EN MEMÒRIA DE LA GENT BONA (novel.la breu)

EN MEMÒRIA
DE LA GENT BONA


Dedicat a la meva ex parella
Al seu fill
Als meus avis
A la resta de la meva família
A la bona gent que conec
A la bona gent que no conec (encara)




PRIMER CAPÍTOL




Era un fred matí de la tardor barcelonina. M’hi trobava en una zona nova del Cementiri de Les Corts, al costat de tombes molt més antigues. Tinc que confessar que aquell cementiri, com a seguidor del Barça de tota la vida, em queia simpàtic per tenir allà enterrades diverses figures del barcelonisme en tota la seva Història: Pep Samitier, Ladislao Kubala, César Rodríguez, Nicolau Casaus... però aquell cop no hi venia per fer un homenatge a les meves admirades figures futbolístiques, sinó per fer un altre homenatge no tant agradable.
El temps ajudava a que jo entrés al Cementiri amb l’expressió ben seriosa que calia per la gran pena que sentia a dins.
Em vaig informar abans d’on hi era la tomba en qüestió, ja que en no conèixer gaire aquella zona, tenia por de confondre les tombes, ja que la persona estimada que des de feia poc de temps tenia la seva darrera casa allà (perdó, no volia fer humor negre ara, és com una mena de psicoteràpia) era el fill adolescent de la meva parella, la Nathalie, una francesa de Dijon resident a Barcelona amb la qual vaig començar una feliç relació amorosa fa gairebé un lustre. I la seva tomba encara no tenia la llosa a sobre, amb el seu nom, Jordi Joan Garriga Aurillac (el pare del noi és català, el cognom segon és el d’ella de soltera). Tenia un fred número i una lletra encara a un lateral de la tomba, com si fóra la clau d’un agent secret al servei de Sa Majestat, en espera de tenir una gran llosa elegant i senzilla alhora, com deia sa mare que el noi la podria tenir.
En arribar al lloc en qüestió, em va venir una esgarrifança involuntària. Hi havia passat en poc de temps a un canvi radical en la meva visió d’aquell noi, en Jordi Joan, tant d’agradable i simpàtic, a veure només una llosa de pedra gris rectangular a terra on ell hi havia estat enterrat. Al seu costat hi eren d’altres tombes encara sense inquilí, de dos metres de profunditat i jo anava amb la por de que si m’hi podia caure, no podria sortir-me tot sol.
Em vaig recordar, com als flaix-backs d’una pel.lícula, de l’enterrament, de com la mare, una dona intel.ligent que hi havia acceptat de manera sorprenent una tragèdia tant de gran amb molta calma (em refereixo a la mort d’un fill, i encara més si aquesta va ser tant de sobtada, víctima d’un atracament al mig del carrer). Moltes persones eren presents, entre elles el pare del noi, també tranquil tot i que desfet en llàgrimes un dia abans, com ella, que igual que jo les hi haviem amollat totes les que vam poder amollar.
La resta de la gent eren parents de les dues famílies, la del pare i la de la mare. Tots ben afligits, és clar. Tot i que la Nathalie tractava de fer dignament el seu paper de mare afligida però amb dignitat i sense voler exterioritzar massa els seus sentiments (en això la vaig envejar, jo no soc tant de tranquil com ella), feia un gran esforç per estar tranquila. Després em va dir que els psicòlegs l’havien aconsellada que hi pensés que el mort era un altre, o un sucedani. A mi, això em semblava malament com a recurs dels psicòlegs (mai no hi havia cregut gaire, en ells, ni tampoc en els psiquiatres), però bé, era l’unica manera de sortir d’una tragèdia tant horrible, almenys fins que el cos s’acostumés a la nova situació, que en això els éssers humans tenen una capacitat d’adaptació realment forta, potser per l’instint de supervivència.
I felicito a la Nathalie. Sempre va demostrar una dignitat i un “savoir faire” extraordinari. Continuem com a parella, intentant a poc a poc sortir d’aquest infern, però amb les nostres alegries i tristeses quotidianes.
Tot això em va recordar als meus avis, els iaios, com els deia carinyosament, de gairebé noranta anys, que a Sant Cugat del Vallès, la meva localitat natal, hi eren a un asil perquè patien Alzheimer. Van morir fa poc de temps, i aleshores el funeral era ben diferent, és clar. Eren antics militants comunistes, però respectats per tothom, fins i tot amb amistats més conservadores ideològicament parlant. Tots dos van morir en pocs mesos d’interval. Primer de tot la iaia i després el iaio.
Va ser un dur cop per a mi. La seva casa de Sant Cugat, un indret al qual jo hi havia estat una pila de vegades durant quatre dècades, pràcticament des de que vaig néixer, ara era tota buida. Dos anys feia que s’havia quedat deshabitada, i un dia, poc abans de la inesperada mort del Jordi Joan, em vaig apropar amb la Nathalie per ensenyar-la la casa. Però com era tancada, no vam poder entrar-hi. Vaig veure que al pany de la porta d’entrada al jardí de la casa hi havia un munt de teranyines. Em va fer una petita depressió. La Nathalie ho va notar i em va tranquilitzar, amb la seva dolcesa habitual i el seu parlar amè i intel.ligent. Aquella casa hi havia estat l’escenari de molts dels meus jocs infantils, de moltes reunions amb els parents, etcètera. I ara, era una casa buida, gairebé fantasmal, com en les pel.lícules, però sense aquell aire esgarrifós que tindria per exemple la casa del Norman Bates en “Psicosi”, res d’això. Era una entranyable casa de les afores de pobles catalans propers a Barcelona, d’aire mediterrani i una mica copiant l’estil de la Provença francesa. Però buida, sense habitants, sense vida... no feia gens bon aspecte. Així que després d’explicar-la un cop més la meva vida que vaig passar a bocins dins aquella casa, ens van tornar cap a Barcelona.




CAPITOL II





Començo a recordar i a narrar amb més profunditat la meva relació amb els meus avis i el noi desaparegut, al qual vull dedicar una bona part, o almenys ho intentaré.
Prendré com a exemple un matí a casa seva, a la qual convivia amb la seva mare, ja que ella i jo vam preferir viure com en Woody Allen i la Soon-Yi, és a dir, cadascú a casa seva, que no vol dir pas que no ens estimem de debò, el que passa és que ella estava ja ben escarmentada de la convivència com a casada.
Jordi Joan hi era a la seva habitació estudiant. L’esperava un examen de Filosofia. Jo, com a tinc interès en aquests temes tant de profunds i cerebrals, tractava d’ajudar-li.
--A veure... –feia jo veu de professor de Filosofia com els que vaig conèixer quan jo era estudiant als anys 1970— Com es deia el filòsof que deia “Jo només sé que no sé res”?
--Sé qui és, Julià, però no cal que em facis d’aquesta veu tant de ridícula –va contestar amb bon humor— Que no és això cap obra còmica, com les que fan els meus companys a final de curs. Si en vols fer una broma, tio, ves amb l’Andreu Buenafuente, que crec que fa espectacles de monòlegs. A mi no em fotis, tu.
Jo no tenia cap prejudici, però una mica per por a sa mare, no sabia si permetre que ell digues de tacos com aquells, però recordo sovint haver-li sentit dir-los com un camioner, tot i que el nano mai no bevia ni fumava.
Com allò de donar classes a alumnes no era el meu, vaig decidir deixar-lo tranquil. Abans de sortir, en Jordi Joan coneixia la meva part sensible, futbolísticament parlant, i com ell era de l’Espanyol, l’etern rival del meu Barça, aprofitava per punxar-me una mica.
--L’Ivan de la Peña sí que ha fet arrels amb nosaltres, no pas amb vosaltres, culers del cul.
Hi parlava d’un ex jugador del Barça que va sortir de la pedrera blau-grana, però que va acabar anant-se cap a Itàlia i que l’Espanyol va recuperar per al futbol espanyol. Tot i estar casat amb la filla d’Asensi, un dels millors jugadors barcelonistes dels anys 1970, que va guanyar aquella Lliga memorable amb en Johan Cruyff d’estrella l’any 1974 i va fer aquell igualment memorable 0-5 al Santiago Bernabéu, davant els nassos dels madridistes i del franquisme, tot alhora.
--No fotis ara, periquito, i ves a prendre el teu alpiste –el vaig contestar i me’n vaig anar cap a la sala.
La Nathalie hi era veient una pel.lícula al vídeo VHS. No era encara partidària de canviar al DVD.
Com tots dos tenim de gustos semblants cinematogràfics, van poder asseure’ns i veure la pel.lícula tots junts. Era “Maduixes silvestres” d’Ingmar Bergman, i m’encantava aquella manera del mestre suec de veure la mort en un moment que potser presentim que s’acaba la vida, com el passava al protagonista, a prop dels vuitanta anys.
Potser en aquests moments que els explico aquesta història, tot i que tinc només uns quaranta-quatre anys, amb les morts doloroses que els vaig relatar, la depressió que totes tres em va causar feia desitjable un final proper per acabar amb tant sofriment, que per a un esperit ben sensible com el meu era gairebé insuportable.
Però tinc la sort de que, a més d’una parella comprensiva, que tot i amb el seu grandíssim dolor per la pèrdua tràgica del seu fill ha pogut ajudar-me a agafar un altre cop l’ànim i les ganes de viure. Jo he intentat fer el mateix amb ella, ajudar-la a reviure novament, ja que tragèdies com aquestes només et fan empenta per voler morir també i reunir-te tot seguit amb qui s’ha anat per sempre més.
Tothom tenim dos cantons en la nostra personalitat en aquestes tragèdies, igual que el ying i el yang a la filosofia oriental: la que t’empenta a morir i la que t’anima a continuar amb la vida. Potser aquesta, la segona, és la que ens ha ajudat.
Més d’una vegada he tingut ganes de suïcidar-me, però finalment, com en aqueixes pel.lícules que el protagonista té dues consciències diferents, una vestida d’àngel celestial i l’altra com el mateix Diable, després d’escoltar totes dues, una animant-te a la temptació fatal, és a dir, “Mata’t!, Mata’t!” o “No ho facis, per l’amor de Déu, no ho facis!”, vaig agafar la segona. Potser també per la meva covardia, que no m’ajudava gens ni mica a matar-me, però bé, continuo aquí per contar tot això.
Però un dia, com a tinc un costum de jugar setmanalment a la Lotto 6-49, em vaig assabentar de que m’havien tocat diversos milers d’euros. Aleshores, com tinc una afició d’escriptor, no pas professional, vaig pensar que podria intentar publicar un llibre amb els relats breus que hi havia escrit, però hi havia pensat una altra cosa: ¿perquè no intentar comprar la casa dels meus avis?
També me’n vaig adonar de que el premi no arribava ni tant sols a la meitat del que calia per comprar la casa, per tenir-la com a propietari. D’intentar salvar una part del meu passat que s’esfumava davant els meus ulls...
Aleshores vaig decidir guardar els calers al Banc i ja decidiré quina cosa faig, amb ell. Ara només tinc el meu pensament dirigit cap al fill de la meva parella, que ella no pot deixar de pensar-hi.
Però una cosa em rondava pel cap: en Jordi Joan tenia unes aficions o millor diguem-ne unes idees que em semblaven interessants, per aplicar a la nostra vida quotidiana, almenys en allò que és cultural. No era pas un noi com qualsevol, obsessionat només en els videojocs per a jovenets sense cervell.
I aquí ve la meva reflexió: jo, quan era un nen, tampoc no vaig poder tenir unes idees com les dels jovenets de la meva generació, tot diguem-ne que vaig ser gairebé un solitari, al contrari que en Jordi Joan, que tenia molts amics entre el seu veïnat, el seu Institut i, com he dit abans, l’estima dels professors i d’altres que el coneixien ben bé.
Aleshores vaig pensar-hi en agafar algunes d’aqueixes idees i utilitzar-les. No volia pas apropiar-me-les, potser faria el mateix que en Steven Spielberg va fer a la pel.lícula “Intel.ligència artificial”: com allò era un projecte antic del seu amic i col.lega Stanley Kubrick, que mai no va trobar la manera de portar-ho al cinema, aleshores va fer constar que el guió era també d’en Kubrick. Jo faria el mateix amb les idees d’en Jordi Joan.
Bé, només era aquesta la reflexió que volia fer després d’aquesta tragèdia i com intentem tothom sobreviure. Una història senzilla, sense cap mena de pretensió profunda com un intel.lectual que es creu que és Déu. En fi, que cadascú/cadascuna continuï amb la seva vida i visqui el “carpe diem” (viure el moment) com pugui. Jo i la meva parella faré el mateix.


F I

TOT ACABARÁ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capitol V)

CAPÍTOL V




L’endemà, la Kathy hi parlava amb el seu germà Ralphie, el “yuppie”, un noi vestit molt elegantment, com a tots (o gairebé tots) els “yuppies”, que hi passava per casa un moment abans de tornar a la seva feina, que sovint es queixa de que l’absorbeix massa. Per allò, la Kathy va aprofitar aquella estona que hi passava per allà per preguntar-li alguna cosa, mentre ell descansava assegut a una cadira.
--Que tens que fer, d’aquest matí? –va preguntar la Kathy al seu germà.
--El de sempre, Kathy. A vegades somnio amb engegar-lo tot a dida. M’ofega, tot el meu. ¿I tu?
--També, Ralphie, també. Tinc que assajar amb els companys del meu conjunt musical per tocar a prop de Hartford, Massachussets, a vuitanta milles d’aquí.
--Que és un indret molt gran?
--No, poca-solta –va fer un somriure la noia amb el acudit dolent del seu germà--. És... bé, no és gens gran, ja hi trobarem un altre indret millor. Però m’agrada molt més actuar, en indrets senzills com aquell. La gent, així, és més propera.
--Bé, et deixo, Kathy –es va aixecar de la cadira ell, fent un sospir d’alleujament abans de dir aquesta darrera frase--: Me’n vaig a la meva feina. ¡Merda de feina! Cony, tu sí que t’ho fas bé. Cantar i ésser estimada per tothom. I jo, mira’m... sempre fent comptes, calcul.lant beneficis, comprant d’accions... i com alguna cosa surti malament, a la ruïna. Sempre hi crec que algun dia acabaré suïcidant-me, com algun amic meu que se’n va tornar tot boig amb això... –es va mossegar les ungles, amb una mica de neguit.
La Kathy va veure que en Ralphie, de cabell ros, no com ella, que és bruna, però més alt i vestit com a qualsevol noi “pijo”, semblava ésser força estressat, una cosa que pateixen molts “yuppies”, i li va comentar:
--Ralphie, ¿perquè no te’n prens alguns dies de descans? T’hi veig ben fotut, i si no t’atures una mica, acabaràs tot fet una merda.
--Ja ho sé, però el cap de setmana ja hi descanso molt bé, tia.
--Sí, follant amb la Nicole. ¡Quin descans més guai! –va fer broma la Kathy. La Nicole és amiga del seu germà, amb el qual se’n va cap al llit de tant en tant.
El jove va canviar de tema:
--Ei, Kathy, ¿com és la Judy, ara? Que se l’ha passat ja, el mosqueig?
--Quin mosqueig?
--Sé que està de males últimament amb el seu nòvio, en Jarvis. ¿Què lis passa?
--Res, com a totes les parelles. Quina pregunta més poca-solta, Ralphie. ¿És que tu i la Nicole no teniu, de discussions?
--És clar que sí, fotre. ¿Què t’hi pensaves...?
--Res, noi, res... Hi pensava que amb tant cardar vosaltres, no sabeu què és això... –va fer broma una altra vegada, la bruna.
--Molt divertit, nena –en Ralphie tragué la llengua.
Mentre hi parlaven, ell va agafar un disc, d’aqueixos de vinil de l’època (encara no s’havia extès el CD) i ho va posar endins el tocadiscs. Va sonar una cançó del grup Kansas, de l’any 1978, titulada “Dust in the wind” (Pols en el vent), una cançó suau, tranquil.la i una mica lenta. Kansas és un dels grups musicals favorits d’en Ralphie Raines.
--Que et mola d’aquesta música, ¿ep, nano? –li va preguntar la Kathy.
--Sí, tronca, sí. Però em molen també d’altres coses, com la del músic aqueix de “rap”, que... ¿com cony es diu...? Ah, sí, M. C. Hammer... –se’n va recordar, del nom—No ho fa gens malament, el nano.
--Sí, és simpàtic aqueix paio, encara que el seu “rap” és simple, comercial. No és reivindicatiu ni va contra el sistema, com la majoria dels “raps” que s’hi fan als barris marginals de la seva raça.



--Que el mola també al Marshall, el vostre amic negre... ep, dic de color? –se n’adonà la Kathy de que si en Marshall Griffith era negre, tenia que anomenar d’una altra manera el color de la seva pell, ja que als Estats Units hi ha que tenir molt de compte en com dius el color de la pell de les races que no siguin la blanca, ja que, malauradament, el racisme és molt alt encara en aquest país. I si es diu la paraula “negre” (en anglès, “black”), o amb el seu terme ofensiu en anglès americà, “negger”, tot allò significa un insult per als negres americans, dits d’una manera més aviat políticament correcta “afroamericans”. Per això en volia dir-ho d’una manera correcta.
--Sí, l’hi agrada –va contestar en Ralphie--, però ell prefereix d’altres músiques, sigui moderna o clàssica, com en Beethoven. I, a més, l’hi agrada la Madonna.
--Quina merda, la Madonna! –va contestar ella, fent expressió de desgrat.
--Ei, cony, no hi parlis malament, de la Madonna! –l’expressió de desgrat que va fer ell va ser encara més gran.
--Quin suspicaç ets, maco. Feia broma. És clar que m’agrada, la Madonna.
Més tard va arribar un amic d’ell, també un “yuppie”, que als anys ’70 hi havia estat un jove que feia de protestes contra la guerra del Vietnam, hi havia entrar a una comuna “hippie” a Sant Francesc (Califòrnia) i ara és un “yuppie” que vota els republicans, menja de coses “lights” i no sabem què més. Quan la Kathy l’hi va entrar, va pensar que fot molt com una persona pot canviar tant radicalment en vint anys... però després va pensar que allò ja passa també amb els que son de dretes o de qualsevol ideologia, que poden canviar d’idees aquí, després allà, o en qualsevol indret.
Van passar uns quants mesos, i ara ja hi som al mes d’Agost, amb l’estiu en el seu zenit. La relació amorosa de la Judy i en Jarvis es va normalitzar, semblava que ja s’hi havia acabat, d’aquell mal rotllo. Tots dos, a més de la Kathy, hi havia estat convidats per la catalana Anna Oliola, la seva amiga espanyola. Quan arribés el cap de setmana, el primer dia del mes, agafarien l’avió des del Aeroport Kennedy, ó com se’l coneix popularment, “JFK Airport”, com els agrada dir als americans la majoria dels noms i denominacions, amb sigles, quan no ho fan amb diminutius.
Tornem ara amb la Winnie Withfield, la qual, abans de anar-se a casa seva i fer les maletes, hi era al edifici del barri de TriBeCa (inicials de “Triangle Below Canal”, és a dir, “Triangle Sota el Canal”, que és format per alguns carrers), on hi té un despatx llogat per la companyia productora de les seves pel.lícules i algunes altres persones amb les quals hi col.labora. Allà també n’hi ha d’altres productores, cadascuna, tanmateix, amb despatxos llogats. Aquell lloc era abans un magatzem, però el Gener del 1989, l’actor en Robert De Niro i uns socis seus van comprar l’edifici per set milions de dòlars, i després de fer-li una bona neteja ho van deixar llest per utilitzar-ho com a seu de productores cinematogràfiques, sales de projecció de pel.lícules, etc.
Allà, la Winnie, al seu despatx, hi escrivia el guió de la seva pròxima pel.lícula amb el seu amic Jesse Obregón, un mexicà que va tenir de problemes quan era un nen, ja que la seva família va tenir que deixar el seu poblet (ó “pueblito”, com diu ell amb el seu accent mexicà) de Michoacàn i emigrar cap als Estats Units. Li va costar molt, com a qualsevol immigrant, adaptar-se a la cultura, la llengua i fins i tot el clima (a Nova York, els hiverns son durs, tot al contrari del clima semi-tropical de la majoria del territori de Mèxic). Va tenir que fer tota classe de feines: cambrer, repartidor, etc., fins que va començar a interessar-se pel cinema, estudiant a l’Escola de Cinematografia i va començar a escriure de guions. Ara hi escriu d’un, en col.laboració amb la Winnie, igualment que en d’altres pel.lícules d’ella.
El seu nom de debò d’en Jesse és en Jesús, però van començar a dir-li pel seu nom traduït en anglès, i tot se’n va quedar així, tot i que a la seva família li continuen dient Jesús.
--Be, Jesse –deia ella, que hi tenia un paper a la màquina d’escriure, que era una pàgina del guió que hi eren escrivint entre tots dos--: Vejam... aquí, quan en Fernando Álvarez vol declarar el seu amor a la Geraldine Peralta, que se l’estima, però amb les presses hi ha sortit de casa seva sense pantalons, i d’allò ni tant sols s’ha adonat. ¿Que és així?
--Sí, Winnie, així és –va contestar ell, que era bru, alçada mitjana i duia ulleres d’intel.lectual--. I aquí, la Geraldine l’hi diu que és una noia moderna, sense prejudicis, però que no aguanta els faceciosos, cosa que hi creia que volia fer en Fernando, una gracieta, en sortir de casa seva sense pantalons, i a sobre amb aquells horribles calçotets. ¿Que et sembla bé, així?
--Em... sí, està bé... però tenim que millorar-ho, Jesse. Si no, ens queda molt tòpic, com una comedieta simple.
--Ja ho sé, però l’humor, la comèdia, és el més difícil de fer, Winnie. Si en vols un drama, truca l’Ingmar Bergman.
--Tranquil, ho faré –va fer broma, la Winnie.
--Ah, escolta, Winnie... ¿quan te’n vas cap a Espanya amb el teu nòvio, l’Artie?
--D’aquest cap de setmana. Primer de tot hi anirem cap a Eivissa, que hi és a... –va intentar recordar-se’n—Ah, a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Crec que allà diuen així als Estats, que... en fi, una manera ben curiosa de dir-se’ls. Bé, com deia, Jesse, hi anirem en avió cap a Barcelona, per anar en un altre vol cap a Eivissa, on hi serem d’alguns dies, per tornar cap a Barcelona, on hi serem més de temps, recorrerem Catalunya, i abans de que comenci Setembre hi tornarem cap aquí.
--Ho teniu tot preparat –va comentar, tot admirat, el noi.
--Gràcies, Jesse. ¿I tu, què en faràs?
--Me n’aniré uns dies cap al poble dels meus pares, à Mèxic. Després a Acapulco, i després... ja hi pensarem, Winnie. Sovint m’agrada improvisar. Passeu-ho bé.
--Gràcies. Escolta, ¿que alguna vegada hi has viatjat cap a l’Espanya?
--Sí, algun cop. Hi he visitat a parents meus que hi resideixen a Catalunya, Aragó, Andalusia i Madrid.
--Tants indrets?
--Sí, allà hi son ells, ben repartits, i per veure tothom... –va fer broma en Jesse, col.locant-se millor les ulleres--. L’any vinent hi penso viatjar cap allà un altre cop.
--Jo també tinc allà d’alguns parents meus –se’n va recordar, la Winnie--. Un cosí meu hi treballa al Consolat nord-americà a Barcelona. Està casat amb una espanyola i hi resideix des del 1966. Té quatre fills, tres noies i un noi, i son força crítics amb les meves pel.lícules –va fer broma ella, amollant una rialleta.


--¡Ay, caramba! –va fer broma ara ell, parlant en espanyol amb accent mexicà i diguent, amb aqueix accent musical, una frase típica entre els seus paisans--. Winnie, ¿quants anys en tenen, els teus nebots?
--Son ja adolescents –va contestar la Winnie--. Com tots ells van néixer a Barcelona, ara son més catalans que no pas els mateixos catalans. Crec que així m’ho van dir. A més, m’hi parlen molt sovint en català, la llengua local. Hi comprenc una mica, a través de l’espanyol, però no gaire. I com entre ells mateixos xerren en català, no els agafo massa...
En Jesse va agafar una hamburguesa que tenia en una banda de la taula, i va voler oferir un bocí a la Winnie.
--Que vols...?
--No, gràcies –ho va rebutjar ella tot amablement--, que si no, després, em posaré tota grassa.
--Vaja, em sap greu.
--Espera... –s’ho va repensar la Winnie--. Dona’m una mica... total, no crec que m’engreixi gens...
Va agafar aqueix bocí, tot tallant-s’ho de l’hamburguesa, menjant-s’ho i parlant encara amb la boca plena--. Mmm... està molt bo, nano. No vull menjar massa, perquè després perdo la línia, em poso massa grassa, i...
--...I te’n poses com en Luciano Pavarotti, ¿oi que sí?
--Sí. Encara que tinc que dir-te que, quan hi veig Pavarotti a la televisió, em pregunto que de quants mesos està...
En Jesse rigué la gràcia.
--En voldràs dir que de quants anys està, ¿oi que sí? –digué ell.
Tots dos van riure a dojo.
Després van continuar amb l’escriptura del guió, aquesta vegada intentant millorar aqueixa escena narrada anteriorment. L’altra pel.lícula que la Winnie va acabar el Desembre passat, aquella que contava la relació sexual entre un noi blanc i una noia negra, ambdós novaiorquesos, el títol de la qual va ser: “Pell de qualsevol color”. Les crítiques cinematogràfiques hi ha estat de tots els colors: unes deien que era una “pel.li” molt bona, d’altres que original, d’altres que simpàtica, d’altres que obra mestra, d’altres que avorrida i plana, i alguna deia de bestieses com:
“És una pel.lícula massa pretenciosa, pedant i fins i tot antiamericana, on sembla fer-se més el sentit de la vida que tenen els europeus com a superior a l’americà, en aparèixer un personatge secundari, francès a més, que sempre sembla saber molt més de la vida que no pas ningú, com si fos el mateix Déu. Intenta imitar les pel.lícules d’en Truffaut, però el mestre francès sabia plantejar les seves idees molt millor, com va demostrar a ‘Fahrenheit 451’. Aquí, tot és massa evident, ingenu, sembla un conte de fades per a feministes i per a gent que reivindica tot el que es té que reivindicar, diguem-ne, amb la pancarta de protesta sempre a punt. En aquest cas, la igualtat racial...”
Al públic li va agradar força la pel.lícula, almenys a Nova York, que és on les hi estrena sempre. Igualment que en Woody Allen.
Després s’hi va projectar en d’altres grans ciutats del país, com Los Ángeles, San Francisco i Chicago, també amb èxit. En les petites ciutats, no semblava tenir-ne tant d’èxit, ja que encara continua havent indrets als Estats Units amb gent d’idees retrògrades i fins i tot racistes, que no sols no reben bé una història d’igualtat de races sinó ni tant sols de reivindicació de la dignitat de la dona i la seva independència dels homes. I la Winnie hi havia volgut tractar el tema d’allò inter-racial sense politiquejos, amb absoluta imparcialitat i una certa fredor i distanciament.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo V)

CAPÍTULO V

Al día siguiente, Kathy hablaba con su hermano Ralphie, el “yuppie”, un chico vestido muy elegantemente, como todos (ó casi todos) los “yuppies”, que pasaba un momento por casa antes de volver a su trabajo, que a veces se queja de que le absorbe demasiado. Por ello, Kathy aprovechó ese rato que pasaba por allí para preguntarle algo, mientras él descansaba sentado en una silla. --¿Qué tiene que hacer ésta mañana? –preguntó Kathy a su hermano. --Lo de siempre, Kathy. A veces sueño con mandarlo todo a la mierda. Es agobiante todo lo mío. ¿Y tú? --También, Ralphie, también. Tengo que ensayar con los compañeros de mi conjunto musical para tocar cerca de Hartford, Massachussets, a ochenta millas de aquí. --¿Es un sitio muy grande? --No, gilipollas –sonrió la chica con el chiste malo de su hermano--. Es... bien, no es muy grande, ya encontraremos otro sitio mejor. Pero me gusta más actuar en sitios así de sencillos. La gente es así más cercana. --Bien, te dejo, Kathy –se levantó él de la silla, suspirando de alivio antes de decir ésta última frase--. Me voy a mi trabajo. ¡Mierda de trabajo! Coño, tú sí que te lo montas bien. Cantar y ser aclamada por todos. Y yo, fíjate... Siempre haciendo cuentas, calculando beneficios, comprando acciones... y como algo salga mal, a la ruina. Siempre creo que algún día acabaré suicidándome, como algún amigo mío que se volvió loco con esto... –se mordió las uñas, con algo de nerviosismo. Kathy vio que Ralphie, de cabello rubio, no como ella, que es morena, pero más alto y vestido como cualquier chico “pijo”, parecía estar bastante estresado, algo que padecen muchos “yuppies”, y le comentó: --Ralphie, ¿por qué no te tomas unos días de descanso? Te veo muy jodido, y si no paras un poco, acabarás hecho una mierda. --Ya lo sé, pero el fin de semana ya descanso muy bien, tía. --Sí, follando con Nicole. ¡Qué descanso más guai! –bromeó Kathy. Nicole es amiga de su hermano, con el cual se acuesta de vez en cuando. El joven cambió de tema: --Eh, Kathy, ¿cómo está Judy ahora? ¿Se le ha pasado ya el mosqueo? --¿Qué mosqueo? --Sé que está de malas últimamente con su novio Jarvis. ¿Qué les pasa? --Nada, como a todas las parejas. Qué pregunta más gilipollas, Ralphie. ¿Es que tú y Nicole no tenéis discusiones?
--Claro que sí, joder. ¿Qué te pensabas...? --Nada, chico, nada... Pensaba que con tanto estar vosotros follando, no sabéis qué es eso... –bromeó otra vez la morena. --Muy graciosa, nena –sacó Ralphie la lengua. Mientras hablaban, él cogió un disco, de esos de vinilo de la época (aun no se había extendido el CD) y lo puso en el tocadiscos. Sonó una canción del grupo Kansas, del año 1978, titulada “Dust in the wind” (Polvo en el viento), una canción suave, tranquila y un poco lenta. Kansas es uno de los grupos musicales favoritos de Ralphie Raines. --Te mola ésta música, ¿eh, tío? –le preguntó Kathy. --Sí, tronca, sí. Pero me molan también otras cosas, como la del músico ese de “rap”, que... ¿cómo coño se llama...? Ah, sí, M. C. Hammer... –se acordó del nombre—No lo hace nada mal, el tío. --Sí, es simpático ese tío, aunque su “rap” es simple, comercial. No es reivindicativo ni va contra el sistema, como la mayoría de “raps” que se hacen en los barrios marginales de su raza.
--¿Le mola también a Marshall, vuestro amigo negro... eh, digo, de color? –se dio cuenta Kathy de que si Marshall Griffith era negro, tenía que aludir de otra forma al color de su piel, ya que en los Estados Unidos hay que tener cuidado a cómo aludes al color de la piel de las razas que no sean la blanca, ya que desgraciadamente el racismo es muy alto todavía en éste país. Y si se alude la palabra “negro” (en inglés, “black”), ó con su término ofensivo en inglés americano, “negger”, ello significa un insulto para los negros americanos, llamados de forma más políticamente correcta “afroamericanos”. Por ello quería decirlo de manera correcta. --Sí, le gusta –contestó Ralphie--, pero él prefiere otras músicas, sean moderna ó clásica, como Beethoven. Y además le gusta Madonna. --¡Qué mierda, la Madonna! –respondió ella, con cara de desagrado. --¡Hey, coño, no hables mal de Madonna! –la cara de desagrado de él fue aun mayor. --Qué suspicaz eres, hijo. Era una broma. Claro que me gusta Madonna. Más tarde, llegó un amigo de él, “yuppie” también, que en los años ’70 había sido un joven que protestaba contra la guerra del Vietnam, había entrado en una comuna “hippie” en San Francisco (California) y ahora es un “yuppie” que vota a los republicanos, come cosas “lights” y no sabemos qué más. Cuando Kathy le vio entrar, pensó que hay que joderse con que cómo puede una persona cambiar tan radicalmente en veinte años... pero luego pensó que aquello ya pasa también con los que son de derechas ó de cualquier ideología, que pueden cambiar de ideas aquí, luego allá, ó en cualquier sitio. Pasaron unos meses, y ahora ya estamos en el mes de Agosto, con el verano en pleno apogeo. La relación amorosa de Judy y Jarvis se normalizó, pareciendo que ya se había acabado aquel mal rollo. Ellos dos, además de Kathy, Tommy, Winnie y Arthur, se iban de vacaciones a España, concretamente a Barcelona, a donde habían sido invitados por la catalana Anna Oliola, su amiga española. Cuando llegara el fin de semana, el primero del mes, cogerían el avión desde el Aeropuerto Kennedy, ó como se le conoce popularmente, “JFK Airport”, como les gusta decir a los americanos la mayoría de los nombres y denominaciones, con siglas, cuando no con diminutivos. Volvamos ahora con Winnie Withfield, la cual, antes de irse a su casa y hacer las maletas, estaba en el edificio del barrio de TriBeCa, (iniciales de “Triangle Below Canal”, es decir, “Triángulo Debajo del Canal”, que está formado por varias calles), en donde tiene un despacho alquilado para la compañía productora de sus películas y algunas otras personas, con las que colabora. Allí también hay otras productoras, cada una asimismo con despachos alquilados. Aquel lugar era antes un almacén, pero en Enero de 1989, el actor Robert De Niro y unos socios suyos compraron el edificio por siete millones de dólares, y después de adecentarlo bien lo dejaron listo para utilizarlo como sede de productoras cinematográficas, sala de proyecciones de películas, etc. Allá, Winnie, en su despacho, escribía el guión de su próxima película con su amigo Jesse Obregón, un mexicano que tuvo problemas cuando era niño, ya que su familia tuvo que abandonar su pueblecito (ó “pueblito”, como dice él con su acento mexicano) de Michoacán y emigrar a los Estados Unidos. Le costó mucho, como a cualquier inmigrante, adaptarse a la cultura, el idioma e incluso el clima (en Nueva York, los inviernos son duros, todo lo contrario del clima semitropical de la mayoría del territorio de México). Tuvo que trabajar de todo: camarero, repartidor, etc., hasta que empezó a interesarse por el cine, estudiando en la Escuela de Cinematografía y empezó a escribir guiones. Ahora escribe uno, en colaboración con Winnie, igual que en otras películas de ella. En realidad, Jesse se llama Jesús, pero empezaron a llamarle con el nombre traducido al inglés, y se quedó así, aunque en su familia le siguen llamando Jesús. --Bien, Jesse –decía ella, que tenía un papel en la máquina de escribir, que era una página del guión que estaban escribiendo entre los dos--: vamos a ver... aquí, cuando Fernando Álvarez quiere declararle su amor a Geraldine Peralta, que la ama, pero con las prisas ha salido de casa sin pantalones, de lo que no se ha dado ni cuenta. ¿Es así?
--Sí, Winnie, así es –contestó él, que era moreno, estatura media y portaba gafas de intelectual--. Y aquí, Geraldine le dice que es una chica moderna, sin prejuicios, pero que no soporta a los graciosillos, algo que creía que quería hacer Fernando, una gracieta, al salir de casa sin pantalones, y encima con aquellos horribles calzoncillos. ¿Te parece bien así? --Emh... sí, está bien... pero hay que pulirlo, Jesse. Si no, queda muy tópico, de comedieta simple. --Ya lo sé, pero el humor, la comedia, es de lo más difícil de hacer, Winnie. Si quieres un drama, llama a Ingmar Bergman. --Tranquilo, lo haré –bromeó Winnie. --Ah, oye, Winnie... ¿cuándo te vas a España con tu novio Artie? --Éste fin de semana. Primero iremos a Ibiza, que está en... –intentaba recordar—Ah, en la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares. Creo que así llaman allí a los Estados, que... en fin, una manera muy curiosa de llamarlos. Bien, como decía, Jesse, iremos en avión a Barcelona, para ir en otro vuelo hasta Ibiza, en donde estaremos algunos días, para volver a Barcelona, en donde estaremos más tiempo, recorreremos Catalunya, y antes de que empiece Septiembre volveremos aquí. --Lo tenéis todo preparado –comentó admirado el chico. --Gracias, Jesse. ¿Y tú, qué harás? --Me iré unos días al pueblo de mis padres, en México. Luego a Acapulco, y después... ya lo pensaremos, Winnie. A veces me gusta improvisar. Que lo paséis bien. --Gracias. Oye, ¿alguna vez has viajado a España? --Sí, alguna vez. He visitado a parientes míos que viven en Catalunya, Aragón, Andalucía y Madrid. --¿Tantos sitios? --Sí, allí están ellos bien repartidos, y para ver a todos... –bromeó Jesse, poniéndose mejor las gafas--. El año que viene pienso viajar allí otra vez.

--Yo también tengo allá algunos parientes míos –se acordó Winnie--. Un primo mío trabaja en el Consulado norteamericano en Barcelona. Está casado con una española y vive allí desde 1966. Tiene cuatro hijos, tres chicas y un chico, y son bastante críticos con mis películas –bromeó ella, soltando una risita. --“¡Ay, caramba!” –bromeó ahora él, hablando en español con acento mexicano y diciendo, con ese acento musical, una frase típica entre sus paisanos--. Winnie, ¿cuántos años tienen tus sobrinos? --Son ya unos adolescentes –contestó Winnie--. Como todos ellos nacieron en Barcelona, ahora son más catalanes que los propios catalanes. Creo que así me lo dijeron. Además, me hablan mucho en catalán, el idioma local. Entiendo algo, a través del español, pero no mucho. Y como entre ellos hablan en catalán, no les pillo demasiado... Jesse cogió una hamburguesa que tenía en un costado de la mesa, y quiso ofrecerle un pedazo a Winnie. --¿Quieres...? --No, gracias –lo rechazó ella amablemente--, que si no, luego me pongo gorda. --Vaya, lo siento...
--Espera... –se lo pensó mejor Winnie--. Dame un poco... total, no creo que engorde mucho... Cogió ese trozo, seccionándolo de la hamburguesa, comiéndoselo y hablando aun con la boca llena--. Mmm... está muy bueno, tío. No quiero comer demasiado, por que luego pierdo la línea, me pongo demasiado gorda, y... --...Y te pones como Luciano Pavarotti, ¿no? --Sí. Aunque tengo que decirte que cada vez que veo a Pavarotti en la televisión, me pregunto que de cuántos meses está... Jesse rió la gracia. --Querrás decir que de cuántos años está, ¿no? –dijo él. Los dos rieron a mansalva. --¡Hay que ver...! –comentó él--. ¡A veces pensamos unas cosas, Winnie, que nos dejan bien jodidos! --Quizás, Jesse, pero... ¡pero es “jodidamente” divertido! Volvieron a reír mucho. Después, siguieron con la escritura del guión, ésta vez intentando mejorar esa escena narrada con anterioridad. La otra película que Winnie acabó en Diciembre pasado, aquella que contaba la relación sexual entre un chico blanco y una chica negra, ambos neoyorkinos, su título final fue “Piel de cualquier color”. Las críticas cinematográficas han sido de todos los colores: unas decían que era una “peli” muy buena, otras que original, otras que simpática, otras que obra maestra, otras que aburrida y sosa, y alguna que decía unas paridas como: “Es una película demasiado pretenciosa, pedante e incluso antiamericana, en donde parece fomentarse más el sentido de la vida que tienen los europeos como superior al americano, al aparecer un personaje secundario, francés por más señas, que siempre parece saber más de la vida que nadie, como si fuera Dios. Intenta imitar las películas de Truffaut, pero el maestro francés sabía plantear sus ideas mejor, como demostró en ‘Fahrenheit 451’. Aquí, todo es demasiado evidente, simple, como un cuento de hadas para feministas y para gente que reivindica todo lo que hay que reivindicar, vamos, con la pancarta de protesta siempre a punto. En éste caso, la igualdad racial...” Al público le gustó bastante la película, por lo menos en Nueva York, que es donde las estrena siempre. Igual que Woody Allen. Después se proyectó en otras grandes ciudades del país, como Los Ángeles, San Francisco y Chicago, también con éxito. En las pequeñas, no parecía tener tanto éxito, ya que aun sigue habiendo lugares en los Estados Unidos con gente de ideas retrógradas e incluso racistas, que no sólo no acogen bien una historia de igualdad de razas sino siquiera de reivindicación de la dignidad de la mujer y su independencia de los hombres. Y Winnie había querido tratar el tema de lo interracial sin politiqueos, con absoluta imparcialidad y una cierta frialdad y distanciamiento.

Imatge d'en JARVIS DELAWARE

Imatge de la JUDY RAINES

TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (IV)

CAPÍTOL IV




Van passar uns dos mesos des d’aleshores, ja hi som al mes de Març, i aleshores la Kathy, la germana de la Judy, hi era a la sala d’estar de casa seva, tot mirant-se una partitura musical d’alguna cançó seva. Mirant-se-la amb el nas arrufat i una certa sensació entre fàstic i indiferència, va comentar per si mateixa:
--En aquesta cançó, “Don’t forget to fasten your lifebelt” (No oblidis cordar-te el cinturó de seguretat) que m’ha escrit el meu amic, en Ferdinand Rogers, és ben poc incisiva. Crec que més aviat sembla una cançó de bressol. La faria servir només per dormir el meu nebot que no pas cantar-la en les meves actuacions. Bah, no em mola gens –i dit això, sense deixar d’arrufar el nas igualment que si pogués olorar la fetidesa sortida d’un clavegueram, va deixar la partitura a sobre de la taula de la sala.
Va pensar en mirar-se una altra, ja que en Ferdinand Rogers l’havia compost vàries, algunes d’estils diversos, amb l’esperança de que alguna encaixés amb la manera de cantar de la Kathy, però en aqueix moment va sentir uns xiscles sords, que semblaven venir de l’habitació de la seva germana, la Judy.
--Altre cop...? –va fer l’expressió d’ésser ben cansada d’alguna cosa, saturada d’aguantar sempre el mateix, potser--. Fa d’alguns dies que són fatal en Jarvis i la Judy. ¡No s’aturen de discutir a xiscles! ¿Que s’hauran fet per enrollar-se tant de malament?
I va decidir apropar-se a comprovar-ho. La porta de l’habitació de la Judy hi era tancada, i la Kathy, que era una noia educada, va trucar a la porta amb els nus, suaument, fent cops tres vegades. La veu de la Judy, gairebé histèrica, s’hi va sentir molt, retrunyint, cosa que a la Kathy gairebé li fa un esglai de mort.
--QUÈ PASSA??? –el crit era molt fort, gairebé de pel.lícula d’horror.
La Kathy, encara alterada per la forta impressió, va contestar quequejant.
--Ehem... jo... jo vo-volia sa-saber si us tro-trob... trobeu bé... perquè se-se-semblava... que us passava... alguna cosa...
Aleshores, la porta s’obrí bruscament, i va aparèixer la Judy, que amb un cert somriure al rostre, la que fa la gent quan vol aparentar tranquil.litat, digué:
--No ens passa res, germaneta. ¿Què un altre cop ens hi estaves escoltant?
--No, tia. És que s’hi pot sentir-vos fins a la Xina. I... i ja em preocupeu. Ja son molts dies igual. ¡No n’hi ha ningú que us aguanti!
La Judy va comprovar que la seva germana hi era preocupada perquè la relació amorosa de la Judy amb en Jarvis, desprès d’un començament meravellós, anava cada cop pitjor i semblava ben clarament que es desfaria violentament.
--És que d’aquest poca-solta d’en Jarvis és un avorrit –digué, tot mirant-se fixament la seva germana i assenyalant amb el dit Jarvis, assegut al caire del llit de l’habitació de la seva núvia--. Jo hi creia que en Jarvis era un noi meravellós! I ho és, però fa temps que s’esdevé un avorrit. Un avorrit inaguantable.
--I tu, què...? –va replicar en Jarvis, igualment enrabiat com ella--. Tu també ets una avorrida, i una histèrica, i una...!
--Jo, histèrica...? –va rondinar la Judy, contraatacant--. Tu també ho ets, maco! Ets un histèric que t’espantes molt quan t’hi cau alguna responsabilitat, ets un pedant de merda, un cursi que t’hi creus saber-ho tot! Apa, quins rotllos m’has amollat...!
--I tu també! –ara, contraatacava ell--. Potser tu i jo som força apassionats, que l’exagerem tot, però tu... tu, merda, sempre vols fer-ho tot millor que no pas ningú.
--Fer-ho millor que no pas ningú... el què?
--Tot, Judy, tot! –la veu d’en Jarvis sonava mig aguda, enmig del seu evident cabreig--. Sempre vols ésser la millor, en tot... i els altres, que ens fotin!
Així van estar molta estona, fins que van deixar la discussió, no sabem si per cansament, per avorriment o bé perquè, com s’estimen molt, van decidir demanar-se perdó l’un a l’altre, signant la reconciliació amb una abraçada apassionada i un petó no menys apassionat. Després, la Kathy va sortir al carrer, trobant-s’hi amb en George Miravitlles, que tornava de la seva feina, un de nou al qual hi era des de feia una setmana: dibuixant a un modest diari novaiorquès. Ell, abans, hi feia d’alguna cosa per qualsevol indret, en això del dibuix, fent alguna exposició en alguna galeria d’art, amb l’ajut de sa mare, que d’art hi entenia molt. Ara, després de fer de totes coses, en George hi ha pogut treballar de debò com a dibuixant, dibuixant per aqueix diari una tira còmica de tres o quatre vinyetes, que hi és a la secció d’Opinió, al costat dels editorials i els articles signats. Però ja en parlarem més endavant d’això i de les coses d’en George.



--Hola, Georgie! –li va fer un salut molt efusiu, la Kathy--. Com et va tot?
--Bé, Kathy –digué en George, tranquil, però fent un somriure molt animat en veure-la--. I tu?
--Jo, bé, nano, però la Judy, aquesta sí que s’ho fa malament –va respondre la noia, arrufant el nas.
--Què li passa?
--Veuràs: és que ella i en Jarvis hi ha tingut una discussió molt forta, que ja són vàries gairebé tots els dies, i em preocupa. Sovint estan pitjor que no pas en Bush i en Saddam Hussein.
--Que no exageres?
--No, no, per res. Em preocupa, la veritat. Hi crec que si avui no els separo, hi haurien acabat fatal. És molt trist.
--I què vols? Que jo faci de jutge de pau?
--No exactament, Georgie, però... alguna cosa hi haurà per fer.
--M’agafes malament, tia –es va disculpar en George--. No m’agrada ficar el nas en els afers personals d’altres, i això, la Judy i en Jarvis tenen que millorar-ne el seu, que ja son ben grans. Tu i jo, ben poc que hi farem, potser d’alguna ficada de pota, que no els servirà per res.
--Quin optimista ets, fotre –va opinar la Kathy, una mica decebuda amb la seva reacció, ja que hi esperava un bon ajut per part seva, sabent que, en el fons, s’estima encara la Judy, tot i que ara ella tingui un altre nuvi.
--Deixa’t estar, de bestieses, Kathy. Ara, millor tindríem que esperar-nos una mica, a veure si tornen a estimar-se com abans, i ja farem el que sigui... ¿Que et sembla bé?
--Eeeeem... –la Kathy s’ho va pensar, tot i que una mica fotuda--. D’acord, George. Si vols que ens fotem tot esperant, ho farem.
Això és, la punyeta d’esperar. La impaciència, diguem-ne. Una setmana després, semblava que la Judy i en Jarvis ja hi eren més calmats i tornaven a estimar-se amb la seva passió i desimboltura de sempre. Això ho notava la Kathy, en notar que la Judy tornava més tranquil.la de la seva feina, amb el somriure al rostre, tot i que aquest fos lleu, però el típic somriure de felicitat de qualsevol dona enamorada. La Kathy va continuar amb els seus assaigs de música rock, i com anaven bé, també se la veia més contenta, encara que no amorosament, és clar, ja que la seva relació amb en Tommy sempre hi havia anat bé.
--Hola, germaneta –digué la Judy, amb una veu una mica melosa, que fa els dies en que està així de super-contenta--. Com va, tia? Que ja t’has tirat Tommy? Se t’hi veu, al rostre.
--Vaja, tornes a ser tant de poca-solta com a sempre, Judy –va comentar la Kathy, irònica i mirant-se-la amb un somriure de complicitat.
--Sí, demà hi vaig cap al cinema amb en Jarvis.
--Oh, molt bé.
Però dues setmanes més endavant van tornar a fer el mateix. No cal que fem una reproducció de tot el que es deien, doncs ja s’ho imaginaran. Ara, tornem amb la Kathy, que per casualitat s’hi va trobar l’agenda d’en Jarvis, que se la va deixar oblidada a sobre la taula. No sabia ella perquè, però, aprofitant que ell i la Judy hi eren a l’habitació discutint a xiscles, se’n va mirar l’agenda i se’n va trobar amb el número de telèfon de la Valérie Chévenement, l’ex núvia francesa d’ell. Va agafar paper i bolígraf per anotar-se ràpidament el telèfon d’aquesta, mirant-se de reüll, de tant en tant, si s’apropava per allà en Jarvis. Desprès d’anotar-s’ho tot, tanmateix ràpidament va deixar l’agenda on hi era. Pocs segons van passar i va arribar ell, amb el nas arrufat, expressió de pèssim humor i rumiant d’algun jurament entre les dents, a punt de marxar-se. Hi mirava a una banda i a una altra, buscant la seva agenda, la va veure, se la va agafar i se la va guardar. Tot seguit, va saludar la Kathy amb un breu “Hola”, va obrir la porta i se’n va marxar, sense dir res més.
La Kathy, passades dues hores, va trucar la Valérie. Aquesta, segons l’agenda, hi viu al barri novaiorquès de Chelsea. Però en aquell moment ella no hi era, a casa seva; el contestador automàtic era connectat. Tenia un accent francès força marcat, encara que no era d’aqueix accent exagerat que fan els humoristes en imitar-ho, ni tampoc d’aqueixa manera sovint exagerada manera dels actors de doblatge de molts països en voler recrear-ho, sobretot en les pel.lícules americanes i els seus personatges ben a prop del tòpic. La Kathy dubtava si deixar-la un missatge al contestador o penjar i trucar quan ella hi fos a casa. Va decidir fer la primera cosa:
--Senyoreta Valérie? –digué el nom de la francesa a l’estil americà, és a dir, remarcant l’erra ben fort, amb una entonació semblant a un miol--. Hola... Em dic Katherine Raines. No em coneixerà de res, però soc la germana de la noia amb la qual surt el seu amic, en Jarvis Delaware... ja sap, que va ésser nuvi de vostè. Bé, voldria parlar amb vostè d’ell. I no és per res de dolent. Només voldria xerrar amb vostè. Bé, el meu telèfon és...
Després de deixar-la el número de telèfon, va penjar. Després va pensar-hi que si feia malament, que ella no tenia cap dret a ficar el nas en la vida amorosa de la seva germana i del seu nuvi. També ella hi havia tingut d’algun petit problema amb el seu nuvi, en Tommy Lynch, però no s’ho deia a ningú, potser per orgull. I la seva mare, la Mallory, també estava preocupada per tot això. Precisament, en aquell moment se’n va apropar cap a la seva filla Kathy per parlar-ne d’allò.
--Kathy, ¿que vols venir un moment? –li va demanar, amb la seva veu profunda.
--Sí, ara, Mamà. ¿Què passa?
--Que no t’has fixat que la Judy i el seu nuvi estan fatal?
La Kathy va intuir la preocupació de la mare. Aquesta, la Mallory Raines (cognom de soltera, Schüller, d’avantpassats alemanys, que van arribar cap als Estats Units a finals del segle XIX) és una dona madura, tot i que encara molt atractiva, una cosa que hi ha heretat molt les seves filles, però sense voler fer-ne comparacions entre totes elles, ja que tenen un aspecte y la Mallory un altre. És bruna, com la Kathy, amb un pentinat imitant el rocker de la seva filla, però diferent i una mica més antiquat. Bé, la Mallory va meditar amb la seva filla el que hi passava:
--Em preocupa la Judy –va dir lacònicament, i se’n va callar. Però passats uns segons, va continuar--: Quina novetat! Quines coses que dic! Si això li passa a tothom... Bé, sé que la Judy és gran i no hi dec ficar el nas en la seva




vida privada, que ara els joves hi feu tot d’una altra manera, no pas com quan jo era jove ni quan van ésser joves la vostra àvia, la vostra besàvia i la vostra rebesàvia, que si feien les mateixes coses que vosaltres, hi havia que fer-ho d’amagatotis perquè era pecat i perquè els pares hi controlaven tot, a vegades massa...
--Mama, no t’enrollis, sisplau –li va tallar, gairebé en sec, la Kathy, en veure que ella se n’anava per la tangent--. Bé, hi parlarem amb aqueixa Valérie, d’aqueixa ex nuvia d’en Jarvis, a veure si ens assabentem per ella de com és ell de debò. No dic que sigui un mal parit, però crec que si ell té d’algun defecte greu i no en vol contar-ho...
--Hi creus, això? –la Mallory no va poder evitar una expressió d’alarma.
--Sí, Mama, intuïció femenina. Però no t’espantis, que en Jarvis no serà cap psicòpata. És força raret, però és un bon jan. Només vull saber en quina cosa febleja per ajudar la Judy per que millori la seva relació amb ell. Com aqueixa... aqueixa Valérie –abans de dir el nom de la ex nuvia d’ell, volia trobar la manera de vocalitzar-ho bé, ja que la pronunciació dels noms i denominacions estrangeres son difícils per a un estatunidenc mitjà, si a més és ben poc desenvolupat en llengües que no siguin l’anglès americà—va ser la seva núvia, ja ens dirà que li passa pel cap...
Més tard, va sonar el telèfon. En aquell moment no hi eren a casa ni la Judy ni tampoc en Jarvis, així que la Kathy, que va respondre a la trucada, hi podia xerrar amb ella més tranquil.lament.
--Digui...? Ah, hola... és vostè, senyoreta... Valérie... “mademoiselle” –la Kathy va voler dir alguna paraula en francès per estar bé amb la francesa, però d’aqueix “mademoiselle” va sonar exagerat i fins i tot ridícul--. Ep...? No, no sé gairebé res, de francès. Parli’m en la meva llengua, si us plau... Gràcies... Bé, jo volia...
Van xerrar durant cinc minuts i van quedar en veure’s en algun indret l’endemà. Era en un restaurant petit de la ciutat, al barri de Chelsea, de cuina francesa, però força barata, si recordem que molts dels restaurants de cuina francesa a Nova York son molt cars, sobretot els bons de debò, i després els hi ha una mica dolentets... bé, això, ara no interessa. Hi era a la Vuitena Avinguda (“Eighth Avenue”), on s’hi van trobar la Kathy i la Valérie. Aquesta ultima és una noia molt maca, cabell castany, ulls blaus i molt grans, prima, alta, amb aspecte intel.ligent, vestida amb pantalons vaquers cenyits i suèter de colors cridaners.
Quan la va telefonar, la Kathy li va preguntar com aniria vestida per reconèixer-la, ja que mai no l’havia vist el rostre, ni tant sols en fotografia, i així la va reconèixer de seguida. S’hi va asseure la parella en una taula i va parlar ella:
--Bé, Valérie, la vaig telefonar perquè volia fer-li preguntes com és de debò en Jarvis Delaware, que va ésser nuvi de vostè...
--“Bien sûr”, ja ho sé, senyoreta –va contestar la Valérie amb un acusat accent francès, tot mirant-se-la fixament y amb tranquil.litat amb els seus grans i preciosos ulls blaus--, no s’enrolli, com diu vostè. Veurà, en Jarvis és un noi difícil, però no és dolent. Crec que la seva germana hi ha trobat un bon jan com a parella. Bé, al Jarvis li passa que és ben insegur, que mai no hi ha cregut en els herois... “Eh bien”, que és molt vulnerable... No sé si m’explico bé...
--Continuï, continuï... La comprenc –va contestar la Kathy, amb aparent indiferència.
--Ja. És que sempre ha estat molt tímid. Quan el vaig conèixer, li va costar molt ni tant sols parlar-m’hi. Hi havia fracassat amb d’altres noies per això. I això que, després amb mi, va evol.lucionar una barbaritat i ara és més sociable i sap comunicar-se amb tothom, incloses les noies. No el reconeixeria ni tant sols sa mare. Bé, ell sempre s’havia exigit massa a si mateix, i volia sempre fer-ne bona impressió. Semblar un bon jan, o un geni, o un que sap tractar les dones... què sé jo...
--Deixi’s de rotllos –li va demanar la Kathy, ja sense aparentar cap indiferència--, i vagi al gra, si us plau, Valérie.
--És això, “mademoiselle” –va continuar la Valérie--; és que s’hi trobava ben ridícul amb les noies, potser perquè s’hi veia inferior a elles, que sempre admirava qualsevol cosa que elles feren, tot i que fóra el més simple i senzill.
--Ja... –va assentir la Kathy, escoltant-se-la novament atentament, encara que ara volia tenir més de paciència.
--Sovint, allò era massa, “mademoiselle” Kathy, ja que quan ens hi trobàvem amb d’altres dones, amigues meves, si ell era l’únic home enmig de tantes dones, ell desitjava posar-se qualsevol cosa femenina, encara que fos una perruca, un vestit, unes sabates de tacó...
--Com...? –li va interrompre la Kathy, en sec, tot i que amb educació--. En Jarvis és un faldillet?
--No, no, “mademoiselle” –va contestar la Valérie, tranquil.la, malgrat la transcendència de la revelació--. És heterosexual, com a vostè i com jo. És que... si es sent ell inferior a una dona quan hi és amb ella, vol ésser com elles, ¿que em compren, “mademoiselle” Kathy?
--Sí, crec que sí... –continuava la Kathy amb la mateixa expressió. I va demanar ella a la Valérie--: Si us plau, digui’m Kathy a seques. No cal ésser tant de formal.
--Bé, Kathy –va continuar la Valérie--. Veurà, en Jarvis, quan hi era amb mi i amb unes amigues meves, em va dir a l’orella que volia ésser com a nosaltres, però literalment. Jo vaig fer com si no l’hagués comprès gens, i ell em va repetir:
“—Dic que vull ésser una dona.
“—Què...? Què dius...? –ara sí que vaig fer expressió de sorpresa.
“—Dic que m’agradaria ésser una dona, com a vosaltres.
“—Quines bestieses dius ara, “putain de ta mère”? –a mi, em semblava un dels acudits més “cons” que hi havia sentit en tota la meva vida.
“—No és pas una bestiesa, Valérie –va remarcar ell--. Els paios no tenim res a fer, amb vosaltres. Vosaltres sí que sabeu fer-vos-ho tot de puta mare.
“—Què et passa? Que ja tornes amb els teus rotllos, les teves manies? –jo, anava a enrabiar-me, amb ell.
“—Ei, no facis broma, cony, que... Bah, mai no m’explico bé, ¡fotre! –digué ell, com odiant-se a si mateix per no saber expressar-se correctament.
“—Cony, ja ho veig –vaig dir jo--. Vinga, Jarvis, maco, no em facis quedar malament davant les meves amigues amollant-nos d’aqueixa bestiesa –jo li deia “amollant-nos” com si les meves amigues el hagueren sentit, però no era així per que xerraven entre elles--. Cadascú té que ser el que és. Si tu fores marieta, ho comprendria, pero ara... que tu no ets cap marieta, fotre, espècie de cabró –li vaig insultar, però en anglès, per que ho comprengués, ja que ell no en


sap, de francès--. Està molt bé que no siguis cap masclista, que hi veig que t’ho ha ensenyat la teva germana, la Murphy, que és feminista, però que em surtis amb això...
“—Quin rotllo us feu, ara? –ens va preguntar una amiga meva, que hi veia que hi parlàvem tots sols--. Cosetes d’enamorats? –va fer un somriure poca-solta, intentant semblar còmplice del nostre amor. Vam imitar aqueix somriure per no quedar malament.
“—No, noia –vaig contestar--; hi parlava amb en Jarvis... d’una bestiesa.
“—Ah, ell hi pensava portar-te cap al llit d’una manera més ràpida, ¿oi que sí? ¡Aquests paios...! –va fer broma la meva amiga.
“Y nosaltres vam tenir que riure’l la gràcia, molt forçadament, és clar.
Va fer una pausa petita, com per prendre l’alè, però la Kathy la va interrompre, fent d’aquesta pregunta:
--Que va tornar a parlar, d’aquest tema?
--Sí –va contestar la Valérie--. Tot i que... –va dubtar al contestar—tot i que, més que parlar d’això, un dia ell va plantejar una cosa semblant: tots dos hi anàvem a un ball de disfresses, i quan li vaig preguntar quina disfressa hi pensava portar, ell em va dir...
“—És una sorpresa, “chérie” –em va contestar. I em va fer un petó a la boca tot seguit. I jo, com soc força apassionada quan em fan un petó, vam estar així una llarga estona fins que vam tenir ganes de...
Aquí s’aturà en sec la Valérie. Ella no en té prejudicis per xerrar d’alguns temes, però sabia ben bé que la majoria dels nord-americans no son així, que coses que als europeus, i sobretot als francesos, els semblen inofensius, als nord-americans els sembla una cosa horrible. I encara que la Kathy no és cap puritana, la Valérie va decidir continuar, parlant-li a l’orella, en veu baixa:
--De “faire l’amour”, ja m’entén. Bé, l’endemà, quan em preparava per aqueixa festa de disfresses, jo em vaig disfressar com una dona de l’Imperi Romà, ja sap, amb una túnica i el pentinat d’aqueixa època. Quan jo ja era llesta, vaig anar per dir-li que ja podíem anar-nos junts cap allà, però en arribar cap a la sala, ¿que no sap que m’hi vaig trobar?
--No. ¿El què...?
--Una dona. No esperava trobar-m’hi. Desconcertada, la vaig fer una pregunta:
“—Què hi fa vostè aquí? Qui és vostè? I en Jarvis...?
“Aleshores, la dona aquella em va parlar amb una veu força lletja, com si fóra en Dustin Hoffman a “Tootsie”. Me la vaig mirar tot fixament, i em vaig adonar que era en Jarvis, disfressat de dona.
--De dona? –va exclamar la Kathy, tot i que amb indiferència, doncs ja s’anava acostumant, a mesura que avançava la conversació, a descobrir-ne de coses estranyes del nòvio de la seva germana. La Valérie, en no trobar cap resposta en l’expressió a la Buster Keaton de la seva interlocutora, va continuar:
--Sí, de dona. Semblava una meuca de Times Square, més aviat, amb la roba que duia. Jo em vaig enrabiar una mica i li vaig dir:
“—Jarvis, ets un poca-solta! ¿De què cony vas vestit, ara?
“—Dona, això és un ball de disfresses, ¿oi que sí? –em va contestar ell, tot tranquil, com si no passés res--. Doncs, aquest és la disfressa que hi pensava portar.
“—No diguis bestieses! –li vaig dir, tota enrabiadíssima, com no l’havia estat mai--. Mai no podré comprendre, el teu sentit de l’humor!
“—Valérie, maca, no t’enrabies –em digué ell, tot afectuós, volent tranquil.litzar-me, fent un to de la veu que a mi em tornava boja, però d’amor. Em vaig tranquil.litzar perquè me l’estimava moltíssim. I encara me l’estimo...
Va fer un sospir.
--Que encara se l’estima? –va preguntar la Kathy.
--Sí, Kathy, encara. Però sé que ara té una altra núvia, la germana de vostè, i fa bé. En Jarvis té defectes, però es un noi estupend, dabuten, com diuen vostès.
--Que van estar coladíssims l’un per l’altre?
--Sí, molt. Veurà, tornant a xerrar de la disfressa d’en Jarvis, ell va tenir molt d’èxit a la festa.
--Vaja –va fer un somriure la Kathy, sorpresa i una mica divertida.
En aquell moment hi arribava el cambrer cap a la taula on hi eren elles, o millor dit la cambrera, ja que era una dona, per preguntar-les què volien menjar, és clar.
--Que hi ha canviat, els cambrers? –va preguntar la Valérie, que hi havia anat allà d’altres vegades, i que sempre l’havien atès cambrers masculins.
--No, senyoreta –va contestar la cambrera, amb absoluta educació i cortesia, com cal fer amb els clients--. Continuem els mateixos, però la nova propietària del restaurant, que és feminista, hi ha decidit que aquí també hi hagin, de cambreres.
--Ah, “très bien”, ja entenc. ¿Què hi ha, per menjar?
--Que no s’han llegit abans, el menú?
--Oh, ja hi deia jo –va dir la Valérie, fingint estar sorpresa per haver estat agafada “in fraganti”—que se’ns oblidava alguna cosa...
Va agafar el menú, però la Kathy li va aturar amb un gest de la mà dreta.
--No, no cal això, Valérie –va dir--. Bé, senyoreta, doneu-nos el plat especial del dia.
--El especial, diu...?
--Sí, tots els restaurants el tenen, ¿oi que sí?
--És clar que sí.
--Bé. ¿Què és?
--Un... un... –va intentar recordar-se la cambrera de quina cosa era, però pocs segons després va plegar en no acordar-se amb exactitud—No me’n recordo ara, de qual és...



--Que se’n recorda o no se’n recorda? –va preguntar la Kathy, una mica impacient.
--És clar que sí, senyoreta –va contestar la cambrera--. El que passa és que...
--No cal que ens ho expliqui tot –li va interrompre la noia bruna--. Hi veig que l’han demanada que s’aprengués de memòria tots els plats que no hi venen escrits al menú, com encara s’hi fa en alguns restaurants d’aquesta ciutat. Deixi de voler recordar-se de tot i vagi-se’n a veure què hi ha.
--Ep... d’acord, senyoreta, perdoni’m. Ara torno...
--Perdonada. No passa res.
La cambrera semblava molt avergonyida per no recordar-se, el menú. La Kathy la va tranquil.litzar amb un somriure de compassió, com el d’una mare a sa filla quan fa d’alguna entremaliadura i és perdonada. Se’n va anar a cercar una carta del menú. Mentrestant, la Kathy i la Valérie van continuar xerrant. Més tard, cadascuna va tornar a casa seva.

TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (IV)

CAPÍTULO IV Pasaron unos dos meses desde entonces, ya estamos en el mes de Marzo, y entonces Kathy, la hermana de Judy, estaba en la salita de su casa, mirando una partitura musical de alguna canción suya. Mirándola con el ceño fruncido y una cierta sensación entre asco e indiferencia, comentó para sí misma: --En ésta canción, “Don’t forget to fasten your lifebelt” (No olvides abrocharte el cinturón de seguridad), que me ha escrito mi amigo Ferdinand Rogers, es muy poco incisiva. Creo que más bien parece una nana. Serviría más para dormir a mi sobrino que para cantarla en mis actuaciones. Bah, no me mola nada –y dicho esto, sin dejar de fruncir el ceño igual que si oliera la fetidez salida de una alcantarilla, dejó la partitura encima de la mesa de la salita. Pensó en mirar otra, ya que Ferdinand Rogers le había compuesto varias, algunas de varios estilos, con la esperanza de que encajara alguna con la forma de cantar de Kathy, pero en ese momento escuchó unos gritos sordos, que parecían venir de la habitación de su hermana Judy. --¿Otra vez...? –puso cara de estar cansada de algo, saturada de soportar lo mismo, al parecer--. Hace varios días que están fatal Judy y Jarvis. ¡No paran de discutir a gritos! ¿Qué se habrán hecho para enrollarse tan mal? Y decidió acercarse a comprobarlo. La puerta de la habitación de Judy estaba cerrada, y Kathy, que era una chica educada, llamó a la puerta con los nudillos, suavemente, golpeando la misma tres veces. La voz de Judy, casi histérica, se oyó mucho, retumbando, cosa que a Kathy casi le provoca un susto de muerte. --¿¿¿QUÉ PASA??? –el grito era muy fuerte, casi de película de terror.Kathy, aun aturdida por la fuerte impresión, respondió tartamudeando. --Ejem... yo... yo que-quería sa-saber si os encon-encon... encontráis bien... por que pa-pa-parecía... que os pasaba... algo... Entonces, la puerta se abrió bruscamente, y apareció Judy, que con una cierta sonrisa en la cara, la que pone la gente cuando quiere aparentar tranquilidad, dijo: --No nos pasa nada, hermanita. ¿Qué, otra vez nos estabas escuchando? --No, tía. Es que se os oye hasta en China. Y... y ya me estáis preocupando. Lleváis varios días igual. ¡No hay quien os aguante! Judy comprobó que su hermana estaba preocupada por que la relación amorosa de Judy con Jarvis, después de un comienzo maravilloso, iba cada vez peor y llevaba trazas de deshacerse violentamente. --Es que éste gilipollas de Jarvis es un soso –dijo, mirando fijamente a su hermana y señalando con el dedo a Jarvis, sentado al borde de la cama de la habitación de su novia--. ¡Yo creía que Jarvis era un chico maravilloso! Y lo es, pero lleva tiempo que se ha convertido en un soso. Un soso inaguantable. --¿Y tú, qué...? –replicó Jarvis, igual de enfadado que ella--. ¡Tú también eres una sosa, y una histérica, y una...! --¿Yo histérica...? –gruñó Judy, contraatacando--. ¡Tú también lo eres, majo! ¡Eres un histérico, que te horrorizas cuando te cae alguna responsabilidad, eres un pedante de mierda, un cursi que te crees saberlo todo! ¡Anda qué rollos me has soltado...!
--¡Y tú también! –ahora contraatacaba él--. Quizá tú y yo somos bastante apasionados, que lo exageramos todo, pero tú... tú, mierda, tú siempre quieres hacerlo todo mejor que nadie.
--¿Hacer mejor que nadie... el qué? --¡Todo, Judy, todo! –la voz de Jarvis sonaba aguda, en medio de su evidente cabreo--. ¡Siempre quieres ser la mejor, en todo... y los demás, que nos jodamos! Así estuvieron mucho rato, hasta que dejaron la discusión, no sabemos si por cansancio, por aburrimiento ó bien por que, como se aman mucho, decidieron pedirse perdón el uno al otro, firmando la reconciliación con un abrazo apasionado y un beso no menos apasionado. Luego, Kathy salió a la calle, encontrándose con George Miravitlles, que volvía de su trabajo, uno nuevo en el que trabajaba desde hacía una semana: dibujante en un modesto diario neoyorkino. Él, antes, hacía alguna cosa por cualquier sitio, en esto del dibujo, haciendo alguna exposición en alguna galería de arte, ayudándole su madre, que de arte entendía mucho. Ahora, después de hacer de todo, George ha podido trabajar de verdad como dibujante, dibujando para ese diario una tira cómica de tres ó cuatro viñetas, que viene en la sección de Opinión, al lado de los editoriales y los artículos firmados. Pero ya hablaremos más delante de esto y de las cosas de George. --¡Hola, Georgie! –le saludó Kathy, efusivamente--. ¿Cómo te va todo? --Bien, Kathy –dijo George, tranquilo, pero sonriendo muy animado al verla--. ¿Y tú? --Yo bien, tío, pero Judy, ésta sí que se lo monta mal –respondió la chica, frunciendo el ceño. --¿Qué le pasa? --Verás: es que ella y Jarvis han tenido una discusión fuerte, que ya llevan varias casi todos los días, y me preocupa. A veces se llevan peor que Bush y Saddam Hussein. --¿No exageras? --No, no, qué va. Me preocupa, la verdad. Creo que si hoy no les separo, habrían acabado fatal. Es muy triste. --¿Y qué quieres? ¿Que haga de juez de paz? --No exactamente, Georgie, pero... algo habrá que hacer. --Me pillas mal, tía –se disculpó George--. No me gusta meterme en los asuntos personales de otros, y esto, Judy y Jarvis tienen que arreglarlo entre ellos, que ya son mayorcitos. Tú y yo, bien poco que haremos, quizá alguna metedura de pata, que no les servirá de nada. --Qué optimista eres, joder –opinó Kathy, un poco decepcionada con su reacción, ya que esperaba una buena ayuda por parte de él, sabiendo que, en el fondo, aun ama a Judy, aunque ella ya tenga novio. --Déjate de chorradas, Kathy. Ahora, mejor tendríamos que esperar un poco, a ver si vuelven a quererse como antes, y ya haremos lo que sea... ¿Te parece bien? --Eeeeem... –Kathy se lo pensó, aunque algo fastidiada--. De acuerdo, George. Si quieres que nos jodamos esperando, lo haremos. Eso es, la puñeta de esperar. La impaciencia, digamos. Una semana después, parecía que Judy y Jarvis ya estaban calmados y volvían a amarse con su pasión y espontaneidad habitual. Ello lo notaba Kathy, al notar que Judy volvía más tranquila de su trabajo, con la sonrisa en la cara, aunque ésta fuese leve, pero la típica sonrisa de felicidad de cualquier mujer enamorada. Kathy siguió con sus ensayos de música rock, y como iban bien, también se la veía más contenta, aunque no amorosamente, claro, ya que su relación con Tommy siempre había ido bien. --Hola, hermanita –dijo Judy, con una voz algo melosa, que pone en los días que está así de supercontenta--. ¿Cómo te va, tía? ¿Ya te has tirado a Tommy? Se te ve en la cara. --Vaya, vuelves a ser tan gilipollas como siempre, Judy –comentó Kathy, irónica y mirándosela con sonrisilla de complicidad.
--Sí, mañana voy con Jarvis al cine. --Oh, muy bien. Pero dos semanas después volvieron a caer en lo mismo. No hace falta que reproduzcamos lo que se decían, pues ya se lo imaginarán. Ahora volvamos con Kathy, que por casualidad se encontró la agenda de Jarvis, que se la olvidó encima de la mesa. No sabía ella por qué, pero aprovechando que él y Judy estaban en la habitación discutiendo a viva voz, miró la agenda y se encontró con el número de teléfono de Valérie Chévenement, la exnovia francesa de él. Cogió papel y bolígrafo para anotar rápidamente el teléfono de ésta última, mirando de vez en cuando de reojo por si se acercaba Jarvis por allá. Después de anotarlo, rápidamente asimismo dejó la agenda en donde estaba. Pocos segundos después llegaba él, con el ceño fruncido, cara de malísimo humor y soltando algún taco entre dientes, a punto de marcharse. Miraba a un lado y a otro, buscando su agenda, la vio, la cogió y se la guardó. Acto seguido, saludó a Kathy con un escueto “Hola”, abrió la puerta y se marchó, sin decir más. Kathy, dos horas después, telefoneó a Valérie. Ésta, según la agenda, vive en el barrio neoyorkino de Chelsea. Pero en aquel momento, ella no estaba en casa; el contestador automático estaba conectado. Tenía un acento francés bastante fuerte, aunque no es ese acento exagerado que ponen los humoristas al imitarlo, ni tampoco esa a veces exagerada manera de los actores de doblaje de muchos países al querer recrearlo, sobre todo en las películas americanas y sus personajes franceses rayando en lo tópico. Kathy dudaba si dejarle un mensaje en el contestador ó colgar y llamar cuando ella estuviera en casa. Decidió hacer lo primero: --¿Señorita Valérie? –dijo el nombre de la francesa a la manera americana, es decir, remarcando la erre fuertemente, con una entonación parecida a un maullido--. Hola... Me llamo Katherine Raines. No me conocerá de nada, pero soy la hermana de la chica con la que sale su amigo Jarvis Delaware... ya sabe, que fue novio de usted. Bien, quería hablar con usted sobre él. Y no es por nada malo. Sólo querría charlar con usted. Bien, mi teléfono es... Después de dejarle el número de teléfono, colgó. Luego pensó que si estaba haciendo mal, que ella no tenía ningún derecho a entrometerse en la vida amorosa de su hermana y de su novio. También ella había tenido algún problemilla con su novio Tommy Lynch, pero no se lo contaba a nadie, quizás por orgullo. Y su madre, Mallory, también estaba preocupada por todo esto. Precisamente, en aquel momento se acercó a su hija Kathy para hablar sobre ello. --Kathy, ¿puedes venir un momento? –le pidió, con su voz profunda. --Sí, ahora, Mamá. ¿Qué pasa? --¿No te has fijado que Judy y su novio están fatal? Kathy intuyó la preocupación de la madre. Ésta, Mallory Raines (apellido de soltera, Schüller, de antepasados alemanes, que llegaron a los Estados Unidos a finales del siglo XIX) es una mujer ya madura, aunque aún muy atractiva, algo que han heredado de sobra sus hijas, pero sin querer hacer comparaciones entre todas ellas, ya que ellas tienen un aspecto y Mallory otro. Es morena, como Kathy, con peinado imitando el rockero de su hija, pero diferente y algo más anticuado. Bien, Mallory meditó con su hija lo que pasaba: --Me preocupa Judy –dijo lacónicamente, y se calló. Pero pasados unos segundos, siguió--: ¡Qué novedad! ¡Vaya cosas que digo! Si eso le pasa a todo el mundo... Bien, sé que Judy es mayorcita y no debo meterme en su vida privada, que ahora los jóvenes hacéis todo de otra manera, no como yo era joven ni cuando fueron jóvenes vuestra abuela, vuestra bisabuela y vuestra tatarabuela, que si hacían las mismas cosas que vosotras, había que hacerlo a escondidas por que era pecado y por que los padres controlaban todo, a veces demasiado... --Mamá, no te enrolles, por favor –le cortó casi en seco Kathy, al ver que ella se iba por los cerros de Úbeda--. Bien, hablaremos con esa tal Valérie, esa exnovia de Jarvis, a ver si nos enteramos por ella de cómo es él en realidad. No digo que sea un hijo de puta, pero creo que si él tiene algún defecto grave y que no quiera confesarlo... --¿Tú crees? –Mallory no pudo evitar una expresión de alarma. --Sí, Mamá, intuición femenina. Pero no te asustes, que Jarvis no será ningún psicópata. Es bastante rarillo, pero es un buen chico. Sólo quiero saber en qué flojea para ayudar a Judy a que mejore su relación con él. Como esa... esa Valérie –antes de decir el nombre de la exnovia de él, quería encontrar la manera de vocalizarlo bien, ya que los nombres y denominaciones extranjeras son difíciles de pronunciar para un estadounidense medio, además poco ducho en idiomas que no sean el inglés americano—fue su novia, ya nos dirá qué le pasa por la cabeza... Más tarde, sonó el teléfono. En aquel momento no estaban en casa ni Judy ni Jarvis, así que Kathy, que contestó a la llamada, podía hablar con ella más tranquilamente. --¿Diga...? Ah, hola... es usted, señorita... Valérie... “mademoiselle” –Kathy quiso decir alguna palabra en francés para quedar bien con la francesa, pero ese “mademoiselle” sonó exagerado y hasta ridículo--. ¿Eh...? No, no sé casi nada de francés. Hábleme en mi idioma, por favor... Gracias... Bien, yo quería... Hablaron durante cinco minutos y quedaron en verse en algún sitio al día siguiente. Era en un restaurante pequeño de la ciudad, en el barrio de Chelsea, de cocina francesa, pero bastante barata, si recordamos que muchos de los restaurantes franceses de Nueva York son muy caros, sobre todo los buenos de verdad, y luego los hay un poco malillos... bien, eso ahora no interesa. Estaba en la Octava Avenida (“Eighth Avenue”), en donde se encontraron Kathy y Valérie. Ésta última es una chica muy guapa, pelo castaño, ojos azules y muy grandes, delgada, alta, con aire inteligente, vestida con pantalones vaqueros ceñidos y suéter de colores chillones. Cuando le telefoneó, Kathy le preguntó cómo iría vestida para reconocerla, ya que nunca le había visto la cara, ni siquiera en fotografía, y así la reconoció en seguida. Se sentó la pareja en una mesa y habló ella: --Bien, Valérie, le telefoneé por que quería preguntarle cómo es de verdad Jarvis Delaware, que fue novio suyo... --“Bien sûr”, ya lo sé, señorita –respondió Valérie con un acusado acento francés, mirándosela fijamente y con tranquilidad con sus enormes y hermosos ojos azules--, no se enrolle, como dice usted. Verá, Jarvis es un chico difícil, pero no es malo. Creo que su hermana ha encontrado un buen chico como pareja. Bien, a Jarvis le pasa que es muy inseguro, que nunca ha creído en los héroes... “Eh bien”, que es muy vulnerable... No sé si me explico bien... --Siga, siga... Le entiendo –contestó Kathy, con aparente indiferencia. --Ya. Es que siempre ha sido muy tímido. Cuando le conocí, le costó mucho hablarme siquiera. Había fracasado con otras chicas por esto. Y eso que, luego conmigo, evolucionó una barbaridad y ahora es más sociable y sabe comunicarse con todo el mundo, chicas incluidas. No lo reconocería ni su madre. Bien, él, siempre se había exigido demasiado a sí mismo y quería quedar siempre bien. Parecer un buen chico, ó un genio, ó uno que sabe tratar bien a las mujeres... qué sé yo... --Déjese de rollos –le pidió Kathy, ya sin aparentar indiferencia--, y vaya al grano, por favor, Valérie. --Es eso, “mademoiselle” –continuó Valérie--; es que se encontraba ridículo con las chicas, quizá por que se veía inferior a ellas, que siempre admiraba cualquier cosa que ellas hicieran, aunque fuera lo más simple y sencillo. --Ya... –asintió Kathy, escuchándola de nuevo atentamente, aunque ahora quería tener más paciencia. --A veces, aquello era el colmo, “mademoiselle” Kathy, ya que cuando nos encontrábamos con otras mujeres, amigas mías, si él era el único hombre en medio de tantas mujeres, él deseaba ponerse cualquier cosa femenina, aunque fuese una peluca, un vestido, unos zapatos de tacón... --¿Cómo...? –le interrumpió Kathy en seco, aunque con educación--. ¿Jarvis es marica? --No, no, “mademoiselle” –respondió Valérie, tranquila, pese a la trascendencia de la revelación--. Es heterosexual, como usted y como yo. Es que... si él se siente inferior a una mujer cuando está con ella, quiere ser como ellas, ¿me comprende, “mademoiselle” Kathy? --Sí, creo que sí... –seguía Kathy con la misma expresión. Y pidió ella a Valérie--: Por favor, llámeme Kathy a secas. No hace falta ser tan formal. --Bien, Kathy –continuó Valérie--. Verá, Jarvis, cuando estaba conmigo y con unas amigas mías, me dijo al oído que quería ser como nosotras, pero literalmente. Yo hice como si no le hubiera entendido bien, y él me repitió: “—Digo que quiero ser mujer. “--¿Qué...? ¿Qué dices...? –ahora sí que puse cara de asombro. “—Digo que me gustaría ser mujer, como vosotras. “—¿Qué chorradas dices, “putain de ta mère”? –a mí me parecía uno de los chistes más “cons” que había oído en mi vida. “—No es una chorrada, Valérie –remarcó él--. Los tíos no tenemos nada que hacer con vosotras. Vosotras sí que sabéis montaros todo de puta madre. “—¿Qué te pasa? ¿Ya vuelves con tus rollos, con tus manías? –iba a enfadarme con él. “—Eh, no te cachondées, coño, que... bah, nunca me explico bien, ¡joder! –dijo él, como odiándose a sí mismo por no saber expresarse correctamente. “—Coño, ya lo veo –dije yo--. Venga, Jarvis, guapo, no me hagas quedar mal ante mis amigas soltándonos esa chorrada –yo le decía “soltándonos” como si mis amigas le hubieran oído, pero no era así por que hablaban entre ellas--. Cada uno tiene que ser lo que es. Si tú fueras marica, lo entendería, pero ahora... que tú no eres ningún marica, joder, pedazo de cabrón –le insulté, pero en inglés, para que lo entendiera, ya que él no sabe francés--. Está muy bien que no seas ningún machista, que veo que te lo ha enseñado tu hermana Murphy, que es feminista, pero que me salgas con eso... “—¿Qué rollo os montáis? –nos preguntó una amiga mía, que veía que hablábamos solos--. ¿Cositas de enamorados? –sonrió de manera gilipollas, intentando parecer cómplice de nuestro amor. Imitamos esa sonrisa para no quedar mal. “—No, chica –respondí--; hablaba con Jarvis... de una chorrada.
“—Ah, pensaba llevarte a la cama más rápido que nunca, ¿no? ¡Estos tíos...! –bromeó mi amiga. “Y nosotros hubimos de reírle la gracia, de manera harto forzada, claro. Hizo una pequeña pausa, como para tomar aliento, pero Kathy le interrumpió, preguntando: --¿Volvió él a hablarle del tema éste? --Sí –respondió Valérie--. Aunque... –dudó al contestar—aunque más que hablar de eso, un día él planteó una cosa parecida: los dos íbamos a un baile de disfraces, y cuando le pregunté qué disfraz pensaba ponerse, él me dijo... “—Es una sorpresa, “chérie” –me contestó. Y me besó en la boca seguidamente. Y yo, como soy bastante apasionada cuando me besan, estuvimos largo rato hasta que nos dio ganas de... Aquí se paró Valérie en seco. Ella no tiene prejuicios en hablar de ciertos temas, pero sabía muy bien que la mayoría de los norteamericanos no son así, que cosas que a los europeos, y sobre todo a los franceses les parecen inofensivos, a los norteamericanos les parecen algo horrible. Y aunque Kathy no parecía ser ninguna puritana, Valérie decidió continuar, hablándole al oído, en voz baja: --...De “faire l’amour”, ya me entiende. Bien, al día siguiente, cuando me preparaba para ese baile de disfraces, yo me disfracé de mujer del Imperio Romano, ya sabe, con túnica y el peinado de esa época. Cuando yo ya estaba lista, fui a llamarle para ir juntos allá, pero al llegar a la salita, ¿a que no sabe qué me encontré allí? --No. ¿El qué...? --Una mujer. No esperaba encontrármela allá. Desconcertada, le pregunté: “—¿Qué hace usted aquí...? ¿Quién es usted? ¿Y Jarvis...? “Entonces, la mujer aquella me habló con una voz bastante fea, como si fuera Dustin Hoffman en “Tootsie”. La miré fijamente, y me di cuenta de que era Jarvis disfrazado de mujer. --¿De mujer? –exclamó Kathy, aunque ya con indiferencia, pues ya se iba acostumbrando, a medida que avanzaba la conversación, a descubrir cosas raras en el novio de su hermana. Valérie, al no hallar respuesta en la expresión a lo Buster Keaton de su interlocutora, siguió: --Sí, de mujer. Parecía una fulana de Times Square, la verdad, con la ropa que llevaba. Yo me enfadé un poco y le dije: “—¡Jarvis, eres un gilipollas! ¿De qué coño vas vestido? “—Mujer, esto es un baile de disfraces, ¿no? –me contestó él muy tranquilo, como si no pasase nada--. Pues éste es el disfraz que pensaba ponerme. “—¡No digas chorradas! –le dije, enfadadísima como no lo había estado nunca--. ¡Nunca podré comprender tu sentido del humor! “—Valérie, guapa, no te enfades –me dijo él, muy cariñoso, tratando de tranquilizarme, poniendo un tono de voz que a mí me volvía loca, pero de amor. Me tranquilicé por que le quería muchísimo. Y aún le quiero...Suspiró. --¿Aun le quiere? –preguntó Kathy.
--Sí, Kathy, todavía. Pero sé que ahora tiene otra novia, la hermana de usted, y hace bien. Jarvis tiene defectos, pero es un gran chico, dabuten, como dicen ustedes. --¿Estuvieron coladísimos el uno por el otro? --Sí, mucho. Verá, volviendo a lo del disfraz de Jarvis, él tuvo mucho éxito en la fiesta. --Vaya –sonrió Kathy, sorprendida y un poco divertida. En aquel momento llegaba el camarero a la mesa en donde estaban ellas, ó mejor dicho la camarera, ya que era una mujer, para preguntarles qué querían comer, claro. --¿Han cambiado de camareros? –preguntó Valérie, que ya había ido allí otras veces, y que siempre le habían atendido camareros masculinos. --No, señorita –respondió la camarera, con absoluta educación y cortesía, como cabe hacer con los clientes--. Seguimos los mismos, pero la nueva dueña del restaurante, que es feminista, ha decidido que aquí también haya camareras. --Ah, “très bien”, ya le comprendo. ¿Qué hay para comer? --¿No han leído antes el menú? --Oh, ya decía yo –dijo Valérie, fingiendo estar sorprendida por haber sido pillada “in fraganti”—que se nos olvidaba algo... Cogió el menú, pero Kathy le detuvo con un gesto de la mano derecha. --No, no hace falta, Valérie –dijo--. Bien, señorita, tráiganos el plato especial del día. --¿El especial, dice...? --Sí, todos los restaurantes lo tienen, ¿no? --Claro que sí. --Bien, ¿qué es.? --Un... un... –intentó acordarse la camarera de qué era, pero pocos segundos después lo abandonó al no acordarse con exactitud—No me acuerdo ahora de cuál es... --¿Se acuerda ó no se acuerda? –preguntó Kathy, algo impaciente. --Claro que sí, señorita –contestó la camarera--. Lo que pasa es que... --No hace falta que nos lo cuente todo –le interrumpió la morena--. Veo que le han pedido que se aprendiera de memoria todos los platos que no vienen escritos en el menú, como aun se hace en algunos restaurantes de ésta ciudad. Deje de querer recordarlo todo y vaya a ver qué tienen. --Eh... de acuerdo, señorita, perdóneme. Ahora vuelvo... --Perdonada. No pasa nada. La camarera parecía muy avergonzada por no acordarse del menú. Kathy le tranquilizó con una sonrisa de compasión, como la de una madre a su hija cuando comete alguna trastada y es perdonada. Se fue a buscar una carta del menú. Mientras, Kathy y Valérie siguieron charlando. Más tarde, cada una volvió a su casa.