Entradas populares

Total de visualitzacions de pàgina:

Seguidors

diumenge, 1 de març del 2009

TOT ACABARÁ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol VII)






CAPÍTOL VII



Després van tornar cap a casa per a sopar. S’hi van posar tots junts a la vora d’una taula gran, per que així en pogueren caure més bé.
Mentre hi menjaven, a la Kathy se li va ocórrer fer-li una pregunta a la seva germana:
--Judy...
--Què vols, Kathy? –va preguntar la rosseta, parlant amb la boca plena, en estar menjant pollastre rostit a l’estil català.
--Que és cert que la Núria us dibuixarà a tu i en Jarvis, tots nus?
La Judy gairebé es va ennuegar. Arrufant molt el nas, se la va mirar fixament i li va preguntar:
--Qui t’ho ha dit?
--La Susagna, la germana de la Núria. Us va sentir parlar d’allò, i...
--Brf...! –va rondinar--. Sí, sí, maca, és cert. Però no s’ho diguis a ningú, que no m’agrada que alguns tafaners de merda després facin broma de nosaltres.
--Tranquil.la, que no s’ho diré a ningú, ni tant sols al meu nòvio... ai... –se’n va recordar, tot de cop—en Tommy també ho sap, ja que la Susagna ens ho va contar tots dos...
--Merda! –tornà a rondinar i a renegar, la Judy--. Bé, teniu-ho ben quiet, ¿oi? Que no obri la boca.
--Maqueta, tampoc no exageris. Tu i en Jarvis en posareu per a una obra d’art, no pas per a una revista porno. Et confessaré –li va parlar baix a l’orella—que una vegada, jo també vaig posar tota nua.
--Ah, sí...? –la Judy es va sorprendre i s’hi va apropar més.
--Sí, va ésser fa poc de temps, que en Tommy volia provar fer-ne de Dibuix Artístic, i em va dir: “Kathy, en voldria fer-te un dibuix. ¿Que no et faria nosa el posar tota nua?” I jo em vaig enfadar i li vaig dir: “Sempre hi penses el mateix, maco!”
--Però després ho vau fer?


--El què...? El dibuix...? Ah, sí. Però en Tommy, per tranquil.litzar-me, em va dir que jo també el podia dibuixar tot nu, i... –va amollar una rialleta.
--Ah, ja...
--I et diré... et diré... –la Kathy gairebé no podia parlar perquè tot començava a riure’s, i tenia por de no poder aturar-se’n.
--No facis broma, germaneta.
--No, Judy, si no faig cap broma.
--Doncs hi sembla.
--Que no, tia.
--I bé...? Que ho vas dibuixar tot nu...?
--Sí, és clar... Tot i que al començament no sabia si ell restaria bé si el dibuixava així. Que ja saps que, molt sovint, el cos d’una dona es molt més bonic que no pas el d’un home... i pensava a vegades que, si les dones triguéssim a la nostra parella només pel físic, ¡totes les dones tindríem que fer-nos lesbianes! ¡Ha, ha, ha...! –rigué a grans rialles.
Aquí, totes dues germanes se’n van fer de grans rialles, totes dues alhora i en veu ben alta. Els altres que hi eren a taula, sopant, van aixecar l’esguard dels seus plats i se les van mirar, mig sorpreses i mig estranyades.
--Què passa...? –va preguntar el cosí de la Winnie, en Parker, tot estranyat.
--Ep... res, Parker, res... –va tractar la Kathy de disimular—és que la meva germana, la Judy, i jo... ens hi havíem contat un acudit...
--Ah, vaja... –digué en Parker--. I és bo, l’acudit? Ó és verd?
--Oh, no, no és pas verd... o qui sap. És...
I l’hi va contar un acudit, el primer que se li va ocórrer, és clar, per sortir de l’embolic. Tothom es va riure, i després van continuar sopant. És clar que la Kathy no li va dir res del que de debò hi parlaven ella i la seva germana.
Després, en Tommy va voler saber quina gràcia l’hi trobaven ella i la Judy a l’acudit que hi havia contat quan hi sopaven per riure’s tant, ja que ell no l’hi havia trobat a penes una mica de gràcia.
--Tommy, de debò l’hi estava fent una pregunta a la Judy si demà ella i en Jarvis s’anirien cap a l’estudi d’art de la Núria, i allà... ja saps...
En Tommy continuava sense comprendre gens què tenia a veure tot allò amb les rialles.
--Ja t’ho diré un altre dia, noi –la Kathy volgué deixar-ho per a un altre moment. Potser perquè ella sabia que ell podia enfadar-se si l’hi deia que hi havia dit a la seva germana tot allò del dibuix i els nus... Ja saben, per si de cas, per tot allò del puritanisme dels americans.
En arribar l’hora de dormir, els que tenien que fer-ho a l’hotel ho van fer allà. Cadascuna de les parelles hi tenia la seva pròpia habitació, és clar, i allà... bé, és ben obvi parlar del que van fer-hi.
Quan va fer-se de dia, a l’habitació de la Judy i en Jarvis, ella es va llevar, obrint els ulls i badallant alhora. Mentre hi feia tot això, s’aixecava del llit, tota nua, i se’n va anar cap al bany, que en aquell hotel hi havia un a cada habitació, tot i que no gaire luxós, és clar, si aquell era un hotel de tres estrelles. Allà, la Judy se’n va rentar les dents i després es va fer una dutxa d’aigua no gens calent (mai no va agradar-li l’aigua massa calent), i en acabar, es va eixugar amb una tovallola. Li feia una mica de mandra vestir-se després, i va pensar que tant de bo que pogués quedar-se tota nua i sortir així pel carrer, però com tot això no pot ser, llevat de les platges nudistes, va buscar després una roba neta per posar-se.
Abans, en mirar-se en el mirall del bany, ella se’n va mirar atentament, encara era nua. Potser perquè se’n va recordar de que tenia que anar per que li feren, a ella i al seu nòvio, d’aquell dibuix artístic amb nu inclòs, se sentia com a qualsevol model professional que fa això contínuament per a qualsevol pintor o pintora. Se’n va contemplar, pausadament, per davant i per darrera. I potser per la bestiesa de que quan hi veu d’alguna dona amb un cos maco que s’hi creu que és la més maca del món, va començar a bellugar-se suaument, amb molta sensualitat, agradant-se fins i tot, com si volgués lligar amb ella mateixa. Feia broma, és clar. Va acabar fent un tall de mànigues a la imatge aquella del mirall. També es va fer preguntes sobre què farien d’alguns homes que tenen de cossos dignes de qualsevol estàtua de l’antiga Grècia... i tot recordant-se del que l’hi havia dit la seva germana del nu masculí (per allò de dibuixar tot nu, al seu nòvio), la Judy va amollar una rialleta, que per allò va tenir que tapar-se la boca per no amollar-ne més, que era ben probable que se l’hagués sentit fins i tot a la Xina.
Va tornar cap al llit, s’assegué on hi havia adormit abans, i fent un tomb cap enrera se’n va mirar Jarvis, que encara continuava adormit. El va fer de carícies en l’espatlla dreta suaument, i el jove va començar a despertar-se.
--Hummmmm... –va fer un estrany so amb la boca, el que fa qualsevol quan se’n desperta i comença a poc a poc a voler llevar-se, sense badallar. Aleshores, va veure la Judy al seu costat. Com un coet, ell, després de fer a ella un salut amb un a penes perceptible “Bon dia”, va buscar ràpidament un caramel de menta per la tauleta de nit. S’ho va trobar, s’ho va prendre amb una rapidesa sorprenent i va tornar a repetir--: Bon dia, Judy...
--Bon dia –va contestar ella--. Però..., ¿perquè sempre fas això, estimat?
--És pel meu alè, t’ho he dit mil vegades, vida meva –va contestar ell--. Sempre he tingut pànic, d’això, ja ho saps.
--Et comprenc, estimat –va dir la Judy, afectuosa--. A mi també em passa això, sovint.
--Me n’alegro...
--Avui tenim que anar cap aqueix indret per que la Núria ens hi faci el dibuix, Jarvis.
--Ah, ja... –ell se’n va mirar el cabell d’ella, i veia que ho tenia tot mullat i aixafat--. Que ja t’has dutxat?
--Sí, Jarvis. ¿Perquè no t’hi dutxes tu també? L’aigua està dabuten.
En Jarvis digué que d’acord, que també s’hi dutxaria. Li va preguntar a ella si en volia dutxar-se també amb ell, si l’aigua estava tant de “dabuten”, com deia ella. La Judy digué que d’acord, però volia assecar-se el cabell tot seguit, ja que volia arribar cap a l’estudi d’art amb el cabell sec, ben net i radiant, que no tingués res de semblant amb una escombra vella. S’ho va eixugar amb un eixugador, abans de sortir tots dos al carrer.




Mentre ella hi era a torts i a drets amb l’eixugador, ell se’n mirava al mirall i no semblava ésser aquell matí gens de satisfet, amb la seva imatge. No era gens content amb allò d’ésser un home. I de reüll observava la seva núvia, amb el seu preciós cos, que segons ell era mil vegades millor que no pas el seu.
Alhora, hi veia que començava a tenir d’arrugues pel rostre, una mica de bosses sota els ulls, també una mica d’ulleres... no, no; tot això ho pot tenir qualsevol, home o dona, carall. Però tornava a pensar en el seu costat femení, que tots els homes tenen sense deixar d’ésser viril, una cosa que certs poca-soltes no en volen reconèixer. I ell no és pas homosexual. Si ho fos, ja hi hauria intentat lligar-se el nuvi de la Kathy, per exemple. O al nuvi de la Winnie, o en Tom Cruise... Va amollar una rialleta, i tampoc no s’imaginava la Judy fent-s’ho amb la Madonna, per exemple.
I va tornar a riure’s en recordar-se de que ella l’hi havia reprotxat que algun cop, quan feien l’amor, ell, per allò del seu “costat femení”, hi havia volgut imitar algun dels gestos que fan, les dones, per exemple quan es belluguen, o fan de carícies a la seva parella, i fins i tot quan fan un “strip-tease”... Precisament, la Judy es queixava d’allò. Li feia la sensació de que ells semblaven una parella de lesbianes. Potser tot això sembli una mica exagerat, però ara vol deixar-ho estar, almenys fins un altre dia, dir-l’hi fins després. Però l’únic avantatge que en trobava era que si algun dia en torna a disfressar-se de dona, amb uns pocs afegitons podria semblar una dona de debò... llevat de la veu, és clar.
Més rialles, més rialles, més rialles.
Se’n va mirar al mirall i va comprovar que el seu cos no el tenia tant de lleig com s’hi creia. I si a moltes noies els agradava un noi així que... JA N’HI HA PROU, NANO! NI TANT SOLS EN WOODY ALLEN HI PENSA AIXÒ, CARALL! Ei, perdó: necessitàvem recalcar ben bé recalcat com és, el paio aquest, però més endavant els hi contarem alguna cosa més.
Després se’n van anar cap a l’estudi. Hi era a la zona dita “L’esquerra de l’Eixample”, aquella zona de Barcelona on els blocs dels carrers son d’una forma quadrangular, en un perfecte ordre geomètric, i ocupen més de la meitat de la ciutat. És clar que, amb els anys que hi ha transcorregut des de l’època on s’hi desenvolupa aquesta història, Barcelona hi ha crescut una mica més. Però tot allò, ara, no ens pertoca.
Quan van arribar allà (els va acompanyar la Núria, ja que ells encara no coneixen gens la ciutat), van saludar a tothom que hi eren a l’estudi, i la Judy va poder veure-hi com un pintor pintava un retrat d’una noia bruna amb “look” modern, que hi era gairebé asseguda a una cadira, posant damunt d’ella el seu colze dret i mirant-se el pintor amb una expressió tranquil.la, fent un somriure lleuger. Per una altra banda, hi veia una dona que pintava una natura morta, amb un plat gran que contenia de taronges, cireres, aiguacats, pinyes tropicals, plàtans, etcètera. En una banda d’allà, hi veia una dona vestida de ballarina, que volia fer-ne tot allò que els experts en ball clàssic anomenen “el pas del gat” ó “Le pas du chat”, com els agrada dir-ho en francès, potser perquè així fa més fi.
Mentrestant, la Winnie i l’Arthur hi havia anat cap a la casa d’un matrimoni amic que hi resideix a Barcelona. Son els Aiguaviva, els quals coneix la Winnie perquè també estan ficats, en això del cinema, sobretot per la distribució de pel.lícules espanyoles i estrangeres per l’Estat espanyol. També produeixen d’alguna pel.lícula, sobretot catalana, tot i que, ara per ara, si tenen que produir-la, tenen que sol.licitar una subvenció de la Generalitat de Catalunya, el Govern local català. Se’ns oblidava dir a vostès que els Aiguaviva hi ha distribuït algunes pel.lícules de la Winnie, com a “Pintores”, una colla de noies d’Idaho que a la ciutat de Boise, capital d’aquell Estat, fan una escola d’art per a dones, i fa alhora una crítica al masclisme de l’”Amèrica profunda”.
--Quan hi penseu estrenar-la aquí, Winnie? –va preguntar l’Amàlia, l’esposa.
--Quan hi hagin passat sis mesos –va contestar la cineasta--. Encara n’hi ha que fer el doblatge en espanyol, que ho faran a uns estudis de Barcelona, que ja m’hi ha doblat totes les altres, en espanyol i alguna en català.
--Ah, bé... –va contestar el marit, Torquat Aiguaviva. Encara que aleshores la Winnie no volia parlar-ne de negocis, va tenir que fer-ho. No diguem que això és evitar la famosa “deformació professional”, això és, pensar-hi contínuament en la feina, fins i tot a la vida quotidiana, quan un/una hi és amb la seva família o parella.
Tornem immediatament amb els que hi son ara, a l’estudi d’Art. Allà, la Núria Kirby Fonollosa hi parlava amb un noi de raça negra, amb accent africà, i era dels negres que tenien la pell completament fosca, del color del banús, cosa que a la Judy li va estranyar, potser perquè a Nova York i a la resta dels Estats de la Unió hi havia vist molta gent negra que no tenia la pell d’un color tant de fosc, sinó més clara, d’un color més aviat marró, com en Marshall Griffith i la seva núvia, la Heather Shaw, o d’aquells negres arribats de països americans com a Cuba o la República Dominicana. Hi havia que aclarir-ne, tot això, ja que la Judy no és pas racista. Recordem la famosa sèrie de televisió “Arrels”, que narrava la saga de la família de l’escriptor estatunidenc de raça negra l’Alex Haley, des de l’arribada a terres americanes del seu avantpassat, en Kunta Kinte, portat com a esclau, igualment que tots els de la seva raça arribats a l’Amèrica. Quan en Haley va visitar el país africà on hi era originari el seu avantpassat, tota la població d’allà, de pell d’un color negre banús, se’n va sorprendre en veure el color més clar, més aviat marró, de la pell d’en Haley, ja que ells mai no s’hi havia vist d’un negre nord-americà, cosa de la que ell s’adonà i la va contar posteriorment, a un llibre.
Bé, doncs el noi aquest de l’estudi d’Art, que es deia Jacques Oblongo, d’un país dit... ¿Com es deia, s’hi preguntava la Judy? Intentava tot recordar-se, del nom, però res. Ja se sap que els estatunidencs, per les llengües i els noms estrangers o per qüestions de Geografia, no en semblen gens dotats. L’Oblongo hi havia tingut molts problemes per entrar a l’Espanya, però ara, després d’haver-los superat, ja pot viure tranquil.lament a Barcelona, i fins i tot en pot dur de roba presentable. Ara hi treballa com a pintor... o millor diguem-ne, com a empleat a una companyia d’asseguraments, on hi treballa com a comptable, però que l’agrada pintar, i de tant en tant ve d’algun quadre. Si pogués, en faria alguna exposició. Va tornar a repetir el nom del seu país: Senegal, a l’Àfrica Occidental.
--Crec que aquest quadre –deia un amic seu, un català dit Marc Bellmunt, amb barba i ulleres—en podríem exposar-lo a una petita galeria d’art que hi ha al Carrer d’Amílcar, al barri del Guinardó.
--Que és important, d’aqueixa galeria? –va preguntar en Jacques.




--No, la vaig inaugurar jo mateix fa dos mesos. Encara n’hi ha que donar-li temps... però per allà, de tant en tant, s’hi deixa caure d’algun peix gros. Ja saps, nano, que això no és fàcil per a ningú.
--Cony, nano (1), em fot a mi i ens fot a tots. Què em vas a dir... –en Jacques hi havia après fàcilment l’espanyol, però hi havia après al mateix temps les paraules gruixudes del mateix, i quan hi parlava amb catalans transformava les mateixes paraules al català, que hi parlava una mica, per aprendre-s’ho a poc a poc--. Amb la meva feina a la companyia d’asseguraments guanyo diners per mantenir-me jo i enviar-ne una mica a la meva família al meu país, i...
--Sí, ja ho sé. Ep, Jacques, et presento uns amics meus –i li va presentar la Judy, en Jarvis i la Núria--. Son dos americans, que hi passen uns dies de vacances, i aquesta és la Núria, que és d’aquí, tot i que els seus pares també son americans.
--Només el meu pare és americà –va deixar clar, la Núria.
--Molt de gust. ¿Que tu també pintes...? –va saludar en Jacques a la Núria en català.
--Sí, i faig de dibuixos. I ara vaig a fer-ne d’un, aquí al costat –va explicar ella.
Després de fer més presentacions i de parlar-ne una mica, tots tres van entrar cap a l’estudi. Aleshores, la Núria va tancar la porta.
--Bé, nois, aquest és l’estudi on hi treballo. ¿Que us agrada? –va dir ella, amb força modèstia.
--Ep... sí, és... molt maco... –va respondre en Jarvis, no gens dotat per fer-ne d’afalagaments.
--Ara agafaré les coses per fer-vos el dibuix. Ja us en pugueu despullar –va dir la Núria, amb tota naturalitat i fredor, com si el que els demanava fora una cosa que es fa tots els dies.
--A-aquí mateix...? –va preguntar la Judy, una mica cohibida per tenir que despullar-se en un indret amb algú desconegut a prop, com aquella noia. I potser també tenia d’aquell borrall de puritanisme de la majoria dels seus compatriotes, que ella tractava de suprimir, és clar, però que no és gens fàcil treure-s’ho de sobre.
--No, tranquil.la, Judy, no passa res. Mira, allà hi ha una mampara –va assenyalar la Núria a la dreta amb el dit índex--. En pugueu despullar-vos darrera d’ell. N’esteu tranquils, com si esteu a casa vostra. Jo, no tinc de prejudicis.
--Segur que no. N’estem tranquils. Però disculpa’ns –gairebé suplicava, la Judy--, que hi veig que els estudiants de Dibuix és segur que en teniu que estar amb “models afeccionats” que es comporten com a nosaltres...
--No passa res. ¿I a tu, Jarvis? Que també et fa vergonya?
--Em... sí, una mica... –va contestar ell, amb una mica de vergonya—Però et dono les gràcies, Núria, per donar-nos d’ànims.
--No tens que donar-me-les, Jarvis. Però anem a les nostres coses...
La Núria els va dir que per que no s’hi trobaren amb tanta vergonya en despullar-s’hi davant de desconeguts, ella també es despullaria si calia. No calia això, li van dir, que una cosa és donar d’ànims i una altra exagerar (potser tenien una mica de por de que algú hi entrés i cregués que se’n farien la més gran orgia entre tothom, amb l’excusa d’un treball artístic).
Després de despullar-se darrera la mampara, van sortir d’allà i s’hi van apropar cap a la Núria, encara amb una mica de timidesa, per allò d’ésser tots nus. Ell no sabia si caminar tot tapant-se els genitals amb la mà, igual que ella. Però en veure-hi l’expressió tranquil.la de la Núria, se’n van tranquilitzar tanmateix i van decidir comportar-se com si tot allò fóra la cosa més natural.
És clar que a ell li fastiguejava una mica en veure que la Judy tenia un cos molt més maco que no pas el seu, cosa que ell acceptava perfectament. Sempre hi havia sabut perdre quan el contrincant ho feia millor que no pas ell quan hi jugava al beisbol, per exemple, i quan alguna noia tenia millor físic que no pas ell, també l’acceptava.
“Ja ho sé –hi pensava ell, com a resignat--. Aquesta –es referia a la Núria—em dirà que “hi veurem què es pot fer, amb ‘això’”, perquè jo tinc un cos de merda, com tots els paios... I com no em dibuixi per l’esquena... perquè jo crec que, almenys, el meu cul es pot salvar”.
Mentre ell hi tenia d’aquestes reflexions una mica exagerades, tot i que qualsevol paio acabaria fent-les, en el fons, la Núria va dir, no abans de mirar-se’ls de dalt a baix, no com si foren ramat, sinó com les belleses artístiques que seran plasmades en paper, igualment que s’hi contempla alguna d’aquelles boniques estàtues gregues:
--Bé, hi veig que teniu uns cossos força macos –ho va dir amb absoluta tranquil.litat, a més amb un somriure lleuger. En Jarvis va exclamar:
--Ah, sí...? –ho deia amb una certa timidesa.
--Ah, sí, què...? –la Núria no podia comprendre gens del que ell volia dir.
--Que és... que és cert que el meu cos... ep, què et sembla... de bonic?
--Sí, és clar, no siguis tímid. A la Judy hi deu agradar-la molt. Vinga, noi, que estàs molt massís. ¿Oi que sí, Judy?
--No et queixaràs, ¿oi que sí, nano? –li va dir la Judy a ell, fent-li un cop de colze com a complicitat--. Si pogués ser, ara mateix faríem l’amor.
--Això és –digué també la Núria--. Que no només les noies tenim de cossos dabuten quan hi som totes nues.
--Gràcies, maca –va contestar en Jarvis, tot mirant-se ara el cos de la seva núvia, la Judy--. M’adono.
--Bé, ara hi podeu posar-vos allà –els va assenyalar un racó, pensant ja en començar la feina, és a dir, ells posant i ella dibuixant.
Van fer l’assaig d’alguns posats, ja que la Núria volia trobar alguna cosa diferent, que no fos una tòpica escena d’amor amb una parella nua. Ells la van suggerir a ella d’això, i després d’un parell de minuts, mirant-se d’algunes fotografies també, van fer finalment que la Judy s’asseia damunt una taula, no massa alta, posant les mans damunt les espatlles d’en Jarvis, que hi era dempeus, col.locat al davant mateix d’ella. També ell li posava les mans a ella damunt les seves espatlles. Hi eren així: en Jarvis se’n girava d’esquena a la Núria, amb relació, és clar, a l’indret on hi era ella, i la Judy hi era al davant de la Núria. Els hi havia col.locat de mig perfil, per poder veure’ls tots dos, sense a penes tapar-se.


Van tenir que fer això un quart d’hora. La Núria va decidir que no calia molt de temps, que només en volia fer uns esbossos, dibuixar uns quants traços “al natural”, i després ja hi acabaria el dibuix pel seu compte. Tot i que a la noia se’l va ocórrer un truc no gens d’ortodox, que era fer a ells una fotografia amb una camera Polaroid, de les que fan les fotos instantànies. I la va fer amb el mateix posat que hi feien ells, ara.
En Jarvis se’n va estranyar.
--Escolta, Núria –li va preguntar--, ¿perquè fas això? Que no ens vas a dibuixar totalment?
--No, nanos. Per això en caldria molt de temps, i sé que vosaltres no hi sereu durant molts dies. A més, com no sou pas de models professionals, en pugueu cansar-vos aviat, de tant de temps per posar-ne.
--No, tia, si no ens cansem, de debò –va dir la Judy.
--Que no, que no, no vull que per culpa meva us canseu massa. Només us demano que si vulgueu, que feu un parell més de posats, que faré una fotografia amb aquesta camera de merda que tinc, i així acabem.
--Quins posats?
--No, son ben senzilles. M’agradeu, nanos, sou ben interessants. Llàstima que no treballeu com a models...
--Que també dibuixes els teus models de fotografies? –va preguntar en Jarvis.
--Sí, nano. Això també es pot fer. Bé, si en vulgueu, ¿que podeu fer dos posats més? –i va agafar una altra vegada la cambra de fotos.
--Quins posats?
--Veuràs: teniu que posar-vos tu i la Judy igual que quan feu...
--No t’enrollis –la va interrompre la Judy--. Ja ho entenem, cony. En vols que en Jarvis i jo ens col.loquem igualment que si anem a cardar, ¿oi que sí?
--Sí i no, Judy.
--Com que “sí i no”? Que ens vacil.les...? –la rossa no comprenia res d’allò.
--Dic que us en posareu ara per terra, i fareu com si...
--D’acord, tia, no t’enrollis, que això ja ens ho sabem –la va interrompre l’americana una altra vegada, que ja s’intuïa un rotllo semblant.
I allò va continuar així: primer de tot, la parella s’hi va tombar per terra, amb la Judy a sobre i en Jarvis avall. Però no feien l’amor, sinó que ella li feia un esguard mig seductor mig encisador al seu nuvi, mentre li tocava el nas suaument amb el dit índex de la mà esquerra. Ell se la mirava, fent un somriure idèntic, més bé imitant-la, com un clon, i posant-li a ella les mans a l’esquena, fent-la de carícies suaus.
L’altra fotografia era una mica diferent, si veiem que ara era ell qui hi era a sobre i ella avall. Però la Núria hi havia pensat en una cosa diferent per que no fóra una foto massa tòpica: en Jarvis hi era a sobre de la Judy, però no semblava tot allò el típic posat del mascle una mica dominant tirant-se una noia, sinó que ell posava el seu cap damunt els pits d’ella i tenia els ulls tancats, com adormit, mentre ella el feia de carícies pel cap, igualment que una mare fent de carícies al seu fill. Com en podreu suposar, la Judy va dir que estava d’acord amb aquesta fotografia, per trencar amb els tòpics masclistes, segons ella. ¿I en Jarvis? Doncs va dir que també estava d’acord, potser pel que n’hem repetit aquí un milió de vegades, el de la seva banda femenina, que feia que en alguns moments se’n trobés més feminista que no pas les mateixes dones, una cosa que potser els semblarà exagerat, però cada cop més s’hi pot veure de paios en manifestacions feministes sense cap problema. Diguem això perquè d’alguns encara hi creien que aquests paios son marietes. ¡Quina bestiesa!
--Bé, ja ens pugueu vestir altra vegada –els va demanar la Núria, després de mirar-se les fotografies, a les quals (tres) en van sortir sencers, sense cap tall per cap indret, sigui per les cames, els braços o el cap. La Judy i en Jarvis se’n van anar darrera la mampara per posar-se altre cop la roba. La Núria se’n va afanyar en ordenar la seva taula, amb d’algunes coses que hi havia col.locades malament, i va arrufar el nas.
--Cony, quin curt de gambals és d’aquest Marc –va rondinar per si mateixa--. S’hi deixa tot per aquí, com li surt dels collons. I jo, que s’ho ordeni tot.
Mentre posava en ordre la taula, se’n va adonar que els seus amics encara no hi havia sortit darrera la mampara, i els va cridar:
--Ei, Judy, Jarvis! ¿Que encara no esteu vestits?
No la van respondre.
--Ei, vosaltres! ¿Que em sentiu...? –hi creia que parlava massa baix, i que per això no la sentien pas.
Res. No deien res. I la Núria se’n va estranyar. Se’n va aixecar i se’n va anar cap a la mampara. Li semblava sentir un “mmmm” quequejat, com algú que intenta parlar amb la boca amb mordassa o bé amb la boca tancada. O bé algú que s’hi morreja. Va fer uns copets suaus a la mampara, i va preguntar, en veu ben alta:
--Que puc passar?
I se’ls va veure allà, tots nus encara, morrejant-se i fent l’amor dempeus, tot i que sense penetració. Quan se’n van adonar de que ella els observava, se’n van aturar de cop.
--Ei, maca, espera’t que et donem de permís per entrar-hi! Mira tu, la porca aquesta...! –digué la Judy, encara abraçada apassionadament i amb força al seu noi, que girava el cap per mirar-se la Núria.
--Però què punyetes hi feu? Que hi creieu que és això, un burdell de Nova Orleans? –va dir aquesta.
--No, Núria, maqueta –digué en Jarvis--, és que la Judy i jo no n’hem pogut aguantar. No estem acostumats a veure’ns en pilotes més de deu minuts sense acabar cardant.
--Apa, tu, tots els homes sou iguals! –digué la Núria, irònicament.


(1): En català en l’original.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VII)





CAPÍTULO VII Luego, volvieron a casa para cenar. Se juntaron todos alrededor de una mesa grande, para que así pudieran caber bien. Mientras comían, a Kathy se le ocurrió preguntarle a su hermana... --Judy... --¿Qué quieres, Kathy? –preguntó la rubita, hablando con la boca llena, al estar comiendo pollo asado al estilo catalán. --¿Es cierto que Núria os va a dibujar desnudos a ti y a Jarvis? Judy casi se atragantó. Frunciendo mucho el ceño, le miró fijamente y le preguntó: --¿Quién te lo ha dicho? --Susagna, la hermana de Núria. Os oyó hablar de ello, y... --¡Brf...! –gruñó--. Sí, sí, guapa, es cierto. Pero no se lo digas a nadie, que no me gusta que algunas cotillas de mierda luego se cachondéen de nosotras. --Tranquila, que no se lo contaré a nadie, ni siquiera a mi novio... ay... –se acordó de golpe—Tommy también lo sabe, ya que Susagna nos lo contó a los dos... --¡Mierda! –volvió a gruñir y renegar Judy--. Bien, tenlo bien quieto, ¿eh? Que no abra la boca. --Guapita, tampoco exageres. Tú y Jarvis posaréis para una obra de arte, no para una revista porno. Te confesaré –le habló bajo a la oreja—que una vez yo también posé desnuda. --¿Ah, sí...? –Judy se sorprendió y se acercó más. --Sí; fue hace poco, que Tommy quería probar Dibujo Artístico, y me dijo: “Kathy, querría hacerte un dibujo. ¿No te molestaría posar desnuda?” Y yo me enfadé y le dije: “¡Siempre piensas en lo mismo, majo!” --¿Pero luego lo hicisteis?
--¿El qué...? ¿El dibujo...? Ah, sí. Pero Tommy, para tranquilizarme, me dijo que también yo podía dibujarle desnudo, y... –soltó una carcajada. --Ah, ya... --Y te diré... te diré... –Kathy casi no podía hablar por que empezaba a reírse, y temía no poder parar. --No te cachondées, hermanita. --No, Judy, si no me cachondeo. --Pues lo parece. --Que no, tía.
--¿Y bien...? ¿Le dibujaste desnudo...?



--Sí, claro... Aunque al principio no sabía si él quedaría bien si lo dibujaba así. Que ya sabes que muchas veces, el cuerpo de una mujer es muchísimo más bello que el de un hombre... y pensaba a veces que, si las mujeres eligiéramos a nuestra pareja sólo por el físico, ¡todas las mujeres tendríamos que hacernos lesbianas! ¡Ja, ja, ja...! –rió a carcajadas. Aquí, las dos hermanas se pusieron a reír, a vez y en voz muy alta. Los demás que estaban en la mesa, cenando, levantaron la mirada de sus platos y les miraron, entre asombro y extrañeza. --¿Qué pasa...? –preguntó el primo de Winnie, Parker, extrañado. --Eh... nada, Parker, nada... –trató Kathy de disimular—es que mi hermana Judy y yo... nos habíamos contado un chiste... --Ah, vaya... –dijo Parker--. ¿Y es bueno el chiste? ¿Ó es verde? --Oh, no, no es verde... ó quién sabe. Es... Y le contó un chiste, el primero que se le ocurrió, claro, para salir del apuro. Todos se rieron, y luego siguieron cenando. Claro está que Kathy no le dijo nada de lo que en realidad estaban hablando ella y su hermana. Luego, Tommy quiso saber qué gracia le veían ella y Judy al chiste que habían contado cuando cenaban para reírse tanto, ya que él no le había encontrado apenas nada de gracia. --Tommy, en realidad le estaba preguntando a Judy si mañana ella y Jarvis se irían al estudio de arte de Núria, y allí... ya sabes... Tommy seguía sin entender bien qué tenía que ver todo aquello con las carcajadas. --Ya te lo diré otro día, chico –Kathy prefirió dejarlo para otro momento. Quizá por que ella sabía que él podía enfadarse si le contaba que le había contado a su hermana lo del dibujo y los desnudos... Ya saben, por si acaso, por aquello del puritanismo de los americanos. Al llegar la hora de dormir, los que tenían que hacerlo en el hotel lo hicieron allí. Cada una de las parejas tenía su propia habitación, por supuesto, y allí... bueno, es obvio contar lo que hicieron.
Cuando amaneció, en la habitación de Judy y Jarvis, ella se despertó, abriendo los ojos y bostezando a la vez. Mientras hacía todo eso, se levantaba de la cama, desnuda, y se fue al cuarto de baño, que en aquel hotel había uno en cada habitación, aunque no muy lujoso, claro, si era un hotel de tres estrellas. Allí, Judy se lavó los dientes y luego se dio una ducha de agua templada (nunca le gustó el agua demasiado caliente), y al acabar, se secó con una toalla. Le daba cierta pereza vestirse luego, y pensó que ojalá que pudiera quedarse desnuda y salir así por ahí, pero como no puede ser, salvo en las playas nudistas, buscó luego una ropa limpia que ponerse. Antes, al mirarse en el espejo del cuarto de baño, ella se miró atentamente, estando aun desnuda. Quizá por que se acordó de que tenía que ir a que le hicieran, a él y a su novio, aquel dibujo artístico con desnudo incluido, se sentía como cualquier modelo profesional que hace eso continuamente para cualquier pintor ó pintora. Se contempló, pausadamente, por delante y por detrás. Y quizás por la chorrada de que cuando ve a alguna mujer de cuerpo bonito que se cree que es la más guapa del mundo, empezó a contonearse suavemente, con mucha sensualidad, gustándose incluso, como si quisiera ligar consigo misma. Era broma, claro. Acabó haciendo un corte de manga a la imagen aquella del espejo. También se preguntó que qué harían algunos hombres que tienen cuerpos dignos de cualquier estatua de la Grecia antigua... y recordando lo que había dicho su hermana sobre el desnudo masculino (por lo de dibujar desnudo a su novio), Judy soltó una carcajada, que por ello tuvo que taparse la boca para no soltar más, que era probable que se le hubiera oído hasta en la China. Volvió a la cama, se sentó en donde había dormido antes, y girándose hacía atrás miró a Jarvis, que aun seguía dormido. Le hizo caricias en el hombro derecho suavemente y el joven empezó a despertarse. --Hummmmm... –hizo un extraño sonido con la boca, el que hace cualquiera cuando se despierta y empieza poco a poco a desperezarse, sin bostezar. Entonces, vio a Judy a su lado. Como un resorte, él, después de saludarla con un apenas perceptible “Buenos días”, buscó rápidamente un caramelo de menta por la mesita de noche. Lo encontró, se lo tomó con una rapidez asombrosa y volvió a repetir--: Buenos días, Judy... --Buenos días –contestó ella--. Pero..., ¿por qué siempre haces eso, cariño? --Es por mi aliento, te lo he dicho mil veces, mi vida –contestó él--. Siempre he tenido pánico de esto, ya lo sabes. --Te comprendo, cariño –dijo Judy, cariñosa--. A mí también me pasa esto a veces. --Me alegro... --Hoy tenemos que ir a ese sitio para que Núria nos haga el dibujo, Jarvis. --Ah, ya... –él miró el pelo de ella, y veía que lo tenía mojado y aplastado--. ¿Ya te has duchado? --Sí, Jarvis. ¿Por qué no te duchas tú también? El agua está dabuten. Jarvis dijo que de acuerdo, que se ducharía. Le preguntó a ella si quería ducharse también con él, ya si el agua estaba tan “dabuten”, como decía ella. Judy dijo que de acuerdo, pero quería secarse rápido el pelo después, ya que quería llegar al estudio de arte ya con el pelo seco, bien limpio y radiante, que no pareciese para nada una escoba vieja. Se lo secó con un secador, antes de salir los dos a la calle. Mientras ella estaba dale que te pego con el secador, él se miraba al espejo y no parecía estar aquella mañana muy satisfecho con su imagen. No estaba muy contento con lo de ser hombre. Y de reojo observaba a su novia, con su precioso cuerpo, que según él le daba veinte mil vueltas al suyo. De paso, veía que ya empezaba a tener arrugas por la cara, algo de bolsas bajo los ojos, también algo de ojeras... no, no; eso puede tenerlo cualquiera, hombre ó mujer, caray. Pero volvía a pensar en su lado femenino, que todos los hombres tienen sin dejar de ser varoniles, algo que ciertos gilipollas no quieren reconocer. Y él no es homosexual. Si lo fuese, ya habría intentado ligarse al novio de Kathy, por ejemplo. Ó al novio de Winnie, ó a Tom Cruise... Soltó una carcajada, y tampoco se imaginaba a Judy montándoselo con Madonna, por ejemplo. Y volvió a reírse al acordarse de que ella le había reprochado que alguna vez, cuando hacían el amor, él, por aquello de su “lado femenino”, había querido imitar alguno de los gestos que hacen las mujeres, como cuando se contonean, ó hacen caricias a su pareja, e incluso cuando hacen un “strip-tease”... Precisamente, Judy se quejaba de ello. Le daba la sensación de que ellos parecían una pareja de lesbianas. Quizá sea esto algo exagerado, pero ahora quiere dejarlo estar, por lo menos hasta otro día, decirle hasta luego. Pero la única ventaja que encontraba es que si algún día vuelve a disfrazarse de mujer, con unos pocos arreglos podría parecer una mujer de verdad... excepto en la voz, claro. Más risas, más risas, más risas. Se miró en el espejo y comprobó que su cuerpo no lo tenía tan feo como se creía. Y si a muchas chicas les gustaba un hombre así que... ¡YA BASTA, TÍO! ¡NI SIQUIERA WOODY ALLEN PIENSA ESTO, CARAY! Eh, perdón: necesitábamos recalcar bien recalcado cómo es el tío éste, pero ya les contaremos algo más de él más tarde. Después se fueron al estudio. Estaba en la zona llamada “L’esquerra de l’Eixample” (la izquierda del Ensanche), aquella zona de Barcelona en donde las manzanas de calles son de forma cuadrangular, en un perfecto orden geométrico, y ocupan más de la mitad de la ciudad. Claro que con los años transcurridos desde la época en la que transcurre ésta historia, Barcelona ha crecido algo más. Pero eso ahora no nos ocupa. Cuando llegaron allá (les acompañó Núria, ya que ellos aun no conocen bien la ciudad), saludaron a todos los que estaban en el estudio, y Judy pudo ver cómo un pintor pintaba un retrato de una chica morena, con “look” moderno, que estaba apoyada en una silla, apoyando en el respaldo su codo derecho y mirando al pintor con una expresión tranquila, sonriendo ligeramente. Por otro lado, veía a una mujer que pintaba una naturaleza muerta, con un recipiente que contenía naranjas, ciruelas, aguacates, piñas tropicales, plátanos, etc. En un lado de allá, veía una mujer vestida de bailarina, que quería hacer aquello que los expertos en ballet clásico denominan “el paso del gato” ó “le pas du chat”, como les gusta decirlo en francés, quizá por que así queda más fino. Mientras tanto, Winnie y Arthur habían ido a la casa de un matrimonio amigo que vive en Barcelona. Son los Aiguaviva, que Winnie les conoce por que también están metidos en esto del cine, sobre todo por la distribución de películas españolas y extranjeras por el Estado español. También producen alguna película, sobre todo catalana, aunque por ahora, si tienen que producirla, tienen que solicitar una subvención de la Generalitat de Catalunya, el Gobierno local catalán. Se nos olvidaba decirles que los Aiguaviva han distribuido algunas de las películas de Winnie, como “Pintoras”, un grupo de chicas de Idaho que en la ciudad de Boise, capital de dicho Estado, montan una escuela de arte para mujeres, y hace una crítica al machismo de la “América profunda”. --¿Cuándo pensáis estrenarla aquí, Winnie? –preguntó Amàlia, la esposa. --Cuando hayan pasado seis meses –respondió la cineasta--. Aun hay que hacer el doblaje en español, que lo harán unos estudios de Barcelona, que ya me han doblado todas las anteriores, en español y alguna en catalán. --Ah, bien... –contestó el marido, Torquat Aiguaviva. Aunque entonces Winnie no quería hablar de negocios, tuvo que hacerlo. No digamos que esto es evitar la famosa “deformación profesional”, esto es, pensar continuamente en el trabajo incluso en la vida cotidiana, cuando uno/a está con su familia ó pareja. Inmediatamente volvamos con los que están ahora en el estudio de Arte. Allí, Núria Kirby Fonollosa hablaba con un chico de raza negra, con acento africano, y era de los negros de piel completamente oscura, del color del ébano, cosa que a Judy le extrañó, quizá por que en Nueva York y en el resto de los Estados de la Unión había visto mucha gente negra que no tenía la piel de color tan oscuro, sino más clara, de un color tirando a marrón, como Marshall Griffith y su novia, Heather Shaw, ó aquellos negros llegados de países americanos como Cuba ó la República Dominicana. Había que aclarar eso, ya que Judy no es racista. Recordemos la famosa serie de televisión “Raíces”, que narraba la saga de la familia del escritor estadounidense de raza negra Alex Haley, desde la llegada a tierras americanas de su antepasado Kunta Kinte, traído como esclavo, como todos los de su raza llegados a América. Cuando Haley visitó el país africano de donde era originario su antepasado, toda la población de allá, de piel color negro ébano, se sorprendió al ver el color más claro, tirando a marrón, de la piel de Haley, ya que ellos nunca habían visto a un negro norteamericano, cosa de la que él se dio cuenta y la contó posteriormente en su libro. Bien, pues el chico éste del estudio de arte, que se llamaba Jacques Oblongo, de un país llamado... ¿Cómo se llamaba, se preguntaba Judy? Intentaba acordarse del nombre, pero nada. Ya se sabe que los estadounidenses, para las lenguas y nombres extranjeros ó para cuestiones de Geografía, no parecen muy dotados. Oblongo había tenido muchos problemas para entrar en España, pero ahora, después de superarlos, ya puede vivir tranquilamente en Barcelona, e incluso puede llevar ropa presentable. Ahora trabaja allí como pintor... ó mejor dicho, como empleado en una compañía de seguros, en donde trabaja de contable, pero que le gusta pintar y que de vez en cuando vende alguno. Si pudiera, haría alguna exposición. Volvió a repetir el nombre de su país: Senegal, en África Occidental. --Creo que éste cuadro –decía un amigo suyo, un catalán llamado Marc Bellmunt, con barba y gafas—podríamos exponerlo en una pequeña galería de arte que hay en “el carrer d’Amílcar” (1), en el barrio del Guinardó. --¿Es importante esa galería? –preguntó Jacques. --No, la inauguré yo mismo hace dos meses. Aun hay que darle tiempo... pero por allí, de vez en cuando, se deja caer algún pez gordo. Ya sabes, tío, que esto no es fácil para nadie. --“Cony, nano” (2), me jode a ti y nos jode a todos. Qué me vas a contar... –Jacques había aprendido fácilmente el español, pero había aprendido al mismo tiempo las palabras malsonantes del mismo, y cuando hablaba con catalanes, transformaba dichas palabras al catalán, que hablaba algo, aprendiéndolo poco a poco--. Con mi trabajo en la compañía de seguros gano dinero para mantenerme yo y enviar algo a mi familia en mi país, y... --Sí, ya lo sé. Eh, Jacques, te presento a unos amigos míos –y le presentó a Judy, Jarvis y Núria--. Son dos americanos, que pasan unos días aquí, y ésta es Núria, que es de aquí, aunque sus padres también son americanos. --Sólo mi padre es americano –aclaró Núria.
--“Molt de gust” (1) . ¿Tú también pintas...? –saludó Jacques a Núria en catalán. --Sí, y hago dibujos. Y ahora voy a hacer uno, aquí al lado –explicó ella. Después de hacer más presentaciones y de hablar un poco, los tres entraron al estudio. Entonces, Núria cerró la puerta. --Bien, chicos, esto es el estudio en el que trabajo. ¿Os gusta? –dijo ella, con bastante modestia. --Eh... sí, es... muy majo... –contestó Jarvis, no muy dotado para hacer halagos. --Ahora cogeré las cosas para dibujaros. Ya podéis desnudaros –dijo Núria, con toda naturalidad y frialdad, como si lo que les pedía fuera algo que se hace todos los días. --¿A-aquí mismo...? –preguntó Judy, algo cohibida por tener que desnudarse en un sitio con alguien desconocido cerca, como aquella chica. Y quizá también tenía ese poso de puritanismo de la mayoría de sus compatriotas, que ella trataba de erradicar, claro, pero que no es fácil quitárselo de encima. --No, tranquila, Judy, no pasa nada. Mira, allí hay un biombo –señaló Núria a la derecha con el dedo índice--. Podéis desnudaros detrás de él. Estad tranquilos, como si estuvierais en vuestra casa. No tengo prejuicios. --Seguro que no. Estamos tranquilos. Pero perdónanos –casi suplicó Judy--, que veo que los estudiantes de Dibujo seguro que todos los días tenéis que veros con “modelos aficionados” que se comportan como nosotros... --No pasa nada. ¿Y a ti, Jarvis? ¿También te da corte? --Em... sí, un poco... –contestó él, con algo de vergüenza—Pero te doy las gracias, Núria, por animarnos. --No tienes que dármelas, Jarvis. Pero vamos a lo nuestro... Núria les dijo que para que no se sintieran tan vergonzosos al desnudarse delante de desconocidos, ella también se desnudaría si hacía falta. No hacía falta, le dijeron, que una cosa es dar ánimos y otra exagerar (quizá temían que alguien entrara y creyera que se iban a montar una orgía entre todos/as, con la excusa de un trabajo artístico). Después de desnudarse tras el biombo, salieron de ahí y se acercaron a Núria, con un poco de timidez aun, por aquello de estar ante ella completamente desnudos. Él no sabía si ir tapándose los genitales con la mano, igual que ella. Pero al ver la expresión tranquila de Núria, se tranquilizaron asimismo ellos y decidieron comportarse como si ir así fuera lo más natural. Claro que a él le fastidiaba algo el ver que Judy tenía un cuerpo mucho más bello que el suyo, lo que él aceptaba de buen grado. Siempre había sabido perder cuando el contrincante lo hacía mejor que él cuando jugaba al béisbol, por ejemplo, y cuando alguna chica tenía mejor físico que él, también lo aceptaba. “Ya lo sé –pensaba él, como resignado--. Ésta –se refería a Núria—me dirá que ‘veremos qué se puede hacer con ‘esto’ ‘, por que yo tengo una mierda de cuerpo, como todos los tíos... Y como no me dibuje de espaldas... por que creo que, al menos, mi culo se puede salvar”. Mientras él tenía éstas reflexiones filosóficas algo exageradas, aunque cualquier tío acabaría teniéndolas en el fondo, Núria dijo al verles, no sin antes mirarlos de arriba abajo, no como si fueran ganado, sino como las bellezas artísticas que van a ser plasmadas en papel, igual que si se contempla alguna de aquellas bellas estatuas griegas: --Bien, veo que tenéis unos cuerpos bastante bonitos –lo dijo con absoluta tranquilidad, además con una ligera sonrisa. Jarvis exclamó: --¿Ah, sí…? –lo decía con cierta timidez. --¿Ah, sí, qué…? –Núria no entendía bien qué quería decir él. --¿Es... es cierto que mi cuerpo... eh, que te parece... bonito? --Sí, claro, tranquilo, no seas tímido. A Judy debe de gustarle mucho. Venga, tío, que estás muy macizo. ¿Verdad que sí, Judy? --No te quejarás, ¿eh, tío? –le dijo Judy a él, dándole un codazo en señal de complicidad--. Si pudiera ser, ahora mismo hacíamos el amor. --Eso es –dijo también Núria--. Que no sólo las chicas tenemos cuerpos dabuten cuando estamos desnudos. --Gracias, guapa –respondió Jarvis, mirando ahora el cuerpo de su novia Judy--. Me doy cuenta. --Bien, ahora podéis poneros allá –les señaló un rincón, pensando ya en ponerse manos a la obra, es decir, ellos posando y ella dibujando. Ensayaron varias posturas, ya que Núria quería hacer algo diferente, que no fuese una tópica escena de amor con una pareja desnuda. Ellos sugirieron a ella posturas, y después de un par de minutos, mirando algunas fotografías también, hicieron finalmente que Judy se sentaba sobre una mesa, no demasiado alta, poniendo las manos sobre los hombros de Jarvis, que estaba de pie, colocado enfrente mismo de ella. También él le ponía las manos a ella sobre sus hombros. Estaban así: Jarvis le daba la espalda a Núria, con relación, claro, al sitio en donde estaba ella, y Judy estaba de cara a Núria. Los había colocado de medio perfil, para que los viese a los dos, sin taparse apenas. Tuvieron que estar así casi un cuarto de hora. Núria decidió que no hacía falta mucho tiempo, que sólo quería hacer unos apuntes, dibujar unos cuantos trazos “al natural”, y después ya acabaría el dibujo por su cuenta. Aunque a la chica se le ocurrió un truco no muy ortodoxo, que era hacerles a ellos una fotografía con una cámara Polaroid, de las que hacen las fotos instantáneas. Y la hizo en la misma postura en la que estaban ellos ahora.Jarvis se extrañó. --Oye, Núria –le preguntó--, ¿por qué haces eso? ¿No nos vas a dibujar del todo? --No, tíos. Para esto haría falta mucho tiempo, y sé que vosotros no estaréis aquí durante muchos días. Además, como no sois modelos profesionales, podéis cansaros pronto de tanto posar. --No, tía, si no nos cansamos, de verdad –dijo Judy. --Que no, que no, no quiero que por mi culpa os canséis demasiado. Sólo os pido que si queréis, que hagáis un par de posturitas más, que las fotografiaré con ésta mierda de cámara que tengo, y así acabamos. --¿Qué posturas? --No, son muy sencillas. Me gustáis, tíos, sois muy interesantes. Lástima que no trabajéis como modelos... --¿También dibujas a tus modelos de fotografías? –preguntó Jarvis.








--Sí, tío. Esto también se puede hacer. Bien, si queréis, ¿podéis hacer dos posturas más? –y cogió otra vez la cámara de fotos. --¿Qué posturas? --Verás: tenéis que poneros tú y Judy como cuando hacéis... --No te enrolles –le interrumpió Judy--. Ya lo comprendemos, coño. Quieres que Jarvis y yo nos pongamos como si fuéramos a follar, ¿no? --Sí y no, Judy. --¿Cómo que “sí y no”? ¿Nos vacilas...? –la rubia no entendía nada. --Digo que os pondréis ahora en el suelo, y haréis como si... --De acuerdo, tía, no te enrolles, que eso ya nos lo sabemos –le interrumpió otra vez la americana, que ya intuía un “rollo” parecido. Y aquello siguió así: primero, la pareja se tumbó por el suelo, con Judy encima y Jarvis debajo. Pero no hacían el amor, sino que ella le ponía una mirada entre seductora y encantadora a su novio, mientras le tocaba a él la nariz con el dedo índice de la mano izquierda suavemente. Él le miraba a ella, sonriendo de igual manera, más bien imitándola, en plan clon, y poniéndole a ella las manos en la espalda, acariciándola suavemente. La otra fotografía era algo distinta, si miramos que ahora era él quien estaba encima y ella debajo. Pero Núria había pensado en algo diferente para que no fuera una foto demasiado tópica: Jarvis estaba encima de Judy, pero no parecía aquello la típica postura del macho algo dominante tirándose a una chica, sino que él ponía su cabeza apoyándola en los pechos de ella y tenía los ojos cerrados, como si estuviese dormido, mientras ella le acariciaba en la cabeza, como si fuese una madre acariciando a su hijo. Como supondrán, Judy dijo que estaba de acuerdo con ésta fotografía, para romper con los tópicos machistas, según ella. ¿Y Jarvis? Pues dijo que también estaba de acuerdo, quizá por lo que ya hemos repetido aquí un millón de veces, lo de su lado femenino, que hacía que en algunos momentos se sintiera más feminista que las propias mujeres, algo que puede parecerles exagerado, pero cada vez más se puede ver a tíos en manifestaciones feministas sin ningún problema. Decimos esto por que algunos aun creen que éstos tíos son maricas. ¡Qué chorrada! --Bien, ya podéis vestiros –les pidió Núria, después de mirar las fotografías, que en las tres ellos salieron enteros, sin cortar por ningún sitio, sea por las piernas, los brazos ó la cabeza. Judy y Jarvis se fueron tras el biombo para volver a vestirse. Núria se puso a ordenar un poco su mesa, con algunas cosas mal colocadas encima, y frunció el ceño. --Coño, qué corto de entendederas es éste Marc –gruñó para sí misma--. Se deja todo por aquí, como le sale “dels collons”. Y yo, que se lo ordene.Mientras ordenaba la mesa, se dio cuenta de que sus amigos aun no habían salido de detrás del biombo, y les gritó: --¡Hey, Judy, Jarvis! ¿Aun no estáis vestidos?No le contestaron. --¡Hey, vosotros! ¿Me oís...? –creía que había hablado demasiado bajo, y por eso no le oían.Nada. No decían nada. Y Núria se extrañó. Se levantó y se acercó al biombo. Le parecía oír un “mmmm” entrecortado, como alguien que intenta hablar con la boca amordazada ó bien con la boca cerrada. Ó bien alguien que se está morreando. Dio unos golpecitos suaves en el biombo y preguntó, en voz muy alta: --¿Puedo pasar? Y los vio allí, todavía desnudos, morreándose y haciendo el amor de pie, aunque sin penetración. Cuando se dieron cuenta de que ella les observaba, se pararon de golpe. --¡Hey, guapa, espera que te demos permiso para entrar! ¡Mira tú la guarra ésta...! –dijo Judy, aun abrazada apasionadamente y con fuerza a su chico, que volvía la cabeza para mirar a Núria. --¿Pero qué puñetas hacéis? ¿Qué creeis que es esto, un burdel de Nueva Orleáns? –dijo ésta. --No, Núria, guapita –dijo Jarvis--, es que Judy y yo no hemos podido contenernos. No estamos acostumbrados a vernos en pelotas más de diez minutos sin acabar follando. --¡Anda, tú, todos los hombres sois iguales! –dijo Núria, irónicamente.

(1): En catalán, “el carrer” significa “la calle”.
(2): “Coño, tío” en catalán.





(1): Mucho gusto.

dimarts, 18 de novembre del 2008

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol VI)









CAPÍTOL VI




Mentrestant, a casa seva hi era la Judy amb en Jarvis, fent-se petons suaus mentre hi eren asseguts al sofà.
--Judy, estimada –li deia ell, amb una certa melositat a la veu, a la brasilera, però amb molta sensualitat, que a ella la tornava tota boja i l’omplia de desig--, ¿perquè no ens anem cap al llit?
--Ara...? –va contestar ella, amb la mateixa melositat en la seva veu, que pretenia continuar com un joc--. No sé... ara no, Jarvis, que els meus pares i la meva germana ens hi podrien veure... i no pas m’agraden els tafaners.
--A la merda, amb els tafaners! –va cridar en Jarvis, amb convicció.
--Jarvis, que jo soc moderna, no tinc de prejudicis, ja ho saps... però d’aqueixos poca-soltes sempre fan broma quan ens hi veuen follar. Per ells devem ésser com els personatges d’una pel.lícula d’en Bob Hope.
--Això... –ell va canviar de tema, ja que se’n recordava d’alguna cosa que devia preguntar a ella, abans de que se l’oblidés--: Judy, ¿que tu parles bé, l’espanyol? –ho deia pel viatge imminent que farien tots a Barcelona.
--Sí, home, sí –va contestar ella, fent-li carícies suaus per la coroneta--. I tu?
--També. Ho vaig aprendre en les ocasions que hi he anat cap al Sud de Califòrnia, a prop de la frontera amb Mèxic, i en viatges cap a Mèxic. A més, a Los Ángeles hi ha molta gent que hi parla espanyol, més que no pas aquí.
--Com si fórem a casa nostra.




I tot seguit se’n van anar cap al llit, tancant amb clau la porta de l’habitació, perquè així no hi pogués espiar-se’ls ningú, i així la Judy pogués acabar amb la desagradable sensació de trobar-s’hi observada i fins i tot criticada i objecte de bromes si no feia bé l’amor amb el seu noi. Si no es fa bé, és una cosa normal, però per a ella s’esdevé un suplici el tenir que aguantar de bromes així. I va preferir tenir quanta més tranquil.litat millor.
L’endemà, en Ralphie s’hi va apropar cap a la seva germana i li va preguntar:
--Ei, Judy, ¿que vau fer-ho ahir tu i en Jarvis?
--I a tu què t’importa? –va contestar ella amb supèrbia, com volent tot guardar-s’ho per si mateixa.
--No, és que crec que el teu nòvio i tu ens heu copiat, els panteixos...
--Que us hem copiat què...?
--Els panteixos, maca; ja saps, “ah, ah, ah...” –en Ralphie se’n va posar a imitar de panteixos, d’una forma exagerada i còmica, igualment que en faria un personatge d’una pel.lícula d’en Mariano Ozores a l’Espanya--. Jo i la Nicole ho fem igualment que si cantem “Only youuuuu...” –va imitar la veu una mica melosa del cantant de The Platters per cantar “Only you” (Només tu).
--Envejós, que ets un envejós –li va renyar la Judy, divertida.
En aquell moment va entrar la Kathy, acompanyada d’en Tommy, agafats de la mà, i que anaven xerrant.
--Te’n dic que aqueixa pel.li de “Cor salvatge” és una bestiesa –deia en Tommy, una mica molest perquè semblava que la Kathy no n’era per res d’acord, amb ell--. D’aqueix David Lynch, que també és una bestiesa que tingui el meu mateix cognom (tot i que ni tant sols som, de parents), és un poca-vergonya. Ens hi ha tractat com a poca-soltes durant tota la pel.li. ¡Si fins i tot en ficava a la fada bona d’”El màgic d’Oz”! ¿Quin cony fa aqueix personatge allà...? Crec que està guillat, el paio. No m’estranya que la seva pel.li de “L’home elefant” hagués sigut produïda per en Mel Brooks, un altre guillat, que a sobre és un pallasso que no fa més que pallassades.
--No diguis bestieses, cony –va protestar la Kathy--. En David Lynch ho fa de puta mare, tio. Potser ens pot deixar tot confosos quan fica de coses estranyes, que només li molen a ell, però està bé. Ah, quan hi arribem cap a Espanya vull que vegem la pel.lícula, que crec que allà s’hi ha estrenat en la seva versió integra, amb les escenes que la censura no ens ha deixat veure, aquí.
--Ah, sí, és clar, les més violentes... ¿que és això? –en Tommy va fer una ganyota de desgrat, només amb recordar-se de tot el que ja hi havia vist, de la pel.lícula, amb l’afegitó d’imaginar-se com serien les escenes que no hi havia deixat veure la censura dels Estats Units.
--Potser, però no n’hi ha més escenes així, Tommy. Crec que allà posen l’escena a la qual en Willem Dafoe li tallen el cap d’un tret.
--Això és el que més por em fa, Kathy... –digué en Tommy, amb una ganyota de profunda tristesa, tot mirant-se a la seva núvia de reüll cap a la dreta.
--Noi, a mi tampoc no m’agrada, la violència gratuïta... però amb en David Lynch es pot aguantar.
--Ja, com a “Vellut blau”. ¿Que t’hauria agradat si et fes l’amor igualment que si et violés, com li feia en Dennis Hopper a la Isabella Rossellini en aquella escena, cridant ell tota l’estona histèricament, “Papa, entra-hi, a casa!”? Segur que no.
--És clar que no, Tommy. Però en David demostra que la gent que sembla tranquil.la no ho és... i que pot ser ben violenta.
--Deixa ja de filosofar, maca! Hi penso que aquest paio només vol portar-se cap al cine a quants poca-soltes en pugui... i amb violència a dojo, a més. Ah, ¿què me’n dius, de la bestiesa aquella de treure un paio follant amb una dona embarassada? Que no et sembla una parida?
--Potser, però ell fa broma dels tòpics, i com a “Twin Peaks”, se’ls aixafa. ¿Que no saps veure, això?
La Judy i en Ralphie s’hi apropaven cap a ells, en aquell moment.
--Què us passa? –preguntava ell.
--Res, noi, res –senyalava en Tommy a la seva núvia, amb un somriure maliciós als llavis—aquesta, que l’agraden les merdes del David Lynch aqueix... i a sobre, ell té el meu mateix cognom, el nano. ¿Que no us sembla que vacil.la massa?
I se’n van riure. Després van continuar cadascú amb la seva opinió que tenien de “Cor salvatge” i de tota l’obra d’en Lynch. Mentrestant, en Tommy amollava molts juraments dirigits cap al cineasta. La Kathy feia broma:
--Carrossa! Ets un carrossa, que no hi has vist al cinema més que no pas “La diligència” i “Cantant sota la pluja”! Prrrrtz...! –li va treure la llengua.
En Tommy va contestar a això fent-li a ella un copet de mà al cul, fent ella seguidament el mateix amb el cul d’ell. Tant de divertits hi eren “barallant-s’hi”, així que la Judy i en Ralphie van tenir que separar-los.
--Ei, vosaltres! –digué la Judy--. Si en vulgueu fer-vos tocadetes al cul, en pugueu fer-ho, és sa, i excita molt! Millor que us feu tot això al llit. ¿Que us deixo la meva habitació...?
Van continuar fent més de bromes fins que es van cansar. Després van començar cadascú/cadascuna a preparar les maletes per al viatge cap a Barcelona (els que anaven a fer d’aqueix viatge, és clar).
L’endemà, van agafar l’avió Nova York-Barcelona des de l’Aeroport Kennedy a les vuit del matí. Després de més de vuit hores de viatge van arribar cap a l’Aeroport d’El Prat de Llobregat de Barcelona. Ja era allà de nit, si ens recordem de la diferència horària entre Nova York i Barcelona, que en aquesta última son més aviat sis hores més. És a dir, si a Nova York eren les vuit del matí, a Barcelona eren les dues de la tarda; i vuit hores i mitja després, l’hora local barcelonesa ja eren dos quarts d’onze de la nit. Per tant, ja era nit tancada, bon temps i una mica de calor, amb força humitat a l’ambient, una cosa habitual a la zona, sobretot l’estiu.
Allà els hi esperaven els parents de la Winnie, el seu cosí, en Parker Kirby; la seva muller, la Mònica; dues de les seves filles, la Núria i la Susanna (els seus fills i filles tenen noms catalans, tot observem-nos-ho atentament, cosa que qualsevol família fa en un nou país al qual van a residir-ne). Els altres fills, en Joan (encara que sovint li deien en Jack) i la Mònica (que es diu igual que la seva mare) no hi eren allà amb ells, en aqueix moment. També els hi esperava l’Anna Oliola i el seu nòvio, en Mark McHuston, un noi novaiorquès amb aspecte de “catxes”.
--Hola, tia –va saludar l’Anna a la Winnie--. Que ha estat bo, el viatge?
--Oh, sí, molt bo –va contestar l’americana--. N’hem passat el viatge contant-nos acudits de totes classes, bons i dolents, masclistes i feministes... N’hem ideat els arguments d’unes 47 pel.lícules, tots alhora, fixa’t si son copions, he, he... –va tornar a riure’s, amb una rialleta de conill.
--Que veniu al nostre cotxe, o ens repartim tothom entre el nostre i el dels teus cosins? –va suggerir la catalana.
--Sí, sí, hi cabrem...
Rai que no en portaven gens, d’equipatge, i va poder aquest caure perfectament als maleters. Després se’n van anar cap a un hotel a Barcelona, de tres estrelles, situat al carrer d’Aragó. La Judy, en Jarvis i en Tommy van ser els que amb més curiositat s’esguardaven els carrers de la ciutat, potser perquè era la primera vegada que se les veien, excepte la Winnie, l’Artie i la Kathy, que ja hi havia estat allà d’altres vegades. Allà van passar la nit, i l’endemà se’n van llevar per fer una passejada per la ciutat, que potser en farien com la típica “passejada turística” que hi fan els turistes, però que la Winnie volia que aquest cop fóra diferent, i ho van fer, com hem dit, amb marxa. Més tard se’n van anar cap a casa del cosí de la Winnie, en Parker. En aquell moment hi era fent alguna cosa amb la Mònica (la seva filla, no pas la seva muller, que hi havia sortit), que era assajar una cançó d’ella, ja que volia ésser cantant, com la Kathy, però cantant en català.
--Com t’ho fas...? –es va interessar, l’americana.
La Mònica Kirby Fonollosa, una encisadora noia de cabell castany i 1’80 d’alçada, que a la seva banda el seu pare semblava un nan de la Blancaneus, va contestar:
--Res, Kathy, igualment que les que feu vosaltres els americans –parlava un anglès amb accent català--, però en català. ¿Que no has sentit de cançons de rock en una altra llengua que no sigui només l’anglès, tia?
--Sí, moltes, en... en espanyol, italià, francès, alemany... aquí a Europa també ho fan de puta mare, tia.
--Que ho dius, això, com un complit, Kathy?
--Oh, gràcies –va riure una mica aquesta última, potser perquè li feia gràcia la resposta-pregunta de la Mònica.
La Mònica anava vestida amb una brusa vaquera força lleugera, que li deixava el melic a l’aire, pantalons curts de practicar “jogging” i sandàlies. No duia mitges, potser perquè fan molta calor a l’estiu, i més encara amb el clima de la calor humida alta de la Ciutat Comtal, més evident en l’estiu. S’hi va asseure creuant les cames i va agafar uns casetes, tot ensenyant-se’ls a la Kathy.
--Mira, Kathy. Tots aquests paios son cantants de rock en català... però, malauradament, només se’ls hi sent aquí a Catalunya, perquè sembla que a l’Estat Espanyol no interessen pas.
--Ah, ¿i això, perquè...? –es va interessar la Kathy, en no estar gens informada del tema, del qual l’Anna Oliola només l’hi va parlar una vegada, només una mica.
--No ho sé gaire bé... –va contestar la Mònica, tot reflexionant--. Tothom diu de coses ben diferents d’això, tia. Uns diuen que a Madrid no pas interessa la cultura catalana i d’altres que sí; també diuen que si no interessa allà és perquè els catalans som molt avorrits, molt fats, que no tenim la gràcia que tenen, per exemple, els andalusos. ¿Que m’entens...?
--Em... no gaire... –digué la Kathy, intentant també ésser sincera, mentre intentava comprendre tot allò, que li sonava a exòtic, malgrat que ja hi havia estat allà d’altres vegades i havia sentit parlar-ne, del tema.
--Ah, no?
--No, no, Mònica.. –intentava explicar-s’ho bé--. És que això no el coneixia gens bé. Potser no me l’han explicat com ho has fet tu.
--Ah, bé... És que Catalunya és força diferent, de la resta del país.
--Ja m’hi havia dit, això. ¿I és molt diferent de debò?
--Potser sí... No massa, és clar, però sempre hi ha hagut moltes diferències, i tot el rotllo aqueix.
--I com és, tot això?
--Doncs... crec que és perquè... ja saps que l’Espanya, des del segle XVI, amb la Inquisició i totes aqueixes bestieses, va començar a aïllar-se de la resta d’Europa, va perdre el seu poder a Flandes, i... i molta gent se n’anava cap a l’Amèrica, sobretot la gent amb talent, quedant-s’hi els mediocres. Quan va arribar al tron el rei Carles III, ja allà pel segle XVIII, hi veia que l’Espanya s’estava quedant ben antiquada, a més d’aïllada i ficada en si mateixa, i va decidir fer de reformes, modernitzant el país. Però quan el paio va aclucar els ulls, és a dir, que se’n va anar cap al forat, és a dir, que se’n va morir el paio –utilitzava la Mònica un llenguatge ben col.loquial excessivament a vegades, i per això tenia que parlar-ne vàries vegades del mateix, per ésser més comprensible--, tot se’n va anar en orris, i els seus hereus no van continuar les seves reformes. Rai que aquí a Catalunya van continuar d’aqueixes reformes pel seu compte, per que la diferència de desenvolupament entre aquesta comunitat autònoma i la resta d’Espanya resulta evident, si te les examines amb atenció...
Va tornar a preguntar a la Kathy si aquesta li comprenia bé o no, i ella digué que sí.
--Dabuten –va amollar la Mònica--. Podria parlar-te de més coses, com l’11 de Setembre del 1714, quan el pare d’en Carles III, en Felip V, va derrotar a Catalunya sencera, humiliant-se-la en una Guerra de Sucessió, potser perquè els catalans en volien un altre Rei... Bé, això, millor que ho llegeixis en un llibre d’Història, maca. Segur que ara no comprens gaire del que t’estic parlant. T’hi pensaràs que els d’aquí son ben estranys, ¿oi que sí?
--No, Mònica. Als Estats Units n’hem tingut una cosa semblant, com el que els va passar als Estats del Sud després de la Guerra de Secessió. Per allò, ens hi tracten una mica malament, als que som del Nord.
--Ja, però no facis de comparacions, Kathy. Això no és el mateix, cony. Que els del Sud no aguantaven que se’ls acabés el “xollo” dels esclaus, i per això en volien separar-se de la Unió Americana. Que l’Abraham Lincoln en volia acabar amb això...
S’hi va apropar en aqueix moment la Judy, amb en Jarvis darrera d’ella.
--Què hi feu, noies? Quin rotllo us feu? –va preguntar.
--Res, Judy, xerrem de música i d’Història –va contestar la Kathy--. És curiós que aquesta noia maca –li va fer una carícia i una pessigada a la Mònica a la galta esquerra—és molt catalanista. No sembla res d’americana.



--És lògic, Kathy –digué en Jarvis--. Si hi ha nascut aquí...
--Que ets pro-americana, o potser anti-americana, com alguns europeus, oi que sí? –li va preguntar la Judy a la Mònica, per curiositat.
--Vaja, la ironia novaiorquesa, ¿oi que sí? –va fer broma la catalana (no cal que la diguem “catalano-americana”).
--Potser, noia. ¿Què em dius...?
--Dona, soc americana... bé, filla d’americans, i quan hi penso en aquestes coses, n’estic dividida... potser perquè m’hi vaig criar, igualment que les meves germanes i el meu germà. I encara que vam tenir d’alguns problemes per això, per ésser una filla d’americans, fa alguns anys... Podem estar a favor o en contra d’Amèrica.
--Com que a favor o en contra...?
--Noia, hi veig que no comprens gens, tot això. Si hi veig que l’Amèrica hi ha fet alguna cosa dabuten, li dono el meu suport, això segur que s’ho dono... però si l’ha fet malament, puc criticar-la. ¿Que no és Estats Units un país lliure, oi que sí? Doncs també se li pot fer de crítiques, com aquí s’hi critica a l’Espanya, que molts en poden dir, sense que passi res, les putades que els espanyols van fer-hi a les seves colònies americanes, o el que hi va fer la Inquisició, i només alguns s’enrabien per això, els que diuen “fatxes”, és a dir, els de l’extrema dreta. ¿Que no hi veus a Nova York les pel.lícules espanyoles que, quan hi parlen d’en Franco, diuen que ell era un malparit? Doncs ja
gairebé ningú se’n queixa aquí de que se li digui així; només d’algun “fatxa”.
Després d’una estona, van parar de xerrar i van tornar amb els altres. I tres hores més endavant, en Jarvis s’hi va apropar a una de les tres germanes Kirby, la Núria, que hi era allà tot dibuixant una cosa, amb un llapis de carbó. Semblava un paisatge amb muntanyes al fons.
--Hola... –li va fer un salut, amb una mica de timidesa.
--Ah, hola... ¿Que com et dius, nano? –no se’n recordava la Núria, del seu nom.
--Jarvis. ¿I tu?
--Núria.
--Núria?
--Sí. És un nom típic d’aquí, corrent en les noies catalanes. El primer és Montserrat –l’hi va explicar ella, que era de cabells castanys, com la seva germana, la Mònica, però una mica més baixa i amb el nas més arremangat. Tenia el seu cabell revolt i tenyit en algunes zones de ros. No era massa llarg, i semblava més aviat el pentinat d’un noi.
--Molt bé. És molt bonic –va amollar ell un complit. Se’n va fixar en els seus dibuixos de paisatges. L’hi va preguntar--: D’aquests paisatges, d’on son, Núria?
--Ep... dels Pirineus Catalans. Son unes muntanyes que hi son al Nord d’aquí, a la frontera amb França. Això, al natural, és molt bonic. Son més maques que no pas les vostres Muntanyes Rocoses... –va riure.
--Que només dibuixes això, nena? –va preguntar en Jarvis, en mirar-se atentament un dels dibuixos que li va oferir la noia.
--No. També faig dibuixos de persones, objectes... qualsevol bestiesa, nano –va voler fer broma la noia, potser per semblar modesta.
--Que estudies en alguna escola d’Art?
--Sí, en una que hi és al Passeig d’Isabel II. M’agrada dibuixar i pintar, i potser acabi fent això, nano, dibuixant de còmics o de Dibuix Artístic.
--Podries ésser totes dues coses alhora, Núria –va assentir en Jarvis, d’una manera cavallerosa.
--Gràcies, nano, això hi pensava.
En aquell moment, va entrar la Judy, que buscava el seu nòvio, i en entrar-hi, els va preguntar:
--Que hi feu, nanos?
--Res, Judy –va contestar la Núria--. Hi veia d’aquests dibuixos aquí, amb el teu nòvio. Sembla que et mola el dibuix, ¿oi que sí, Jarvis? –es va dirigir a l’americana, que hi veia els dibuixos i se’ls trobava ben interessants, a jutjar per la seva absorta contemplació dels mateixos. Començava mirant-se un al qual hi apareixien muntanyes molt altes, plenes de neu, que s’hi veuen als Pirineus Catalans; un altre amb una parella de nois jugant a tennis; un altre amb una altra parella banyant-s’hi a una platja deserta (ella amb biquini; ell amb banyador); un altre amb la mateixa parella a la mateixa platja, però tots nus. Als dos, aqueixa parella fa el mateix posat: asseguts damunt la sorra, ella posant el cap a sobre de l’espatlla dreta d’ell. El traç dels dibuixos era força bo, molt suau, una mica “naïf” però també amb una mica d’ironia. En Jarvis s’ho va ensenyar a la seva núvia, i aquesta va opinar, meravellada:
--Fotre, tia! A la teva banda, en Van Gogh i en Renoir semblen pintors de brotxa grossa! Com dibuixes de bé, cony!
--No exageris, Judy –li va demanar la catalana, modesta--. Tinc molt bona mà, això sí... Els meus pares i els meus germans, tots els dies m’amollen el mateix rotllo, fotre... Que si ho faig molt bé, com dius tu... però crec que tots exagereu. A més a més, en Van Gogh i en Renoir son molt grans pintors, i ho fan de puta mare.
--Núria, ¿perquè vas dibuixar a la mateixa parella vestida i tota nua? –va preguntar la Judy.
--Que volies fer com en Goya amb “La maja vestida” i “La maja nua”? –va preguntar en Jarvis, gairebé alhora que la seva núvia, a un segon d’atropellar amb la seva frase la pregunta d’ella.
--Doncs... volia fer dos posats diferents, i... és com digueu, que se’m va ocórrer el que va fer en Goya amb la Duquessa d’Alba. Als artistes, sempre ens mola cercar de coses insòlites, alguna cosa original.
--Doncs em sembla bonic –digué la Judy, tot mirant-se atentament i amb un cert somriure d’admiració i sensualitat el dibuix del nu--. A Nova York conec a gent que pinta i dibuixa molt bé. A vegades hi he pensat en posar per algun quadre.
--Ah, sí...? –s’hi va sorprendre, la Núria--. Ep... perdona’m la pregunta, tia, però... ¿que mai no t’han proposat posar tota nua?
--Sí, algun cop, però mai no l’he fet, potser per timidesa. Ara sí podria fer-ho; si qui em va a pintar no és cap fastigós ni tampoc cap bordegàs, ho faria sense problema. Més d’un, que m’ho va proposar, vaig pensar que només ell volia lligar amb mi, i això no m’agrada. No tinc de prejudicis, però que no me’n venguin amb bestieses.



--Aleshores, ¿que ho faries?
--El què? Posar tota nua per a un dibuix teu?
--Sí, és clar.
--És clar que sí. Com tu ets una dona, segur que sabràs fer-ho com cal.
--En què sentit...?
--En que tu no em dibuixaràs tota només per intentar lligar amb mi, segur. I que les dones en sabem veure millor la part sensible de l’art, no el “morbo”, com la majoria dels paios.
--Ah, bé... ep... –va semblar que la Núria dubtava sobre el que anava a dir posteriorment—Volia fer-vos alguna proposició... referent a això...
--El què...?
--Jo... hi havia pensat en si vosaltres dos en podreu posar per a un dibuix meu...
--Tots dos? Tots nus...? I a la platja, com d’aqueixos amics teus? –va assenyalar la Judy els dibuixos de la platja.
--Em... sí. Però si no en vulgueu, no teniu que fer-ho.
--No, tranquila –la va tranquil.litzar la Judy--. Ens mola això, ¿oi que sí, Jarvis? –se’n va mirar de reüll el seu nuvi.
--Doncs... sí, és clar –va contestar ell, tot i que no gens convençut, però l’atreia la idea, potser pel “morbo”, sobretot allò de veure’s la seva núvia tota nua.
--Bé –digué la Mònica--. Demà podrem apropar-nos cap a l’estudi d’un amic meu, que és pintor, molt conegut aquí, i allà hi podrem fer tot això. Ah, ¿que n’esteu segurs de que...?
--Que sí, ximple, que sí –va insistir la Judy.
--Bé, gràcies.
Així que van quedar-hi per que l’endemà foren cap a aqueix estudi d’aquell pintor. Però encara restava força temps per acabar d’aquell dia, així que van continuar amb altres coses.
L’Arthur hi era amb la Winnie i l’Anna Oliola, en aqueix mateix moment, per les vores de Barcelona, fent una passejada per un bosc. Era el bosc de la muntanya del Tibidabo, una de les que voregen la ciutat, d’uns 532 metres d’alçada. S’hi troba cap al Nord. L’Anna és d’alçada mitjana, bruna i ulls castanys. Anava vestida amb roba vaquera, pantalons, brusa i gorreta, tot vaquer, potser l’herència de la seva residència als Estats Units.
La catalana els va preguntar:
--Que mai no heu vist, un bosc com aquest?
--Doncs, sí –respongué l’Arthur, mirant a totes bandes--. A Califòrnia, al Yosemite Park, o al Yellowstone Park, al Nord-Oest dels Estats Units. Aquest últim és tant de gros que ocupa molt més territori que no pas el País Basc sencer.
--Oh, vaja... –va comentar l’Anna--. Quants quilòmetres quadrats en té?
--9.000, Anna –va contestar ara la Winnie.
--Oh, cony, una mica gros –digué l’Anna amb ironia--. I el País Basc té una mica més de 7.000...
Es van riure l’actor i la cineasta.
--Quantes vegades hi has recorregut, d’aquest camí? –va preguntar la Winnie més tard.
--Moltes, Winnie. Malaguanyat, en Mark no hi ha pogut venir. L’agrada molt fer-s’hi de passejades, cada cop que hi venim per Barcelona. A Nova York hi és el Central Park, però no s’assembla, a això.
--Ja ho crec –digué l’Arthur--. Al Central Park jo puc caminar i practicar “jogging”, però és ben diferent a aquest indret.
I la Kathy i en Tommy? Hi eren fent una passejada pel carrer de Muntaner, cantonada amb el carrer de València, a prop de casa dels parents de la Winnie.
--Hi veig que aquí a l’Espanya hi ha també de noies molt maques –digué en Tommy, tot fixant-se en una noia rossa, molt maca i vestida i pentinada a la moderna, quan hi passava al costat d’ells.
--Ja, i molts nois ben macos també –li va respondre la seva núvia, tot assenyalant un noi igualment molt maco, que hi passava a la seva banda esquerra.
--Jo hi creia que tots els espanyols tenien el cabell bru, només.
--No, home, n’hi ha de tot. ¿Que no ho veus...?
En aquell moment, hi veien passar la Susagna, una de les filles dels Kirby. Anava acompanyada d’un noi, que semblava una imitació més aviat barata d’en Tarzan, que portava ulleres. Els van fer un salut, i ell es va presentar: es deia Modest Muntanyola, i com ella, hi estudia Informàtica. Després, la Susagna i en Modest els van convidar a veure al cinema “Cor salvatge”, la pel.lícula d’en David Lynch que la Kathy volia veure una altra vegada, sobretot perquè sabia que a l’Espanya hi projectaven la versió íntegra, sense censura. En Tommy va rondinar:
--Fotre! Un altre cop tenim que aguantar, d’aqueix rotllo!
Ja recordaran que a ell no l’havia agradat res, però a ella sí. Abans van trucar a casa de la Susagna per dir que no arribarien fins l’hora del sopar. I se’n van anar cap a un cinema del Passeig de Gràcia. Allà la projectaven en versió doblada en castellà, que no agradava gens en Tommy, ja que, com a tots els nord-americans, està molt més acostumat a la versió original en una pel.lícula, sigui aquesta en anglès o en qualsevol altra llengua. I veia que aquells personatges típicament nord-americans hi apareixien d’aquella manera, doblats en espanyol, igualment que si foren de joves espanyols, jutjant els diàlegs de la versió espanyola. A la Winnie semblava agradar-la encara més, ja que estava acostumada a això, en haver sentit les seves pel.lícules doblades en espanyol, francès, italià o alemany, les llengües en les quals se’n doblen més les pel.lícules estrangeres.
I després, quan va finalitzar la pel.lícula, en Tommy continuava pensant el mateix que quan la va veure a l’Amèrica: que li semblava una bestiesa, que no sabia per on agafar-se-la, etcètera.
--Ets molt exagerat, Tommy –li va dir la Susagna--. Potser el Lynch aquest se n’ha passat una mica, com fa sempre, però exageres, nano.





--Sí, sí, jo exagero, maca, però el final de la pel.lícula no s’ho creu ni tant sols ell mateix. I, a més, hi veig que aquí hi ha fet un doblatge en el qual els joves de Texas semblen joves d’aquí, parlant com els d’aquí, talment que si foren de llatins.
--No exageris –ara, hi parlava la Kathy--. Que nosaltres hem llegit molts llibres d’altres països, traduïts a l’anglès, i ningú se’n queixa. Ni nosaltres tampoc.
--No fotis, Kathy, que això no és el mateix –va rondinar en Tommy--. A més, hi veig que, mentre a la versió original qualsevol actor hi parla amb l’accent del seu Estat natal, aquí tothom, al doblatge, hi parlen amb el mateix accent espanyol. Així, em semblaven iguals tots els personatges. ¿Que és que aquí fan les coses tant de barroeres, oi que sí?
--Cony, no sabia que el teu nuvi fóra de la Reial Acadèmia de la Llengua –va opinar la Susagna, divertida.
En Tommy no sabia gens què significava allò de la “Reial Acadèmia...”, etcètera. Van tenir que explicar-s’ho totes dues (la Kathy ja sabia què és, la Reial Acadèmia).
--Ui, si pots escoltar els doblatges en català, que tothom hi sembla sortit d’una novel.la d’en Josep Pla... –digué ara en Modest, rematant allò.
--Que son dolents? –va preguntar la Kathy.
--Oh, no, n’hi ha de tot: bons i dolents... però deixa’l estar, ¿d’acord? Parlem-ne d’una altra cosa: ¿que és cert que la teva germana i el seu nuvi, en Jarvis, posaran tots nus per a un dibuix d’ella?
--Qui t’ho ha dit...? –preguntava sorpresa la Kathy, que no s’ho creia.
--Ningú; ho vaig sentir tot abans de sortir al carrer amb el meu nòvio. Deia que demà la Judy i en Jarvis s’aniran cap a l’estudi del seu amic pintor i allà hi faran tot això –va respondre la Susagna, tranquil.la, com si allò no fóra res d’important.
--Caram, aquests nois –va comentar en Tommy--, “S’han fet un pa com unes hòsties”.
Aquest últim ho va dir en català, amb accent americà, és clar, i va deixar tots sorprens a la Susagna i al Modest, sobretot. La Kathy, que no coneixia pas la llengua catalana (coneixia d’algun mot o frase, però no aquesta), no se’n va sorprendre gens perquè no va comprendre res.
--Què has dit? –va preguntar en Modest.
--Doncs... “S’han fet un pa com unes hòsties”..., una... una frase que vaig sentir dir a la vostra mare, la Mònica, que com és d’aquí diu moltes coses com aquesta... però no sé què cony significa... –semblava tot ruboritzar-se’n.
Ells se la van traduir al castellà i els va fer gràcia, més que no pas, per una altra cosa, perquè els semblava ben curiosa, igualment que tot el que hi veien a Catalunya des de que hi eren. Una cosa, en definitiva, que els passa a tothom quan visiten un altre país. Però en el cas dels americans, tot això arriba a prendre sovint de graus pecul.liars.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VI)







CAPÍTULO VI Mientras tanto, en su casa estaba Judy con Jarvis, besándose suavemente mientras estaban sentados en el sofá. --Judy, cariño –le decía él, con cierta melosidad en la voz, a la brasileña, pero con mucha sensualidad, que a ella la volvía loca y le colmaba de deseo--, ¿por qué no nos vamos a la cama? --¿Ahora...? –contestó ella, con esa misma melosidad en su voz, que pretendía seguir como un juego--. No sé... ahora no, Jarvis, que mis padres y mi hermana podrían vernos... y no me molan los mirones. --¡A la mierda los mirones! –gruñó Jarvis, con convicción. --Jarvis, que yo soy moderna, no tengo prejuicios, ya lo sabes... pero es que esos gilipollas siempre se cachondean cuando nos ven follar. Para ellos debemos ser como personajes de una peli de Bob Hope. --Esto... –él cambió de tema, ya que se acordaba de algo que debía preguntarle, antes de que se le olvidara--: Judy, ¿tú hablas bien el español? –lo decía por el viaje inminente que harían todos a Barcelona. --Sí, hombre, sí –contestó ella, acariciándole suavemente por la coronilla--. ¿Y tú? --También. Lo aprendí en las veces que he ido al Sur de California, cerca de la frontera con México, y en viajes a México. Además, en Los Ángeles hay mucha gente que habla español, más que aquí. --Como si estuviéramos en casa. Y se fueron seguidamente a la cama, cerrando con llave la puerta de la habitación, para que no pudiera espiarles nadie, y así Judy pudiera acabar con la desagradable sensación de sentirse observada e incluso criticada y objeto de burlas si no hacía bien el amor con su chico. Si no se hace bien, es algo normal, pero para ella se ha convertido en un suplicio el tener que aguantar bromas así. Y prefirió tener cuanta más tranquilidad mejor. Al día siguiente, Ralphie se acercó a su hermana y le preguntó: --Eh, Judy, ¿ayer tú y Jarvis lo hicisteis? --¿Y a ti qué te importa? –contestó ella con desdén, como queriendo guardárselo para sí. --No, es que creo que tu novio y tú nos habéis copiado los jadeos... --¿Que os hemos copiado qué...?
--Los jadeos, guapa; ya sabes, “ah, ah, ah...” –Ralphie se puso a imitar jadeos, de forma exagerada y cómica, como lo haría un personaje de una película de Mariano Ozores en España--. Yo y Nicole lo hacemos como si cantásemos “Only youuuuu...” –imitó la voz algo melosa del cantante de The Platters para cantar “Only you” (Sólo tú). --Envidioso, que eres un envidioso –le riñó Judy, divertida. En aquel momento entraba Kathy, acompañada de Tommy, cogidos de la mano, e iban charlando. --Te digo que esa peli de “Corazón salvaje” es una chorrada –decía Tommy, algo molesto por que parecía que Kathy no estaba para nada de acuerdo con él--. Ese David Lynch, que también es una chorrada que tenga mi mismo apellido (aunque no somos ni siquiera parientes), es un sinvergüenza. Nos ha estado tratando como a gilipollas durante toda la peli. ¡Si hasta metía al hada buena de “El mago de Oz”! ¿Qué coño pinta ese personaje ahí...? Creo que está chalado, el tío. No me extraña que su peli de “El hombre elefante” se la produjera Mel Brooks, otro chalado, que encima es un payaso que no hace más que payasadas. --No digas chorradas, coño –protestó Kathy--. David Lynch lo hace de puta madre, tío. Quizá pueda dejarnos confundidos cuando mete cosas raras, que sólo le molan a él, pero está bien. Ah, cuando lleguemos a España, quiero que veamos la película, que creo que allí se ha estrenado en la versión íntegra, con las escenas que la censura no nos ha dejado ver aquí. --Ah, sí, claro, las más violentas... ¿es eso? –Tommy puso una mueca de desagrado, sólo con acordarse de lo que ya había visto de la película, con el añadido de imaginar cómo serían las que no habían dejado ver la censura en los Estados Unidos. --Quizá, pero no hay más escenas así, Tommy. Creo que allí ponen la escena en la que a Willem Dafoe le vuelan la cabeza de un tiro. --Eso es lo que más miedo me da, Kathy... –dijo Tommy, con una mueca de profunda tristeza, mirándose a su novia de reojo hacía la derecha. --Chico, a mí tampoco me gusta nada la violencia gratuita... pero con David Lynch se puede soportar. --Ya, como en “Terciopelo azul”. ¿Te hubiera gustado si te hiciera el amor igual que si te violara, como le hacía Dennis Hopper a Isabella Rosellini en aquella escena, gritando él todo el rato, como un histérico, “¡Papi, entra en casa!”? Seguro que no. --Claro que no, Tommy. Pero David demuestra que la gente que parece tranquila no lo es... y que puede ser muy violenta. --¡Deja ya de filosofar, guapita! Pienso que éste tío sólo quiere llevar al cine a cuantos gilipollas pueda... y con violencia a montones, además. Ah, ¿qué me dices de la chorrada aquella de sacar a un tío follando con una mujer embarazada? ¿No te parece una parida? --Quizá, pero él se cachondea de los tópicos, y como en “Twin Peaks”, los machaca. ¿No sabes ver eso?Judy y Ralphie se acercaban a ellos en aquel momento. --¿Qué os pasa? –preguntaba él. --Nada, chico, nada –señalaba Tommy a su novia, con una sonrisa maliciosa en los labios—ésta, que le gustan las mierdas del David Lynch ese... y encima tiene mi mismo apellido, el tío. ¿No os parece que vacila demasiado? Y se rieron. Luego siguieron dando cada uno la opinión que tenían de “Corazón salvaje” y de toda la obra de Lynch. Mientras, Tommy soltaba muchos tacos dirigidos al cineasta. Kathy bromeaba: --¡Carroza! ¡Eres un carroza, que no has visto más cosas en el cine que “La diligencia” y “Cantando bajo la lluvia”! ¡Prrrrrtz...! –le sacó la lengua. Tommy contestó a esto dándole a ella una palmadita en el culo, haciendo ella seguidamente lo mismo con el culo de él. Tan divertidos estaban “peleándose” así que Judy y Ralphie tuvieron que separarlos. --¡Hey, vosotros! –dijo Judy--. Si queréis daros palmaditas en el culo, podéis hacerlo, es sano, y excita cantidad! Mejor que os las deis en la cama. ¿Os dejo mi habitación...? Siguieron con más cachondeos hasta que se cansaron. Luego empezaron cada uno/a a preparar las maletas para el viaje a Barcelona (los que iban a hacer ese viaje, claro). Al día siguiente, cogieron el avión Nueva York-Barcelona desde el Aeropuerto Kennedy a las ocho de la mañana. Después de más de ocho horas y media de viaje, llegaron al Aeropuerto de El Prat de Llobregat de Barcelona. Ya era allí de noche, si nos acordamos de la diferencia horaria entre Nueva York y Barcelona, que en ésta última son unas seis horas más. Es decir: si en Nueva York eran las ocho de la mañana, en Barcelona eran las dos de la tarde; y ocho horas y media después, la hora local barcelonesa era ya las diez y media de la noche. Por lo tanto, ya era noche cerrada, buen tiempo y algo de calor, con bastante humedad en el ambiente, algo habitual en la zona, sobre todo en verano. Allí les esperaban los parientes de Winnie, su primo Parker Kirby, su esposa Mónica, dos de sus hijas, Núria y Susagna (sus hijos e hijas tienen nombres catalanes, observémoslo atentamente, algo que cualquier familia hace en un nuevo país al que vayan a vivir). Los demás hijos, Joan (aunque a veces le llamaban Jack) y Mónica (que se llama igual que su madre) no estaban allí con ellos, en ese momento. También les esperaba Anna Oliola y su novio, Mark McHuston, un chico neoyorkino con pinta de “cachas”. --Hola, tía –saludó Anna a Winnie--. ¿Ha sido bueno el viaje? --Oh, sí, muy bueno –respondió la americana--. Hemos pasado el viaje contándonos chistes de todas clases, buenos y malos, machistas y feministas... Hemos ideado los argumentos de unas 47 películas, todos a la vez, fíjate si son copiones, je, je... –volvió a reírse, con una risilla de conejo. --¿Venís en nuestro coche, ó nos repartimos todos entre el nuestro y el de tus primos? –sugirió la catalana. --Sí, sí, cabremos... Menos mal que no llevaban mucho equipaje, y pudo éste caber perfectamente en los maleteros. Luego se fueron a un hotel en Barcelona, de tres estrellas, situado en la Calle de Aragón. Judy, Jarvis y Tommy fueron los que con más curiosidad miraban las calles de la ciudad, quizá por ser la primera vez que las veían, excepto Winnie, Artie y Kathy, que ya habían estado allí otras veces. Allí pasaron la noche, y al día siguiente se levantaron para hacer un paseo por la ciudad, que quizá lo harían como el típico “paseo turístico” que hacen los turistas, pero que Winnie quería que ésta vez fuese diferente, y lo hicieron, como decimos, con marcha. Más tarde fueron a la casa del primo de Winnie, Parker. En aquel momento estaba haciendo alguna cosa con Mónica (su hija, no su esposa, que había salido), que era ensayar una canción de ella, ya que quería ser cantante, como Kathy, pero cantando en catalán. --¿Cómo te lo montas...? –se interesó la americana. Mónica Kirby Fonollosa, una encantadora chica de pelo castaño y de 1’80 de estatura, que a su lado su padre parecía un enanito de Blancanieves, respondió: --Nada, Kathy, como las que hacéis vosotros los americanos –hablaba un inglés con acento catalán--, pero en catalán. ¿No has oído canciones de rock en otra lengua que no fuese solamente el inglés, tía? --Sí, muchas, en... en español, italiano, francés, alemán... aquí en Europa también lo hacen de puta madre, tía. --¿Lo dices como un cumplido, Kathy? --Oh, gracias –rió un poco ésta última, quizá por que le hacía gracia la respuesta-pregunta de Mónica.Mónica iba vestida con una blusa vaquera bastante ligera, que dejaba el ombligo al aire, pantalones cortos de practicar “jogging” y sandalias. No llevaba medias, quizá por que dan mucho calor en verano, y más con el clima de calor húmedo alto de la Ciudad Condal, más evidente en verano. Se sentó cruzando las piernas y cogió unos cassettes, enseñándoselos a Kathy. --Mira, Kathy. Todos éstos tíos son cantantes de rock en catalán... pero, desgraciadamente, sólo se les oye aquí en Catalunya, por que parece que en el Estado Español no interesan. --Ah, ¿y eso por qué...? –se interesó Kathy, al no estar informada del tema, del cual Anna Oliola sólo le habló alguna vez de pasada. --No lo sé muy bien... –respondió Mónica, reflexionando--. Todo el mundo dice cosas muy distintas de esto, tía. Unos dicen que en Madrid no interesa la cultura catalana y otros que sí; también dicen que si no interesa allí es por que los catalanes somos muy aburridos, muy sosos, que no tenemos la gracia que tienen, por ejemplo, los andaluces. ¿Me entiendes...? --Em... no mucho... –dijo Kathy, intentando también ser objetiva, mientras intentaba entender todo aquello, que le sonaba a exótico, pese a que ya había estado allí otras veces y había sentido hablar del tema. --¿Ah, no?
--No, no, Mónica... –intentaba explicárselo bien--. Es que eso no lo conocía bien. Quizá no me lo han explicado como lo has hecho tú. --Ah, bien... Es que Catalunya es bastante diferente del resto del país. --Ya me habían dicho eso. ¿Y es muy diferente de verdad? --Quizá sí... No demasiado, claro, pero siempre ha habido muchas diferencias y todo el rollo ese. --¿Y cómo es eso? --Pues... creo que es por que... ya sabes que España, desde el siglo XVI, con la Inquisición y todas esas chorradas, empezó a aislarse del resto de Europa, perdió su poder en Flandes, y... y mucha gente se iba a América, sobre todo los talentosos, quedándose aquí los mediocres. Cuando llegó al trono el rey Carlos III, ya por el siglo XVIII, veía que España se estaba quedando muy anticuada, además de aislada y metida en sí misma, y decidió hacer reformas, modernizando el país. Pero cuando el tío la palmó, es decir, que se fue al hoyo, es decir, que se murió el tío –usaba Mónica un lenguaje coloquial en exceso a menudo, por lo que a veces tenía que darle vueltas a lo mismo, para resultar más comprensible--, todo se jodió, y sus herederos no siguieron las reformas. Menos mal que aquí en Catalunya continuaron esas reformas por su cuenta, por lo que la diferencia de desarrollo entre ésta comunidad autónoma y el resto de España resulta evidente, si las examinas con atención... Volvió a preguntar a Kathy si ésta le comprendía bien ó no, y ella dijo que sí. --Dabuten –soltó Mónica--. Podría hablarte de más cosas, como el 11 de Septiembre de 1714, cuando el padre de Carlos III, Felipe V, derrotó a Catalunya entera, humillándola en una Guerra de Sucesión, quizá por que los catalanes querían otro Rey... Bien, eso, mejor que lo leas en algún libro de Historia, guapa. Seguro que ahora no comprendes mucho de lo que te estoy hablando. Te pensarás que los que aquí son muy raros, ¿no? --No, Mónica. En los Estados Unidos hemos tenido algo parecido, como lo que les pasó a los Estados del Sur después de la Guerra de Secesión. Por ello, nos tratan un poco mal a los que somos del Norte. --Ya, pero no hagas comparaciones, Kathy. Esto no es lo mismo, coño. Que los del Sur no soportaban que se les acabase el chollo de los esclavos, y por eso querían separarse de la Unión Americana. Que Abraham Lincoln quería acabar con eso... Se acercó en ese momento Judy, con Jarvis detrás de ella. --¿Qué hacéis, chicas? ¿Qué rollo os montáis? –preguntó. --Nada, Judy, charlamos de música y de Historia –contestó Kathy--. Es curioso que ésta guapita –le dio una caricia y un pellizco a Mónica en la mejilla izquierda—es muy catalanista. No parece nada americana. --Es lógico, Kathy –dijo Jarvis--. Si ha nacido aquí... --¿Eres proamericana, ó quizás antiamericana, como algunos europeos? –le preguntó Judy a Mónica, por curiosidad. --Vaya, la ironía neoyorkina, ¿no? –bromeó la catalana (no hace falta que le llamemos “catalanoamericana”). --Quizás, chica. ¿Qué me dices...? --Mujer, soy americana... bien, hija de americanos, y cuando pienso en éstas cosas estoy dividida... quizá por que me crié aquí, como mis hermanas y mi hermano. Y aunque tuvimos algunos problemas por esto, por ser hija de americanos, hace algunos años... Podemos estar a favor ó en contra de América. --¿Cómo que a favor ó en contra...? --Chica, veo que no comprendes bien esto. Si veo que América ha hecho algo dabuten, la apoyo, vaya que si la apoyo... pero si lo ha hecho mal, puedo criticarla. ¿No es Estados Unidos un país libre? Pues también se le puede criticar, como aquí se critica a España, que muchos pueden decir, sin que pase nada, las putadas que los españoles hicieron en sus colonias americanas, ó lo que hizo la Inquisición, y sólo algunos se enfadan por eso, los que se llaman “fachas”, es decir, los de la extrema derecha. ¿No ves en Nueva York las películas españolas que, cuando hablan de Franco, dicen que él era un hijo de puta? Pues ya casi nadie se queja aquí de que se le llame así; sólo algún “facha”. Después de un rato, pararon de conversar y volvieron con los otros. Y tres horas más tarde, Jarvis se acercó a una de las tres hermanas Kirby, Núria, que estaba allí dibujando una cosa, con carboncillo. Parecía un paisaje con montañas al fondo. --Hola... –le saludó, con algo de timidez. --Ah, hola... ¿Cómo te llamas, tío? –no recordaba Núria su nombre. --Jarvis. ¿Y tú? --Núria. --¿Núria? --Sí. Es un nombre típico de aquí, corriente entre las chicas catalanas. El primero es Montserrat –le explicó ella, que era de pelo castaño, como su hermana Mónica, pero algo más baja y con la nariz más respingona. Tenía su pelo enmarañado y teñido en algunas zonas de rubio. No era demasiado largo, y parecía más el peinado de un chico. --Muy bien. Es muy bonito –soltó él un piropo. Se fijó en sus dibujos de paisajes. Le preguntó--: ¿Estos paisajes, de dónde son, Núria? --Eh... de los Pirineos Catalanes. Son unas montañas que quedan al Norte de aquí, en la frontera con Francia. Esto, al natural, es muy bonito. Son más preciosas que vuestras Montañas Rocosas... –rió. --¿Sólo dibujas esto, nena? –preguntó Jarvis, al mirar atentamente uno de los dibujos que le ofreció la chica. --No. También hago dibujos de personas, objetos... cualquier chorrada, tío –quiso bromear la chica, quizá por parecer modesta. --¿Estudias en alguna escuela de Arte? --Sí, en una que está en el Paseo de Isabel II. Me gusta dibujar y pintar, y quizá acabe siendo esto, tío, dibujante de cómics ó de Dibujo Artístico. --Podrías ser las dos cosas a la vez, Núria –asintió Jarvis, de forma caballerosa. --Gracias, tío, eso pensaba. En aquel momento entro Judy, que buscaba a su novio, y al entrar, les preguntó: --¿Qué hacéis, tíos? --Nada, Judy –contestó Núria--. Veía estos dibujos con tu novio. Parece que te mola el dibujo, ¿no, Jarvis? –se dirigió a la americana, que veía los dibujos y los encontraba muy interesantes, a juzgar por su absorta contemplación de los mismos. Empezaba mirando uno en el que aparecían montañas muy altas, plenas de nieve, de las que se ven en los Pirineos Catalanes; otro con una pareja de chicos jugando al tenis; otro con otra pareja bañándose en una playa desierta (ella con bikini, él con bañador); otro con la misma pareja en la misma playa, pero completamente desnudos. En los dos, dicha pareja posaba de la misma manera: sentados en la arena, ella apoyando la cabeza en el hombro derecho de él. El trazo de los dibujos era bastante bueno, muy suave, un poco “naïf” pero también con algo de ironía. Jarvis se lo enseñó a su novia, y ésta opinó, maravillada: --¡Joder, tía! ¡A tu lado, Van Gogh y Renoir parecen pintores de brocha gorda! ¡Cómo dibujas, coño! --No exageres, Judy –le pidió la catalana, modesta--. Tengo muy buena mano, eso sí... Mis padres y mis hermanos, todos los días me sueltan el mismo rollo, joder... Que si lo hago muy bien, como dices tú... pero creo que todos exageráis. Además, Van Gogh y Renoir son grandísimos pintores, y lo hacen de puta madre.
--Núria, ¿por qué dibujaste a la misma pareja vestida y desnuda? –preguntó Judy. --¿Querías hacer como Goya con “La maja vestida” y “La maja desnuda”? –preguntó Jarvis, casi al mismo tiempo que su novia, a un segundo de atropellar con su frase la pregunta de ella. --Pues... quería hacer dos poses distintas, y... es como decís, que se me ocurrió lo que hizo Goya con la Duquesa de Alba. A los artistas siempre nos mola buscar cosas insólitas, algo original. --Pues me parece bonito –dijo Judy, mirando atentamente y con una cierta sonrisa de admiración y morbo a la vez el dibujo del desnudo--. En Nueva York conozco a gente que pinta y dibuja muy bien. A veces he pensado en posar para algún cuadro. --¿Ah, sí...? –se sorprendió Núria--. Eh... perdóname la pregunta, tía... pero..., ¿nunca te han propuesto posar desnuda? --Sí, alguna vez, pero nunca lo he hecho, quizá por timidez. Ahora sí podría hacerlo; si quien me vaya a pintar no es ningún guarro ni ningún borde, lo haría sin problema. Más de uno, que me lo propuso, pensé que sólo quería ligar conmigo, y eso no me va. No tengo prejuicios, pero que no me vengan con chorradas. --Entonces, ¿lo harías? --¿El qué? ¿Posar desnuda para un dibujo tuyo? --Sí, claro.
--Por supuesto. Al ser mujer, seguro que sabrás hacerlo como Dios manda. --¿En qué sentido...? --En que tú no vas a dibujarme desnuda por intentar ligar conmigo, seguro. Y que las mujeres sabemos ver mejor la parte sensible del arte, no el morbo, como la mayoría de los tíos. --Ah, bien... eh... –pareció dudar Núria sobre lo que iba a decir posteriormente—Quería proponeros algo... referente a esto... --¿El qué...? --Yo... había pensado en si vosotros dos podríais posar para un dibujo mío... --¿Los dos? ¿Desnudos...? ¿Y en la playa, como esos amigos tuyos? –señaló Judy los dibujos de la playa. --Ehm... sí. Pero si no queréis, no tenéis que hacerlo. --No, tranquila –le tranquilizó Judy--. Nos mola esto, ¿verdad, Jarvis? –miró de reojo a su novio. --Pues... sí, claro –contestó él, aunque no muy convencido, pero le atraía la idea, quizá por el morbo, sobre todo el de ver a su novia desnuda. --Bien –dijo Mónica--. Mañana podemos acercarnos al estudio de un amigo mío, que es pintor, muy conocido aquí, y allá podremos hacer eso. Ah, ¿estáis seguros de que...?
--Que sí, tonta, que sí –insistió Judy. --Bien, gracias. Así que quedaron para que, al día siguiente, ir a ese estudio del pintor aquel. Pero aun quedaba bastante para acabar el día, así que siguieron con otras cosas. Arthur era con Winnie y Anna Oliola, en ese mismo momento, en los alrededores de Barcelona, paseando por un bosque. Era el bosque de la montaña del Tibidabo, una de las que rodea la ciudad, de unos 532 metros de altura. Queda al Norte. Anna es de estatura media, morena y ojos castaños. Iba vestida con ropa vaquera, pantalones, blusa y gorrita, todo vaquero, quizá heredado de su residencia en los Estados Unidos. La catalana les preguntó: --¿Nunca habéis visto un bosque como éste? --Pues sí –respondió Arthur, mirando a todos los lados--. En California, en el Yosemite Park, ó en el Yellowstone Park, al Noroeste de los Estados Unidos. Éste último es tan grande que ocupa más territorio que todo el País Vasco. --Oh, vaya... –comentó Anna--. ¿Cuántos kilómetros cuadrados tiene? --9.000, Anna –contestó ahora Winnie. --Oh, coño, un poco grande –dijo Anna, con ironía--. Y el País Vasco tiene algo más de 7.000...Se rieron el actor y la cineasta. --¿Cuántas veces has recorrido éste camino? –preguntó Winnie más tarde. --Muchas, Winnie. Lástima que Mark no haya podido venir. Le gusta mucho pasearse por aquí, cada vez que venimos por Barcelona. En Nueva York está el Central Park, pero no se parece a esto. --Ya lo creo –dijo Arthur--. En el Central Park, yo puedo caminar y practicar “jogging”, pero es muy diferente a éste sitio. ¿Y Kathy y Tommy? Estaban paseando por la calle de Muntaner, esquina con la calle de Valencia, cerca de la casa de los parientes de Winnie. --Veo que aquí en España también hay chicas muy guapas –dijo Tommy, al fijarse en una chica rubia, muy guapa y vestida y peinada a lo moderno, cuando pasaba al lado de ellos. --Ya, y chicos muy guapos también –le contestó su novia, señalando a un chico igualmente guapísimo, que pasaba a su izquierda. --Yo creía que todos los españoles eran sólo de pelo moreno. --No, hombre, hay de todo. ¿No lo ves...?En aquel momento, veían pasar a Susagna, una de las hijas de los Kirby. Iba acompañada de un chico, que parecía una imitación tirando a simple de Tarzán, que llevaba gafas. Les saludaron, y él se presentó: se llamaba Modest Muntanyola, y como ella, estudia Informática. Luego, Susagna y Modest les invitaron a ir a ver “Corazón salvaje”, la película de David Lynch que Kathy quería volver a ver, sobre todo por que sabía que en España proyectaban la versión íntegra, sin censurar. Tommy refunfuñó: --¡Joder! ¡Otra vez tenemos que aguantar ese rollo! Ya recordarán que a él no le había gustado nada, pero a ella sí. Antes llamaron a casa de Susagna para decir que no irían por allí hasta la hora de cenar. Y fueron a un cine del Passeig de Gràcia. Allí la ponían en versión doblada en castellano, que a Tommy no le agradaba mucho, ya que, como todos los norteamericanos, está acostumbrado a la versión original en una película, sea ésta en inglés ó en cualquier otra lengua. Y veía que aquellos personajes típicamente norteamericanos aparecían así, doblados en español, como si fueran jóvenes españoles, a juzgar por los diálogos de la versión española. A Kathy parecía gustarle más, ya que estaba más acostumbrada a ello, al haber escuchado sus películas dobladas en español, francés, italiano ó alemán, las lenguas a las que más se doblan las películas extranjeras. Y luego, cuando ya acabó la película, Tommy seguía pensando lo mismo que cuando la vio en América: que le parecía una chorrada, que no sabía por donde cogerla, etc. --Eres muy exagerado, Tommy –le dijo Susagna--. Quizás el Lynch éste se haya pasado un poco, como hace siempre, pero exageras, “nano”. --Sí, sí, yo exagero, maja, pero el final de la película, no se lo cree ni él mismo. Y luego, veo que aquí han hecho un doblaje en el que los jóvenes de Texas parecen jóvenes de aquí, hablando como los de aquí, como si fueran latinos. --No exageres –ahora habla Kathy--. Que nosotros hemos leído muchos libros de otros países, traducidos al inglés, y nadie se queja. Ni nosotros tampoco.
--No me jodas, Kathy, que esto no es lo mismo –gruñó Tommy--. Además, veo que, mientras en la versión original cualquier actor habla con el acento de su Estado natal, aquí todos, en el doblaje, hablan con el mismo acento español. Así, me parecían todos los personajes iguales. ¿Es que aquí hacen las cosas así de chapuceras? --Coño, no sabía que tu novio fuera de la Real Academia de la Lengua –opinó Susagna, divertida. Tommy no sabía bien qué significaba aquello de la “Real Academia...”, etcétera. Tuvieron que explicárselo entre las dos (Kathy ya sabía que es la Real Academia). --Huy, si pudieses oír los doblajes en catalán, que todo el mundo parece salido de una novela de Josep Pla... –dijo ahora Modest, rematando aquello. --¿Son malos? –preguntó Kathy. --Oh, no, hay de todo: buenos y malos... pero dejémoslo estar, ¿de acuerdo? Hablemos ahora de otra cosa: ¿es verdad que tu hermana y su novio Jarvis posarán desnudos para un dibujo de ella? --¿Quién te lo ha dicho...? –preguntaba asombrada Kathy, que no se lo creía. --Nadie; lo escuché antes de salir a la calle con mi novio. Decía que mañana, Judy y Jarvis irán al estudio del amigo pintor y allí harán eso –respondió Susagna, tranquila, como si no fuera nada importante. --Caramba, estos chicos –comentó Tommy--, “S’han fet un pa com unes hòsties”.Esto último lo dijo en catalán, con acento americano, claro –la frase, traducida al castellano, era “buena la han montado”--, y dejó asombrados a Susagna y a Modest, sobre todo. Kathy, como no conocía la lengua catalana (conocía alguna palabra ó frase, pero no ésta), no se asombró mucho por que no entendió nada. --¿Qué has dicho? –preguntaba Modest. --Pues... “S’han fet un pa com unes hòsties”..., una... una frase que se la oí decir a vuestra madre, Mónica, que como es de aquí dice muchas como ésta... pero no sé qué coño significa... –pareció ruborizarse. Ellos se la tradujeron al castellano (recordemos, es “Buena la han montado”), y les hizo gracia, más que por otra cosa, por lo curioso que les resultaba, como todo lo que veían en Catalunya desde que estaban allí. Algo, en definitiva, que les pasa a los que visitan otro país. Pero en el caso de los americanos, quizá a veces alcanza grados peculiares.