Però no semblava gens desil.lusionat--. No sé... d’algunes ties d’aquestes, les lesbianes, sempre m’han caigut bé. Son ben interesants.
Deixem en Jarvis amb les seves reflexions, potser una mica poca-soltes, però ja sabem que ell hi veu les coses d’una manera absurda i lògica alhora (¿Que no els recorda Groucho Marx?), i vegem com a va sentir la Judy tot allò. En sentir la palmadeta al seu darrer, se’n va mirar Jarvis (va trigar una mica, uns tres segons) i va pensar que qui va fer tot allò va ser ell.
--Quin bandarra que és, d’aquest paio! –va pensar--. Tots els homes fan el mateix, fins que vegin que ja no tenim el cul tant de maco, i aleshores... adéu. Però, mira tu, m’agrada. No soc pas morbosa, però és que a les persones ens devien haver creat en algun moment al qual s’hi feia una vaga a la japonesa... i com Déu treballa tant... –va amollar una rialleta.
I la Núria va amollar una bufada llarga, després d’haver arribat a un racó discret, al qual poder tranquil.litzar-se. Va somriure i va pensar:
--Si no en faig d’això, hi hauria rebentat!
Ja es sentia desfogada, la tia, i va tornar amb els altres. Ja sabia que tot allò de que ella i la Judy ho fessin era impossible, però així es feia una mena de venjança. Va tornar a fer un somriure.
Més tard, quan ja hi eren tots a la piscina nudista, en Jarvis hi era a un racó d’ella i veia a l’altre cantó de la mateixa a la Judy i a la Núria, que s’hi havien ficat totes nues a l’aigua. S’hi havien aturat allà, posant les mans a la vora de la piscina. Semblava que parlaven entre elles, una conversa animada, amb somriures continus, quan no rialles obertes i gairebé escandaloses. En Jarvis va pensar que hi parlaven de “coses de dones”, i nedant suaument va voler apropar-s’hi, però en aquell moment un noi es va tirar a l’aigua escandalosament, i va passar fregant al noi, que va aconseguir deixar-ho a una banda, tot i que no va poder evitar la dutxa bestial que va sofrir, amb la quantitat d’aigua que va aixecar l’altre en tirar-s’hi.
Les dues noies parlaven de dibuix, de l’art a Catalunya i a Nova York, i quan en Jarvis per fi les va sentir, va estar a prop de girar-se d’esquena, no perquè no l’agradés l’art, sinò que aquell no era el moment per donar la llauna amb llapis, pinzells, models, teles i bestieses, quan si hi havien vingut allà era per banyar-se i prendre el sol. Però finalment s’hi va apropar.
--Hola, noies –les va saludar--. ¿A qui en vulgueu pintar?
--A tu, maco. Hola –va contestar la Judy, girant-se cap a ell--. Parlàvem d’art, nano.
En Jarvis va pensar:
“Sí...? Jo creia que la Núria ja hi havia aprofitat per ficar-la la mà, he, he...”
Encara no, però la catalana ja pensava fer tot això una altra vegada. És clar que no volia fer-ho, però es sentia atreta, i això no pot aturar-lo ni tant sols l’Armada Invencible. No; l’Armada Invencible queda malament, ja que no es pot ni tant sols considerar-se-la així, “invencible”, ja que va fracassar horriblement en voler invadir l’Anglaterra el 1558... Pensem en un altre exemple.
Ara bé, van continuar tots tres xerrant, i fins i tot fent broma dels lligues, diguent bestieses tals com que una germana de la Núria va conèixer que després li va dir que era bisexual –és a dir, mig marieta--, un noi que tocava a un conjunt musical estil “heavy”, i a això, en Jarvis va contraatacar amb que hi havia conegut un amic al seu poble, Albany (Estat de Nova York, a 200 quilòmetres de la gran ciutat), que tenia un lligue, una noia molt maca que després va resultar que era bisexual –és a dir, mig lesbiana--, i se’n va fer un embòlic terrible. Se’n van riure, mentre s’hi apropaven, tot nedant, la Winnie i l’Arthur.
--Hola, nanos –va saludar l’Artie. Recordem que en aquell moment no hi havia molta gent, a la piscina, i eren gairebé les dotze del migdia--. Que feu...?
--Res, Artie –va contestar en Jarvis--, estem parlant de pinzells, quadres i paios i paies pintades.
--No és exactament així –digué la Núria.




--Perdona, sempre ho acabo deixant tot fotut –digué l’americà, que va provocar la rialla general per la seva involuntària frase.
S’hi van plegar tots en aquella zona de la piscina, sense estrènyer-se massa, i van continuar amb la conversa.
--Uf, nanos, em sento lliure! –va comentar la Winnie, que se’n va a posar a nedar una mica. Deia com es sentia ella en aquell moment, en nedar tota nua, és clar.
--Lliure perquè? –va preguntar la Kathy, que hi era darrera d’ella.
--No en facis preguntes poca-soltes, nena –va demanar la cineasta.
--Això... a l’Amèrica, tot això ens portaria la càrcel o la bronca de qui ja sabem –digué ara en Tommy, que semblava més tranquil i menys tímid que abans. Parlava, tot i que sense dir el seu nom, en George Bush, el pare del posterior President dels Estats Units i President del país en el moment d’aquesta història, o també es referia al seu antecessor al seu càrrec, en Ronald Reagan, del qual hi havia estat el seu Vicepresident.
--Sí, nano, és una gata-moixa, però no cregueu que és sempre així; ja me’n conec, a paios com aquest... –va sentenciar la Winnie, que en ésser feminista, coneixia perfectament a molts paios hipòcrates.
--Que tu sempre hi has criticat, els que miraven, ¿oi que sí?
--Sí, però només si ens miren per mirar-nos i res més, com si siguem un espectacle o per remenar-se-la. A mi no em fa vergonya ésser així, tota nua, però allò de que em mirin com a un objecte m’emprenya moltíssim.
--Amen –va fer broma en Jarvis. Per si de cas, tot seguit va dir--: Perdó.
La Judy, fent broma, va posar la mà a sobre el cap del seu nòvio, enfonsant-ho a l’aigua.
--Eeeeeeh...! Aaaaaarg...! –va escridassar el jove, que comprenia la broma. Tots s’hi van apartar a una banda, divertits.
Després, en Jarvis i la Judy se’n van fer un morreig, tot i que ella va dir que el clorus de l’aigua tenia un sabor força dolent i va fer una ganyota de fàstic. Això ultim era perquè, com en Jarvis hi havia estat submergit a traïció a l’aigua de la piscina, encara no l’hi havia donat temps per eixugar-se bé, i els seus llavis encara eren tots impregnats de l’aigua amb clorus.
En aquell moment, la Judy va sentir un altre cop que algú l’hi havia tocat el cul. Va pensar que hi havia sigut en Jarvis, i súbitament va contestar tocant-li a ell el seu, sota l’aigua, és clar, com hi havia sigut l’altre tocament. Tots dos hi havien sigut d’una manera ben discreta: només es van assabentar les “víctimes”. Ell es va quedar tot sorprès, és clar, i súbitament també, la va fer un morreig novament i van tornar a jugar a l’aigua.
Mentre tots se’ls miraven, ben divertits, la Núria estava una mica preocupada. Com ja s’imaginaran, va ser ella qui la va tocar el cul, a la Judy. Quan va fer allò per primera vegada, no pensava fer-ho mai més, però hi veia que no podia evitar-ho, que allò semblava fascinant. Tot i que semblava completament tranquil.la, en el fons es trobava malament, i trista.
I aquell dia no hi havia pogut venir, en Manel, així que no tenia ningú amb el qual oblidar-se de la seva tendència lèsbica. I ella, si tingués d’algun noi guapo al seu costat, segur que s’ho estimaria amb totes les seves forces... però, ara per ara, no hi tenia a ningú a prop.
Alguns d’ells es van sortir de l’aigua per l’escaleta metàl.lica de color platejat, sentint-se d’algun xiulet d’alguns nois quan era alguna de les noies qui sortien. Todes van poder enviar a algun indret a qui ho hagués fet, però van preferir fer somriure i respondre: “Gràcies, guapos”.
En veure que la Judy s’hi sortia de la piscina, la Núria va pensar en anar tot just darrera d’ella, però com no volia pas que la rossa se n’adonés, fent molta força de voluntat, va decidir continuar banyant-se. A més, va observar que a prop hi havia un noi molt maco i va pensar:
--I perquè no me’n lligo, a aquest? És molt guapo...
I se’n va anar nedant cap a ell, que alhora començava a nedar, fins l’altre cantó de la piscina, on l’aigua és més pregona, de tres a quatre metres. Ho feia amb una mica de sensualitat, potser perquè així atreu molt més a un noi que anant de modesteta. I ja se sap que als nois els agrada més, això...
Una estona més tard, la Núria s’hi va apropar on hi eren la Judy, la Winnie i l’Arthur, acompanyada del noi aquell, de cabells bruns, aspecte de sud-americà i que semblava simpàtic.
--Em dic Ataúlfo Gilberto Blázquez, i soc de l’Uruguai –va explicar el noi--, tot i que he viscut aquí des de que era petit –s’expressava amb accent català, sense res d’accent sud-americà--. Ei, en pogueu dir-me Gilbert. Així ho fan, els meus amics...
Van xerrar durant molt de temps, mentre algun d’ells tornava a fer-se un bany i d’altres es sortien de l’aigua per prendre el sol. Aquí, la Judy volia que en Jarvis li posés crema solar per l’esquena, que ella no era gens hàbil per allò. Doncs la Núria se’n va aprofitar, un altre cop, i va dir que ajudaria Jarvis per fer-ho.
Només els va recordar la Judy que a la part del cul ella mateixa se’n posaria la crema solar, ja que estava una mica tipa de tant “tocament”.
Més tard, van tornar tots als seus allotjaments. I l’endemà, la Judy va entrar a l’habitació de la Núria per continuar veient els seus dibuixos, i aquí va passar una cosa que la primera no s’esperava, i que l’altra en volia evitar.
--Hola, Núria –li va saludar la Judy, en entrar--. Què fas, ara?
--Res, tia, llegir-me tot això –i li va ensenyar un llibre molt gran, que era una novel.la de l’escriptor català Terenci Moix, escrita en espanyol, titulada “Grapes d’astracà” (1).
--Ah, molt bé... ¿I de què va?
--Que hi has llegit “La foguera de les vanitats” d’en Tom Wolfe?
--Sí, la vaig llegir. ¿Perquè? ¿Que aquesta se li sembla?
--Té coses semblants. Veuras, és una paròdia mordaç del Madrid d’ara mateix.



--Ah, l’argument és a Madrid? Jo hi pensava que, si aqueix senyor –i va assenyalar el nom de l’autor, a la portada del llibre—de Catalunya, seria una paròdia d’alguna cosa d’aquí, de Barcelona o de Catalunya.
--No, Judy. Que en pots asseure’t aquí? –li va demanar que s’assegués a la seva banda, damunt el llit. Així ho va fer l’americana, i després la Núria continuava--: Bé, no, Judy... és una paròdia de Madrid, potser perquè és la ciutat espanyola on hi ha passat més, allò de la “Foguera de les vanitats” a l’espanyola. Més que no pas cap altra ciutat, potser perquè és la capital d’Espanya.
--Ja. Al gra, Núria, no t’enrollis.
--Perdona. N’hi ha de personatges com a cantants folklòriques, d’aqueixes que prefereixen encara viure de l’”Espanya canyí”, ja saps, de l’Espanya tòpica i antiga... També n’hi ha d’empresaris, assessors d’imatge i intel.lectuals d’aqueixos que abans lluitaven contra en Franco i ara resideixen en luxoses mansions amb una pila de lavabos.
--Que s’han fet de dretes?
--No, Judy; no sé de quina banda política son, ara. Però això és una altra història. Bé, els poca-soltes aqueixos del llibre, finalment acabaran fent-s’ho els homes amb els homes i les dones amb les dones. M’imagino que tot això et semblarà una bestiesa, que tot això no s’ho creu ningú, que s’hi veu que l’autor és marieta, o faldillet, com es diu aquí...
--Ep... potser sí. Crec que això no passarà mai, que ara només hi ha canviat això de les relacions entre els paios i les ties... que els paios ja no ens tracten bé només perquè tinguem maco, el cul i les mamelles... i que ja saben reconèixer el nostre talent, quan ho tenim, no només per quedar bé i impressionar-nos, a veure si així en poden lligar, amb nosaltres. Crec que sí hi ha canviat, això, i que pot canviar encara més. L’altre em sembla una bestiesa... una utopia. No m’imagino el fer-m’ho amb una amiga meva, acaronar-li el cul i les mamelles i d’altres bestieses. Jo no soc lesbiana, i no l’aconseguiria.
--Que estàs segura?
--Sí.
--Segura del tot? –va insistir la Núria, en la seva pregunta.
--Perquè em surts amb tot això, cony? Sí, tia, sí; no perquè pugui ésser dolenta en això, sinò perquè he nascut així. Les lesbianes neixen amb massa hormones masculines, però jo, no. ¿Que es això al que et refereixes, o només em vols amollar una parida?
--No, Judy, no és cap parida. Mira, nena, jo... –se n’adonava de que es tallava, en parlar—bé, no m’enrollarè...
I la va fer una abraçada i la va fer un petò a la boca, ràpidament, en a penes un segon. També tot ràpidament la Judy es va espantar, va fer una empenta a la Núria i, ben enrabiada, a penes controlant-se, li va fer una bufetada, que va fer soroll amb estrèpit. La Judy es va llevar i se’n va tocar la mà que li feia mal, panteixant de la impressió, encara molt espantada i fotuda. Amb els ulls oberts, que per un moment semblaven saltons, va rondinar a la seva amiga, que s’havia quedat caiguda damunt el seu llit, i tapant-se la galta pel mal que li feia per la bufetada:
--Quina merda és tot això...? ¡Jo no soc cap lesbiana, fastigosa de merda!
--Ho... ho sento... jo... –la Núria gairebé plorava, i quequejava de com estava, de nerviosa, mirant-se la Judy gairebé suplicant perdó—M’he passat...
--Sí que t’has passat, cony! Puag...! –va fer una ganyota de fàstic, traguent la llengua com si volgués escopir d’algun cos estrany que se l’hi hagués ficat a la boca.
--Ho... ho sento de debò, fotre! Se m’ha escapat!
--Que ho sents? Haver-me avisat, cony! I, a més, jo no soc lesbiana! Si tu ho ets, molt bé, però no m’obliguis a que jo també ho sigui!
--Ja ho sé, però no puc evitar-ho. Jo soc una noia, que, diguem-ne, és bisexual, que l’agraden els homes, com a gairebé totes, però que també l’atreuen les dones... és a dir, que el d’alguns dels nois amb els quals m’hi has vist d’aquests dies només era una comèdia. Llevat del meu amb en Manel Ricard, que això va de debò, me l’estimo.
--Ja, te l’estimes, però també et molava fer-te un “ménage-à-trois” amb mi i amb ell, ¿oi que sí?
--Potser, Judy. Bé, et prometo que no tornarè a fer-te la punyeta. Em cercarè una altra núvia.
--Bé, d’acord, tia, i que la que trobis estigui molt bona, he, he...
La Núria va amollar un sospir, i tot mirant-se fixament la Judy, va dir:
--Judy, ¿que saps perquè soc lesbiana?
--Quina pregunta més poca-solta, Núria. Hi hauras neixit així.
--Potser. Però també n’hi ha una altra raó: ¿que tu saps que n’hi ha moltes feministes, no sé bé perquè, hi veuen força bé tenir-ne una experiència lèsbica?
--Fotre, tu...! –va exclamar la Judy, gairebé fent un somriure i obrint molt la boca--. Ja hi havia sentit dir una cosa així, tia, però hi pensava que només era una bestiesa, alguna parida d’una dona una mica tocada de l’ala...
--No gens, Judy. Potser perquè, si eren feministes, ja hi havien vist massa com es comportaven els homes, sobretot amb elles, i es trobaven millor si convivien amb d’altres dones. ¿Que comprens, això?
--Sí, t’entenc, Núria, però tampoc això és definitiu, cony. Jo també soc feminista, de les moderades, i m’he enrabiat molt amb els paios que i la seva manera de creure’s que som poca-soltes, totes nosaltres. Potser que alguna vegada hi hagi pensat que només conviuria amb dones com a jo... Però mai no vaig pensar, en anar-me al llit amb elles. I talla el rotllo, tia, que ni tan sols em podras convèncer perquè m’ho faci amb tu. Que una altra t’acaroni el teu cul tant maco, tia. Jo, m’obro.
--D’acord, Judy, tens raó, soc una poca-solta. Però podem continuar éssent amigues, ¿oi que sí?
--Sí, és clar, Núria. Que tu em caus mol bé, cony. Ah, m’imagino que els tocaments del cul d’ahir em vas fer-los tu, ¿oi que sí?
--Ep... sí, jo... –la catalana es va posar vermella de vergonya, en una timidesa sobtada i barrejada amb la vergonya.
--Tranquila, tia. Això em va venir bé perquè en Jarvis, des d’aleshores, es va posar més afectuòs amb mi, he, he...



--Ah, me n’alegro... Almenys no hi he fet com a qualsevol adol.lescent poca-solta –va fer un sospir la Núria, d’alleujament.
--Apa, tia, talla el rotllo!
I ho va tallar, de debò. Va canviar de tema i se’n van fer una abraçada fraternal, com bones amigues, fent-se moltes palmadetes en les espatlles.
En aquell moment arribava en Jarvis, in en veure totes dues tant d’abraçades, va fer una espectacular ganyota de sorprès i se’n va imaginar el que tots vostès s’imaginaran, en casos com aquest. S’imaginava, perquè ja ho sabia, que la Núria era lesbiana, però no pas que la Judy també. Va exclamar:
--Cony, ja us heu adonat de que sou lesbianes! Us deixo tranquil.les, jo, aquí, soc un destorb!
Les dues noies es van riure alhora, bojament, sense aturar, desconcertant encara més en Jarvis, i la Judy li va dir, encara entre rialles:
--Apa, noi, no siguis exagerat! Només ens abracem, com a bones amigues. Ja sabia que la Núria és lesbiana, però jo no ho soc. Però vine, vine, maco –li va fer un senyal amb la mà dreta perquè s’hi apropès--, que si vols fer-te un “ménage-à-trois” amb nosaltres, ¡encara en pots fer-ho! Ha, ha, ha...!
En Jarvis no comprenia res d’aquella xerrameca de la seva nuvia, i pensava que tot allò només era una broma de totes dues. Però, sigui qui sigui el motiu, allò el molava, i pensava aprofitar-se’n. Se’n va apropar cap a elles.
Què va ser el que va fer? Doncs, s’hi assegué enmig d’elles, i com si no s’adonès, el van fer un petò, cadascuna per una banda del cos d’ell. Però no pas a la boca, sinò a la galta.
--Cony, i això que avui no és l’1 d’Abril! (1)
I van continuar amb alguns petons, ja a la boca...
Però més endavant, elles li van dir tot el que hi havia discutit abans, i ell ho va entendre millor. No digué pas que estava una mica desil.lusionat en saber que allò dels petons que li van fer elles només era un desfogament, per no quedar com un groller i un bandarra que s’aprofita d’allò. I va admirar molt la Núria per haver-se atrevit a confessar-lis la seva orientació sexual, quan això, sobretot en començar l’ultima dècada del segle XX, encara no és fàcil de confessar, i menys encara si ens recordem del molt greu problema de la SIDA.
--Aquesta tia sí que té coratge, i no pas jo, cony! –va pensar en Jarvis, content amb l’actitud de la Núria i enrabiat amb ell mateix.
Però quan encara li feien un petó totes dues, ell va fer el mateix, fent un petó primer de tot a la Judy i després a la Núria, mentre l’altra el feia d’alguna carícia. Rai que ningú no va veure tot allò, ja que la porta de l’habitació era mig oberta, i si algú hi veia d’aquell “show”, tot en podia anar-se en orris.
(1): En castellà, “Garras de astracán”.
(1): Es refereix en Jarvis a l’1 d’Abril, que als països anglosaxons s’hi cel.lebra el Dia de les Bromes, equival.lent anglosaxó al Dia dels Sants Innocents del 28 de Desembre. Es fan el mateix tipus de bromes que al seu equival.lent espanyol.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN(Capítulo 9)






CAPÍTULO IX Al día siguiente, Núria pensaba en invitar a su amigo Manel Ricard para irse a la playa de Calella, en la comarca catalana del Maresme, a unos 40 kms. de Barcelona. Con ella irían Judy, Jarvis, Tommy, Kathy, Winnie y Arthur, además de toda la familia de ella. (Eh, una cosa: si queremos saber cuándo hace la familia Kirby sus vacaciones en los Estados Unidos, es en el mes de Septiembre; y en el mes de Agosto, Parker ya había pedido una semana de vacaciones anticipada, que le será descontada de sus vacaciones de Septiembre, para poder así atender a su prima y a los amigos de ésta. Así, éste año sólo podrá estar en su país tres semanas). La familia Kirby tenía dos coches, el de los padres y el de uno de los hijos. Así ya estaban reunidos todos los miembros de ella, que cuando llegaron Winnie y su “troupe”, todavía no habían podido estar con ellos por su trabajo, además de que ellos viven fuera de Barcelona, concretamente en Sabadell y en Badalona. Estos son el Jordi (un nombre típico en Catalunya, por que Jordi, ó Jorge, es el nombre del patrón de la región, aunque los Kirby sugirieron éste nombre por que también es el de George Washington, el primer Presidente que tuvieron los Estados Unidos después de su independencia), que era abogado, y Maria Teresa, que trabajaba como ingeniera de telecomunicaciones. Ah, otra cosa: como los Kirby han vivido tantos años en Catalunya, también hablan bastante bien el catalán, y así lo hacen de vez en cuando, aunque estuvieran presentes sus parientes norteamericanos, que, claro, no hablan la lengua de Pau Casals. Ahora empezaron una conversación en catalán precisamente: --Parkie, majo –decía Mónica, la madre--, ¿qué has traído la crema solar? --No, guapa; creo que me la he dejado en casa –respondió Parker, en un catalán con acento americano. Ellos ya habían llegado a la playa de Calella y aun caminaban por la arena, antes de llegar al sitio con sombrillas en donde se quedarían. --Esperemos que éste año la playa no esté mal, como el año pasado –siguió comentando la mujer. --Éste año está mejor, Mónica –explicó él--. Me lo dijo Ferran, que estuvo aquí la semana pasada. --Ojalá. Al llegar allí, extendieron las toallas e hicieron todo lo que se hace en cualquier playa. Arthur Genovese observó toda la playa, muy larga, de la que no se veía el final, ni mirando en dirección a Barcelona ni justo al contrario. La Costa Brava tiene unos cien kilómetros de extensión y llega hasta la frontera con Francia. Y Winnie Withfield también hizo lo mismo, se acordó de la película de Jacques Tati “Las vacaciones de Monsieur Hulot” y se imaginaba a ella misma, vestida como si fuera el propio Monsieur Hulot, con sombrero pequeño, gabardina tampoco muy larga y fumando en pipa, cometiendo muchas torpezas, como dejar caer un barco al agua cuando aun lo estaban pintando, ó cualquier tontería que imaginarse puedan ustedes. Entonces, ella se quitó la parte de arriba del biquini para tomar el sol en top-less. Arthur quiso hacer lo mismo, pero luego se acordó de que él no lleva de eso, el biquini, y lo dejó, riéndose. Jarvis les miraba, y divertido, pensó: --Hay que ver... A éste Artie le pasa como a mí. Y giró la cabeza a donde estaba Núria, que tomaba el sol con un biquini algo pequeño, de dos piezas, con la parte de abajo que era más bien un tanga. Era de color verde claro, aunque también ella, en un momento dado, decidió quitarse también la parte de arriba para tomar el sol. Como estaba al lado derecho de él, Jarvis decidió acercarse a ella para conversar un poco. Leía un libro.
--Hola, Núria. ¿Qué haces? –le preguntó. --¿No lo ves, guapo? ¿Con unos ojos de puta madre, y no lo ves? –bromeó la chica.
--Perdona, guapa, es una pregunta gilipollas, ya lo sé. Te lo repito: ¿qué haces...? --Nada, tío: leerme esto. Es una novela policíaca, que se desarrolla en Barcelona. ¿Sabías que cada vez más Barcelona se parece a Nueva York?



--¿Ah, sí...? No lo sabía. --Quizá no se parezca tanto, pero hace algunos años que la delincuencia ha subido mucho aquí, pero todavía no llega al grado de preocupante que es en Nueva York. --Eh... –Jarvis intentaba recordarlo--, verás, tía, yo... sí, hay bastante delincuencia en Nueva York, y ya sabes cuáles son los barrios más peligrosos. ¿No te lo ha dicho tu padre? --Sí, me lo ha dicho, pero es que cuando vamos por allí no nos metemos mucho en los problemas del país. Si vamos allí, casi siempre es para ir de vacaciones y pasarnos el día roncando... --Je... –Jarvis rió la bromita. Judy les oyó y preguntó: --Hey, tíos, ¿qué hacéis ahora? --¿Y a ti qué te parece, Judy? Hablar –contestó Jarvis, que le pegó un morreo a su novia, así de golpe. Ésta, algo sorprendida, lo abrazó y siguieron morreándose un poco más de tiempo. --¿Vamos a bañarnos? –preguntó él después.Judy respondió que sí, que “vamos a remojarnos todos”, y un rato más tarde, cuando se secaban, ella y Jarvis volvieron a darse los morreos reglamentarios. Aquí, Núria los miró, sobre todo a Judy, que parecía que volvía a gustarle, a atraerla sexualmente. Ella pensó: --¡Otra vez no, coño! ¡Ya la jodimos! Pensaba Núria que acabaría pegándose un tiro, pero consiguió contenerse. Dos minutos después vio que allí llegaba su amigo Manel Ricard i Llorente, que no había podido venir antes. Él trabaja como dibujante y que está colado por Núria, aunque conoce las tendencias semi-lésbicas de ella: tiempo atrás, descubrió que Núria había tenido relaciones sexuales a escondidas con una amiga suya, una estudiante de Económicas llamada Georgina Olivella. Quizás por estar demasiado enamorado de ella, Manel se lo perdonó y siguieron viéndose. Él pensaba que “nadie es perfecto”, y por ello decidió hacer la vista gorda. Pero ahora ninguno de los dos se acuerda de aquello. Ahora están en la playa, y después de hacer saludos y presentaciones siguieron allá el resto del día hasta que volvieron a Barcelona. Ah, el coche de los Kirby, ó mejor dicho los dos, son de fabricación europea, uno de marca española y el otro alemana, aunque también habían pensado en comprarse alguno japonés, pero prefirieron finalmente el alemán. Y no era como reacción estadounidense contra la, digamos, invasión japonesa de muchas de las empresas americanas (por ejemplo, las “majors” de Hollywood), sino por que les parecía más bonito el coche alemán, con todos los respetos para el japonés, que también tenía buen diseño. Y ya que hablamos de los japoneses, esto también lo comentaron todos, al ver a varios de ellos haciendo fotografías por todas partes. Parker dijo que muchos políticos españoles deben de tener muy buena amistad con las empresas del país del Sol Naciente ó con su forma de trabajar, pero algunos han vuelto de allí queriendo imitar todo lo que sea japonés, y así, poco a poco, parece que atraen a España a los inversores. --Y no nos pongamos tristes, caramba –dijo Parker-; que ya no es como antes. Ya ningún país puede ser autosuficiente. --No te enrolles, Parkie, y subamos al coche –le pidió Mónica. --Joder, es que no puedo ni hablar de cosas trascendentes –se quejó un poco Parker, que casi siempre es interrumpido por su mujer. --Tú serás un erudito, cariño, pero a veces te pones un poco pesado. Y ahí hay que pararte... --Me tenéis envidia.
--Cállate, Papá, que te enrollas más que una persiana, lo sabemos bien todos –le dijo su hijo Jordi.Decidió callarse Parker y continuar la vuelta a casa. Tommy y Kathy habían pasado, según ellos, un día muy bueno, dabuten, vamos. Winnie y Arthur también. Ésta vez, Judy y Jarvis fueron en el coche de Parker, Mónica (las dos, la madre y la hija) y Jordi, mientras que en el coche que conducía Núria iban con ella Susana y las dos parejas que habíamos nombrado en éste párrafo de la novela. Más tarde, al llegar todos a Barcelona, se fueron al sitio en el que vivían ó estaban simplemente alojados. Cada uno (ó cada una de las parejas, en muchos de los casos) se duchó para quitarse el salitre del agua del mar que les había quedado sobre el cuerpo. Luego se fueron a cenar, y finalmente a dormir. Al día siguiente, Núria propuso que todos los jóvenes de su familia y los amigos (nos referimos a ella, Judy, Jarvis, Winnie, arthur, Kathy, Tommy y algún otro) viniesen con ella a aquella piscina en la que estuvieron ayer, la nudista. No todos parecían estar de acuerdo como Tommy, al que no le molaba mucho enseñar su... “cosita”, como la llamaba él... Claro que le daba vergüenza, pero ellos le tranquilizaron con las chorradas de siempre para el caso. Mientras lo hacían, y tomando un descanso, Judy, Jarvis y Núria salieron un momento de la salita en donde estaban para irse a donde estaba la nevera y tragarse alguna bebida, tanto da si ésta es de origen norteamericano ó de cualquier sitio. Aquí, Núria se fijó en Judy, que aquella mañana portaba unos pantalones vaqueros cortos y algo ceñidos, que en aquel momento estaba de espaldas con relación a ella. Mirándola de reojo discretamente, miró el culo de la rubia y pensó en hacer algo, si nos acordamos de lo que le pasa, lo de su inclinación sexual. Y Jarvis miraba a Núria, que ya sabemos que le molaba bastante, cerca de allí, pero luego vio algo que, al parecer, le dejó algo deprimido... Núria se acercó a Judy, aprovechando que Jarvis estaba muy cerca, y muy discretamente, mientras la rubia miraba a la ventana y le daba la espalda, le dio una suave palmada en su trasero, muy rápido, súbitamente, para alejarse de allí muy rápido y sin que Judy pudiese sospechar para nada de su amiga. Jarvis lo vio todo, y miró la cerveza que había cogido, un botellín, creyendo que aquello que había visto era una alucinación por haber bebido demasiada cerveza... pero no; se había dado cuenta de que no había bebido aun absolutamente nada. Además, la botella aun estaba cerrada. --Coño, estoy colado por una lesbiana –se dijo a sí mismo. Pero no parecía demasiado desilusionado--. No sé... algunas tías de éstas, las lesbianas, siempre me han caído bien. Son muy interesantes. Dejemos a Jarvis con sus reflexiones, quizá un poco gilipollas, pero ya sabemos que él ve las cosas de una manera absurda y lógica a la vez (¿No les recuerda a Groucho Marx?), y veamos cómo sintió Judy aquello. Al sentir la palmada en su trasero, miró a Jarvis (tardó un poco, unos tres segundos) y pensó que quien lo hizo fue él. --¡Qué fresco es éste tío! –pensó--. Todos los hombres hacen lo mismo, hasta que vean que ya no tenemos el culo tan bonito, y entonces... adiós. Pero, mira, me gusta. No soy morbosa, pero es que a las personas debieron crearnos en algún momento que se hacía huelga a la japonesa... y como Dios trabaja tanto... –soltó una carcajada. Y Núria soltó un resoplido largo, después de haber llegado a un rincón discreto, en el que poder tranquilizarse. Sonrió y pensó: --¡Si no hago esto, reviento! Ya se sentía desahogada, la tía, y volvió con los demás. Ya sabía que aquello de que ella y Judy lo hicieran era imposible, pero así se montaba una venganza. Volvió a sonreír. Más tarde, cuando ya estaban todos en la piscina nudista, Jarvis estaba en un rincón de ella y veía al otro lado de la misma a Judy y a Núria, que se habían metido desnudas en el agua. Se habían detenido allá, apoyando las manos en el borde de la piscina. Parecía que hablaban entre ellas, una conversación animada, con continuas sonrisas, cuando no risas abiertas y casi escandalosas. Jarvis pensó que hablaban de “cosas de mujeres”, y nadando suavemente quiso acercarse allí, pero en aquel momento un chico se zambulló de cabeza escandalosamente, y pasó rozando al chico, que consiguió esquivarlo, aunque no pudo evitar la especie de ducha a lo bestia que sufrió, con la cantidad de agua que el otro levantó al zambullirse así. Las dos chicas hablaban de dibujo, del arte en Catalunya y en Nueva York, y cuando Jarvis por fin las escuchó, estuvo a punto de darse la vuelta, no por que no le gustara el arte, sino por que no era aquel el momento para charlar de aquello, de dar la barrila con lápices, pinceles, modelos, telas y chorradas, cuando si habían venido allí era para bañarse y tomar el sol. Pero finalmente se acercó. --Hola, chicas –les saludó--. ¿A quién queréis pintar? --A ti, guapo. Hola –respondió Judy, volviendo la cabeza hacía él--. Hablábamos de arte, tío. Jarvis pensó: “¿Sí...? Yo creía que Núria ya había aprovechado para meterle mano, je, je...” Aun no, pero la catalana ya pensaba hacer eso otra vez. Claro está que no quería hacerlo, pero se sentía atraída, y esto no puede pararlo ni siquiera la Armada Invencible. No; la Armada Invencible queda mal, ya que no puede ni siquiera considerársele así, “invencible”, ya que fracasó horriblemente al querer invadir Inglaterra en 1588... Pensemos en otro ejemplo. Ahora bien, siguieron los tres charlando, y hasta bromeando sobre los ligues, diciendo chorradas tales como que una hermana de Núria conoció a un chico que luego le dijo que era bisexual –ó sea, medio marica--, un chico que tocaba en un conjunto musical estilo “heavy metal”, y a esto, Jarvis contraatacó con que había conocido a un amigo en su pueblo, Albany (Estado de Nueva York, a unos 200 kms. de la gran ciudad), que tenía un ligue, una chica muy guapa que luego resultó que era bisexual –ó sea, medio lesbiana--, y se hizo un lío tremendo. Se rieron, mientras se acercaban allí, nadando, Winnie y Arthur. --Hola, tíos –saludó Artie. Recordemos que en aquel momento no había mucha gente en la piscina, y eran casi las doce del mediodía--. ¿Qué hacéis...? --Nada, Artie –contestó Jarvis--, estábamos hablando de pinceles, cuadros y tíos y tías pintadas. --No es exactamente así –dijo Núria. --Perdona, siempre lo jodo todo –dijo el americano, que provocó la risa general por su involuntario pareado. Se juntaron todos en aquella zona de la piscina, sin apretarse demasiado, y continuaron con la conversación. --¡Uf, tíos, me siento libre! –comentó Winnie, que se puso a nadar un poco. Decía cómo se sentía ella en aquel momento, al estar desnuda, claro. --¿Libre por qué? –preguntó Kathy, que iba detrás de ella. --No hagas preguntas gilipollas, nena –pidió la cineasta. --Esto... en América, esto nos costaría la cárcel ó la bronca de quien ya sabemos –dijo ahora Tommy, que ya parecía más tranquilo y menos cortado que antes. Nombraba, aunque sin decir su nombre, a George Bush, el padre del posterior Presidente de los Estados Unidos y Presidente en el momento de ésta historia, ó también se refería a su antecesor en el cargo, Ronald Reagan, de quien había sido su Vicepresidente. --Sí, tío, es un mojigato, pero no creáis que es siempre así; ya me conozco yo a los tíos éstos... –sentenció Winnie, que, siendo feminista, conocía perfectamente a muchos tíos hipócritas. --Tú siempre has criticado a los mirones, ¿no? --Sí, pero sólo si nos miran por mirarnos y nada más, como si fuéramos un espectáculo ó para meneársela. A mí no me da vergüenza estar así, pero el que me miren como a un objeto me cabrea muchísimo. --Amén –bromeó Jarvis. Por si acaso, después dijo--: Perdón.Judy, cachondeándose, puso la mano sobre la cabeza de su novio, hundiéndolo en el agua. --¡Eeeeeh...! ¡Aaaaarg...! –gritó el joven, que comprendía el pitorreo. Todos se apartaron a un lado, divertidos. Después, Jarvis y Judy se dieron un morreo, aunque ella dijo que el cloro del agua tenía un sabor bastante malo e hizo una mueca de asco. Esto último era por que, como Jarvis había sido sumergido en el agua de la piscina a traición, aun no le había dado tiempo a secarse bien, y sus labios estaban impregnados de dicha agua con cloro. En aquel momento, Judy sintió otra vez que alguien le había tocado el culo. Pensó que había sido Jarvis, y súbitamente contestó tocándole a él el suyo, bajo el agua, claro, como había sido el otro tocamiento. Los dos habían sido de manera discreta: sólo se enteraron las “víctimas”. Él se quedó sorprendido, claro, y súbitamente también, la morreó nuevamente y volvieron a jugar en el agua. Mientras todos les miraban divertidos, Núria estaba un poco preocupada. Como ya se imaginarán, ella fue quien le tocó el culo a Judy. Cuando hizo aquello por primera vez, no pensaba volver a hacerlo, pero veía que no podía evitarlo, que parecía fascinarle aquello. Aunque parecía tranquila completamente, en el fondo se sentía algo mal, y triste. Y aquel día no había podido venir Manel, así que no tenía a nadie con quien olvidarse de su tendencia lésbica. Y ella, si tuviese algún chico guapo a su lado, seguro que lo amaría con todas sus fuerzas... pero, por ahora, no tenía a ninguno cerca. Algunos de ellos se salieron del agua por la escalerilla metálica de color plateado, escuchándose algún silbido de algunos chicos cuando era alguna de las chicas las que se salían. Todas pudieron mandar a tal sitio a quien lo hubiera hecho, pero prefirieron sonreír y contestar “Gracias, guapos”. Al ver que Judy se salía de la piscina, Núria pensó en irse justo detrás de ella, pero como no quería que la rubia se diera cuenta, poniendo mucha fuerza de voluntad, decidió continuar bañándose. Además, observó que estaba cerca de un chico muy guapo, y pensó: --¿Y por qué no me ligo a éste...? Es muy guapo... Y se puso a nadar hacía él, que empezaba a nadar a su vez, hacía el otro extremo de la piscina, en donde el agua es más profunda, unos tres ó cuatro metros. Lo hacía con un poco de sensualidad, quizá por que así atrae más a un chico que si va de modosilla. Y ya se sabe que a los chicos les gusta más eso... Al pasar un rato, Núria se acercó a donde estaban Judy, Winnie y Arthur, acompañada del chico aquel, de pelo moreno, aspecto de sudamericano y que parecía simpático. --Me llamo Ataúlfo Gilberto Blázquez y soy del Uruguay –explicó el chico--, aunque he vivido aquí desde que era pequeño –se expresaba con acento catalán, sin nada de acento sudamericano--. Hey, podéis llamarme Gilbert. Así lo hacen mis amigos... Charlaron mucho tiempo, mientras alguno de ellos volvía a bañarse y otros se salían del agua para tomar el sol. Aquí, Judy quería que Jarvis le untase crema solar por la espalda, que ella no tenía buena habilidad para ello. Pues Núria se aprovechó, otra vez, sí, y dijo que ayudaría a Jarvis a hacer aquello.Sólo les recordó Judy que la parte del culo se lo untaría ella misma, ya que estaba algo cansada de tanto “tocamiento”. Más tarde, volvieron todos a sus alojamientos. Y al día siguiente, Judy entró en la habitación de Núria para seguir viendo sus dibujos, y aquí ocurrió algo que la primera no se esperaba, y que la otra quería evitar. --Hola, Núria –le saludó Judy al entrar--. ¿Qué haces ahora? --Nada, tía, leerme esto –y le enseñó un libro muy grande, que era una novela del escritor catalán Terenci Moix, escrita en español, titulada “Garras de astracán”. --Ah, muy bien... ¿Y de qué trata? --¿Has leído “La hoguera de las vanidades” de Tom Wolfe? --Sí, la he leído. ¿Por qué? ¿Ésta es parecida? --Tiene cosas parecidas. Verás, es una parodia mordaz del Madrid actual. --¿Ah, se desarrolla en Madrid? Yo pensaba que, al ser ese señor –y señaló el nombre del autor, en la portada del libro—de Catalunya, sería una parodia de algo de aquí, de Barcelona ó de Catalunya. --No, Judy. Siéntate aquí... –le pidió que se sentara a su lado, sobre la cama. Así lo hizo la americana, y luego Núria seguía--: Bien, no, judy... es una parodia de Madrid, quizá por que es la ciudad española en la que ha ocurrido más lo de la “hoguera de las vanidades” a la española. Más que en ninguna otra ciudad, quizá por que es la capital de España. --Ya. Al grano, Núria, no te enrolles ahora. --Perdona. Hay personajes como cantantes folklóricas, de esas que siguen prefiriendo vivir de la “España cañí”, ya sabes, de la España tópica y vieja... También hay empresarios, asesores de imagen e intelectuales de esos que antes luchaban contra Franco y ahora viven en lujosas mansiones con un montón de lavabos. --¿Se han hecho de derechas?
--No, Judy; no sé de qué lado político son ahora, pero eso es otra historia. Bien, los gilipollas estos del libro, finalmente acaban montándoselo los hombres con los hombres y las mujeres con las mujeres. Me imagino que te parecerá toda una chorrada, que esto no se lo cree nadie, que se ve que el autor es marica, ó “faldillet”, como decimos aquí... --Eh... quizás sí. Creo que esto no pasara nunca, que ahora sólo ha cambiado lo de las relaciones entre los tíos y las tías... que los tíos ya no nos tratan bien sólo por que tengamos bonitos el culo y las tetas... y que ya saben reconocer nuestro talento, cuando lo tenemos, no sólo por quedar bien e impresionarnos, a ver si así ligan con nosotras. Creo que sí ha cambiado esto, y que puede cambiar aun más. Lo otro me parece una chorrada... una utopía. No me imagino el montármelo con una amiga mía, acariciarle el culo y las tetas y chorradas así. Yo no soy lesbiana, y no lo conseguiría. --¿Estás segura? --Sí. --¿Segura del todo? –insistió Núria en su pregunta. --¿Por qué me sales con todo eso, coño? Sí, tía, sí; no por que pueda ser mala en esto, sino por que no he nacido así. Las lesbianas nacen con demasiadas hormonas masculinas, pero yo no. ¿Es esto a lo que te refieres, ó sólo me quieres soltar una parida? --No, Judy, no es ninguna parida. Mira, nena, yo... –se daba cuenta de que se cortaba al hablar—bien, no me enrollaré... Y le abrazó y le besó en la boca, rápidamente, en apenas un segundo. También rápidamente Judy se asustó, dio un empujón a Núria y muy enfadada, apenas controlándose, le arreó una bofetada, que sonó con estrépito. Judy se levantó y se tocó la mano que le dolía, jadeando de la impresión, aun muy asustada y fastidiada. Con los ojos abiertos, que parecían por un momento saltones, gruñó a su amiga, que se había quedado caída sobre su cama y tapándose la mejilla por el dolor de la bofetada: --¿Qué mierda es esto...? ¡Yo no soy ninguna lesbiana, guarra de mierda! --Lo... lo siento... yo... –Núria casi lloraba, y tartamudeaba del nerviosismo que tenía, mirando a Judy casi implorando perdón—Me he pasado... --¡Sí que te has pasado, coño! ¡Puaj...! –hizo una mueca de asco, sacando la lengua como si quisiera escupir algún cuerpo extraño que se le hubiera colado en la boca. --¡Lo... lo siento de verdad, joder! ¡Se me ha escapado! --¿Qué lo sientes? ¡Haberme avisado, coño! ¡Y además, yo no soy lesbiana! ¡Si tú lo eres, muy bien, pero no me obligues a que yo también lo sea! --Ya lo sé, pero no puedo evitarlo. Yo soy una chica que, digamos, es bisexual, que le gustan los hombres, como a casi todas, pero también les atraen las mujeres... es decir, que lo de algunos de los chicos con los que me has visto estos días era una comedia. Menos lo mío con Manel Ricard, que eso va de verdad, lo amo. --Ya, le amas, pero también te molaba montarte un “menage-à-trois” conmigo y con él, ¿no? --Quizá, Judy. Bien, te juro que no volveré a hacerte la puñeta. Me buscaré otra novia. --Bien, de acuerdo, tía, y que la que encuentres esté muy buena, je, je... Núria soltó un suspiro, y mirando fijamente a Judy, dijo: --Judy, ¿sabes por qué soy lesbiana? --Qué pregunta más gilipollas, Núria. Habrás nacido así. --Quizás. Pero también hay otra razón: ¿tú sabes que muchas feministas, no sé bien por qué, ven bastante bien el tener una experiencia lésbica? --¡Joder, tú...! –exclamó Judy, casi sonriendo y abriendo mucho la boca--. Ya había oído decir algo así, tía, pero pensaba que sólo era una chorrada, alguna parida de una mujer un poco chalada... --No mucho, Judy. Quizás por que, si eran feministas, ya habían visto demasiado cómo se comportaban los hombres, sobre todo con ellas, y se encontraban mejor si convivían con otras mujeres. ¿Comprendes? --Sí, te comprendo, Núria, pero tampoco es esto definitivo, coño. Yo también soy feminista, de las moderadas, y me he enfadado mucho con los tíos y su manera de creerse que somos gilipollas todas nosotras. Puede ser que alguna vez haya pensado que sólo conviviría con mujeres como yo... Pero nunca pensé en acostarme con ellas. Y corta el rollo, tía, que ni siquiera me podrás convencer para que me lo monte contigo. Que te acaricie tu bonito culo otra, tía. Yo me piro. --De acuerdo, Judy, tienes razón, soy una gilipollas. Pero podemos seguir siendo amigas, ¿no? --Sí, claro, Núria. Que tú me caes muy bien, coño. Ah, me imagino que los tocamientos de mi culo de ayer me los hiciste tú, ¿no? --Eh... sí, yo... –la catalana se puso roja de vergüenza, en un súbito arranque de timidez y vergüenza entremezclados. --Tranquila, tía. Esto me vino bien por que Jarvis, desde entonces, se puso más cariñoso conmigo, je, je... --Ah, me alegro... Por lo menos, no he hecho como cualquier adolescente gilipollas –suspiró Núria de alivio. --¡Anda, venga, corta el rollo! Y lo cortó, de verdad. Cambió de tema y se dieron un abrazo fraternal, como dos buenas amigas, dándose muchas palmadas en los hombros. En aquel momento, llegaba Jarvis, y al verlas tan abrazadas, hizo una espectacular mueca de asombro y se imaginó lo que ustedes se imaginarán en casos como éste. Se imaginaba, por que ya lo sabía, que Núria era lesbiana, pero no que Judy lo fuera también. Exclamó: --¡Coño, ya os habéis dado cuenta de que sois lesbianas! ¡Os dejo tranquilas, yo sobro aquí! Las dos chicas se rieron al unísono, locamente, sin parar, desconcertando aun más a Jarvis, y Judy le dijo, todavía entre risas: --¡Anda, tío, no seas exagerado! Sólo nos abrazábamos, como buenas amigas. Ya sabía que Núria es lesbiana, pero yo no lo soy. Pero ven, ven, cariño –le hizo una señal con la mano derecha para que se acercara--, que si quieres montarte un “menage-à-trois” con nosotras, ¡todavía puedes hacerlo! ¡Ja, ja, ja...! Jarvis no entendía nada de aquella perorata de su novia, y pensaba que todo era una broma de ellas dos. Pero, sea por lo que sea, le molaba, y pensaba aprovecharse de ello. Se acercó a ellas. ¿Qué fue lo que hizo? Pues se sentó en medio de ellas, y como si no se diera cuenta le besaron, cada una por un lado del cuerpo de él. Pero no en la boca, sino en la mejilla. --¡Coño, y eso que no es hoy el 1 de Abril! (1) Y continuaron con varios besos, ya en la boca... Pero más tarde, ellas le contaron lo que habían discutido antes, y él lo entendió mejor. No dijo que estaba algo desilusionado al saber que aquello de los besos que le dieron ellas sólo era un desahogo, por no quedar como un grosero y un granuja aprovechado. Y admiró mucho a Núria por haberse atrevido a confesarles su orientación sexual, cuando esto, sobre todo al comenzar la última década del siglo XX, no es aun fácil de confesar, y menos si nos acordamos del muy grave problema del SIDA.

--¡Ésta tía sí que tiene valor, y no yo, coño! –pensó Jarvis, contento con la actitud de Núria y enfadado consigo mismo. Pero cuando todavía le besaban las dos, él hizo lo mismo, besando primero a Judy y después a Núria, mientras la otra le hacía alguna caricia. Menos mal que nadie más vio aquello, ya que la puerta de la habitación estaba entreabierta, y si alguien veía aquel “show”, todo podía joderse.
(1): Se refiere Jarvis al 1 de Abril, que en los países anglosajones se celebra el Día de las Bromas, equivalente anglosajón al Día de los Santos Inocentes del 28 de Diciembre. Se gastan el mismo tipo de bromas que en su equivalente español.

dimarts, 17 de març del 2009

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol VIII)







CAPÍTOL VIII




Més tard, van sortir un altre cop cap al carrer. Ara hi pensaven en una altra cosa.
--On anem, ara? –va preguntar en Jarvis a la Núria.
--Podem fer-nos un bany en alguna piscina d’aquí –va contestar ella.
--Ah, bé... ¿On hi és? –va preguntar la Judy.
--Fora de Barcelona... ep... –es va adonar d’alguna cosa, de cop—no me’n recordava de dir-vos que és... una piscina nudista.
--Cony, quina morbosa t’has posat avui! –va exclamar en Jarvis.
--Això és –ara hi parlava la Judy, seguint-la la corrent, si en podem dir així, al seu nuvi--. Ja veiem que no ets cap maula, que hi abunden als Estats Units, sobretot quan hi governaven en Ronald Reagan i en George Bush (1):, que ens van fotre ben bé... però no tens que passar-te, tia.
--Perdona, noia, perdona... –els va demanar perdó—però és que sempre hi parlo massa, d’aquestes coses. És que amb els meus amics, que no tenen de prejudicis, puc parlar directament així, de tot això. I els meus pares van començar a saber d’educació sexual des de que van veure un programa a la televisió espanyola sobre sexe (2). Ara s’atreveixen a fer-ho igualment que en Marlon Brando i la Maria Schneider a “El darrer tango a París”, però em sembla que això ja està antiquat... –va fer broma.
--Bé, noia, escolta... –digué la Judy, després d’haver estat tots callats un moment, en veure que en Jarvis anava a dir el mateix que ella, però que finalment no es va atrevir--. Hi anirem cap a la piscina nudista aqueixa. Jo, ja hi havia anat cap a una platja nudista a l’Amèrica.
--Que hi ha moltes platges així, allà? –va preguntar la Núria.
--Sí. No gens, però n’hi ha. Per exemple, vaig ésser en una platja molt maca, a prop de San Diego, Califòrnia –digué en Jarvis--. M’ho va contar la meva germana, la Murphy, que va ésser allà també, i vaig anar. És una platja que hi és una mica aïllada, per evitar-ne de badocs, però que està... dabuten.
--D’acord, nanos. ¿Que hi anem...? –va demanar la Núria.
--Sí, vinga, som-hi –va dir finalment, la Judy.
Mentrestant, la Kathy i en Tommy se n’havien anat amb la Mònica, l’altra germana de la Núria, la que era rockera, com la Kathy.
Se’n van anar cap al petit garatge on hi feien els assaigs ella i els seus companys/les seves companyes de la seva colla musical.
--I que teniu molt d’èxit? –preguntava la Kathy.
--Encara no, com a tu, Kathy –va contestar la Mònica--. Hi tenim d’actuacions pels voltants de Barcelona, com les comarques del Vallès Occidental, el Baix Llobregat, el Maresme, l’Alt Penedès...
--On hi és, tot això? –va preguntar en Tommy, que es desorientava amb aqueixos noms estranys. Estranys per a ell, és clar, no per a un català, que els coneix perfectament, o per a un espanyol, que li son una mica coneguts.
--Ara te’ls mostraré a un mapa, maco –va contestar la Kathy, que ja els coneixia una mica. Després li va demanar silenci per escoltar la Mònica, que anava a cantar--. Apa, maca, canta el que saps –li va demanar a ella.
--Gràcies –va donar les gràcies, la Mònica.
I el que va cantar la noia era una cançó amb una lletra força satírica, divertida alhora, que feia broma de tothom, tant del capitalisme com del comunisme, deixant a tots com una colla de torracollons, diguem-ne clar i català, sense llenguatge pedant. I, a més, ho feia sense ficar-se per res a defensar cap idea política, que semblava que, ara per ara, si no hi veu alguna de debò, totes les altres se’n poden anar a la merda, diguem-ne.
La lletra era en català, però com abans de començar la va traduir a l’espanyol, els americans es van assabentar de què anava el rotllo.
--Quina barbaritat, ets collonuda! –va comentar en Tommy, en acabar la cançó.
--Gràcies, maco –va agrair la Mònica el complit--, però no n’hi ha per tant. Jo canto el que em sembla tot. Prefereixo viure tranquila, que tot allò de la política m’avorreix.
--Que no hi ha alguna cosa que et pugui molar de la política, tia?
--Ara per ara, no. Passo d’ella. Passo de política, nano –va contestar rotundament la Mònica, fent, a més, un tall de mànigues enlaire, no pas a ells, és clar.



--Vaja, quina optimista –va comentar la Kathy, fent broma.
Mentrestant, la Winnie i l’Arthur hi havia anat cap a una llibreria barcelonina i van triar d’alguns llibres, a més d’un diccionari de català, triat per ella. També s’hi va fixar en un llibre en espanyol que hi veien que ja anava per la seva edició número 32. El seu títol era: “Com ésser una dona i no morir pas, en l’intent”, escrit per la periodista i escriptora Carmen Rico Godoy. Li va interessar a ella el títol, i tot seguit va començar a fullejar-ho, trobant-ho ben interessant. Li semblava una novel.la que podia comparar-se amb les comèdies modernes d’en Pedro Almodóvar, en Fernando Colomo i d’altres directors de la comèdia madrilenya, potser força diferent de la comèdia catalana, que coneixia millor, i que potser fos més intel.lectual que no pas la primera...
Ja que tots els altres continuen sense tenir de problemes, almenys ara, tornem amb la Judy, en Jarvis i la Núria, que ja hi arribaven cap a aquella piscina nudista. L’hi havia inaugurat feia poc de temps, tot i que era una que hi era al costat d’una altra, però que s’havia decidit deixar un indret especial per a nudistes. Alguna gent, sobretot els veïns de la zona (hi és a prop de Barcelona, enmig de Cornellà de Llobregat i Sant Joan d’Espí), hi havia protestat molt, ja que era una cosa atrevida encara per l’època, no pas per l’època actual. Per evitar aldarulls i sobretot per evitar de badocs, s’hi van fer alts els murs d’ella.
La piscina, quan ells van arribar, no hi era gaire plena. S’hi van anar cap als vestidors i allà s’hi van endegar (millor dit, s’hi van despullar, per la qual cosa van trigar menys de temps que no pas si hi hagueren tingut que canviar-se la roba de carrer pel banyador) i van sortir a la piscina.
En Jarvis se’n mirava la Núria, i se n’adonava de que, tota nua, semblava més maca encara, però preferia no dir-ne res per no ofendre-la (i, és clar, per que no li digués masclista). S’hi van apropar cap a un racó de la piscina, i abans la Judy digué que allà prop, al costat, hi podien tombar-se per terra i posar-ne les tovalloles. Els altres van dir que d’acord, que podien fer-ho.
El jove va sentir una cosa que no sabia què podia ser. Se’n va mirar la Núria i semblava que l’atreia. ¿Que era això...? No ho sabia gens bé. Des de que va conèixer d’aquella noia, en Jarvis sabia que li passava alguna cosa. Però ara resultava que el que li passava era que es sentia atret per ella. “Quina bestiesa!”, va pensar. Va voler oblidar-se de tot allò i va proposar que se’n fessin un bany tots a la piscina. Tots van acceptar, però per si de cas, com sempre hi ha d’algun lladre que es pot dur els objectes personals de cadascú/cuna, com a bosses, carteres, etcètera, un d’ells s’hi quedava vigilant, mentre els altres s’hi feien el bany. Els primers en banyar-s’hi eren la Judy i en Jarvis, quedant-s’hi la Núria. La parella va nedar força temps i no van voler fer-ne aldarull tirant-se aigua per no rebre cap esbronc ni ésser expulsats per la gent de la Seguretat.
Així es van fer els torns, i després, passades més aviat dues hores i mitja, van decidir tornar cap a casa. Encara que abans d’anar-se s’hi havia dutxat per treure’s del cos el clor de l’aigua de la piscina. Els ulls els feien una mica de mal, ja que als mateixos els hi havia penetrat una mica d’aquell maleït clor.
Però en Jarvis va tornar a fixar-se en la Núria. Va tenir que fer-ho d’amagatotis, ja que la Judy hi era justament a la seva banda.
Aquesta darrera mirava de tant en tant al seu nuvi de reüll, i semblava sospitar d’alguna cosa. No sabia ella què podia passar, però la seva intuïció femenina li funcionava ben bé...
Va mirar a una banda i a l’altra.
--Em... En Jarvis, no ho sé, però em sembla que el preocupa alguna cosa –va pensar-hi.
Com suposaran, no sabia pas exactament el que li passava, a ell.
Ara va mirar, tot seguit, a la Núria, que era la que conduïa el cotxe al qual hi anaven, un Renault-5 de quatre portes. Aquesta ultima semblava tranquil.la completament, capficada en el trànsit. S’hi havia posat unes ulleres de sol fosques, que li feien un aspecte una mica intrigant, segons qui la vegi.
--I aquesta... sembla molt tranquil.la.. Bé, no crec que passi res –va sentenciar la Judy, i va preferir oblidar-se del tema. Van continuar el trajecte cap a casa.
En arribar la nit, van tornar a plegar-s’hi tots/totes a taula, a la vora, per sopar, i aquí en Jarvis, tractant de fer-ho amb compte, va tornar a mirar-se la Núria, asseguda a la banda de la Judy, que hi era a la banda dreta d’ell, i ella (la Núria) hi era també a la banda dreta, però la banda dreta de la núvia d’ell, com ja n’hem dit.
Tots tres semblaven ben tranquils, i miraven de continuar semblant-ho. Ja sabem què hi pensen, la Judy i en Jarvis, però... ¿i la Núria? Ella semblava molt tranquil.la, menjant de paella valenciana, un plat “typical spanish”, com va dir algú dels americans que hi eren, fent broma, com en Tommy Lynch. Però en aquell sopar s’hi servien també d’altres plats, més catalans, com digué en Parker Kirby, i la seva dona també, que en ésser més de vint anys resident allà, se’ls hi havia pegat el tarannà català, com pot passar-li a qualsevol que s’hi vagi a viure a una altra ciutat o un altre país: en pot esdevenir, com en aquest cas, més català que no pas els mateixos catalans.
En Parker va tornar a preguntar a la Winnie, com ja hi havia fet el dia anterior, com estava allò del cinema als Estats Units. Ella va contestar que regular, a més de tot allò que ella criticava força: la mania de fer-ne de “remakes” (1) d’altres pel.lícules.




--Sí, com t’hi deia, hi penso que això és una bestiesa. Així no se’n fa. No m’estranya –deia la Winnie, una emprenyada amb aquest tema—que aquí a Europa hi hagin agafat una certa antipatia als americans. ¡Si és que hi arribem a un indret i en volem quedar-nos-ho, per nosaltres sols!
--Ho sé, Winnie –va contestar en Parker--, però nosaltres no podem evitar-ho.
--De quina cosa hi parleu? –va preguntar la Susana, una de les filles d’en Parker--. Que puc saber-ho, o és que les nenes encara no en tenim edat per saber de coses de grans?
--Sí, maca –va contestar el seu pare--. Només parlàvem del cinema, que és el que fa la teva tia Winnie a l’Amèrica. I ara criticàvem els “remakes” que s’hi fan a Hollywood de pel.lícules europees.
--Que tu no faries una cosa semblant, tia?
--No, Susana, per res. Jo, soc una creadora, i no em mola res copiar els altres.
--Tia, m’agrada la teva parla.
--Gràcies, Susie.
--Susana, tia, digues-me Susana. Aquí s’hi parla d’una altra manera.
--Oh, perdona, Susana. No conec la llengua que hi parleu, a més de l’espanyol.
Ells s’ho van creure, i van canviar tanmateix de tema. Però a la Núria hi havia alguna cosa que li tenia força malament. ¿Què era, això? Vegem el que hi pensava ella de tant en tant:
--No sé... m’agrada la Judy aquesta, m’agrada molt... És un conyàs que jo sigui bisexual, és a dir, que puc ésser lesbiana i també em poden agradar els nois. No m’hi havia adonat, però crec que m’he enamorat d’ella, merda. I potser d’ell també, d’en Jarvis, que també és molt maco i veig que és molt afectuós, que no és aquell porc masclista i pinxo d’en Josep Lluís Amposta, que gairebé em mata en fer-me d’aquella pallissa, el fotut... Rai que encara ell continua a la presó... Però ara em preocupa com dir-s’ho a la Judy, perquè me l’estimo, sense que s’enfadi i em digui porca. I jo, no soc cap porca.
Ella va decidir oblidar-se d’allò, per ara, per veure si podia tranquilitzar-se’n, i també va pensar en que podia acceptar la invitació que la va fer un bon amic seu, en Manel Ricard i Llorente, que també estava boget per ella.
La Núria va decidir parlar amb ells aleshores de la seva col.lecció de pel.lícules enregistrades en video. Podia valer qualsevol cosa, amb la qual cosa poder oblidar-se de les seves ànsies lèsbiques.




(1): Hi parla d’en George Bush pare, que va ésser Vice-president dels Estats Units sota la presidència d’en Ronald Reagan (1980-88). S’hi va presentar a les eleccions presidencials de 1988 i les va guanyar, però només va durar un mandat, en perdre les següents eleccions el 1992 davant el gairebé desconegut Bill Clinton.
(2): El programa en qüestió tenia com a títol “Hablemos de sexo”, emès per Televisió Espanyola el 1990, un dels primers en l’Història de la televisió espanyola que va tractar el tema amb un estil més o menys obert, tot i que sense incidir mai en imatges eròtiques explícites. Hi tractava el tema més aviat com un programa mèdic que no pas un consultori sexològic.
(1): En Anglés, i en el llenguatge cinematogràfic, equival a una nova versió d’una pel.lícula ja feta. La Winnie critica sobretot el que la indústria de Hollywood faci molt això de fer versions americanes de pel.lícules europees, en compte de fer-ne d’arguments originals. Exemples de “remakes” americans de pel.lícules europees: “Sense alé”, basada en “Al final de l’escapada” (A bout de soufflé) de Jean-Luc Godard; “Els meus problemes amb les dones”, basada en “L’homme qui aimait les femmes” (aquí coneguda com a “L’amant de l’amor”) de François Truffaut, o la recent “Vanilla sky”, basada en l’espanyola “Abre los ojos” d’Alejandro Amenábar. En les noves versions s’hi canvia l’escenari original, França, per exemple, per algun indret típic dels Estats Units. I els personatges, en compte d’ésser francesos, ja son americans típics. I les situacions del guió original s’adapten al tarannà americà, tot i que no encaixin gens ni que siguin gens de creïbles, ja que costums espanyols de Navalmoral de la Mata (Cáceres) son ben diferents a les d’un poble d’Oklahoma. Sovint, o millor diguem-ne gairebé sempre, d’aquests “remakes” son d’inferior qualitat a l’original.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VIII)






CAPÍTULO VIII Más tarde, salieron otra vez a la calle. Ahora pensaban en otra cosa. --¿A dónde vamos ahora? –preguntó Jarvis a Núria. --Podemos ir a bañarnos en alguna piscina de aquí –contestó ella. --Ah, bien... ¿dónde está? –preguntó Judy. --Fuera de Barcelona... eh... –se dio cuenta de golpe de algo—no me acordaba de deciros que es... una piscina nudista. --¡Coño, qué morbosa te has puesto hoy! –exclamó Jarvis.

--Eso es –ahora hablaba Judy, siguiéndole el juego, si lo podemos llamar así, a su novio--. Ya vemos que no eres ninguna mojigata, que abundan en los Estados Unidos, sobre todo cuando gobernaban Ronald Reagan y George Bush (1), que nos jodieron bien... pero no hay que pasarse, tía. --Perdona, chica, perdona... –les pidió perdón—pero es que siempre hablo demasiado de éstas cosas. Es que con mis amigos, que no tienen prejuicios, puedo hablar directamente así, de todo esto. Y mis padres han empezado a saber de educación sexual desde que han visto un programa sobre el tema en la televisión española (2) Ahora se atreven a hacerlo como si fueran Marlon Brando y Maria Schneider en “El último tango en Paris”, pero me parece que eso ya está anticuado... –bromeó. --Bien, chica, escucha... –dijo Judy, después de haber estado todos callados un momento, al ver que Jarvis iba a decir lo mismo que ella, pero que al final no se atrevió--. Iremos a la piscina nudista esa. Yo ya había ido a una playa nudista en América. --¿Hay muchas playas así allí? –preguntó Núria. --Sí. No muchas, pero las hay. Por ejemplo, estuve en una muy maja, cerca de San Diego, California –dijo Jarvis--. Me lo contó mi hermana Murphy, que estuvo allí también, y fui. Es una playa que está algo aislada, para evitar mirones, pero que está.... dabuten. --De acuerdo, tíos. ¿Vamos...? –pidió Núria. --Sí, venga, vamos –dijo finalmente Judy. Mientras tanto, Kathy y Tommy se habían ido con Mónica, la otra hermana de Núria, la que era rockera, como Kathy. Se fueron al pequeño garaje en donde ensayaban ella y los/as componentes de su grupo musical. --¿Y tenéis mucho éxito? –preguntaba Kathy. --Todavía no, como tú, Kathy –contestó Mónica--. Tenemos actuaciones por los alrededores de Barcelona, como las comarcas del Vallès Occidental, el Baix Llobregat, el Maresme, l’Alt Penedès... --¿En dónde queda todo eso? –preguntó Tommy, que se perdía con esos extraños nombres. Extraños para él, claro, no para un catalán, que los conoce perfectamente, ó para un español, que le suenan en el fondo. --Ahora te lo mostraré en algún mapa, guapo –contestó Kathy, que ya tenía cierta idea de ello. Luego le pidió silencio para escuchar a Mónica, que iba a cantar--. Anda, guapa, canta lo que sabes –le pidió a ella. --Gracias –agradeció Mónica. Y lo que cantó la chica era una canción con una letra bastante satírica, divertida al mismo tiempo, que se cachondeaba de todo el mundo, tanto del capitalismo como del comunismo, poniéndolos a todos como una panda de gilipollas, digámoslo llanamente, sin lenguaje rimbombante. Y además lo hacía sin meterse a defender idea política alguna, que parecía que, por ahora, si no ve alguna buena de verdad, todas las demás se pueden ir a la mierda, irse a la porra, de verdad. La letra era en catalán, pero como antes de empezar la tradujo al español, los americanos se enteraron de qué iba el rollo. --¡Qué barbaridad, eres cojonuda! –comentó Tommy, al acabar la canción. --Gracias, guapo –agradeció Mónica el cumplido--, pero no hay para tanto. Yo suelo lo que me parece todo. Prefiero vivir tranquila, que todo aquello de la política me aburre. --¿No hay algo que pueda molarte de la política, tía? --Por ahora no. Paso de ella. Paso de política, tío –contestó tajantemente Mónica, haciendo además un corte de manga al aire, no a ellos, claro. --Vaya, qué optimista –comentó en broma Kathy. Mientras tanto, Winnie y Arthur habían ido a una librería barcelonesa y eligieron varios libros, además de un diccionario de catalán, elegido por ella. También se fijó en un libro en español que veían que ya iba por su edición número 32. Su título era “Cómo ser una mujer y no morir en el intento”, escrito por la periodista y escritora madrileña Carmen Rico Godoy. Le interesó a ella el título, e inmediatamente empezó a hojearlo, encontrándolo muy interesante. Le parecía una novela que podía compararse con las comedias modernas de Pedro Almodóvar, Fernando Colomo y otros directores de la comedia madrileña, quizás bastante diferente de la comedia catalana, que conocía mejor, que quizás fuera más intelectual que la primera... Ya que todos los demás siguen sin tener problemas, al menos por ahora, volvamos con Judy, Jarvis y Núria, que ya llegaban a la piscina nudista aquella. La habían inaugurado hacía poco, aunque era una que está al lado de otra, pero que se había decidido destinar un sitio especial para nudistas. Alguna gente, sobre todo los vecinos de la zona (está cerca de Barcelona, en medio de Cornellà de Llobregat y Sant Joan d’Espí), había protestado mucho, ya que era algo osado aun para la época, no para la época actual. Para evitar jaleos y sobre todo para evitar mirones, se construyeron los muros de la misma altos. La piscina, cuando llegaron ellos, no estaba muy llena. Se fueron a los vestuarios y allí se arreglaron (mejor dicho, se desnudaron, por lo que tardaron menos tiempo que si tuvieran que cambiarse la ropa de calle por el bañador) y salieron a la piscina. Jarvis miraba a Núria, y se daba cuenta de que, desnuda, parecía más guapa aun, pero prefería no decírselo para no ofenderla (y, claro, para que no le llamaran machista). Se acercaron a un rincón de la piscina, y antes Judy dijo que allí cerca, al lado, podían tumbarse y poner las toallas. Los demás dijeron que de acuerdo, que podían hacerlo. El joven sintió una cosa que no sabía qué podía ser. Miró a Núria y parecía que le atraía. ¿Era eso...? No lo sabía muy bien. Desde que conoció a aquella chica, Jarvis sabía que le pasaba algo. Pero ahora resultaba que lo que le pasaba era que se sentía atraído por ella. ”¡Qué chorrada!”, pensó. Prefirió olvidarse de todo aquello y propuso que se dieran todos un baño en la piscina. Todos aceptaron, pero por si acaso, como siempre hay algún ladronzuelo que puede llevarse los objetos personales de cada uno/a, como bolsos, carteras, etc., uno de ellos se quedaba allí vigilando, mientras los demás se bañaban. Los dos primeros en bañarse eran Judy y Jarvis, quedándose allí Núria. La pareja nadó bastante tiempo y no prefirieron montar jaleo salpicándose agua para no ser reprendidos ni expulsados por los de Seguridad. Así se turnaron, y después, pasadas unas dos horas y media, decidieron volver a casa. Aunque antes de irse se habían duchado bien para quitarse del cuerpo el cloro del agua de la piscina. Los ojos les dolían algo, ya que les había penetrado en los mismos un poco de ese dichoso cloro. Pero Jarvis volvió a fijarse en Núria. Tuvo que hacerlo disimuladamente, ya que Judy estaba justo a su lado.Ésta última miraba de vez en cuando a su novio de reojo, y parecía sospechar algo. No sabía ella qué podía pasar, pero su intuición femenina le solía funcionar muy bien... Miró a un lado y a otro.
--Em... Jarvis, no sé, pero me parece que le preocupa algo –pensó. Como supondrán, no sabía exactamente qué le pasaba a él. Ahora miró, seguidamente, a Núria, que era la que conducía el coche en el que iban, un Rénault-5 de cuatro puertas. Ésta última parecía tranquila completamente, absorta en el tráfico. Se había puesto unas gafas de sol oscuras, que le daban un aspecto algo intrigante, según se mire. --Y ésta... parece muy tranquila. Bien, no creo que pase nada –sentenció Judy y prefirió olvidar el tema. Continuaron el trayecto a casa. Al llegar la noche, volvieron a reunirse todos/as en torno a la mesa para cenar, y aquí Jarvis, tratando de hacerlo con cuidado, volvió a mirar a Núria, sentada al lado de Judy, que estaba al lado derecho de él, y ella (Núria) estaba también al lado derecho, pero el lado derecho de la novia de él, como ya hemos dicho. Los tres parecían muy tranquilos, y trataban de seguir pareciéndolo. Ya sabemos qué piensan Judy y Jarvis, pero... ¿y Núria? Ella parecía muy tranquila, comiendo paella valenciana, un plato “typical spanish”, como bromeó alguno de los americanos que estaban allí, como Tommy Lynch. Pero en aquella cena se servían también otros platos, más catalanes, como dijo Parker Kirby, y su mujer también, que al llevar allí más de veinte años residiendo, se les había pegado la idiosincrasia catalana, como puede pasarle a cualquiera que se vaya a residir a otra ciudad u otro país: puede volverse, como en éste caso, más catalán que los propios catalanes. Parker volvió a preguntar a Winnie, como había hecho el día anterior, cómo estaba lo del cine en los Estados Unidos. Ella respondió que regular, además de aquello que ella criticaba bastante: la manía de hacer “remakes” (1) de otras películas. --Sí, como te decía, pienso que esto es una chorrada. Así no se hace. No me extraña –decía Winnie, algo enfadada con éste tema—que aquí en Europa hayan pillado cierta antipatía a los americanos. ¡Si es que llegamos a un sitio y queremos quedárnoslo todo para nosotros solos! --Lo sé, Winnie –contestó Parker--, pero nosotros no podemos evitarlo. --¿De qué habláis? –preguntó Susana, una de las hijas de Parker--. ¿Puedo saberlo, ó es que las niñas aun no tenemos edad para saber de cosas de mayores? --Sí, maja –respondió su padre--. Sólo hablábamos del cine, que es lo que hace tu tía Winnie en América. Y ahora criticábamos los “remakes” que se hacen en Hollywood de películas europeas. --¿Tú no harías algo así, tía? --No, Susana, para nada. Yo soy una creadora, y no me mola nada copiar a otros. --Tía, me gusta tu forma de hablar. --Gracias, Susie. --Susana, tía, llámame Susana. Aquí se habla de otra forma. --Oh, perdona, Susana. No conozco el idioma que habláis aquí, aparte del español. --No pasa nada, tía. Lo acepto. --¿Por qué no dejais ya de decir chorradas, chicas? –pidió Mónica (la madre), que estaba cerca de ellos. --¿Y por qué crees, maja, que decimos chorradas? –preguntó Parker a su esposa.
--No te ofendas, Parker. Es que desde hace un rato sólo os oía chorradas sobre los “remakes” de películas. Coño, si eso ya lo sabe todo el mundo... y a mí tampoco me mola. Ah, Winnie –cambió de tema y giró la vista hacía la cineasta--: ¿Alguna vez has pensado en rodar aquí? --Sí, alguna vez... –contestó Winnie--, pero yo... aun no había pensado nada de esto. --¿Por qué no haces alguna película de cine negro? –le preguntó Susana. --Eh... no sé... sabía que aquí en Catalunya se hace mucho cine negro (1), pero tendré que pensármelo. Además, ya sabéis que tendría que rodar una película aquí con actores casi exclusivamente estadounidenses, pues en América, si no eres Almodóvar, es difícil que puedas tener éxito sin un reparto lleno de americanos... y no me creería mucho una película sobre barceloneses con actores nacidos en Nueva York, Texas ó Dakota del Sur. Continuaron ellos con su conversación, ó como a veces dicen en broma, con sus “habladurías”, y más tarde, Judy se acercó con Jarvis a la habitación de Núria, que estaba allí dibujando algunas cosas. --Hola, Núria, ¿cuándo harás los dibujos de las fotos que nos hiciste ésta mañana? – le preguntó Judy, sin poder disimular mucho su impaciencia por verlos acabados. --Ya los empiezo a hacer ahora –respondió la catalana, tranquila, mientras continuaba dibujando, sin quitar apenas la vista del papel, aunque para contestar a su amiga miraba ligeramente de reojo a donde estaba. --Ah, bien, dabuten –dijo Judy, como satisfecha. La rubia se acercó para ver más de cerca los dibujos. --Te están quedando dabuten, tía –dijo, mirándolos muy admirada. --¿Siempre dices lo mismo? –preguntó Mónica. --¿El qué...? ¿Lo de “dabuten”? Ay, perdona, chica, pero no seas carroza. Eso lo decimos todos los jóvenes del mundo. En Nueva York lo dicen, en Chicago también... y aquí en Barcelona también. Tú también eres joven, tía. A ver si resulta que eres profesora en Oxford y no lo sabía... --No soy ninguna carroza, Judy. Mira, aquí tengo el boceto de la segunda foto... --¿A ver...? Le mostró ese boceto y la neoyorkina lo miró. Volvió ésta última a decir que era “dabuten”, y Núria se burló. --¿Sabes que tienes un cuerpo muy interesante? –dijo, con ironía en su tono de hacer la pregunta. --Eres muy amable, Núria –contestó Judy con no menos ironía y frunciendo ligeramente el ceño. --Sí, y tu novio también tiene buen cuerpo. Bien... –quiso disculparse--, no quiero ser morbosa, pero como artista me gusta cualquier cosa que sea bonita de ver, y... y que sea interesante... Eh, perdóname si me pongo algo cursi, tía, pero los artistas hablamos así. Judy le perdonó, claro, pensando que Núria exageraba. Ésta le miró con los ojos entreabiertos, algo que pareció preocupar ligeramente a Judy, que quizá no se dio cuenta de aquello. La rubia se acercó a Núria y se sentó a su lado, para poder ver mejor cómo dibujaba. Mientras tanto, Jarvis, que no había hablado nada aun, estaba cerca de ellas, viendo los pósters que Núria tenía colgados por las paredes. Por ejemplo, uno de los Simpson; otro, escrito en catalán, que hablaba de la Olimpiada de Barcelona’92, cuyo texto él no comprendía mucho, ya que no dominaba la lengua catalana; otro con el mapa de Catalunya, teniendo a su lado derecho el mapa de España, dividida entre sus 17 autonomías, y de los Estados Unidos, éste un poco más grande, claro, con letreros en español. Dejó de mirarlos y miró ahora a Judy y a Núria. --¿Qué hacéis, guapas? –les preguntó. --Nada, mirar esto –respondió Judy--. Mira, Jarvis, mira cómo tienes el culo en los bocetos que hace Núria. Se rieron las dos, y Jarvis tuvo que hacer como una sonrisa forzada. Estaba claro que se reían de él. --¡No te jode...! –gruñó él, algo enfadado. --¿Qué te pasa, tío? –le preguntó Judy--. ¿Qué te jode? --Muy graciosa, Judy –contestó Jarvis, que se acercó a su novia. Se acordó de algo y dijo a Núria--: Oye, Núria, guapa, ¿qué dice en ese póster de allí? –señaló el que hablaba algo de la Olimpiada, el escrito en catalán. --Ah, pues dice “Todos queremos la Olimpiada” –tradujo el texto en catalán, “Tots volem l’Olimpiada”. Observemos que cuando los tres están juntos, hablan simultáneamente en castellano e inglés--. No es nada especial; esto lo decía todo el mundo cuando querían que Barcelona fuera la sede de la Olimpiada de 1992. --¿Apoyasteis eso? --Sí, claro. Mi padre, como ya es barcelonés de adopción, fue el que más la apoyó, y lo hizo de puta madre. --Ah, muy bien... Mientras hablaban, Núria quiso acercar su mano izquierda al hombro derecho de Judy, pero al ver que ésta le miraba, volviendo la cabeza hacía ella, Núria hizo una mueca, quizá de desagrado, que Judy no entendió bien. --¿Qué te pasa? ¿Te duele algo? --No, no, Judy... Te lo agradezco... estoy muy bien... debe de ser el calor que hace... –se inventó una excusa, sin importarle si sería creíble ó no. --¿El calor...? –se extrañó Judy--. Si ahora hace algo de frío, y el tiempo amenazaba tormenta. Y como aquí tengo entendido que las tormentas son fuertes... --Ah, ya, me habré equivocado, tía –volvió a excusarse la catalana, para cambiar de tema pronto. Ellos se lo creyeron y cambiaron asimismo de tema. Pero a Núria había algo que le tenía bastante mal. ¿Qué era eso? Veamos lo que pensaba ella de vez en cuando: --No sé... me gusta la Judy ésta, me gusta mucho... Es un coñazo que yo sea bisexual, es decir, que puedo ser lesbiana y también me pueden gustar mucho los chicos. No me había dado cuenta, pero creo que me he enamorado de ella, mierda. Y quizá de él también, de Jarvis, que también es majísimo y veo que es muy cariñoso, que no es aquel cerdo chulo y machista de Lluís Josep Amposta, que casi me mata al darme aquella paliza, el jodido... Menos mal que aun sigue en el trullo... Pero ahora me preocupa es cómo puedo decírselo a Judy, por que la amo, sin que se irrite y me llame guarra. Y yo no soy ninguna guarra. Ella decidió olvidarse de aquello, por ahora, para ver si podía tranquilizarse, y también pensó en que podía aceptar la invitación que le hizo un buen amigo suyo, Manel Ricard i Llorente, que también estaba coladito por ella.Núria decidió hablarles entonces de su colección de películas grabadas en vídeo. Podía valer cualquier cosa, con tal de olvidarse de sus deseos sexuales lésbicos.


(1): Se refiere a George Bush padre, que fue Vicepresidente de los Estados Unidos bajo la presidencia de Ronald Reagan (1980-88). Se presentó a las elecciones presidenciales de 1988 y las ganó, pero sólo duró un mandato, al perder las siguientes elecciones en 1992 frente al casi desconocido Bill Clinton.

(2): El programa en cuestión se titulaba “Hablemos de sexo”, emitido por Televisión Española en 1990, uno de los primeros en la historia de la televisión española que trató el tema de manera más ó menos abierta, aunque sin incidir nunca en imágenes eróticas explícitas. Trataba el tema más como un programa médico que como un consultorio sexológico.
(1): En inglés, y en el lenguaje cinematográfico, equivale a una nueva versión de una película ya hecha. Winnie critica sobre todo que la industria de Hollywood recurra mucho a hacer versiones americanas de películas europeas, en vez de crear argumentos originales. Ejemplos de “remakes” americanos de películas europeas: “Sin aliento” basada en “Al final de la escapada” (A bout de soufflé) de Jean-Luc Godard; “Mis problemas con las mujeres” basada en “L’homme qui aimait les femmes” (titulada aquí con el horrible título de “El amante del amor”) de François Truffaut ó la reciente “Vanilla sky”, basada en la película española “Abre los ojos” de Alejandro Amenábar. En las nuevas versiones se cambia el escenario original, Francia, por ejemplo, por algún lugar de los Estados Unidos. Y los personajes, en vez de ser franceses, pasan a ser americanos típicos. Y las situaciones del guión original se tratan de adaptar a la idiosincrasia estadounidense, aunque no encajen del todo ni resulten a menudo creíbles, ya que costumbres españolas en Navalmoral de la Mata (Cáceres), por ejemplo, son diferentes completamente a las de un pueblo de Oklahoma. A menudo, ó mejor dicho casi siempre, éstos “remakes” son de inferior calidad al original.
(1): Se refiere Susana a que el cine catalán, al menos en la época en que se desarrolla la novela, aun recurría mucho al género policiaco, el “cine negro”, inspirado en las películas de Humphrey Bogart, James Cagney y otros, y en las novelas de Dashiell Hammett y tantos maestros del género.