<?xml version='1.0' encoding='UTF-8'?><?xml-stylesheet href="http://www.blogger.com/styles/atom.css" type="text/css"?><feed xmlns='http://www.w3.org/2005/Atom' xmlns:openSearch='http://a9.com/-/spec/opensearchrss/1.0/' xmlns:georss='http://www.georss.org/georss' xmlns:gd='http://schemas.google.com/g/2005' xmlns:thr='http://purl.org/syndication/thread/1.0'><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273</id><updated>2012-02-09T18:55:16.561-08:00</updated><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XIX)'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VI: ELS PROBLEMES DE L&apos;EXISTÈNCIA'/><category term='FRACASOS (CAPÍTULO II)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIV)'/><category term='FRACASSOS (CAPÍTOL V I DARRER)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (CAPÍTULO PRIMERO)'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL IX: EL DIARI DE LA CHRISTINE'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XX)'/><category term='FIN DE SEMANA (EPÍLOGO)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVI)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol III)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XI)'/><category term='Còmic de MAGDALENA: Pascal et Annick'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XV)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIX)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (EPÍLOGO)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol VIII)'/><category term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL III)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XXI)'/><category term='FRACASSOS (PRIMER CAPÍTOL)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVII)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN(Capítulo 9)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VIII)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo III)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (V)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo 13)'/><category term='CAP DE SETMANA (EPÍLOG)'/><category term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO IV)'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VIII: L&apos;ESTRANY JOC DE L&apos;AMOR'/><category term='FRACASSOS (CAPÍTOL IV)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVI)'/><category term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO PRIMERO)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol 10)'/><category term='Còmic sobre la pel.lícula d&apos;en Woody Allen'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL III: INFIDELS'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XII)'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL V: IGUALMENT QUE EN XÈRLOCK HOLMES I EL DOCTOR WATSON'/><category term='FRACASOS (CAPÍTULO IV)'/><category term='Judy Raines'/><category term='TOT ACABARÁ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol VII)'/><category term='EN MEMORIA DE LA GENTE BUENA (castellano)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VII)'/><category term='continuació de POBLENOU'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVII)'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL X: EN PASCAL I L&apos;ANNICK'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN(Capítulo 10)'/><category term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VI)'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL II: L&apos;HOME QUE ÉS EL MEU AMO'/><category term='PERÒ AMB COMPTE (PRIMER CAPÍTOL)'/><category term='CAP DE SETMANA (PRIMER CAPÍTOL)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÉS BÉ (Capítol 9)'/><category term='FRACASOS (CAPÍTULO PRIMERO)'/><category term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO II)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ'/><category term='Còmic (incomplet) de la Sigfrida'/><category term='Còmic de ROSA'/><category term='FRACASOS (CAPÍTULO V Y ÚLTIMO)'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) (PRIMER CAPÍTOL) COM VAIG CONÈIXER AL JOJO'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XIV)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (EPÍLEG)'/><category term='DESFER-SE D’ELLA'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL VII:   (GAIREBÉ) TOT SOBRE LA MEVA MARE'/><category term='Còmic sobre la sèrie de Televisió de Catalunya POBLENOU'/><category term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL II)'/><category term='Jarvis Delaware'/><category term='sèrie de Televisió de Catalunya'/><category term='PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL II)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIII)'/><category term='MAGDALENA SERRA (Novel.la) CAPÍTOL IV: L’EX NÚVIA D’EN JOJO'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo II)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVIII)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (IV)'/><category term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO V)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (V)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (IV)'/><category term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO III)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XII)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo VI)'/><category term='FRACASSOS (CAPÍTOL II)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVIII)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN(Capítulo 11)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XXI)'/><category term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XV)'/><category term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL V)'/><category term='FRACASSOS (CAPÍTOL III)'/><category term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VI)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol II)'/><category term='FRACASOS (CAPÍTULO III)'/><category term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VII)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XX)'/><category term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol VI)'/><category term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VII)'/><title type='text'>Per a tots els gustos</title><subtitle type='html'>Cómics y relatos breves míos.
Còmics i relats breus meus.</subtitle><link rel='http://schemas.google.com/g/2005#feed' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/posts/default'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default?max-results=100'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/'/><link rel='hub' href='http://pubsubhubbub.appspot.com/'/><link rel='next' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default?start-index=101&amp;max-results=100'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><generator version='7.00' uri='http://www.blogger.com'>Blogger</generator><openSearch:totalResults>120</openSearch:totalResults><openSearch:startIndex>1</openSearch:startIndex><openSearch:itemsPerPage>100</openSearch:itemsPerPage><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-4506779899744489112</id><published>2012-01-10T16:12:00.000-08:00</published><updated>2012-01-10T16:12:07.822-08:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL II)'/><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='DESFER-SE D’ELLA'/><title type='text'>DESFER-SE D’ELLA, PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL II)</title><content type='html'>CAPÍTULO II&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   La seva dona, la Marieta, hi era a casa seva. Tot i que no amb la Ventafocs després d’haver-se casat amb el Príncep.&lt;br /&gt;   La seva llengua era en un intent d’introducció dins la boca d’una altra persona. I no era pas una lliçó de llengües estrangeres.&lt;br /&gt;   Que voleu que donem més detalls, oi?&lt;br /&gt;   Bé, començarem per més abans. No començarem per quan es va crear el Cel i la Terra, que és el començament de tot, però la cosa ja és una mica més endavant d’allò, i és al temps actual, que és el que veiem, en aquest relat.&lt;br /&gt;   La casa, a un barri residencial de Barcelona, i allà hi és la Marieta, la dona del protagonista, el qual encara no té nom, quina errada.&lt;br /&gt;   Bé, el direm José Carlos, és de fora de la ciutat, se’n podrà endevinar pel cognom, i parla el català una mica com en Pedro Almodóvar parla l’anglès a Hollywood, però sense castellanismes a la seva parla. Feina i suor li ha costat, això. &lt;br /&gt;   Però tornem a la Marieta i a una cosa que feia en aquell moment relacionada amb la llengua...&lt;br /&gt;   La seva, no la utilitzava en aquell moment per parlar, ni xerrar. Més aviat per fer un petó, i no precisament al seu marit.&lt;br /&gt;   Amb prou feines podem distingir la llengua en qüestió dins la boca d’una altra dona, gairebé de la seva edat. Totes dues eren al llit de matrimoni, totes nues, fent l’amor amb l’estil que les dones saben fer això, amb delicadesa i tendresa.&lt;br /&gt;   Van fer l’amor amb passió, com a una pel.lícula “X”, però de qualitat. Després d’això, com cap de les dues no fuma, &lt;br /&gt;   Després de l’amor, tocava xerrar. Com la Marieta era una noia culta, i l’altra també, mentre hi eren totes nues i abraçades a sobre del llit, amb un “look” d’anunci de colònies en versió lèsbica, doncs l’agradava xerrar. No fumava pas, l’altre tampoc.&lt;br /&gt;   --Soc molt feliç amb tu, reina –deia l’altra.&lt;br /&gt;   --Jo també –deia la Marieta.&lt;br /&gt;   --Si el teu marit i els teus pares s’assabentessin d’allò nostre...&lt;br /&gt;   --No sé, potser també tenen d’allò més semblant. Jo he vist sovint la meva mare amb amigues i més que no pas xerrar amb elles, em semblava que volia lligar-se-les. &lt;br /&gt;   --Lligar-se-les? Ho dius de debò, o et creus que ets en Sherlock Holmes?&lt;br /&gt;   --No, maca. He sentit d’amagatotis algunes coses que ma mare va dir a alguna d’elles. Massa paraules insinuants entre amigues.&lt;br /&gt;   --Doncs això, tant se’m dóna. Pensem en nosaltres. Potser ta mare fa el mateix que nosaltres, i gosa més que no pas amb els avorrits homes.&lt;br /&gt;   --Tens raó.&lt;br /&gt;   I es van fer un petó un altre cop, amb les mans agafades, com una parella d’enamorades, no pas les enamorades dels bancs públics que retratava en Georges Brassens, sinó d’amants clandestines.&lt;br /&gt;   Aquí, aleshores, ens tindrem que fer la pregunta de perquè la Marieta, que semblava tan enamorada del seu marit i tan fidel a ell, ara ens surt amb que té un amant, i no pas un amant home.&lt;br /&gt;   Potser perquè sota l’aparença de noia tradicional que defensa ardorosament tot allò ja ben conegut que diuen els eclesiàstics sobre la dona que ells hi creuen ideal, la Marieta no hi creu gaire, en això. Ella hi pensa que l’agradaria ésser més oberta, més liberal. &lt;br /&gt;   Però no li deixen mostrar d’aquesta imatge. Es va tenir que casar per l’Església, amb un home com en José Carlos, que al començament li semblava meravellós, però després, a poc a poc, va descobrir per si mateixa que no era el príncep blau que semblava, més aviat una granota sense gaire d’encís. &lt;br /&gt;   Va començar ella a rondinar amb la boca tancada. Feia expressió impassible, però això de rondinar amb la boca tancada, fent per tant un soroll estrany, era mostra de que volia rebel.lar-se contra això de la dona fidel i “santa”. No era el que l’agradava.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-4506779899744489112?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/4506779899744489112/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=4506779899744489112' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/4506779899744489112'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/4506779899744489112'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2012/01/desfer-se-della-pero-amb-compte-capitol.html' title='DESFER-SE D’ELLA, PERÒ AMB COMPTE (CAPÍTOL II)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7658616149883492563</id><published>2011-10-12T17:55:00.000-07:00</published><updated>2011-10-12T17:56:06.842-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='PERÒ AMB COMPTE (PRIMER CAPÍTOL)'/><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='DESFER-SE D’ELLA'/><title type='text'>DESFER-SE D’ELLA, PERÒ AMB COMPTE (PRIMER CAPÍTOL)</title><content type='html'>DESFER-SE D’ELLA, PERÒ AMB COMPTE&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;                  &lt;br /&gt;                         PRIMER CAPÍTOL &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Va anar cap al cinema, a veure “Match Point” de Woody Allen, i va tenir una idea. &lt;br /&gt;   Quina idea?&lt;br /&gt;   Comencem per descriure de quina persona parlem...&lt;br /&gt;   O no, millor descriure quina cosa desitja ara: desfer-se de la seva dona, amb la qual es va casar només pels seus diners, perquè és filla d’un important empresari barceloní, i tant se’l dóna l’amor, l’afecte, totes aquestes bestieses.&lt;br /&gt;   No ha arribat mai a estimar-la de debò, més aviat se sent igual que en Norman Bates es sentia amb la seva mare, i la dona d’ell no és cap tirana, és dolça i fidel. Però se l’odia amb tota la seva ànima, i mira de dissenyar plans per poder desfer-se d’ella... però amb compte.&lt;br /&gt;   Una dona, a la qual no s’estima gens, i a sobre, amb la qual va tenir un fill, que tampoc no s’estima gens. Diguem-ne, com li va passar al protagonista de “Match Point”. &lt;br /&gt;   Va passar per un dels molts grans magatzems que tenen música clàssica de fons als seus altaveus, i era casualitat que la música triada tot just en aquell moment fos “La marxa fúnebre” de Chopin, amb les seves notes suaus i melancòliques al piano, l’instrument musical que el mestre polonès dominava com ningú, i que va ser l’objecte gairebé de totes les seves composicions. Precisament va ser allò una faceta que la seva dona, bé, encara la noia de bona família que acabava de conèixer, va admirar d’ell i va ser decisiva per enamorar-se com una boja, o no, com una ximpleta sense remei, en el seu cas. Tocar al piano una de les “Poloneses” de Chopin o també el “Vals per a piano número 7, Opus 642”, el qual s’ha sentit a diverses pel.lícules. &lt;br /&gt;   Però després hi passava al costat d’una botiga del centre de Barcelona, i aleshores la música que va sentir va ser “Je t’aime, moi non plus” que van immortalitzar Serge Gainsbourg i Jane Birkin, que va trencar tabús al seu temps en mostrar-hi obertament una relació explícitament sexual a una cançó. És el que voldria ell, buscar-se una amant, però al lloc de treball no pot, és massa arriscat, sense el suport del seu sogre, ell no és res de res, i si l’agafen amb una altra, ho perdria tot: la casa, la dona, i potser la feina. No, la feina, no; seria acomiadament improcedent, i al sogre no li convé gens ni mica quedar malament davant els treballadors, només ell continuaria a l’empresa, però sense poder pujar a l’escalafó. &lt;br /&gt;   Molt sovint, quan feia l’amor amb la dona, hi pensava en un “ménage-à-trois”, o simplement hi pensava en que no era la dona amb la qual hi era al llit, ans una altra. Però tenia compte de no posar-la un altre nom a “l’altra”, perquè la seva dona es podia estranyar de valent, i això és perillosíssim en qualsevol matrimoni, si ella es diu Marieta i la dius Sandra. Aleshores, ja ningú no donaria ni tant sols cinc cèntims per aquell matrimoni, ja fet malbé per sempre més.&lt;br /&gt;   Per tenir-ne una amant, seria molt millor fer de viatges cap a l’estranger, viatges de negocis, és clar, que tinguin una durada considerable. Així, ell coneixeria moltes dones, ben lluny de casa seva, sense cap perill de que coneguts seus hi vegin l’adulteri a punt de començar o ja consumat. &lt;br /&gt;   Però no hi havia possibilitat d’això, almenys no tant sovint com ell desitjaria més que no pas tot l’or del món. Per poder escapar, tot i que sigui només per unes hores, de l’infern que ell mateix ha escollit per viure bé, sense tenir que residir-hi en pisos compartits o bé en barris miserables. Deia, mentalment, és clar, tota mena de malediccions contra el moment en que va decidir casar-se amb la Marieta. Li feien ganes d’agafar una metralleta i, com un John Rambo qualsevol, matar a tothom com feia el Rambo amb els comunistes. Però ell no era pas ximple, això li faria quedar com el dolent de la pel.lícula, i a ella i els seus familiars com els bons, els sants, els màrtirs... Massa per l’orgull d’ell, delerós de quedar sempre com el bo, el sant, el que totes les dones desitgen, sobretot les casades, és clar (que siguin també les solteres, això no tenia cap mèrit, li semblava massa fàcil).&lt;br /&gt;   Però això son només els deliris de grandesa d’ell, les seves frustracions, que hi havia començat la seva joventut com un pinxo encantat d’haver-se conegut, que se’n mirava amb antipatia i odi les dones que preferien lligar-se un altre i no pas a ell, que aleshores deia de tot contra elles, que eren unes ximpletes, mentre que les que deixaven plantat un xicot i s’embolicaven amb ell, aleshores ell les posava com exemple per a totes les dones, que per voler embolicar-se amb ell, devien tenir-ne una intel.ligència de superdotades semblant a la de genis com l’Albert Einstein. Ell tenia una certa habilitat per això de l’oratòria, que sap que a les dones els agrada molt.&lt;br /&gt;   Amb el decurs dels anys, ell es tornava ambiciós, no s’estimava gens el barri de la seva infantesa, no s’estimava gens la seva família humil i que no arribava fàcilment a la fi del mes perquè guanyaven tots ells pocs calers. &lt;br /&gt;   Però ara, amb una dona que no s’estima gens... està atrapat com una guineu al parany.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7658616149883492563?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7658616149883492563/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7658616149883492563' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7658616149883492563'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7658616149883492563'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/10/desfer-se-della-pero-amb-compte-primer.html' title='DESFER-SE D’ELLA, PERÒ AMB COMPTE (PRIMER CAPÍTOL)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-6778027146863649057</id><published>2011-09-07T17:12:00.000-07:00</published><updated>2011-09-07T17:13:02.678-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='CAP DE SETMANA (EPÍLOG)'/><title type='text'>CAP DE SETMANA (EPÍLOG)</title><content type='html'>EPÍLOG&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;L’endemà, tots dos es van acomiadar de tothom i van tornar cap a Barcelona al cotxe d’ella.&lt;br /&gt;Què farien, en arribar cap a la Ciutat Comdal? Ja ho pensarien, tot caminant. Ara, ells només es miren de reüll, amb la típica actitud dels acabats d’enamorar-se’n.&lt;br /&gt;A més, cadascú hi pensa en la aventura passada, i els recordava els herois de les “pel.lis” d’Alfred Hitchcock, herois de carn i ossos, que, sense ésser pas en Superman ni res d’això, acaben bé sense les “armes” dels super-herois. No els feia sentir-se tot superiors a la resta de la raça humana, és clar, però es trobaven ben diferents a com eren abans.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;F I&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-6778027146863649057?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/6778027146863649057/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=6778027146863649057' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/6778027146863649057'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/6778027146863649057'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-epilog.html' title='CAP DE SETMANA (EPÍLOG)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-5603367313068934813</id><published>2011-09-07T17:10:00.002-07:00</published><updated>2011-09-07T17:12:10.763-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='FIN DE SEMANA (EPÍLOGO)'/><title type='text'>FIN DE SEMANA (EPÍLOGO)</title><content type='html'>EPÍLOGO&lt;br /&gt; &lt;br /&gt; Al día siguiente, ellos dos se despidieron de todos y volvieron a Barcelona en el coche de ella. &lt;br /&gt;   ¿Qué harían, al llegar a la Ciudad Condal? Ya lo pensarían, sobre la marcha. Ahora, ellos dos no hacen más que mirarse de reojo con la típica actitud de los recién enamorados. &lt;br /&gt;   De paso, cada uno piensa en la aventura sufrida, y les recordaba a los héroes de las pelis de Alfred Hitchcock, héroes de carne y hueso, que sin ser Superman ni nada de eso, acaban saliendo a flote sin las armas de los superhéroes. No les hacía sentirse superiores al resto de la raza humana, claro, pero se sentían diferentes a como eran antes.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;                                                                  &lt;br /&gt;                                                                           F  I  N&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-5603367313068934813?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/5603367313068934813/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=5603367313068934813' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/5603367313068934813'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/5603367313068934813'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/fin-de-semana-epilogo.html' title='FIN DE SEMANA (EPÍLOGO)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-2051365320927438746</id><published>2011-09-07T17:10:00.001-07:00</published><updated>2011-09-07T17:10:50.731-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VII)'/><title type='text'>CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VII)</title><content type='html'>CAPÍTOL VII&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;A les deu del matí es van despertar a poc a poc, i mitja hora més endavant se’n van anar cap a la cafeteria, per desdejunar. Després, se’n van anar cap a casa els oncles de la Rebeca.&lt;br /&gt;A les quatre de la tarda van agafar el Renault-5 d’ella per recòrrer el mateix poble al qual hi havien estat l’altre dia amb els seus cosins, però aquesta vegada per recòrrer-ho tots dos sols.&lt;br /&gt;La Rebeca s’hi havia posat una samarreta lleugera blanca, pantalons curts blaus i sabatilles esportives, a més d’aquelles arracades rodones d’argolla que li feien tant bé. En Jaume portava una samarreta negra i pantalons vaquers amb, igualment, de sabatilles esportives.&lt;br /&gt;Ella li va preguntar, quan en quedaven pocs quilòmetres per arribar cap al poble:&lt;br /&gt;--Jaume, ¿que tens permís de conduir?&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca. Si vols, en qualsevol moment t’hi atures, i ja conduiré jo.&lt;br /&gt;--Molt bé, estimat.&lt;br /&gt;El camí era el mateix: deu quilòmetres per la carretera comarcal 144 des de La Pobla de Segur fins Senterada, i des d’aquí, per la carretera local Senterada-Cabdella, d’uns 20 quilòmetres, i quan hi eren a prop de Sant Hipòlit de Flamicell, ella va frenar el cotxe de cop, en veure caigut, enmig de la carretera, a un home, potser inconscient o potser mort, de cap per avall. Es van espantar.&lt;br /&gt;--Déu meu! –va xisclar la Rebeca--. Què li passa, a aqueix paio...?&lt;br /&gt;--Ja, no sembla que faci la migdiada –digué en Jaume, igualment espantat.&lt;br /&gt;Es van baixar del cotxe i van anar-se cap on hi era el cos. En Jaume ho va examinar, igual que si fóra un metge de debò, i la Rebeca també. Cadascú ho feia per una banda distinta del cos: ella pel cap, i ell pels peus.&lt;br /&gt;--Sembla que respira –digué en Jaume, alleujat.&lt;br /&gt;--Tant de bo.&lt;br /&gt;El paio aquell es va reanimar. En Jaume va bufar d’alleujament.&lt;br /&gt;Però l’home es va ficar la mà, a la jaqueta, i va treure d’ella una pistola. Els va apuntar, amb ella. En Jaume va fer memòria, ja que aquell home l’hi era conegut, d’algun indret.&lt;br /&gt;--Que ens conèixem...? –li va preguntar.&lt;br /&gt;--Sí, és clar que sí! Les mans enlaire! –els va amenaçar.&lt;br /&gt;--Vosté és en...&lt;br /&gt;--Sí, jo soc... o sigui, era l’amic del paio que et vas endegar, l’Hèctor Queralbs! No m’hi esperava trobar-te. Jo volia robar un cotxe, amb aquest truc tant antic del pobrissó accidentat, després obligar el pobre poca-solta que m’hi ajudés a emportar-m’hi algun indret, ben lluny de la Guàrdia Civil. Pensava anar-me cap a Cabdella i fugir per les muntanyes.&lt;br /&gt;--Vaja, igual que en les “pel.lis”. Quina bestiesa.&lt;br /&gt;--Ja veurem si això et sembla una bestiesa. Apa, deixeu-me el cotxe, que me’n vaig.&lt;br /&gt;--Ah, no, i ara! Tu no et portes el meu cotxe, malparit!&lt;br /&gt;D’aquestes frases tant aclaparants eren de la Rebeca, que en un acte de valor es va tirar a sobre del paio, sense deixar-li ni tant sols disparar amb la seva pistola.&lt;br /&gt;En Jaume, aclaparat per la por, no sabia què fer, però en veure l’actitud amb molt de valor de la seva núvia, va agafar també molt de valor i també va forcejar amb l’home. Se li va caure la pistola. Quan intentava recuperar-la, la Rebeca, amb una bona puntada de peu de davanter centre del Barça, va manar-la ben lluny, a l’altra banda de la carretera.&lt;br /&gt;Van barallar dos minuts més, i amb cops de puny per aquí i cops de puny per allà, el rostre els quedava igual que un mapa d’operacions bèl.liques. L’home va decidir tocar el dos, i amb esforç, es va treure de sobre, amb empentes, a aquells dos pesats i va sortir fugint. En Jaume i la Rebeca li van seguir. Hi anava mirant cap enrera mentre hi corria, i des d’una corba a prop, hi sortia un cotxe de la Policia Nacional dirigint-se cap a ell. El conductor va intentar frenar, però massa tard. L’home es va topar contra el parabrises davanter amb la mateixa velocitat amb que un borinot es desintegra contra el parabrises davanter de qualsevol cotxe quan aquest corre a més de 150 quilòmetres/hora.&lt;br /&gt;La Rebeca i en Jaume van fer expressió d’horror i alleujament, tot alhora. Els dos policies, un home i una dona, van sortir tot corrents del vehicle per atendre l’home, però aquest ja hi havia aclucat els ulls, amb el rostre tot cobert de sang.&lt;br /&gt;La parella va contar-s’ho tot a la Policia i van anar-se cap a la Comissaria més a prop d’allà per fer-ne una declaració. La dona policia era bruna, ulls castanys, alçada mitjana i força maca, que al Jaume li recordava algú. Ella també se’n recordava, d’ell.&lt;br /&gt;--Em, senyor, ¿que ens conèixem d’algun indret? –va preguntar ella.&lt;br /&gt;--No, no, senyoreta –va contestar ell, ben ràpid.&lt;br /&gt;Ell va fer memòria: era la noia, amb la qual s’hi barallava l’Hèctor Queralbs en el moment al qual en Jaume va voler defensar-la, i després va ocórrer tot l’altre: la fugida, la baralla, la caiguda d’en Queralbs pel barranc... Però en Jaume, per no estar tot segur, va decidir callar-se.&lt;br /&gt;El policia li va dir a la seva companya:&lt;br /&gt;--Bé, Rosa, bona feina. Segur que amb això t’ascendeixen a sergent.&lt;br /&gt;Més tard, la Rebeca i en Jaume van continuar amb l’itinerari que en tenien previst, i aquest cop sense interrupcions.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-2051365320927438746?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/2051365320927438746/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=2051365320927438746' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2051365320927438746'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2051365320927438746'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-capitol-vii.html' title='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VII)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-1910718013529619532</id><published>2011-09-07T17:09:00.000-07:00</published><updated>2011-09-07T17:10:07.317-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VII)'/><title type='text'>FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VII)</title><content type='html'>CAPÍTULO VII&lt;br /&gt;&lt;br /&gt; A las diez de la mañana  se despertaron poco a poco, y media hora más tarde se fueron a la cafetería, a desayunar. Luego fueron a casa de los tíos de Rebeca.&lt;br /&gt;   A las cuatro de la tarde cogieron el Renault-5 de ella para recorrer el mismo pueblo en el que habían estado el día anterior con los primos, pero ésta vez para recorrerlo los dos solos. &lt;br /&gt;   Rebeca se había puesto una camiseta ligera blanca, pantalones cortos azules y zapatillas deportivas, aparte aquellos pendientes redondos de argolla que le sentaban tan bien. Jaume llevaba camiseta negra y pantalones vaqueros con, igualmente, zapatillas deportivas. &lt;br /&gt;   Ella le preguntó, cuando quedaban pocos kilómetros para llegar al pueblo:&lt;br /&gt;   --Jaume, ¿tienes permiso de conducir?&lt;br /&gt;   --Sí, Rebeca. Si quieres, en cualquier momento te paras y ya conduzco yo.&lt;br /&gt;   --Muy bien, cariño.&lt;br /&gt;   El camino era el mismo: diez kilómetros por la carretera comarcal 144 desde La Pobla de Segur hasta Senterada, y desde aquí, por la carretera local Senterada-Cabdella, de unos 20 kms., y cuando estaban cerca de Sant Hipòlit de Flamicell, ella frenó el coche en seco, al ver caído enmedio de la carretera a un hombre, quizá insconciente ó muerto, cabeza abajo. Se asustaron.&lt;br /&gt;   --¡Dios mío! --gritó Rebeca--. ¿Qué le pasa a ese tío...?&lt;br /&gt;   --Ya, no parece que duerma la siesta --dijo Jaume, tan asombrado como ella.&lt;br /&gt;   Se bajaron del coche y se fueron a donde estaba el cuerpo. Jaume le examinó, como si fuera un médico de verdad, y Rebeca también. Cada uno lo hacía por un lado distinto del cuerpo: ella por la cabeza y él por los pies.&lt;br /&gt;   --Parece que respira --dijo Jaume, aliviado.&lt;br /&gt;   --Ojalá.&lt;br /&gt;   El tío aquel se reanimó. Jaume resopló de alivio.&lt;br /&gt;   Pero el hombre se llevó la mano a la chaqueta, sacando de ella una pistola. Les apuntó con ella. Jaume hizo memoria, ya que aquel hombre le era conocido de algun sitio.&lt;br /&gt;   --¿Nos conocemos...? --le preguntó.&lt;br /&gt;   --¡Sí, claro que sí! ¡Manos arriba! --les amenazó.&lt;br /&gt;   --Usted es...&lt;br /&gt;   --¡Sí, yo soy... ó sea, era amigo del tío que te cargaste, Hèctor Queralbs! No esperaba encontrarte. Yo quería parar un coche con éste truco tan viejo del pobre accidentado, luego obligar al gilipollas que me recogiera a llevarme a algun lugar bien lejos de la Guardia Civil. Pensaba huír a Cabdella y huír por las montañas.&lt;br /&gt;   --Vaya, como en las pelis. Qué chorrada.&lt;br /&gt;   --Ya veremos si esto te parece también una chorrada. Anda, dejadme el coche, que me voy.&lt;br /&gt;   --¡Ah, no, y una mierda! ¡Tú no te llevas mi coche, hijo de puta!&lt;br /&gt;   Éstas frases tan retumbantes eran de Rebeca, que en un acto de valor se tiró encima del tío, sin dejarle ni tiempo para que disparase su pistola.&lt;br /&gt;   Jaume, atenazado por el miedo, no sabía qué hacer, pero al ver la actitud valiente de su novia, se envalentonó y también forcejeó con el hombre. Se le cayó la pistola. Cuando intentaba recuperarla, Rebeca, con una certera patada de delantero centro del Barça, la mandó bien lejos, al otro lado de la carretera. &lt;br /&gt;   Pelearon dos minutos más, y con puñetazos por aquí y puñetazos por allá, les estaba quedando la cara como un mapa de operaciones bélicas. El hombre decidió largarse, y con esfuerzo, se quitó de encima a empujones a aquellos dos respondones y salió huyendo. Jaume y Rebeca le siguieron. Iba mirando hacía atrás mientras corría, y desde una curva cercana, salía un coche de la Policía Nacional dirigiéndose justo contra él. El conductor intentó frenar, pero demasiado tarde. El hombre se empotró contra el parabrisas delantero con la misma velocidad con que un mosquito se desintegra contra el parabrisas de cualquier coche cuando éste corre a más de 150 kms./hora.&lt;br /&gt;    Rebeca y Jaume pusieron cara de horror y alivio a la vez. Los dos policías, un hombre y una mujer, salieron a toda prisa del vehículo para atender al hombre, pero éste ya estaba fiambre, con la cara ensangrentada. &lt;br /&gt;    La pareja les contó todo a la Policía y fueron a la Comisaría más cercana a prestar declaración. La mujer policía era morena, ojos castaños, estatura media y bastante guapa, que a Jaume le recordaba a alguien. Ella también le recordaba.&lt;br /&gt;   --Ehm, señor, ¿nos conocemos de algun sitio? --preguntó ella.&lt;br /&gt;   --No, no, señorita --contestó él rápido.&lt;br /&gt;   Él hizo memoria: era la chica con la que se peleaba Hèctor Queralbs en el momento de que Jaume quiso defenderla, y luego ocurrió todo lo demás: la huída, el forcejeo, la caída de Queralbs por el barranco... Pero Jaume, al no estar bien seguro, decidió callarse.&lt;br /&gt;   El policía le dijo a su compañera:&lt;br /&gt;   --Bien, Rosa, buen trabajo. Seguro que con esto te ascienden a sargento.&lt;br /&gt;   Más tarde, Rebeca y Jaume continuaron con el itinerario que tenían previsto, y ésta vez sin interrupciones.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-1910718013529619532?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/1910718013529619532/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=1910718013529619532' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/1910718013529619532'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/1910718013529619532'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/fin-de-semana-capitulo-vii.html' title='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VII)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-2735597083842370805</id><published>2011-09-07T17:08:00.000-07:00</published><updated>2011-09-07T17:09:25.924-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VI)'/><title type='text'>CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VI)</title><content type='html'>CAPÍTOL VI&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Més endavant, ja hi havien tornat cap a La Pobla de Segur. Quan van entrar a casa els oncles, el cosí Àngel es va fixar en que tots dos portaven el cabell mullat (encara no s’havia eixugat totalment), i li va preguntar a la seva cosina, en veu baixa:&lt;br /&gt;--Què passa, cosineta? Que us haveu fet una dutxa plegats?&lt;br /&gt;--Una cosa semblant, cosinet –respongué la noia, amb una caiguda d’ulls i un somriure molt insinuant, que amb això se l’hi veia tot.&lt;br /&gt;Ell, és clar, somrigué de manera còmplice, però sense dir res. Només va comentar:&lt;br /&gt;--Quina enveja, quina enveja!&lt;br /&gt;En Jaume es va fixar, mentrestant, en l’oncle Josep Ramon, que estava llegint el mateix diari que tenia al matí, i per la mateixa pàgina on hi venia la notícia de la mort del traficant Hèctor Queralbs. Es va recordar altre vegada de tot el que li va ocòrrer quan s’hi va barallar amb aquella trepa, i se’n recordava també de la mort d’en Queralbs. I tornava a posar-se tot trist... igual que li passava l’Edward G. Robinson a la pel.lícula “La dona del quadre”, després de matar, en legítima defensa també, a un home que volia matar-ho. Si en Robinson acabava de tenir-ne complex de culpabilitat, en Jaume també. Però en aquell moment, preferia parlar amb en Josep Ramon Lamadrid sobre d’altres coses, i féu un senyal perquè la Rebeca s’hi apropès cap a ells.&lt;br /&gt;--Hola, senyor... –li va dir en Jaume com salut, apropant-se.&lt;br /&gt;--Senyor? Si et plau, Jaume, res de “ceremoniades”. Digues-me Josep, o oncle Josep, com vulguis. Soc un home senzill, o un “paio guai”, com diu la meva neboda, he, he... –es rigué ell mateix de la gràcia que hi havia fet.&lt;br /&gt;--Molt bé, oncle Josep.&lt;br /&gt;--I tracta’m de tu, si et plau.&lt;br /&gt;--És clar que sí, oncle, com vulguis... –en Jaume hi parlava amb una certa timidesa. L’intimidava una mica l’oncle de la seva noia. &lt;br /&gt;--N’he tingut d’algunes baralles amb la meva dona, cosa habitual. Cregui’m que si t’hi cases amb la meva neboda Rebeca, tingues molt de compte, perquè les dones...&lt;br /&gt;--Oncle, ¿quina bestiesa en vols ficar-le al cap, al meu noi? –la Rebeca es va estranyar.&lt;br /&gt;--Res, Rebeca, coses d’homes...&lt;br /&gt;--Doncs això ja no se’n fa, oncle. Ara, n’hi ha més d’igualtat. Els paios poden fer coses de dones, i vice-versa.&lt;br /&gt;--Doncs pitjor m’ho poses.&lt;br /&gt;--Allà tu amb les teves coses, oncle Josep.&lt;br /&gt; --I tu quina cosa opines, Jaume? –va mirar Josep Ramon ara al noi.&lt;br /&gt;Ell, primer de tot, se’n va mirar de reüll la seva noia, i després va contestar:&lt;br /&gt;--N’estic d’acord amb la Rebeca, oncle Josep.&lt;br /&gt;--Com? –rondinà ell--. Que ets un calçasses?&lt;br /&gt;--Jo...? –en Jaume va obrir molt, els ulls.&lt;br /&gt;--Oncle, en Jaume no és cap calçasses! A més, jo el dono llibertat de pensament!&lt;br /&gt;--Llibertat de pensament? No em vinguis ara, amb els teus rotllos feministes.&lt;br /&gt;--La Rebeca té raó –va sentenciar en Jaume, amb tota seguritat. En Josep Ramon li va mirar igual que si li fes llàstima. En Jaume va preferir no fixar-se pas en aquell esguard de desaprovació.&lt;br /&gt;L’Àngel, que hi era darrera de tots ells mirant-se el panorama, digué:&lt;br /&gt;--Jo també crec que ella té raó, oncle.&lt;br /&gt;La Rebeca somrigué tota satisfeta i va estrènyer la mà de son oncle.&lt;br /&gt;En Josep Ramon restà tot emprenyat. Després, al sopar, van prendre de primer plat col amb ous, fet per la Paula, i com a segon plat, llom amb mel, d’aquest fet per l’Andreu, el nòvio d’ella. Es revelaven així com uns bons cuiners, hi comentaven els comensals. Van amollar vàries frases d’admiració iguals, una mica cursis i simples, però sinceres.&lt;br /&gt;Després, passada una estona, la Rebeca es va anar un moment cap al lavabo, i abans d’arribar cap allà, es va trobar, posats contra la paret del passadís, a la Paula i l’Andreu morrejant-se, creient que allà no en podrien veure’ls ningú. La Rebeca no va fer cap soroll, va caminar gairebé de puntetes, i ells van continuar amb el seu, igual que si no existés el món exterior, amb els seus petons i carícies. La Rebeca va entrar al lavabo, i al sortir fora, la parelleta encara continuava “en plena faena”. Tornà cap a la sala, i l’Àngel, l’altre cosí, la digué:&lt;br /&gt;--Rebeca, tia, ¿que vens després, a la discoteca? Uns amics meus hi seràn. Tu i en Jaume pogueu venir.&lt;br /&gt;--Ah, em sembla molt bé –responguè ella--. Em canviaré la roba –va comentar això ultim en mirar-se de reüll al seu amic.&lt;br /&gt;--Bé, Rebeca, jo també em canviaré la roba, però la tinc tota a l’hotel. Hi aniré cap allà, i quan me l’hagi posat, vaig amb tots vosaltres.&lt;br /&gt;--Em sembla molt bé. Espera’t un moment, que s’ho preguntarem a tothom...&lt;br /&gt;Ells (la Paula, l’Andreu, l’Àngel i la Gaietana) van acceptar, i en Jaume se’n va anar cap a l’hotel per canviar-s’hi la roba. Gairebé una hora més endavant, ell va tornar a la casa aquella, ja amb una altra roba, amb un “look” que va impressionar tots ells: pantalons curts, gairebé unes “bermudes”, i una samarreta color blau marí amb un lletrer ben gran, “NBA”, en lletres grogues. En Jaume digué:&lt;br /&gt;--Qué passa? Que no us agrada?&lt;br /&gt;--Sí, Jaume, estas molt bo –va contestar-li la Gaietana, que semblava que se li queia la baba, literalment parlant.&lt;br /&gt;--No crec que sigui l’Antonio Banderas, però serveix.&lt;br /&gt;--Perdona, Jaume, però soc força postmoderna –va explicar la Paula--, i veig que tens els mateixos gustos que jo. Tot i que, és clar, com ets “disc-jockey”, segur que hi hauras conegut moltes noies com a jo.&lt;br /&gt;--Ah, gràcies, tia, però mira, la teva cosina Rebeca, ella sí que va de postmoderna. Quina cosa se’n posarà, aquesta nit?&lt;br /&gt;--No sé, encara no hi ha acabat, de vestir-se’n. Segur que està triant entre tres-centes coses. Ah –va mirar cap a un altra banda--, crec que ja hi ha acabat.&lt;br /&gt;I en aquell moment, va sortir la Rebeca d’una habitació on s’hi havia vestit. Digué “hola” a tothom. Anava vestida amb un vestit de llentilles negre, ben cenyit, ben modern, faldilla negra i mitges negres. També eren negres les sabates, sense taló alt. Les arracades que portava eren les mateixes que en Jaume va veure que ella en portava quan es van conèixer, tots rodons i grans. Els que a ell li agradaven molt. A més, ella no se’ls treu, en agradar a ella igualment.&lt;br /&gt;--D’on vas treure tot això tant de “guai”? –va preguntar en Jaume, al caire de caure-li la bava. &lt;br /&gt;--Que t’agrada, estimat?&lt;br /&gt;--Sí, i estas boníssima, amb ell. I sense ell, també.&lt;br /&gt;--Ah, molt bé. Si vols, m’ho trec i vaig en pilotes.&lt;br /&gt;--No cal, això. D’això, després.&lt;br /&gt;En Josep Ramon es va fixar en la roba de la seva neboda, i va preguntar:&lt;br /&gt;--Que no tens fred, amb això?&lt;br /&gt;--No, oncle. Amb això, estic més còmoda, i puc moure millor les cames –per demostrar-s’ho, ella va voler fer un ball i allargar-ne les seves boniques i llargues cames. Sense voler-ho, gairebé acaba fent-li una puntada de peu al seu oncle als genitals. Va estar només a pocs centímetres. &lt;br /&gt;Els cosins i les seves parelles van somriure. Van sortir després al carrer per anar-se cap a aquella discoteca del poble, arribant cap allà després d’uns minuts. La discoteca ja hi era força plena, amb nois i noies de totes les edats, destacant entre elles, és clar, d’algunes ben maques. En Jaume no podia evitar fixar-se’n en algunes, malgrat que anava ben agafat de la mà de la Rebeca i sentir que cada cop estava més enamorat d’ella, igualment que ella d’ell.&lt;br /&gt;Igual que a qualsevol discoteca, en ballar, uns ho feien molt bé, d’altres només bé, d’altres malament i d’altres molt, molt malament, però com a aqueixos indrets només un va a passar-s’ho bé i no pas imitar Fred Astaire i la Ginger Rogers, doncs, tant se’ls donava.&lt;br /&gt;En entrar, primer de tot van anar-se cap al bar de la discoteca, a cercar un seient i prendre alguna beguda.&lt;br /&gt;--Jo, no vull prendre gens, que després em poso tota grassa –li digué la Paula al seu nòvio, l’Andreu.&lt;br /&gt;--Segur? –ell, no s’ho creia--. Estimada, que menges igual que un elefant, i després no t’engreixes res. Mai no t’hi he vist fer cap dieta...&lt;br /&gt;Quan ja tenien les begudes, i alguna cosa per “anar picant”, mentre prenien tot allò, van parlar de les seves coses. Per exemple, en Jaume, ja que s’ho van demanar, va parlar de la seva feina a la discoteca:&lt;br /&gt;--No, no és gens de particular –hi parlava com si això no fóra gens d’important--. Hi poso de discs, i amics i amigues m’hi ajuden a triar els que en puguin “molar” més al personal. Ja sabeu, la Madonna, Queen, Loquillo i Los Trogloditas... molts. Cada dia n’hi ha de nous cantants o conjunts, així que no me’n puc recordar, de tots. I n’hi ha molts que son molt semblants en la forma de cantar.&lt;br /&gt;--Molt bé, Jaume –digué l’Àngel--. Ep, ¿que hi has sentit l’Albert Pla?&lt;br /&gt;--L’Albert Pla? –en Jaume no va semblar recordar-se’n de qui era d’aqueix cantant, però va fer memòria, i en pocs segons se’n va recordar--. Ah, sí, no està malament, però no és pas, el meu favorit. És curiòs que aquest paio n’ha tingut força èxit a Madrid, que allà, les coses catalanes no hi interessen, llevat en l’época franquista com arma contra en Franco. ¿Que sabeu que allà ens hi conèixen pels tòpics com l’Olimpiada, el Barça, la Montserrat Caballé...?&lt;br /&gt;--Ja ho sabia –digué la Gaietana--. És lamentable, tu.&lt;br /&gt;Al mateix temps que ella en deia això, mirava a un costat i a un altre, tant que això va acabar estranyant Rebeca i que aquesta li preguntès:&lt;br /&gt;--Res, tia. Hi mirava per s’hi veia el paio que es van carrerar ahir, l’Hèctor Queralbs, el de les drogues. Però com ja la va dinyar, no sé perquè en tinc por de que ell hi aparegui. Si aparegués com un fantasma amb vànova blanca i cadenes, aleshores sí que jo em moriria de la por, he, he...&lt;br /&gt;En Jaume, amb només sentir el nom d’en Queralbs, li feia por. La Rebeca es va adonar de tot allò i va tractar de canviar el tema, per que el seu amic estigués més tranquil.&lt;br /&gt;Van sortir cap a la pista per ballar. Van ésser molta estona, ballant tot. Quan pertocava una mica de “ball agafat”, hi ballaven així, agafats, ben juntets. La Rebeca i en Jaume es juntaven ben bé, en aquest cas. Però la Paula i l’Andreu eren els més “junts” en aquest cas, arribant fins i tot a morrejar-se mentre ballaven. En Jaume, sempre observant-hi les altres parelles, un costum seu des de temps immemorial, va pensar en fer la mateixa cosa mentre hi ballava amb la seva amiga. I ella, ben contenta. Es van morrejar suaument, amb aqueixa passió que tenen les parelles acabades d’enamorar-se.&lt;br /&gt;Quan van decidir descansar de ballar una estona, en Jaume i la Rebeca es van separar de la resta del grup, que continuava ballant, per anar-se cap a un racó apartat. Van estar una llarga estona morrejant-se, amb la noia asseguda a sobre dels genolls del seu xicot, igualment que la néta que, asseguda a sobre dels genolls del seu avi, tot l’escoltarà a aquest contar-li un conte (o potser una de les seves batalletes, igual que si fos l’avi Cebolleta).&lt;br /&gt;Més endavant, van decidir els altres deixar de ballar una estona i aplegar-se novament. Ara es van posar a xerrar llargament, en la més pura tradició catalana de dial.logar i dial.logar, aquesta vegada sobre música, sobre els cantants favorits de cadascú/una. Li pertocava Jaume parlar dels seus favorits:&lt;br /&gt;--M’agraden Police, Bruce Springsteen, Luz Casal, Dire Straits, Mecano, Gabinete Caligari, Loquillo y Los Trogloditas, Miguel Ríos, Joan Manuel Serrat... a més de la “chanson” francesa, amb Georges Brassens, Jacques Brel, Françoise Hardy, Sylvie Vartan... no me’n recordo de tots, ara. I també la música italiana. També m’agrada el “rock’n’roll”, però no m’agrada res el “heavy-metal”. Em sembla soroll, només soroll, no pas música. El curiós és que d’aqueixos paios del “heavy” lis mola la música clàssica. ¿Que no sabeu que el paio dels Whitesnake l’agrada molt escoltar-se Wagner? En Wagner en pla “heavy”! ¿Que us imagineu, tot això? Yo, no; no em mola res.&lt;br /&gt;--I la Madonna? –va preguntar ara la Rebeca--. Que et mola d’aqueixa tia, nano?&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca –va contestar ell--. Ves per on, tu portes el mateix pentinat que ella portava en aqueixa pel.lícula de “Buscant Susan desesperadament”. &lt;br /&gt;--Ah, gràcies, estimat –somrigué ella, ben contenta amb l’amoret. Tot seguit, es van fer un petó a la boca.&lt;br /&gt;Van continuar llarga estona amb això i amb altres temes, per després tornar a ballar. Sobre les tres de la matinada ja se’n van anar cap al carrer. Cada parella se’n va anar per la seva banda. La Rebeca, amb la complicitat d’en Jaume, lis va dir que se n’anirien per veure uns amics de Tremp. Tot fals, és clar, ja que de debò se n’anirien tots dos cap a l’hotel d’ell.&lt;br /&gt;En arribar-hi, després de tancar la porta de l’habitació amb la clau, van començar els petits jocs de parella. Primer de tot, abraçar-se tendrament, fer-se de petons, col.locar-se per això contra la paret... però van anar caminant, sense desunir els llavis, i deixar-se caure sobre el llit de cop. A poc a poc van treure’s la roba. Semblava tenir més pressa ella que no pas ell per això, diguem-ne.&lt;br /&gt;Després de quedar-se tots nus, ella es va situar a sobre d’ell per moure’s suaument. Moviments cadenciosos, amb només la intenció d’excitar a la seva parella. Ell va sentir tot això en poc de temps, que era el que ella pretenia.&lt;br /&gt;Van començar a fer l’amor. Una llarga estona.&lt;br /&gt;Quan van parar, la Rebeca va sospirar d’alleujament. Va mirar fixament al seu noi, això sí, amb una caiguda d’ulls que a ell li desfeia i li feia sentir encara més que se l’estimava apassionadament. Rai que en Jaume és una mica anglès en el seu tarannà i sap guardar una certa calma i impassibilitat.&lt;br /&gt;--Rebeca, jo... –va voler dir-ne ell, gairebé quequejant.&lt;br /&gt;--No em diguis més, Jaume, que ja sé que m’estimes –li va interrompre ella.&lt;br /&gt;--Ja; tens raó. Deixem-nos de bestieses. Les bestieses, per les novel.les d’amor.&lt;br /&gt;--Home, no tens que exagerar...&lt;br /&gt;--Que exagero?&lt;br /&gt;--A vegades, sí. Mira, estimat, està bé que diguis el que sents, que els tios sou ben tímids per això.&lt;br /&gt;--Ja ho sé, tia. Mira, quan jo hi era amb la Mireia, mai no em sortia bé dir-li el que sentia. I això que l’intentava. Però no és fàcil. A vegades se m’ocorria dir-li dir-li les més grans bestieses que se m’ocorrien. I l’hi hauria ofès.&lt;br /&gt;--Perquè? Que eren de fantasies eròtiques, de les més retorcides?&lt;br /&gt;--Sí.&lt;br /&gt;--Sembla interessant.&lt;br /&gt;--Sí, és clar, interessant. Però no sé si a tu t’agradarien...&lt;br /&gt;--No sé... potser, si me’ls contes, potser m’agradarien, fins i tot.&lt;br /&gt;En Jaume es va quedar tot sorprès per la franquesa de la Rebeca.&lt;br /&gt;Aleshores, ella li va fer un petó apassionat als llavis. Després de desenganyar-los, es van quedar mirant-se l’un a l’altre, i van tornar a morrejar-se’n, aquesta vegada d’una manera més aviat cadenciosa.&lt;br /&gt;Ella va decidir canviar una mica el tema, i li va preguntar:&lt;br /&gt;--Que tens unes fotos dedicades de famosos?&lt;br /&gt;--Sí, de cantants. Ara te les ensenyo...&lt;br /&gt;Ell anava a aixecar-se del llit, anar-se’n on hi era la seva bossa de viatge, i cercar-les. Però la Rebeca li va aturar, tot agafant-li del braç.&lt;br /&gt;--Espera –digué ella--. Ja les hi cercaré, jo.&lt;br /&gt;En Jaume va comprendre, i es va quedar tot quiet. Ella es va aixecar del llit. En Jaume se la va mirar de reüll, i va poder apreciar, encara que ja ho havia fet més vegades, el seu cos ben preciòs, amb l’afegitò de la seva sensualitat, que s’apreciava a travès de la seva desimvoltura, sense res d’amanerament. Va tornar a posar-se tot roig de vergonya, doncs es sentia un simple mirò ó “voyeur”. La Rebeca va trobar les fotos, les va agafar, va asseure’s al llit, al costat del seu noi, i entre tots dos se les van mirar tot tranquilament.&lt;br /&gt;Sense treure l’esguard de les fotos, que se’n mirava una per una, la Rebeca va xiuxiuejar:&lt;br /&gt;--Jaume, t’estimo.&lt;br /&gt;--Altre cop?&lt;br /&gt;--Sí, nano, totes les vegades que calgui, t’ho diré. “T’es-ti-mo” –del.letrejava la frase, síl.laba rera síl.laba.&lt;br /&gt;--Gràcies, Rebeca. Jo, també t’estimo.&lt;br /&gt;Amb tota tendresa, ell li va agafar a ella de la mà esquerra. Se’n van mirar fixament, tot somriguent. La Rebeca va deixar les fotos a la tauleta de nit amb la mà que li quedava lliure, la dreta, i tot allò sense deixar de mirar-se Jaume. Aleshores, es van abraçar i es van fer un petó. També es van acaronar. Ella va començar a fer-li petons al coll. Doncs, ell la mateixa cosa a ella. Va ser el prel.ludi de que novament anaven a fer l’amor.&lt;br /&gt;Després d’acabar, semblaven estar tots esgotats. Es van quedar agafats de la mà, mirant-se fixament el sostre.&lt;br /&gt;--Torno a dir-te que t’estimo –digué ella.&lt;br /&gt;--Jo també.&lt;br /&gt;--Sembles un telegrama, estimat.&lt;br /&gt;--Si vols un discurs trascendent, millor ves-te’n a veure una “pel.li” d’en Bergman.&lt;br /&gt;--Sí, però en Bergman, quan vol, sap ésser senzill. ¿Que t’agrada, en Bergman?&lt;br /&gt;--En les seves “pel.lis”, tracta de coses ben interessants, però ho fa d’una manera molt avorrida. Una vegada que en tenia d’insomni, se’m va passar veient-hi “De la vida dels xitxarel.los”.&lt;br /&gt;La Rebeca va riure.&lt;br /&gt;--Mai no vull deixar-te, Jaume –li va xiuxiuejar.&lt;br /&gt;--Jo tampoc –va xiuxiuejar ell també.&lt;br /&gt;--Que no passi mai.&lt;br /&gt;--Rebeca, no en vull ser pesimista, però recorda’t que tot acabem de conèixer-nos. Al començament, l’enamorament és així, tot ens sembla meravellòs, però després se’n fot tot, i...&lt;br /&gt;--Ho sé. Però podem intentar-ho.&lt;br /&gt;--Això és. Si amb el temps, això funciona de debò, fins podriem anar-nos a viure plegats.&lt;br /&gt;La Rebeca, en un moment concret, va dir:&lt;br /&gt;--Vaig a fer-me una dutxa.&lt;br /&gt;--Molt bé.&lt;br /&gt;--Perquè no vens amb mi, i ens la fem plegats?&lt;br /&gt;--D’acord, m’apunteixo.&lt;br /&gt;Això van fer. És ben obvi comentar quines coses van fer...&lt;br /&gt;Desprès, van decidir dormir, perquè amb tant d’anar a un indret i a un altre durant tot el dia, ja eren ben esgotats.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-2735597083842370805?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/2735597083842370805/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=2735597083842370805' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2735597083842370805'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2735597083842370805'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-capitol-vi_07.html' title='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL VI)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-459421694809893760</id><published>2011-09-07T17:06:00.001-07:00</published><updated>2011-09-07T17:08:31.976-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VI)'/><title type='text'>FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VI)</title><content type='html'>CAPÍTULO VI&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Más tarde ya habían vuelto a La Pobla de Segur. Cuando entraron en casa de los tíos, el primo Àngel se fijo en que los dos llevaban el pelo mojado (aun no se había secado del todo), y le preguntó a su prima, en voz baja:&lt;br /&gt;   --¿Qué pasa, prima? ¿Os habéis dado una ducha juntos?&lt;br /&gt;   --Algo parecido, primo --respondió la chica con una caída de ojos y una sonrisa muy insinuante, que se le entendía todo.&lt;br /&gt;   Él, claro, sonrió de manera cómplice, pero sin decir nada. Sólo comentó:&lt;br /&gt;   --¡Qué envidia, qué envidia!&lt;br /&gt;   Jaume se fijó, mientras tanto, en el tío Josep Ramon, que estaba leyendo el mismo periódico que tenía por la mañana, y la misma página en donde venía la noticia de la muerte del traficante Hèctor Queralbs. Se volvió a acordar de lo que le ocurrió cuando se enfrentó con esa gentuza, y se acordaba también de la muerte de Queralbs. Y volvía a entristecerse... como le pasaba a Edward G. Robinson en la película La mujer del cuadro, después de matar, en legítima defensa también, a un hombre que quería matarlo. Si Robinson acababa con tener complejo de culpabilidad, Jaume también. Pero en aquel momento prefería hablar con Josep Ramon Lamadrid sobre otras cosas, e hizo una seña para que Rebeca se acercara a ellos.&lt;br /&gt;   --Hola, señor... --le dijo Jaume como saludo, acercándose.&lt;br /&gt;   --¿Señor? Por favor, Jaume, nada de ceremoniadas. Llámame Josep, ó tío Josep, como quieras. Soy un hombre sencillo, ó un tío guai, como dice mi sobrina, je, je... --se rió él mismo de la gracieta que había hecho.&lt;br /&gt;   --Muy bien, tío Josep.&lt;br /&gt;   --Y tutéame, por favor.&lt;br /&gt;   --Claro que sí, tío, como quieras... --Jaume hablaba con cierta timidez. Le intimidaba un poco el tío de su chica.&lt;br /&gt;   --He tenido algunas peleas con mi mujer, lo habitual. Créeme que si te casas con mi sobrina Rebeca, ten mucho cuidado, por que las mujeres...&lt;br /&gt;   --Tío, ¿qué chorrada quieres meterle en la cabeza a mi chico? --se mosqueó Rebeca.&lt;br /&gt;   --Nada, Rebeca, cosas de hombres... &lt;br /&gt;   --Pues eso ya no se hace, tío. Ahora, hay más igualdad. Los tíos pueden hacer cosas de mujeres y viceversa.&lt;br /&gt;   --Pues peor me lo pones.&lt;br /&gt;   --Allá tu con tus cosas, tío Josep.&lt;br /&gt;   --¿Y tú qué opinas, Jaume? --miró Josep Ramon al chico.&lt;br /&gt;   Él miró de reojo a su chica y contestó:&lt;br /&gt;   --Estoy de acuerdo con Rebeca, tío Josep.&lt;br /&gt;   --¿Cómo? --gruñó él--. ¿Es que eres un calzonazos?&lt;br /&gt;   --¿Yo...? --Jaume abrió mucho los ojos.&lt;br /&gt;   --¡Tío, Jaume no es ningun calzonazos! ¡Además, yo le doy libertad de pensamiento!&lt;br /&gt;   --¿Libertad de pensamiento? No me vengas con tus rollos feministas.&lt;br /&gt;   --Rebeca tiene razón --sentenció Jaume con toda seguridad. Josep Ramon le miró como si le diera pena. Jaume prefirió no hacer caso a esa mirada de desaprobación.&lt;br /&gt;   Àngel, que estaba detrás de todos ellos viendo el panorama, dijo:&lt;br /&gt;   --Yo también creo que ella tiene razón, tío.&lt;br /&gt;   Rebeca sonrió contenta y estrechó la mano de su primo.&lt;br /&gt;   Josep Ramon se quedó enfurruñado. Luego, en la cena, tomaron de primer plato col con huevos, hecho por Paula, y como segundo, lomo con miel, éste hecho por Andreu, el novio de ella. Se revelaban como unos buenos cocineros, comentaban los comensales. Soltaron varias frases de admiración similares, algo cursis y simples, pero sinceras. &lt;br /&gt;   Luego, pasado un rato, Rebeca se fue un momento al lavabo, y antes de llegar allí, se encontró, apoyados en la pared del pasillo, a Paula y a Andreu morreándose, creyendo que allí no podría verlos nadie. Rebeca no hizo ningun ruido, andó cási como de puntillas, y ellos siguieron con lo suyo, como si no existiera el mundo exterior, con sus besos y caricias. Rebeca entró en el lavabo, y al salir aun seguía la parejita en plena faena. Volvió a la salita y Àngel, el otro primo, le dijo:&lt;br /&gt;   --Rebeca, tía, ¿vienes luego a la discoteca? Unos amigos míos estarán allí. Tú y Jaume podeis venir.&lt;br /&gt;   --Ah, me parece muy bien --respondió ella--. Me cambiaré de ropa --comentó esto último mirando de reojo a su amigo.&lt;br /&gt;   --Bien, Rebeca, yo también me cambiaré de ropa, pero la tengo en el hotel. Iré allá, y cuando me la haya puesto, voy con todos vosotros.&lt;br /&gt;   --Me parece muy bien. Espera un momento, que se lo preguntamos a todos...&lt;br /&gt;   Ellos (Paula, Andreu, Àngel i Gaietana) aceptaron, y Jaume se fue hacía el hotel para cambiarse de ropa. Cási una hora después, él regresó a aquella casa, ya cambiado de ropa, con un look que impresionó a todos ellos: pantalones cortos, cási unas bermudas, y una camiseta azul marino con un enorme letrero, NBA, en letras amarillas. Jaume dijo:&lt;br /&gt;   --¿Qué pasa? ¿No os gusta?&lt;br /&gt;   --Sí, Jaume, estás muy bueno --le contestó Gaietana, que parecía que se le fuera a caer la baba, literalmente.&lt;br /&gt;   --No creo que sea Antonio Banderas, pero vale.&lt;br /&gt;   --Perdona, Jaume, pero soy bastante postmoderna --explicó Paula--, y veo que tienes los mismos gustos que yo. Aunque, claro, como eres disc-jockey, seguro que habrás conocido a muchas chicas como yo.&lt;br /&gt;   --Ah, gracias, tía, pero mira, tu prima Rebeca sí que va de postmoderna. ¿Qué se pondrá ésta noche?&lt;br /&gt;   --No sé, aun no ha acabado de vestirse. Seguro que está eligiendo entre trescientas cosas. Ah --miró hacía otro lado--, creo que ya está lista.&lt;br /&gt;   Y en aquel momento, salió Rebeca de una habitación en donde se había vestido. Dijo "hola" a todos. Iba vestida con un vestido de lentejuelas negro, muy ceñido, muy moderno, minifalda negra y medias negras. También eran negros los zapatos, sin tacón alto. Los pendientes que llevaba eran los mismos que vio Jaume que ella llevaba cuando se conocieron, redondos y grandes. Los que le encantaban a él. Además, ella no se los quita al gustarle mucho igualmente.&lt;br /&gt;   --¿De dónde sacaste esto tan guai? --preguntó Jaume, a punto de caérsele la baba.&lt;br /&gt;   --¿Te gusta, cariño?&lt;br /&gt;   --Sí, y estás buenísima con él. Y sin él también.&lt;br /&gt;   --Ah, muy bien. Si quieres me lo quito y voy en pelotas.&lt;br /&gt;   --No hace falta. Eso después.&lt;br /&gt;   Josep Ramon se fijó en la ropa de su sobrina y preguntó:&lt;br /&gt;   --¿No tienes frío con eso?&lt;br /&gt;   --No, tío. Con esto estoy más cómoda, y puedo mover mejor las piernas --para demostrarlo, quiso ponerse a bailar y alargar sus largas y hermosas piernas. Sin querer, cási le da una patada a su tío en los genitales. Estuvo a centímetros. &lt;br /&gt;   Los primos y sus parejas sonrieron. Salieron luego a la calle para ir a aquella discoteca del pueblo, llegando allá después de unos minutos. La discoteca ya estaba bastante llena, con chicos y chicas de todas las edades, destacando ellas, claro, algunas guapísimas. Jaume no podía evitar fijarse en algunas, pese a ir bien cogido de la mano de Rebeca y de sentir que estaba cada vez más enamorado de ella, igualmente que ella de él. &lt;br /&gt;   Como en cualquier discoteca, al bailar, unos lo hacían muy bien, otros simplemente bien, otros mal y otros muy, muy mal, pero como a esos sitios se va a divertirse y no a emular a Fred Astaire y Ginger Rogers, pues les daba lo mismo. &lt;br /&gt;   Al entrar, primero fueron al bar de la discoteca, a buscar asiento y tomar algo. &lt;br /&gt;   --Yo no quiero tomar mucho, que luego engordo --le dijo Paula a su novio Andreu.&lt;br /&gt;   --¿Seguro? --él no se lo creía--. Cariño, que comes como un elefante y luego no engordas nada. Jamás te he visto guardar ninguna dieta...&lt;br /&gt;   Cuando ya tenían las bebidas y algo para ir picando, mientras tomaban todo aquello, hablaron de sus cosas. Por ejemplo, Jaume, ya que se lo pidieron, habló de su trabajo en la discoteca:&lt;br /&gt;   --No, no es nada de particular –hablaba como si no fuera nada importante--. Pongo discos, y amigos y amigas me ayudan a elegir los que puedan molar más al personal. Ya sabeis, Madonna, Queen, Loquillo y Los Trogloditas... cantidad. Cada día hay nuevos cantantes ó grupos, así que no me puedo acordar de todos. Y hay muchos que se parecen en la forma de cantar ó de tocar. &lt;br /&gt;   --Muy bien, Jaume –dijo Àngel--. Eh, ¿has escuchado a Albert Pla?&lt;br /&gt;   --¿Albert Pla? –Jaume pareció no acordarse de quién era éste cantante, pero hizo memoria y en pocos segundos se acordó--. Ah, sí, no está mal, pero no es mi favorito. Es curioso que éste tío ha tenido bastante éxito en Madrid, que allá las cosas catalanas no interesan, salvo en la época franquista como arma contra Franco. ¿Sabeis que allá sólo nos conocen por tópicos como la Olimpiada, el Barça, Montserrat Caballé...? &lt;br /&gt;   --Ya lo sabía –dijo Gaietana--. Es lamentable, tú.&lt;br /&gt;   Al mismo tiempo que decía ella esto, miraba a un lado y a otro, tanto para acabar mosqueando a Rebeca y que ésta le preguntara:&lt;br /&gt;   --Nada, tía. Miraba por si veía al paio que se cargaron ayer, el Hèctor Queralbs, el de las drogas. Pero como ya la diñó, no sé por qué tengo miedo de que aparezca aquí. Si apareciera como un fantasma con sábana blanca y cadenas, entonces sí que me moriría del susto, je, je...&lt;br /&gt;   Jaume, con sólo sentir mentar el nombre de Queralbs, le entraba el miedo. Rebeca se dio cuenta de ello y trató de cambiar de tema, para que su amigo estuviera más tranquilo. &lt;br /&gt;   Salieron a la pista para bailar. Estuvieron mucho rato, bailando de todo. Cuando tocaba algo de baile agarrado, bailaban así, agarrados. Rebeca y Jaume se juntaban bien en éste caso. Pero Paula y Andreu eran los más “juntos” en éste caso, llegando a morrearse mientras bailaban. Jaume, siempre observando a las demás parejas, una costumbre suya desde tiempo inmemorial, pensó en hacer lo mismo mientras bailaba con su amiga. Y ella, encantada. Se morreraron suavemente, con esa pasión que tienen las parejas recién enamoradas. &lt;br /&gt;   Cuando decidieron descansar un rato de bailar, Jaume y Rebeca se separaron del resto del grupo, que seguía bailando, para irse a un rincón apartado. Estuvieron largo rato morreándose, con la chica sentada en las rodillas de su chico, igual que la nieta que, sentada sobre las rodillas de su abuelo, va a escucharle a éste contar un cuento (ó una de sus batallitas, como si fuera el abuelo Cebolleta). &lt;br /&gt;   Más tarde, decidieron los demás dejar, por ahora, de bailar y juntarse de nuevo. Ahora se pusieron a charlar largamente, en la más pura tradición catalana de dialogar y dialogar, ésta vez sobre música, sobre los cantantes favoritos de cada uno/a. Tocaba a Jaume hablar de sus favoritos:&lt;br /&gt;   --Me gustan Police, Bruce Springsteen, Luz Casal, Dire Straits, Mecano, Gabinete Caligari, Loquillo y Los Trogloditas, Miguel Ríos, Joan Manuel Serrat... además de la chanson francesa, con Georges Brassens, Jacques Brel, Françoise Hardy, Sylvie Vartan... no me acuerdo de todos. Y también la música italiana. También me gusta el rock’n’roll, pero no me gusta nada el heavy metal. Me parece ruido, nada más que ruido, no música. Lo curioso es que esos tíos del heavy les mola la música clásica. ¿Sabeis que el tío de los Whitesnake le gusta oír a Wagner? ¡Wagner en plan heavy! ¿Os imagináis eso? Yo no; no me cuadra para nada.&lt;br /&gt;   --¿Y Madonna? –preguntó ahora Rebeca--. ¿Te mola esa tía, nano? &lt;br /&gt;   --Sí, Rebeca –contestó él--. Mira por donde, tú llevas el mismo peinado que ella llevaba en esa peli de Buscando a Susan desesperadamente.&lt;br /&gt;   --Ah, gracias, cariño –sonrió ella, contentísima del piropo. Acto seguido, se besaron en la boca.&lt;br /&gt;   Continuaron largo rato con esto y otros temas, para luego volver a bailar. Sobre las tres de la madrugada ya se fueron a la calle. Cada pareja se fue por su lado. Rebeca, con la complicidad de Jaume, les dijo que se irían a ver a unos amigos de Tremp. Falso, claro, ya que en realidad se irían los dos al hotel de él.&lt;br /&gt;   Al llegar allí, después de cerrar la puerta de la habitación con llave, empezaron los jueguecitos de pareja. Primero abrazarse tiernamente, besarse, apoyarse para esto en la pared... pero fueron andando, sin soltarse los labios, y dejarse caer en la cama de bruces. Poco a poco se fueron quitando la ropa. Parecía ella tener más prisa que él para esto, la verdad.&lt;br /&gt;   Después de quedarse completamente desnudos, ella se situó encima de él para moverse suavemente. Movimientos cadenciosos, con la sola intención de excitar a su pareja. Él fue sintiendo eso al poco, que era lo que ella pretendía.&lt;br /&gt;   Empezaron a hacer el amor. Largo rato.&lt;br /&gt;   Cuando pararon, Rebeca suspiró de alivio. Miró fíjamente a su chico, eso sí, con una caída de ojos que a él lo derretía y le hacía sentir aun más que la amaba apasionadamente. Menos mal que Jaume es algo inglés en su manera de ser y sabe guardar una cierta calma e impasibilidad. &lt;br /&gt;   --Rebeca, yo... --quiso él decir, cási balbuceando.&lt;br /&gt;   --No me digas más, Jaume, que ya sé que me quieres --le interrumpió ella.&lt;br /&gt;   --Ya; tienes razón. Dejémonos de chorradas. Las chorradas, para las novelas de amor.&lt;br /&gt;   --Hombre, no tienes que exagerar...&lt;br /&gt;   --¿Exagero?&lt;br /&gt;   --A veces sí. Mira, cariño, está bien que digas lo que sientes, que los tíos sois muy tímidos para eso.&lt;br /&gt;   --Ya lo sé, tía. Mira, cuando estaba con Mireia, nunca me salía bien decirle lo que sentía. Y eso que lo intentaba. Pero no es fácil. A veces se me ocurría decirle las mayores chorradas que se me ocurrían. Y le habrían ofendido.&lt;br /&gt;   --¿Por qué? ¿Eran fantasías eróticas, de las más retorcidas?&lt;br /&gt;   --Sí.&lt;br /&gt;   --Parece interesante. &lt;br /&gt;   --Sí, claro, interesante. Pero no sé si a tí te gustarían...&lt;br /&gt;   --No sé... quizá si me los cuentas, a lo mejor me gustaban y todo.&lt;br /&gt;   Jaume se quedó sorprendido por la franqueza de Rebeca. &lt;br /&gt;   Entonces, ella le besó apasionadamente en los labios. Después de despegarlos, se quedaron mirándose el uno al otro, y volvieron a morrearse, ésta vez de manera más cadenciosa.&lt;br /&gt;   Ella decidió cambiar un poco de tema, y le preguntó:&lt;br /&gt;   --¿Tienes unas fotos dedicadas de famosos?&lt;br /&gt;   --Sí, de cantantes. Ahora te las enseño...&lt;br /&gt;   Él iba a levantarse de la cama, ir a donde estaba su bolsa y buscarlas. Pero Rebeca le paró agarrándole del brazo.&lt;br /&gt;   --Espera –dijo ella--. Ya las buscaré yo.&lt;br /&gt;   Jaume comprendió y se quedó quieto. Ella se levantó de la cama. Jaume la miró de reojo, y pudo apreciar, aunque ya lo había hecho más veces, la hermosura de su cuerpo, con el añadido de su sensualidad, que se apreciaba a través de su naturalidad al comportarse, sin ser nada amanerada. Volvió a ponerse rojo de vergüenza, pues se sentía un vulgar mirón ó voyeur. Rebeca encontró las fotos, las recogió, se sentó de nuevo en la cama al lado de su chico y entre los dos las miraron tranquilamente.&lt;br /&gt;   Sin quitar la vista de las fotos, que miraba una a una, Rebeca susurró:&lt;br /&gt;   --Jaume, te quiero.&lt;br /&gt;   --¿Otra vez?&lt;br /&gt;   --Sí, nano, todas las veces que haga falta te lo diré. Te-qui-e-ro –deletreó la frase, sílaba a sílaba.&lt;br /&gt;   --Gracias, Rebeca. Yo también te quiero.&lt;br /&gt;   Con toda ternura, él le cogió a ella de la mano izquierda. Se miraron fíjamente, sonriendo. Rebeca dejó las fotos en la mesita de noche con la mano que le quedaba libre, la derecha, y todo ello sin dejar de mirar a Jaume. Entonces, se abrazaron y se besaron. También se acariciaron. Ella empezó a besarle a él en el cuello. Luego él a ella. Fue el preludio de que nuevamente iban a hacer el amor. &lt;br /&gt;   Después de acabar, parecían estar agotados. Se quedaron cogidos de la mano, mirando fíjamente al techo. &lt;br /&gt;   --Vuelvo a decirte que te quiero --dijo ella.&lt;br /&gt;   --Yo también.&lt;br /&gt;   --Pareces un telegrama, cariño.&lt;br /&gt;   --Si quieres un discurso trascendente, mejor ves a ver una peli de Bergman.&lt;br /&gt;   --Sí, pero Bergman, cuando quiere, sabe ser sencillo. ¿Te gusta Bergman?&lt;br /&gt;   --En sus pelis trata cosas muy interesantes, pero lo hace de una manera muy aburrida. Una vez que tenía insomnio, se me curó viendo De la vida de las marionetas.&lt;br /&gt;   Rebeca rió.&lt;br /&gt;   --No quiero dejarte nunca, Jaume --le susurró.&lt;br /&gt;   --Yo tampoco --susurró él también.&lt;br /&gt;   --Que no pase nunca.&lt;br /&gt;   --Rebeca, no quiero ser pesimista, pero recuerda que acabamos de conocernos. Al principio, el enamoramiento es así, todo nos parece maravilloso, pero luego se jode todo y...&lt;br /&gt;   --Lo sé. Pero podemos intentarlo.&lt;br /&gt;   --Eso es. Si con el tiempo va esto bien de verdad hasta podríamos irnos a vivir juntos.&lt;br /&gt;   Rebeca, en un momento dado, dijo:&lt;br /&gt;   --Voy a darme una ducha.&lt;br /&gt;   --Muy bien.&lt;br /&gt;   --¿Por qué no vienes conmigo, y nos la damos juntos? &lt;br /&gt;   --Vale, me apunto.&lt;br /&gt;   Eso hicieron. Es obvio comentar qué hicieron...&lt;br /&gt;   Después decidieron dormir, pues entre tanto trote durante el día, ya estaban agotados.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-459421694809893760?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/459421694809893760/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=459421694809893760' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/459421694809893760'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/459421694809893760'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-capitol-vi.html' title='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO VI)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-2923851684942309499</id><published>2011-09-07T17:05:00.001-07:00</published><updated>2011-09-07T17:05:56.979-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL V)'/><title type='text'>CAP DE SETMANA (CAPÍTOL V)</title><content type='html'>CAPÍTOL V&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La carretera cap a Pont de Suert des de La Pobla de Segur, d’uns 40 quilòmetres, neix d’una cruïlla de tres carreteres, una que se’n va cap a Tremp, d’uns 15 quilòmetres al Sud de La Pobla, una altra que se’n va cap a Sort, 29 quilòmetres al Nord-Est, i la darrera cap a Pont de Suert. A una altra zona del poble hi surt una altra, d’uns 6 quilòmetres, que recorreix el riu Flamicell i s’uneix amb la darrera anomenada, que era la carretera antiga fins que es va constriur una altra, més moderna i més ampla. Després d’uns 10 quilòmetres, s’hi arriba cap a Senterada, i aquí es gira cap a la dreta per agafar una carretera una mica estreta que va cap a Cabdella, d’uns 20 quilòmetres. Després de passar el primer poble que hi ha en aquesta carretera, Pobleta de Bellveí, s’hi arriba cap a Sant Hipòlit de Flamicell, encara que n’hi ha que arribar per un camí curt, no gens be asfaltat, de 300 metres, per arribar cap allà, des de la carretera Senterada-Cabdella. N’és un poblet ben tranquil, amb pocs habitants. Els cotxes s’hi van aturar a la plaça central del poble, que no en té, el seu propi Ajuntament, ja que aquest hi és a Senterada. Quan van baixar-se dels cotxes per fer una passejada pels voltants, alguna de les parelles ja anaven jugant, potser, ficant-se la mà sense cap vergonya, davant de tothom. Aqueixa era la parella Paula-Andreu. Recordem que ella és una noia no gens alta, bruna i amb ulls marrons. L’Andreu també és similar, encara que té els ulls verds. Mentrestant, l’Àngel era també bru, encara que la Gaietana era una deliciosa rossa d’ulls verd-blauets, amb una veu ben agradable, que en la seva feina de doblatge la podria fer servir per, qui sap, doblar Sean Young o l’Andie McDowell.&lt;br /&gt;Ara bé, van començar a fer la passejada per allà, i tot estava ben tranquil. No li semblava així per en Jaume, tot i que tractava de disimular-ho, anant agafat de la mà de la Rebeca, que, ara per ara, no se n’adonava de res del que capficava el seu nou nòvio. En Jaume presentia que per allà podria ésser algun dels còmplices de la colla de l’Hèctor Queralbs, potser el que va barallar-se amb ell mateix. Molt sovint es deia:&lt;br /&gt;--Quina bestiesa, quin poca-solta que soc jo, dec tenir mania persecutòria. Això dels gàngsters empaitant-te sense parar només surten al cinema i en les novel.les policíaques. Pots gosar de fer una passejada i, a més, fer-ho amb una noia tant preciosa com la Rebeca Junquera, com fas ara, nano.&lt;br /&gt;I van continuar amb la passejada. Hi anaven mirant totes les façanes de les cases del poble, moltes d’elles ja molt fetes malbé pel temps transcorregut, i que les calia una restauració urgent, amb el seu estil més aviat pirinenc, que encara no son igual que certes cases de les ciutats, que algunes semblen caricatures dels còmics.&lt;br /&gt;La Paula Lamadrid es va adonar que cadascuna de les parelles caminaven tant pels seu compte que pràcticament “passaven” de la resta. Així que ella va decidir que cadascuna recorregués el poble pel carrer que en vulgués, i que a una hora fixada se’n trobarien novament a la plaça del poble on hi sòn aparcats els cotxes. A més, així, ella podria tenir una mica més d’”intimitat” amb el seu estimat Andreu, que cada vegada estava més afectuòs, amb ella, tant que si tingueren un llit a la seva banda, allà mateix s’hi haurien despullat per fer l’amor. Ella volia aprofitar d’aqueix moment, que després, ell s’esdevé una mica avorrit.&lt;br /&gt;Així, aquests dos se’n van anar per la banda Nord del poble, mentre que l’Àngel i la Gaietana ho feien per la banda Sud, i la Rebeca i en Jaume, per la banda de l’Est. Anem-nos amb aquests darrers: ell hi anava comentant amb la seva noia com eren les cases, i ja estava més tranquil, més relaxat. Així calia, ja que, quan hi eren a un racó força solitari com aquell, al qual no s’hi veia ningú, ell va aprofitar per apropar els seus llavis als d’ella, i, tot seguit, abraçar-la tendrament, per continuar amb un petó més llarg si cal. Ella estava tota feliç. Feia temps que no se’n trobava tant bé als braços d’un noi.&lt;br /&gt;Quan hi passaven al costat d’una casa de tova pintada de blanc, una mica sense color, en Jaume tornà a sentir una suor estranya. Quina cosa era, aquest cop? Un altre cop notava que els còmplices d’en Queralbs hi eren a prop? No ho sabem gens, però... tornava a tenir això. Es va mirar la façana de la casa, i per allà hi passava un home, amb el mateix rostre i l’aspecte del que s’hi havia barallat amb ell un dia abans. La Rebeca es va adonar, d’allò.&lt;br /&gt;--Què passa, Jaume? Qui és aqueix paio? –va preguntar.&lt;br /&gt;--No ho sé gens bé, Rebeca –va respondre ell--, però deu ser un dels còmplices de l’Hèctor Queralbs, d’aqueix traficant que van trobar-s’hi mort ahir a un barranc... –va tremolar força.&lt;br /&gt;--Oh –ella també va començar a tremolar, tot i que no sabia gens bé de tot el que ell li parlava--. I... que l’havies vist, en algun indret?&lt;br /&gt;--Ehm... jo... em vaig barallar amb ell...&lt;br /&gt;--Què...? –la Rebeca no s’ho creia pas.&lt;br /&gt;--Veuras, Rebeca... jo... és que ahir m’hi vaig trobar per casualitat amb ell –s’ho digué a l’orella, en veu baixa, per que no le escoltaren els altres—i vam barallar-nos. Com va arribar un altre, ell i en Queralbs van començar a empaitar-me, em van agafar... i així, vam arribar cap a la vora d’un barranc, i... i... se’m va tirar per sobre, van forcejar i... ell es va caure pel barranc, i es va matar.&lt;br /&gt;La Rebeca, en sentir això, va fer expressió de sorpresa, i no va saber quina cosa respondre, a ell.&lt;br /&gt;--No... no t’ho vaig dir abans –va continuar dient en Jaume—perquè hi pensava que això ja era del passat, que mai els tornaria a veure, i que a tu no t’interessava, això... Ara, no sé com m’hi veuras, tu...&lt;br /&gt;--No t’amoïnis, Jaume –va contestar ella--. Sé que allò no ho vas fer a posta...&lt;br /&gt;S’ho va dir d’una forma força comprensiva. Ell va exclamar:&lt;br /&gt;--Així que em dius que “no m’amoïni”, igual que si hi hagués deixat el meu cotxe mal aparcat i em perdones la multa? Que no em vacil.les?&lt;br /&gt;--Sí, nano, no et vacil.lo, col.lega. Sé que tot allò no t’ho esperaves, i...&lt;br /&gt;--Espera! –la va interrompre en Jaume, diguent-li en veu baixa--: D’aqueix paio mira ara cap aquí, i si em reconeix...&lt;br /&gt;--Què fem, Jaume? –la noia, tractava de estar tota tranquila.&lt;br /&gt;--Ep... oh... ve cap aquí... mira, fem-ho igual que una parella d’aqueixes que se’n morregen tota l’estona, i li girem d’esquena fins que s’hi allunyi. Si vols, no ho fem així...&lt;br /&gt;--Jaume, tranquil, això m’agrada molt...&lt;br /&gt;L’agradava molt això, el morrejar-se apassionadament amb ell, ja que era ben enamorada de debò. Ell es va relaxar, i amb tota naturalitat, la va abraçar i se’n van fer un morreig amb tota tendresa. Es van prendre el seu temps.&lt;br /&gt;Mentrestant, el lleig va sortir de la casa cap al carrer, potser per fer una passejada per tot el poble. I quan ja anava a passar tot just al costat de la Rebeca i en Jaume, aquests, potser ja capficats en la seva “tasca”, ni tant sols s’adonaven de la seva existència. Ell, amb certa enveja, se’ls mirava de reüll, s’allunyava a passos ràpids, i comentava entre dents, per si mateix:&lt;br /&gt;--Aquests joves d’avui! Quan jo era jove, anava cap a l’Infern si feia això amb la meva núvia! A més a més, semblen un rellotge de sorra, amb les boques així d’enganxades...&lt;br /&gt;Després de la darrera frase, va amollar una rialleta de conillet ben ridícula, igual que si vulgués imitar la rialleta del personatge de l’Epi, un dels més populars de “Barrio Sésamo”. &lt;br /&gt;Aquests es van despegar, més que no pas per l’ansietat per veure si el lleig s’hi havia anat ben lluny, que per haver-se fatigat de fer-se petons amorosament. Van còrrer per juntar-se amb les altres parelles, que anaven pel seu compte i que feien meitat i meitat del que es suposava que haurien de fer quan van venir cap al poble. És a dir, visitar-ho. S’hi van trobar totes les parelles, i van decidir anar-se per visitar un altre poble, per finalment tornar-se cap a La Pobla de Segur. Quan ja eren dos quarts de set de la tarda ja hi havien arribat cap a La Pobla, però la Rebeca i en Jaume els van dir que volien fer una passejada més per la vora del poble amb el seu cotxe, aquesta vegada tots dos sols, i que més endavant tornarien a ca els oncles.&lt;br /&gt;Ja eren més tranquils després de l’ensurt que van tenir a Sant Hipòlit de Flamicell. Hi anaven parlant de les seves coses, com gairebé sempre, i ja eren les set de la tarda, encara que, en ésser l’estiu i el mes d’Agost, no s’hi havia fet encara de nit, i hi havia encara força llum. La Rebeca, que conduia el cotxe, es va sortir de la carretera cap a l’esquerra i es va aturar en un indret molt pla. Des d’allà, hi havia una bona vista panoràmica del pantano de Sant Antoni, ja gigantesc des d’allà fins les seves comportes, 15 quilòmetres més endavant, a Tremp, un dels pantans més grans del món quan va fer-se la seva inauguració, cap allà pel any 1915, amb un mur de contenció de més de 80 metres d’alçada. Allà, abans de arribar a l’aigua, el pantà, a l’estiu, està en un nivell més baix per les poques pluges, que fa que hi hagueren moltes zones de terra àrida i sorrenca enmig de l’aigua i la terra, en pendent descendent. Encara que molt abans n’hi ha una altra pendent cap avall i aqueix indret s’hi queda fora de la vista de la carretera. Allà s’hi van apropar tots dos.&lt;br /&gt;Es van quedar mirant-se l’aigua tranquila, sense cap ona.amb un temps igualment tranquil, sense bufar res de vent, ni tant sols una mica de brisa. A més, feia una mica de la calor estiuenca, que encara es notava en l’aire (aquella tarda hi havia estat xafogosa). La Rebeca, agafada de la mà d’en Jaume, se’n mirava tota tranquila l’aigua, el cel blau i sense núvols, i mirant-s’ho de reüll, li diguè:&lt;br /&gt;--Ep, Jaume, fa molt bon temps –ho va dir amb un to en la veu una mica insinuant, no sabem perquè.&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca, és veritat –va contestar ell--. Res de fred, i gairebé res de la calor.&lt;br /&gt;--Això és.&lt;br /&gt;--Això és.&lt;br /&gt;--Jaume... –va preguntar ella--: Que ens fem un bany?&lt;br /&gt;--Com dius...?&lt;br /&gt;--Que si vols que ens fem un bany, ara. L’aigua està perfecta, i fa tant de bon temps, que...&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca, però és que no ens hem portat, els banyadors.&lt;br /&gt;--I perquè els necessitem?&lt;br /&gt;--Què...?&lt;br /&gt;--Que perquè els necessitem.&lt;br /&gt;En Jaume comprengué el que volia, la Rebeca: que tots dos es banyaren tots nus, ara mateix. A ell l’agradava molt aqueixa idea, només que li feia una mica de vergonya fer-ho així per si hi havia d’algun tafaner, d’algun “voyeur”, o algun policia els podia detenir per escàndol públic. Però tot això el seduia tant, que el possible perill, tant se’l donava.&lt;br /&gt;--Doncs... –va contestar ell--. D’acord. M’agradaria molt.&lt;br /&gt;--Des d’aquí no s’hi veu res. Ni des de la carretera, ni tant sols des d’un altre indret. A més a més, des de l’altre costat del pantà, els caldria un telescopi.&lt;br /&gt;--El curiós d’això és que soc tímid, per aquestes coses, i si no l’hagueres proposada tu primera, jo, ni tant sols m’hi hauria atrevit.&lt;br /&gt;--Que mai no t’has banyat tot nu?&lt;br /&gt;--Sí, alguna vegada.&lt;br /&gt;--Aleshores, no et tallis, nano. Jo, sense el banyador, em sento lliure, relaxada. I no t’amoïnis. Si no te’n trobes bé –ella va abraçar-lo tendrament amb els braços a la vora del coll, mentre a poc a poc apropava la seva boca i els seus preciosos llavis cap els d’ell--, jo faré que sí estiguis bé.&lt;br /&gt;--Em sembla molt bé –va contestar ell. I es van morrejar.&lt;br /&gt;Tot seguit, es van agafar novament de la mà i s’hi van apropar cap a l’aigua. La Rebeca va començar amb treure’s la roba a poc a poc. En Jaume anava més despaci que no pas ella, però en veure el ritme que feia ella, va decidir anar més ràpid. Va començar ella per treure’s les sabates, després els pantalons, tot seguit la samarreta... Ja només amb la roba interior, primer de tot es va treure el sostenidor i finalment les calces. És clar que ella feia tot això amb gràcia i molt de sensualitat, mentrestant ell, igual que la majoria dels homes, era més maldestre, tot i que si ell tenia la suficient confiança, el sortiria tot allò molt millor.&lt;br /&gt;Quan la Rebeca ja era tota nua, es va fixar que en Jaume encara portava els calçotets, i va preguntar-li:&lt;br /&gt;--Vinga, nano, ¿en qual any hi acabaras?&lt;br /&gt;--Ja hi acabo, Rebeca, espera’t que em tregui d’aquesta merda.&lt;br /&gt;Però la Rebeca no va esperar, i va començar a còrrer cap a l’aigua, i deia:&lt;br /&gt;--“¡Mariquita el último!” –ho deia tararejant, en castellà, igual que una cançó.&lt;br /&gt;--Sí, tia, com jo soc un home, aleshores, el “mariquita” ho seré jo! Oi que sí?&lt;br /&gt;--És clar, nano, jo soc una “marimacho” –digué enmig de rialles la rossa, que es va tirar a l’aigua, igual que fan els nedadors en tirar-se des d’el trampolí, enfonsant-se completament perquè el cos s’acostumés a la temperatura de l’aigua. En Jaume, en veure-la, va decidir fer el mateix i també es va tirar a l’aigua de la mateixa manera. Però ell se’n va sortir cap a la superfície tot xisclant, perquè l’aigua era molt freda.&lt;br /&gt;--Aquesta aigua és molt freda! Aaaaag...!&lt;br /&gt;Ella, és clar, es moria de riure.&lt;br /&gt;En Jaume va preferir fer com si res, i concentrar-se en nedar al costat de la seva estimada.&lt;br /&gt;Van començar a nedar, paral.lelament l’un a l’altre, i ell li va preguntar a ella:&lt;br /&gt;--Rebeca, ¿què has estudiat Natació?&lt;br /&gt;--Sí, vaig prendre d’algunes classes fa anys. Em van donar un Excel.lent.&lt;br /&gt;--Nedas molt bé. Tens estil.&lt;br /&gt;--Tu també, nano.&lt;br /&gt;--Jo no vaig prendre classes, d’això. Tu t’ho fas millor.&lt;br /&gt;--Gràcies, Jaume. És l’amoret més original que m’han fet.&lt;br /&gt;--Tu també ets molt modesta.&lt;br /&gt;--No soc pas en Mark Spitz, que va guanyar una pila de medalles als Jocs Olímpics de Munic.&lt;br /&gt;--Ep, ¿que continuem nedant?&lt;br /&gt;--És clar. Perquè no?&lt;br /&gt;I van continuar nedant, allunyant-se una mica de la vora del pantà, cap al seu centre. De tant en tant miraven de no perdre’s, on hi era la vora i on hi era la seva roba, sobretot. Aleshores, la Rebeca va preguntar:&lt;br /&gt;--Ehm... escolta, nano, ¿que encara hi creus que soc una bona nedadora?&lt;br /&gt;--És clar que sí, Rebeca –responguè ell--. A més a més, ets molt àgil.&lt;br /&gt;--És clar... però, com que ara sòc tota nua, vaig més àgil que no pas amb el banyador. Quan em poso la roba de bany, em poso el biquini, que és millor que no pas el banyador sencer.&lt;br /&gt;--Ja, ¿però et sents més relaxada i tranquila?&lt;br /&gt;--Sí, i tant.&lt;br /&gt;S’hi van apropar l’un a l’altre, a poc a poc, es van abraçar i es van morrejar. Per no esfonsar-se en l’aigua, agitaven els peus igual que una hèlice. Uns segons més endavant, van continuar amb la natació, fent d’algun joc o d’alguna entremaliada, com tirar-se aigua a sobre. Aquí, la Rebeca xisclà:&lt;br /&gt;--Ep, Jaume, tingues compte, nano, que em pots mullar el vestit!&lt;br /&gt;--Quin vestit?&lt;br /&gt;Ell va agafar la broma tot seguit. Si ella anava tota nua, igual que ell, ¿quin tipus de vestit podia portar-ne? Com no fóra el vestit de l’Emperador, igual que al conte...&lt;br /&gt;--No sé, noi, un que em posarè el mes vinent.&lt;br /&gt;Van riure tots dos.&lt;br /&gt;--Doncs t’ho mullaré ara! –digué ell, i li va esquitxar.&lt;br /&gt;Després d’esquitxar-se, van decidir tornar cap a la vora. Van començar amb sortir de l’aigua. La Rebeca va ser la primera que ho va fer, a poc a poc, i amb la seva preciosa silueta, amb l’afegitò de que era nua, semblava la Venus sortint de les aigües. Això li va semblar a en Jaume, que es quedava tot fascinat, mirant-se-la. Ella va sentir una mica de fred, doncs amb el cos tot mullat d’amunt-avall, es sent més de fred, i més encara si ja començava a arribar la nit. Ella va tancar un moment els ulls, es va redreçar una mica el cabell amb les mans, totalment mullat, és clar, i va sospirar d’alleujament. La Rebeca hi havia dit que la relaxava banyar-se tota nua, i era veritat. Ara, també en Jaume se’n sortia de l’aigua, i sense la sensualitat de la seva amiga. També sentia fred, però no volia pas queixar-se, com abans. No sabia gens si quedar-se mirant-se-la o bé mirar cap a un altre costat. Però sentia una gran admiració per ella. Li semblava una dona meravellosa. ¿Estaria aleshores enamorat de debò? Potser sí...&lt;br /&gt;Ella va fer mitja volta, va veure Jaume sortint de l’aigua, també tot nu, i somrigué amb plaer. Li semblava que ell tenia un bon cos. No és gens fàcil trobar de nois amb bon cos, almenys abans no ho era. El trobava encisador.&lt;br /&gt;Ell li va somriure també. No es deien res, no els calia. Amb els ulls, senyal inequívoc d’estar ben enamorats l’un de l’altre, amb això es comprenia tot.&lt;br /&gt;Ella li va allargar la mà, ell va agafar-la, i amb dolçor es van apropar cap a la vora. Es va sentar ella a terra, i en Jaume a la seva esquerra.&lt;br /&gt;Amb una dolçor infinita, la Rebeca se’n mira fíxament als ulls del seu amic, i li diu:&lt;br /&gt;--T’estimo, Jaume.&lt;br /&gt;--Jo també –va contestar ell.&lt;br /&gt;Els dos es van passar les mans per sobre les espatlles de l’altre, i es van fer petons una llarga estona.&lt;br /&gt;Tot i que no deixar totalment de tenir units els seus respectius llavis, en Jaume se’n mirà la Rebeca i li va preguntar:&lt;br /&gt;--Què? Que et sents més relaxada, Rebeca?&lt;br /&gt;--Sí, Jaume. I tu?&lt;br /&gt;--Què és això, una enquesta? Sí, és clar. I tu?&lt;br /&gt;--Bé. En passar una estona, quan ens hi haurem vestit, podriem anar-nos cap a ca els meus oncles. No és el primer cop que vaig cap allà, amb els meus amics. ¿O prefereixes que ens vagim a sopar tots sols, igual que anit?&lt;br /&gt;--Ehm... no sé. Potser podriem, per variar, sopar a ca els teus oncles –va contestar en Jaume--, y doncs, igual que anit, anar-nos cap a algun indret per poder ser tots dos sols. Com vulguis...&lt;br /&gt;--No vull forçar-te, Jaume.&lt;br /&gt;--Ni jo tampoc a tu, Rebeca, amor meu.&lt;br /&gt;--¿”Amor meu”? Això és molt bonic. Semblava que no t’agradaven res, els compliments.&lt;br /&gt;--És clar, és que...&lt;br /&gt;--No, no, deixa’l estar –ella li va tallar--. Queda millor com estava. Mira, votem-ho: qui vulgui sopar amb els meus oncles, que aixequi la mà –digué ella, parlant igual que un polític--. A mà alçada.&lt;br /&gt;Van alçar les mans tots dos.&lt;br /&gt;--Dos vots a favor, cap vot en contra. Aprovat per unanimitat: soparem a casa els meus oncles –va sentenciar la Rebeca, de manera ben solemne.&lt;br /&gt;--Sembles una política.&lt;br /&gt;--Sí, sempre he tingut talent per això.&lt;br /&gt;--Rebeca, ¿que ets feliç?&lt;br /&gt;--Ui, sí, moltíssim. I tu?&lt;br /&gt;--També.&lt;br /&gt;--Jaume, ¿que saps que ets el noi més guapo que he conegut en tota la meva vida? I això no diu res, en favor teu –feu broma ella.&lt;br /&gt;--Gràcies. Com va dir en Groucho Marx: “Senyoreta, consultarè el meu advocat, i si accepta el cas, aleshores consultarè a un altre”. &lt;br /&gt;La Rebeca va riure, i va contestar amb una altra frase cinematogràfica, la del personatge de la Jessica Rabbit, la dona del conill protagonista de “Qui va enganyar Roger Rabbit?”:&lt;br /&gt;--“Jo no soc dolenta. És que m’han dibuixat així”.&lt;br /&gt;Allò va acabar en un esclat. De rialles, és clar, no perquè hi hagués cap bomba d’alguna colla de terroristes fent soroll per la zona. Van acabar fent-se un nou morreig, encara que van acabar fent alguna cosa més que no pas això. Van estar al caire de fer l’amor allà mateix, però van recordar que no en portaven cap preservatiu en les butxaques, a més que podria veure’ls algú, i fer l’amor es fa millor (com sona) en un altra zona més discreta i intima. &lt;br /&gt;Una mica més endavant, ja s’hi havien eixugat i vestit. En tornar al cotxe, es van pentinar mirant-se en el mirall retrovisor. Tot i que la Rebeca ja portava un petit mirall a la seva bossa de mà. &lt;br /&gt;Ella, aleshores, va fer una pregunta Jaume:&lt;br /&gt;--Estimat, ¿que m’estimes?&lt;br /&gt;--Doncs és clar que sí.&lt;br /&gt;--Només “és clar que sí”?&lt;br /&gt;--Ah, ¿que és que vols alguna cosa més? Dona, t’estimo, t’idolatreixo, no podria viure sense tu. Pren tòpic! Pren l’originalitat! Visca Mèxic!&lt;br /&gt;La Rebeca va tractar de riure de la manera més discreta possible d’aquella nova sortida humorística del seu amic, però riguent-se amb la boca tancada, fent, amb allò, un soroll estrany, igual que la rialla d’un conill.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-2923851684942309499?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/2923851684942309499/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=2923851684942309499' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2923851684942309499'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2923851684942309499'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-capitol-v.html' title='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL V)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7813419829234390515</id><published>2011-09-07T17:04:00.000-07:00</published><updated>2011-09-07T17:05:15.153-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO V)'/><title type='text'>FIN DE SEMANA (CAPÍTULO V)</title><content type='html'>CAPÍTULO V&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   La carretera hacía Pont de Suert desde La Pobla de Segur, de unos 40 kms., nace de un cruce de tres carreteras, una que se va hacía Tremp, unos 15 kms. al Sur de La Pobla, otra que va a Sort, 29 kms. al Nordeste, y por último la de Pont de Suert. En otra zona del pueblo sale una de unos 6 kms. que recorre el río Flamicell y se une con la primera, que era la antigua carretera, hasta que se construyó otra, más moderna y ancha. Después de unos 10 kms. se llega a Senterada, y aquí se tuerce a la derecha para coger una carretera algo estrecha que va hacía Cabdella, de unos 20 kms. Después de pasar el primer pueblo que hay en ésta carretera, Pobleta de Bellveí, se llega a Sant Hipólit de Flamicell, aunque hay que ir por un camino corto, no muy bien asfaltado, de unos 300 metros, para llegar allí, desde la carretera Senterada-Cabdella. Es un pueblecito tranquilo con pocos habitantes. Se pararon los coches en la plaza central del pueblo, que no tiene Ayuntamiento propio, ya que éste está en Senterada. Cuando bajaron de los coches para dar un paseo por los alrededores, alguna de las parejas iba en plan algo juguetón, metiéndose mano descaradamente delante de todos. Esa era la pareja Paula-Andreu. Recordemos que ella es una chica no muy alta, morena y ojos marrones. Andreu también es de las mismas características, aunque tiene los ojos verdes. Mientras, Ángel era moreno también, aunque Gaietana era una adorable rubia de ojos verdeazulados., con una voz muy agradable, que en su trabajo de doblaje le podría servir para, quién sabe, doblar a Sean Young ó a Andie McDowell.&lt;br /&gt;   Ahora bien, empezaron a pasearse por allí y todo estaba muy tranquilo. No le parecía así a Jaume, aunque trataba de disimularlo, yendo cogido de la mano de Rebeca, que por ahora no se daba cuenta de nada de lo que le preocupaba a su nuevo novio. Jaume presentía que por allí podría estar alguno de los cómplices de la banda de Héctor Queralbs, quizá el que peleó con él mismo. Más de una vez se decía:&lt;br /&gt;   --Qué chorrada, qué gilipollas soy, debo de tener manía persecutoria. Eso de los gángsters persiguiéndote sin desmayo sólo salen en las películas y en las novelas negras. Puedes gozar de pasear y además hacerlo con una chica tan encantadora como Rebeca Junquera, como haces ahora. &lt;br /&gt;   Y siguieron con el paseo. Iban mirando todas las fachadas de las casas del pueblo, muchas de ellas ya muy viejas por el tiempo y que necesitaban una urgente restauración, su estilo más bien pirenaico, que todavía no son como ciertas casas de las ciudades, que algunas parecen caricaturas de los cómics.&lt;br /&gt;   Paula Lamadrid se dio cuenta de que cada una de las parejas iban tan por su cuenta que prácticamente pasaban del resto. Así que ella decidió que cada una recorriera el pueblo por la calle que quisiera, y que a una hora determinada se encontraran de nuevo en la plaza del pueblo en donde están aparcados los coches. Además, así ella podría tener un poco más de intimidad con su amado Andreu, que cada vez estaba más cariñoso con ella, tanto que si tuvieran una cama al lado, allí mismo se hubieran desnudado para hacer el amor. Ella quería aprovechar ese momento, que luego, él se vuelve algo soso.&lt;br /&gt;   Así, éstos dos se fueron por la parte Norte del pueblo, mientras que Àngel y Gaietana lo hacían por la parte Sur, y Rebeca y Jaume por el Este. Vayamos con éstos últimos: él iba comentando con su chica cómo eran las casas, y ya estaba más tranquilo, más relejado. Así debía ser, ya que, cuando estaban en un rincón bastante solitario como aquel, en el que no se veía a nadie, él aprovechó para acercar sus labios a los de ella, y acto seguido, abrazarla tiernamente para continuar con un beso más largo si cabe. Ella estaba encantada. Hacía tiempo que no estaba tan bien en brazos de un chico.&lt;br /&gt;   Cuando pasaban al lado de una casa de adobe pintada de blanco, algo descolorida, Jaume volvió a sentir un sudor extraño. ¿Qué era ésta vez? ¿Otra vez presentía que los cómplices de Queralbs estaban cerca? No lo sabemos, pero... le volvía a pasar eso. Miró la fachada de la casa, y por allí pasaba un hombre, con la misma cara y aspecto del que se había peleado con él un día antes. Rebeca se dio cuenta de aquello.&lt;br /&gt;   --¿Qué pasa, Jaume? ¿Quién es ese tío? --preguntó.&lt;br /&gt;   --No lo sé muy bien, Rebeca -- contestó él--, pero debe de ser uno de los cómplices del Hèctor Queralbs, ese traficante que encontraron muerto en un barranco ayer... --temblaba bastante.&lt;br /&gt;   --Oh --ella también empezó a temblar, aunque no sabía muy bien de qué iba todo aquello que le contaba él--. ¿Y... le habías visto en algun sitio?&lt;br /&gt;   --Ehm... yo... me peleé con él...&lt;br /&gt;   --¿Qué...? --Rebeca no se lo creía.&lt;br /&gt;   --Verás, Rebeca... yo... es que ayer me encontré por casualidad con él --se lo contó a la oreja, en voz baja, para que no le oyeran los demás-- y peleamos. Como llegó otro, él y Queralbs se pusieron a perseguirme, me pillaron... y así, llegamos al borde de un barranco, y... y... se me tiró encima, forcejeamos y... él se cayó por el barranco y se mató.&lt;br /&gt;   Rebeca, al oír esto, puso cara de asombro y no supo qué contestarle a él.&lt;br /&gt;   --No... no te lo conté antes --siguió diciendo Jaume-- por que pensaba que esto ya era pasado, que nunca les volvería a ver, y que a tí no te interesaba esto... Ahora, no sé cómo me verás tú...&lt;br /&gt;   --No te preocupes, Jaume --contestó ella--. Sé que aquello no lo hiciste por que sí...&lt;br /&gt;   Se lo dijo de una forma bastante comprensiva. Él exclamó:&lt;br /&gt;   --¿Así me dices que no me preocupe, como si hubiese aparcado mal mi coche y me perdonas la multa? ¿No me vacilas?&lt;br /&gt;   --Sí, tío, no te vacilo, colega. Sé que aquello no te lo esperabas, y...&lt;br /&gt;   --¡Espera! --le interrumpió Jaume, diciéndole en voz baja--: Ese tío mira ahora hacía aquí, y si me reconoce...&lt;br /&gt;   --¿Qué hacemos, Jaume? --trataba la chica de estar tranquila.&lt;br /&gt;   --Eh... oh... viene hacía aquí... mira, hagamos como si fuéramos una pareja de esas que se morrean todo el rato, y le damos la espalda hasta que se aleje. Si quieres, no lo hacemos así...&lt;br /&gt;   --Jaume, tranquilo, eso me encanta...&lt;br /&gt;   Le encantaba eso, el de morrearse apasionadamente con él, ya que estaba enamorada de verdad. Él se relajó, y con toda naturalidad le abrazó y se dieron un morreo con toda ternura. Tomándose su tiempo.&lt;br /&gt;   Mientras, el feo salió de la casa hacía la calle, quizá para darse un paseo por el pueblo. Y cuando ya iba a pasar al lado de Rebeca y de Jaume, estos, quizá ya absortos en su tarea, ni se daban cuenta de su existencia. Él, con cierta envidia, les miraba de reojo, se alejaba a paso rápido y comentaba entre dientes, para sí mismo:&lt;br /&gt;   --¡Éstos jóvenes de hoy en día! ¡En mis tiempos, iba al Infierno si me montaba eso con mi novia! Además, parecen un reloj de arena, con las bocas así pegadas...&lt;br /&gt;   Después de la última frase, soltó una risita de conejo ridícula, como si quisiera imitar la risita del personaje de Epi, uno de los más populares de Barrio Sésamo (1). . &lt;br /&gt;   Éstos se despegaron, más por la ansiedad por ver si el feo se había ido bien lejos, que por haberse cansado de besarse amorosamente. Corrieron para juntarse con las otras parejas, que iban por su cuenta y que hacían mitad y mitad de lo que se supone que habían venido al pueblo. Es decir, visitarlo. Se encontraron allí todas las parejas y decidieron irse a visitar otro pueblo, para finalmente volver a La Pobla de Segur. Cuando ya eran las seis y media ya habían llegado a La Pobla, pero Rebeca y Jaume les dijeron a los demás que querían pasear un poco más por las afueras del pueblo con su coche, ésta vez los dos solos, y que más tarde volverían a la casa de los tíos.&lt;br /&gt;   Ya estaban más tranquilos después del sobresalto que tuvieron en Sant Hipòlit de Flamicell. Iban hablando de sus cosas, como cási siempre, y ya eran las siete de la tarde, aunque estando en verano y en el mes de Agosto, no se había hecho aun de noche y había aun bastante luz. Rebeca, que conducía el coche, se salió de la carretera hacía la izquierda y lo detuvo en un sitio muy llano. Desde allí había una buena vista panorámica del pantano de Sant Antoni, ya enorme desde allí hasta sus compuertas, 15 kms. más adelante, en Tremp, uno de los pantanos más grandes del mundo cuando su inauguración allá por el año 1915, con un muro de contención de más de 80 metros de altura. Allí, antes de llegar al agua, el pantano, en verano, está a un nivel más bajo por las escasas lluvias, lo que hace que quede mucha zona de tierra árida y arenosa entre el agua y la tierra propiamente dicha, en cuesta descendente. Aunque mucho antes hay otra cuesta abajo y éste sitio se queda fuera de la vista desde la carretera. Allí se acercaron los dos.&lt;br /&gt;   Se quedaron mirando el agua tranquila, sin ninguna ola, con un tiempo igualmente tranquilo, sin soplar nada de viento, ni siquiera algo de brisa. Además, hacía algo de calor veraniego, que aun se notaba en el ambiente (aquella tarde había sido calurosa). Rebeca, cogida de la mano de Jaume, miraba tranquilamente el agua, el cielo azul y sin nubes, y mirándole de reojo, le dijo:&lt;br /&gt;   --Eh, Jaume, hace muy buen tiempo --lo dijo con un tono de voz algo insinuante, no sabemos por qué.&lt;br /&gt;   --Sí, Rebeca, es verdad --contestó él--. Nada de frío, y cási nada de calor. &lt;br /&gt;   --Eso es.&lt;br /&gt;   --Eso es.&lt;br /&gt;   --Jaume... --preguntó ella-- ¿Nos damos un baño?&lt;br /&gt;   --¿Cómo dices...?&lt;br /&gt;   --Que si quieres que nos demos un baño, ahora. Está el agua perfecta, y hace tan buen tiempo, que...&lt;br /&gt;   (1): Programa de televisión para niños estadounidense, emitido en España como Barrio Sésamo, muy popular en su momento entre los niños españoles. Está considerado como uno de los mejores programas televisivos para niños pequeños de la historia.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;   --Sí, Rebeca, pero no nos hemos traído los bañadores.&lt;br /&gt;   --¿Y para qué los necesitamos?&lt;br /&gt;   --¿Qué...?&lt;br /&gt;   --Que para qué los necesitamos.&lt;br /&gt;   Jaume comprendió lo que quería Rebeca: que los dos se bañaran desnudos, ahora mismo. A él le encantaba esa idea, sólo que le daba algo de corte el hacerlo por si había algun mirón, ó algun policía les detenía por escándalo público. Pero todo eso le seducía tanto que el posible peligro le daba igual.&lt;br /&gt;   --Pues... –contestó él--. De acuerdo. Me encantaría.&lt;br /&gt;   --Desde aquí no se ve nada. Ni desde la carretera ni desde otro sitio. Además, desde el otro lado del pantano, necesitarían un telescopio.&lt;br /&gt;   --Lo curioso es que soy tímido para éstas cosas, y si no llegas a proponerlo tú primera, yo, ni me hubiera atrevido.&lt;br /&gt;   --¿Nunca te has bañado desnudo?&lt;br /&gt;   --Sí, alguna vez.&lt;br /&gt;   --Entonces, no te cortes, nano. Yo, sin el bañador, me siento libre, relajada. Y no te preocupes. Si no te sientes a gusto –ella le abrazó tiernamente con los brazos alrededor del cuello, mientras poco a poco acercaba su boca y sus preciosos labios a los de él--, yo haré que sí te sientas. &lt;br /&gt;   --Me parece muy bien –contestó él. Y se morrearon.&lt;br /&gt;   Seguidamente, se cogieron de nuevo de la mano y se acercaron al agua. Rebeca empezó a quitarse poco a poco la ropa. Jaume iba algo más lento que ella, pero al ver el ritmo que ella llevaba, decidió ir más rápido. Empezó ella por quitarse los zapatos, luego los pantalones, seguidamente la camiseta... Ya sólo en ropa interior, se quitó primero el sujetador y por último las bragas. Por supuesto, ella hacía eso con gracia y mucha sensualidad, mientras que él, como la mayoría de los hombres, solía ser más torpe, aunque si él cogía la suficiente confianza, le saldría mucho mejor.&lt;br /&gt;   Cuando Rebeca ya estaba desnuda, se fijó en que Jaume aun estaba con los calzoncillos puestos, y le preguntó:&lt;br /&gt;   --Vamos, nano, ¿en qué año acabarás?&lt;br /&gt;   --Ya acabo, Rebeca, espera que me quite ésta mierda.&lt;br /&gt;   Pero Rebeca no esperó, y empezó a correr en dirección al agua, diciendo:&lt;br /&gt;   --¡Mariquita el último! –lo decía tarareándolo, como una canción.&lt;br /&gt;   --¡Sí, tía, como yo soy hombre, entonces eso lo seré yo! ¿No?&lt;br /&gt;   --Claro, nano, yo soy una marimacho –dijo entre risitas la rubia, que se zambulló al agua, como hacen los nadadores al tirarse desde el trampolín, hundiéndose toda para que el cuerpo se acostumbrara a la temperatura del agua. Jaume, al verla, decidió hacer lo mismo y también se zambulló de la misma manera. Pero él salió a la superficie gritando, ya que el agua estaba muy fría.&lt;br /&gt;   --¡Éste agua está muy fría! ¡Aaaaaagh...!&lt;br /&gt;   Ella, claro, se partía de la risa.&lt;br /&gt;   Jaume prefirió no hacer caso y concentrarse en nadar al lado de su amada.&lt;br /&gt;   Empezaron a nadar, paralelamente el uno al otro, y él le preguntó a ella:&lt;br /&gt;   --Rebeca, ¿has estudiado natación?&lt;br /&gt;   --Sí, tomé algunas clases hace años. Me dieron sobresaliente.&lt;br /&gt;   --Nadas muy bien. Tienes estilo.&lt;br /&gt;   --Tú también, nano. &lt;br /&gt;   --Yo no tomé clases. Tú lo haces mejor.&lt;br /&gt;   --Gracias, Jaume. Es el piropo más original que me han hecho.&lt;br /&gt;   --Tú también eres muy modesta.&lt;br /&gt;   --No soy Mark Spitz, que ganó un montón de medallas en la Olimpiada de Munich.&lt;br /&gt;   --Eh, ¿seguimos nadando?&lt;br /&gt;   --Claro. ¿Por qué no?&lt;br /&gt;   Y siguieron nadando, alejándose un poco de la orilla del pantano, hacía el centro del mismo. De vez en cuando miraban de no perderse, dónde estaba la orilla y dónde estaba su ropa, sobre todo. Entonces, Rebeca preguntó:&lt;br /&gt;   --Ehm... oye, nano, ¿aun crees que soy una buena nadadora?&lt;br /&gt;   --Pues claro, Rebeca –contestó él--. Además, eres muy ágil.&lt;br /&gt;   Claro... pero como ahora estoy desnuda, voy más ágil que con el bañador. Cuando me pongo traje de baño, me pongo el biquini, que es mejor que el bañador entero. &lt;br /&gt;   --Ya, ¿pero te sientes más relajada y tranquila?&lt;br /&gt;   --Sí, y tanto.&lt;br /&gt;   Se acercaron poco a poco el uno al otro, se abrazaron y se morrearon. Para no hundirse en el agua, agitaban los pies a modo de hélice. Pasados unos segundos, continuaron con la natación, haciendo algun juego ó gamberrada, como tirarse agua. aquí, Rebeca gritó:&lt;br /&gt;   --¡Eh, Jaume, ten cuidado, nano, que me vas a mojar el vestido!&lt;br /&gt;   --¿Qué vestido?&lt;br /&gt;   Él pilló la broma al momento. Si ella iba completamente desnuda, como él, ¿qué vestido podía llevar puesto? Como no fuese el traje del Emperador, como en el cuento...&lt;br /&gt;   --No sé, chico, uno que me pondré el mes que viene.&lt;br /&gt;   Rieron los dos.&lt;br /&gt;   --¡Pues te lo mojaré ahora! –dijo él, y le salpicó.&lt;br /&gt;   Después de salpicarse, decidieron volver a la orilla. Empezaron a salirse del agua. Rebeca fue la primera que lo hizo, poco a poco, y con su espléndida silueta, añadiendo que estaba desnuda, parecía Venus saliendo de las aguas. Eso le pareció a Jaume, que se quedaba fascinado mirándola. Ella sintió algo de frío, pues con el cuerpo mojado de arriba abajo, se siente más el frío, y más si empezaba a ser de noche. Ella cerró un momento los ojos, se ordenó un poco el pelo con las manos, totalmente mojado, claro está, y resopló de alivio. Rebeca había dicho que le relajaba bañarse desnuda, y era cierto. Ahora, también Jaume se salía del agua, y sin la sensualidad de su amiga. Sentía frío también, pero no quería quejarse como antes. No sabía bien si quedarse mirándola ó mirar hacía otro lado. Pero sentía una gran admiración por ella. Le parecía una mujer maravillosa. ¿Estaría, entonces, enamorado de veras? Quizá sí...&lt;br /&gt;   Ella se dio media vuelta, vio a Jaume allí mismo saliendo del agua, también desnudo, y sonrió de placer. Le parecía que él tenía buen cuerpo. No es fácil encontrar chicos con buen cuerpo, al menos antes no lo era. Lo encontraba encantador. &lt;br /&gt;   Él le sonrió también. No se decían nada, no lo necesitaban. Con los ojos, señal inequívoca de estar muy enamorados el uno del otro, se entendía todo.&lt;br /&gt;   Ella le alargó la mano, él la cogió y con dulzura, se acercaron a la orilla. Se sentó Rebeca sobre la orilla, y Jaume a su izquierda. &lt;br /&gt;   Con una dulzura infinita, Rebeca mira fíjamente a los ojos de su amigo y le dice&lt;.&lt;br /&gt;   --Te quiero, Jaume.&lt;br /&gt;   --Yo también –le contestó él.&lt;br /&gt;   Los dos se pasaron las manos sobre los hombros del otro, y se besaron largo rato.  &lt;br /&gt;   Aun sin dejar del todo de tener unidos sus respectivos labios, Jaume miró a Rebeca y le preguntó:&lt;br /&gt;   --¿Qué? ¿Te sientes más relajada, Rebeca?&lt;br /&gt;   --Sí, Jaume. ¿Y tú?&lt;br /&gt;   --¿Qué es esto, una encuesta? Sí, claro. ¿Y tú?&lt;br /&gt;   --Bien. Dentro de un rato, cuando nos hayamos vestido, podríamos irnos a cenar a casa de mis tíos. No es la primera vez que voy allá con mis amigos. ¿Ó prefieres que nos vayamos a cenar solos, como anoche?&lt;br /&gt;   --Ehm... no sé. Quizá podríamos, para variar, cenar en casa de tus tíos –contestó Jaume--, y luego, como anoche, irnos a algun sitio para poder estar los dos solos. Como quieras...&lt;br /&gt;   --No quiero forzarte, Jaume.&lt;br /&gt;   --Ni yo tampoco a ti, Rebeca, mi amor.&lt;br /&gt;   --¿Mi amor? Eso es muy bonito. Parecía que no te gustaban nada los cumplidos.&lt;br /&gt;   --Claro, es que...&lt;br /&gt;   --No, no, déjalo –ella le cortó--. Queda mejor como estaba. Mira, votémoslo: quien quiera cenar con mis tíos, que levante la mano –dijo ella, hablando como un político--. A mano alzada.&lt;br /&gt;   Levantaron las manos los dos.&lt;br /&gt;   --Dos votos a favor, ninguno en contra. Aprobado por unanimidad: cenaremos en casa de mis tíos –sentenció Rebeca, &lt;br /&gt; de manera harto solemne.&lt;br /&gt;   --Pareces una política.&lt;br /&gt;   --Sí, siempre he tenido madera de ello.&lt;br /&gt;   --Rebeca, ¿eres felíz?&lt;br /&gt;   --Huy, sí, muchísimo. ¿Y tú?&lt;br /&gt;   --También.&lt;br /&gt;   --Jaume, ¿sabes que eres el chico más guapo que he conocido en mi vida? Y eso no dice nada en tu favor –bromeó ella.&lt;br /&gt;   --Gracias. Como dijo Groucho Marx: “Señorita, consultaré a mi abogado, y si acepta el caso, contrataré a otro”. &lt;br /&gt;   Rebeca rió, y contestó con otra frase cinematográfica, la del personaje de Jessica Rabbit, la esposa del conejo protagonista de "¿Quién engañó a Roger Rabbit?": &lt;br /&gt;   --"Yo no soy mala. Es que me han dibujado así". &lt;br /&gt;   Aquello acabó en un estallido. De risas, claro, no por que hubiera ninguna bomba de algun grupo terrorista haciendo ruido por la zona. Acabaron dándose un nuevo morreo, aunque acabaron haciendo algo más que eso. Estuvieron a punto de hacer el amor allí mismo, pero recordaron que no llevaban preservativos encima, además de que podría verles alguien, y hacer el amor se hace mejor (valga la redundancia) en otra zona más discreta e íntima. &lt;br /&gt;   Un rato más tarde ya se habían secado y vestido. Al volver al coche, se peinaron mirándose en el espejo retrovisor. Aunque Rebeca ya llevaba un espejito en su bolso.&lt;br /&gt;   Ella, entonces, preguntó a Jaume:&lt;br /&gt;   --Cariño, ¿me quieres?&lt;br /&gt;   --Pues claro.&lt;br /&gt;   --¿Sólo "pues claro"?&lt;br /&gt;   --Ah, ¿es que quieres algo más? Mujer, te quiero, te adoro, no podría vivir sin tí. ¡Toma tópico! ¡Toma originalidad! ¡Viva México!&lt;br /&gt;   Rebeca trató de reír de la manera más discreta posible aquella nueva salida humorística de su amigo, pero riéndose con la boca cerrada, haciendo, con ello, un ruido extraño, como de risa de conejo.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7813419829234390515?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7813419829234390515/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7813419829234390515' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7813419829234390515'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7813419829234390515'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/fin-de-semana-capitulo-v.html' title='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO V)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7475153945769232674</id><published>2011-09-07T17:03:00.000-07:00</published><updated>2011-09-07T17:04:20.706-07:00</updated><title type='text'>CAP DE SETMANA (CAPÍTOL IV)</title><content type='html'>CAPÍTOL IV&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Ha passat gairebé una hora. Ara, tots dos hi sòn al llit, després d’haver-se despullat i tot això que ve després, massa obvi per dir-ho tot aquí. Ella hi era a sobre d’ell, amb l’esguard fix a la finestra de l’habitació, amb un lleu somriure als seus preciosos llavis. Dessota de la Rebeca, en Jaume hi feia el mateix, és a dir, mirar-se la finestra i fer un somriure.&lt;br /&gt;Ell li va fer a ella de carícies suaus amb la mà, recorrent amb ella el nas, el front, la part alta del cap i sobre tot el clatell, una cosa que a ell l’agrada molt fer a totes les dones amb les quals s’hagi fet de petons o fet l’amor. La Rebeca va agafar tot seguit la seva mà amb la seva dreta, la va estrènyer ben suaument tot unint els dits d’ell amb els seus, a l’estil típic de com s’agafen la mà els enamorats. Tornà a fer-li un somriure. Ella semblava ésser en un estat de felicitat molt alta, i enamorada igual que una noieta de l’institut. Per no perdre el costum, amb la suavitat acostumada, van tornar a morrejar-se, aquesta vegada amb les llengües de tots dos en visió molt més clara. Un minut després, en acabar, la Rebeca digué, tot sospirant:&lt;br /&gt;--Uf! Feia temps que no me’n trobava tant de bé!&lt;br /&gt;--Vaja, ara resulta que l’he alegrat el dia a una noia! –va comentar ell, amb molt de sarcasme--. M’agrada molt haver fet la meva bona acció del dia, com en van ensenyar-m’hi, al col.legi! Ara em pertocarà ajudar una velleta a passar a l’altra banda del carrer.&lt;br /&gt;--Ha, ha, ha...! –ella es partia en dos, en riure, posant-se a la banda dreta del llit--. Que no deixes de dir bestieses ni tant sols quan folles, nano?&lt;br /&gt;--No, és que si no dic de bestieses, m’avorreixo.&lt;br /&gt;--Ha, ha, ha...! –i ara es van riure tots dos alhora.&lt;br /&gt;--Escolta –pregunta ara la Rebeca--, ¿a la Mireia la vas conèixer de la mateixa manera que m’has conegut?&lt;br /&gt;--No, Rebeca. La vaig conèixer quan jo hi estudiava, al col.legi, poc de temps desprès de tallar amb la Violeta. N’hem passat uns anys força bé, amb moment bons i dolents, igual que en totes les parelles, fins que un dia ho vam deixar... La nostra relació va ser com la bestiesa aqueixa del pèndul, que va a una banda i a l’altra. Doncs, que un dia tot bé i un altre malament. Precisament un d’aqueixos moments dolents va ser quan jo vaig tenir que anar-m’hi cap a La Corunya per fer la “mili”, vam discutir perquè serien molts dies sense poder veure’ns, que Barcelona i La Corunya sòn ben lluny, 1.200 quilòmetres, per veure’ns tant com abans. Quan jo hi era allà, ella m’hi trucava gairebé tots els dies, i em demanà perdó per haver-se emprenyat amb mi. Quan finalment va acabar-se d’aquest rotllo, en veure’ns altre vegada a Barcelona, ens vam fer un dels millors morrejos que me’n recordo, dels més romàntics, a casa meva. Desprès, ho vam fer. Tota la nit. És clar que a poc a poc, que això de les pel.lis porno que mai no acaben de follar, això mai no m’ho he empassat, tia. És curiòs que, sempre que ens passava una cosa així, una discussió llarga, ¡apa!, acabava bé així.&lt;br /&gt;--Oh, vau ser uns nanos ben rars –va comentar la Rebeca.&lt;br /&gt;--Rars, no sé, Rebeca, però n’hi ha molta gent que així se’n desfoga. No només se’n desfoga un veient pel.lis o què sé jo quines coses...&lt;br /&gt;--Sí, deu ser això, nano...&lt;br /&gt;Van tornar a morrejar-se, aquesta vegada fent el mateix moviment tots dos alhora, rebolcant-se pel llit, fent girs suaument, abraçats firmement, amb cura de no caure’s per terra.&lt;br /&gt;Ha passat la nit. Ja s’ha fet de dia. Son dos quarts de nou del matí. En Jaume va obrir els ulls i va veure que per la finestra hi entrava el llum. Ja feia una bona estona que hi havia sortit, el Sol. La Rebeca hi dormia plàcidament a la seva banda dreta, ben tranquil.la, i semblava somriure. Aquest li va fer petits cops al front d’ella, ben suaus, per despertar-la. Van tenir d’èxit, i ella se’n va despertar.&lt;br /&gt;--Què passa? –va preguntar ella.&lt;br /&gt;--Que ja s’ha fet de dia, estimada –va contestar ell.&lt;br /&gt;--Ah, ja, és clar... –va badallar la Rebeca--. Bon dia, Jaume. Jo, he dormit ben bé. Ja sé que això no és gens d’original, però...&lt;br /&gt;--Ja, tranquila –li va fer un petó suau d’un segon de durada als llavis. Ella li féu un somriure.&lt;br /&gt;La Rebeca es va aixecar, i tornà a badallar, ara tot tapant-se la boca amb la mà. Va preguntar:&lt;br /&gt;--Quina hora és?&lt;br /&gt;--Doncs... –en Jaume va cercar el rellotge de braçalet, que se l’havia deixada damunt la tauleta de nit, gairebé a cegues, igualment que si fóra cec. Ho va mirar--. Dos quarts de nou.&lt;br /&gt;--Ep, Jaume, ¿què farem?&lt;br /&gt;--Ep...?&lt;br /&gt;--Dic que què farem. Avui. Aquest matí, per començar.&lt;br /&gt;--Ah, no sé... Pensava preguntar-t’ho ara, quan t’hi hagis llevat.&lt;br /&gt;--És que... podriem anar-nos-en, primer de tot, per visitar els meus oncles una estona, i desprès fer-nos una volta per la comarca amb el meu cotxe. Que et mola?&lt;br /&gt;En Jaume somrigué.&lt;br /&gt;--Ah, sí –va contestar--, em sembla bé, estimada. Apa, som-hi, a vestir-nos, baixem per desdejunar, i doncs anem-nos cap a casa els teus oncles.&lt;br /&gt;--Molt bé, estimat. Ara em vesteixo –respongué ella. Es van sortir del llit, tots nus, és clar. Després d’endegar-se i fer-se una dutxa (aquesta vegada separats, no pas plegats), van baixar per desdejunar. Van prendre un cafè amb llet i madalenes.&lt;br /&gt;Després, en arribar a casa els oncles de la Rebeca, que resideixen a una casa de veïns de tres pisos, la típica casa de veïns de qualsevol poble, ells van obrir la porta, i van saludar Jaume després d’ella.&lt;br /&gt;--Ah, hola... –digué la tia Valentina--. Que és amic teu, Rebeca?&lt;br /&gt;--Sí, i es diu Jaume –va contestar ella. En veure que ella i ell anaven agafats de la mà, l’oncle Josep Ramon va preguntar:&lt;br /&gt;--Que és el teu nòvio?&lt;br /&gt;--Cony, quines coses digues, oncle! Quin carrincló qui arribes a ser! –va respondre ella, amb la seva habitual sinceritat ben a prop de la grolleria, almenys per la mentalitat dels oncles, més aviat provinciana--. És un amic meu, que ho vaig conèixer fa poc de temps. Volia presentar-vos-ho.&lt;br /&gt;--Me n’alegro, Rebeca –va contestar la tia Valentina--. Sembla simpàtic. ¡Quina llàstima que en Pep no sigui com ell!&lt;br /&gt;--Com...? Què has dit? –en Josep Ramon es va picar, com mai no ho havia fet.&lt;br /&gt;--Res, estimat, res –li va tranquil.litzar la seva dona, amollant-li una mentida piadosa, és clar. Somrigué tot seguit d’una manera maliciosa. Ara va començar ella a parlar Jaume--: Jaume, no s’ho prenguis seriosament. Mon marit és un d’aqueixos carrinclons que no saben pas de què va, el rotllo. Rai que ja sòn en perill d’extinció.&lt;br /&gt;--Sí, ja me n’havia adonat –li digué en Jaume a la Valentina a l’orella, de manera gairebé confidencial, en veu molt baixa. Al fons, l’oncle era tot picat, francament.&lt;br /&gt;Es van anar tots cap a la sala, i allà, la Rebeca i en Jaume es van asseure plegats, ella a la banda esquerra d’ell, pegant gairebé literalment les cadires una a la banda de l’altra, per així sentir-se més junts. En Josep Ramon Lamadrid tornà a parlar el jove:&lt;br /&gt;--Ep, senyor... ai, no... Jaume, oi que sí?&lt;br /&gt;--Jaume, sí, senyor –va respondre aquest, amb tranquil.litat.&lt;br /&gt;--Ah, sí, gràcies. Ep... Que ets de Barcelona?&lt;br /&gt;--Sí, senyor. Que se’m nota, l’accent? És que els barcelonins tenim un accent, que... –es referia a la seva manera de parlar el català, encara que no fos el típic català barceloní, ans un català una mica més acord amb el que s’hi parla a Televisió de Catalunya, que té més cura amb la pronunciació de la llengua.&lt;br /&gt;--Ep, sí... Ep... On us vau conèixer, tu i la meva neboda?&lt;br /&gt;--Nosaltres?&lt;br /&gt;--Sí, vosaltres. Sabras que la meva neboda Rebeca...&lt;br /&gt;Ella li va interrompre, pensant que anava a dir d’alguna cosa indiscreta.&lt;br /&gt;--Oncle, que això ja ho sap. A més a més, ja em coneixes, no tinc de prejudicis ni res a amagar. Si vols dir bestieses sobre mi, no ho facis aquí, millor ves-te’n a la tele...&lt;br /&gt;--Ha, ha, ha –rigué sarcàsticament en Josep Ramon les “gràcies” de la seva neboda--. Rebeca, tu, deixa’m que pali amb el teu nòvio... “d’home a home”.&lt;br /&gt;--Ja ha sortit el masclista, ha, ha! –la Rebeca es va picar, o semblava que es picava, tot i que contestava amb la seva ironia habitual.&lt;br /&gt;--Brrrr! Amb aquesta noia no es pot parlar de coses serioses! –rondinà en Josep Ramon, tot mirant-se fixament el jove i fregant-se el mentó.&lt;br /&gt;Va haver una petita pausa, abans de que l’oncle tornés a l’atac:&lt;br /&gt;--Vejam, Jaume, ¿que t’agrada, la meva neboda? A que està bona?&lt;br /&gt;--Oncle! Deixa ja de dir bestieses! –va contestar la Rebeca, que semblava ben emprenyada, encara que de debò. Ho va dir tant de bruscament que l’oncle es va espantar, i semblava que li podia fer un infart.&lt;br /&gt;--Què...? –va exclamar en Josep Ramon.&lt;br /&gt;Ell es va tranquil.litzar una mica, abans de tornar a l’atac:&lt;br /&gt;--Rebeca, si et plau, no tornis... eeeep... Rebeca, que no tinc cinc anys, nena. Sé el que tinc que dir. No soc pas tant de “carrossa” com tu hi creus. “Vale, tia?” &lt;br /&gt;--“Vale, tío. Qué mal te enrollas, qué mal se enrolla vuesa merced”. &lt;br /&gt;Després d’amollar-li un esguard de reüll ben inquietant, en Josep Ramon tornà a preguntar-li en Jaume:&lt;br /&gt;--Ep... Jaume, ¿de quina cosa en parlàvem?&lt;br /&gt;--Oncleeeeee... –va insistir la Rebeca. L’oncle ja era al caire d’esclatar.&lt;br /&gt;--Rebeca, ets més pesada que una dona grassa als braços...&lt;br /&gt;--No, oncle, és que d’aqueixes preguntes poca-soltes son dolentes per fer-se-les. Que en Jaume és un bon jan, no pas un nen de tres anyets. Sí que li agrado, i ell m’agrada. Però tot això son només coses privades, oncle. Que jo no fico el nas en les teves coses amb la teva dona. Ell s’ha portat bé amb mi, i jo amb ell...&lt;br /&gt;--I ara! Segur que heu fet...!&lt;br /&gt;--Oncle, no et permeteixo que...!&lt;br /&gt;En aqueix moment, va arribar-hi la tia Valentina.&lt;br /&gt;--Què us passa? –va preguntar.&lt;br /&gt;--Res, Valentina –va contestar el seu marit--. Hi parlava amb la teva neboda i el seu amic. Crec que ells fo... sí, que fan això...&lt;br /&gt;--Ja. I què...?&lt;br /&gt;--Com que “i què”?&lt;br /&gt;--Sí, això dic, “i què”. Ells tenen dret a fer el que vulguin. La teva neboda s’hi haura follat a molts nois, però mai no s’ha drogat. I suposo que tu, Rebeca, hi hauraas follat amb nois d’un en un, oi que sí?&lt;br /&gt;--Sí, és clar que sí, tia –va contestar la noia--. Només d’un en un. Pero, perquè no en parlem d’altres coses? Que aquest tema ja m’avorreix.&lt;br /&gt;--Tens raó, Rebeca. I tu, Josep, calla’t –li va demanar al seu marit, encara que amb un to a la veu que semblava el d’un sergent cridaner—, que no ets d’ara mateix. Ets de l’Edat de Pedra. Sort que sou en perill d’extinció.&lt;br /&gt;Es van riure d’amagatotis en Jaume i la Rebeca en sentir el que deia la Valentina, tot tapant-se la boca. Però en Josep Ramon no era ximple, i se n’adonava. Enrabiat i resignat alhora, va decidir aleshores canviar el tema de la conversa.&lt;br /&gt;--Ep, Jaume, ¿què hi fas aquí, a La Pobla de Segur? De vacances?&lt;br /&gt;--Em... sí.&lt;br /&gt;--Molt bé, molt bé. Que t’agrada, el poble?&lt;br /&gt;--Sí.&lt;br /&gt;--I la Rebeca també?&lt;br /&gt;En Jaume va mirar-se de reüll Rebeca un moment, per fer-li una pregunta amb l’esguard sobre quina cosa devia ell de respondre. Com ella semblava dir-li que tranquil, que respongués el que vulgués, aleshores va contestar:&lt;br /&gt;--Sí.&lt;br /&gt;--I la meva neb... ep, i aquesta comarca?&lt;br /&gt;--També.&lt;br /&gt;--Que l’agradaria viure aquí?&lt;br /&gt;--Oncle! –va exclamar la Rebeca--. Que sembles del Centre d’Iniciatives Turístiques!&lt;br /&gt;--Neboda... –en Josep Ramon ja estava tip.&lt;br /&gt;--És que fas unes preguntes ben estranyes, oncle –digué la Rebeca--. En Jaume no és pas cap poca-vergonya.&lt;br /&gt;--Ha, ha! Això s’ho diras a tothom!&lt;br /&gt;--Pep, canvia de tema! –rondinà la Valentina.&lt;br /&gt;Igual que si fóra un nen, els pares del qual el renyeixen, en Josep Ramon féu un esguard a la seva muller igual que si demanés (o supliqués) perdó. Aleshores, la Rebeca va preguntar:&lt;br /&gt;--I els cosins, on hi son, ara?&lt;br /&gt;--N’hi ha sortit, per passejar-hi, al poble. Com hi ha vingut amb les seves parelles, ells han aprofitat que fa bon de temps. Estaran a prop d’aquí –va contestar la Valentina.&lt;br /&gt;--Només passejant? –va preguntar en Josep Ramon, fent un somriure irònic.&lt;br /&gt;--Peeeeep... –tornà a rondinar, la Valentina.&lt;br /&gt;En aquell moment, en Jaume va mirar cap a una altra banda, i va fixar-se en un exemplar d”El Periódic de Catalunya”, d’aquell mateix dia, que hi era damunt la taula, obert per les pàgines interiors dedicades a “Coses de la vida”, i allà hi venia d’aquesta notícia:&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;“ÉS TROBAT UN HOME MORT A UN BARRANC.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Josep Vilagrasa&lt;br /&gt;TREMP&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La Guàrdia Civil, amb l’ajut dels Mossos d’Esquadra, hi ha trobat un home mort al fons d’un barranc, ben a prop de la localitat de Talarn (Pallars Jussà). Ho havia trobada un home que hi passejava per casualitat. Com ell en portava la seva documentació, va poder ser identificat com l’Hèctor Queralbs, conegut traficant de drogues que hi operava al Port de Barcelona, que era buscat per la Policia des de feia temps. Les forces de l’ordre sospiten que va ser tirat al barranc per algun còmplice seu. El barranc té uns quinze metres d’alçada, amb parets molt dures i roques per totes bandes...”&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En Jaume va deixar de llegir allò i va deixar el diari al costat de la taula. Era tot alterat pel que hi havia llegit, i encara li tremolaven les cames en recordar-se’n de tot allò. Va tractar de conservar la calma. Va tornar cap al costat de la Rebeca.&lt;br /&gt;--Quina cosa llegeixes, estimat? –li va preguntar ella, amb una veueta una mica melosa.&lt;br /&gt;--Res, això del poca-solta de les drogues, que hi feia els seus afers al Port de Barcelona. L’hi ha trobada amb els ulls aclucats ben a prop d’aquí, a un barranc. A Rubí també hi feia alguna cosa...&lt;br /&gt;--Oh, vaja –va exclamar la noia. També hi havia sentit parlar d’ell.&lt;br /&gt;Va sonar el timbre de la porta. La Valentina s’aixecà de la seva cadira per anar-se’n a obrir.&lt;br /&gt;--Seran els teus cosins –li va dir a la Rebeca.&lt;br /&gt;--Ah, molt bé. Ara els coneixeras, Jaume. T’agradaran, son molt macos –li va dir la noia a ell.&lt;br /&gt;Ell va somriure.&lt;br /&gt;--D’acord, nena –va contestar. Des de que va llegir d’aqueixa notícia, es sentia trist per dins. I no sabia perquè, però es sentia culpable. Ja sabia que aquell home era un indesitjable, però no l’agradava res saber que hi havia matat algú. Ell no és cap assassí.&lt;br /&gt;Però es va apropar a conèixer els cosins de la Rebeca i les seves parelles. Van entrar ben junts, igual que aqueixes parelles d’enamorats de les pel.lícules, en actitud força desimbolta en aquest sentit.&lt;br /&gt;--Hola, cosina –li va saludar la Paula--. No t’hi vam veure anit per enlloc...&lt;br /&gt;--És que vaig estar amb uns amics –va contestar la Rebeca, fent una excusa--. Ah, vull presentar-vos un amic, en Jaume...&lt;br /&gt;--En Jaume?&lt;br /&gt;--Ara el coneixeras. Jaume, aquesta és la Paula.&lt;br /&gt;--Molt de gust, Paula –i es van saludar amb dos petons, un en cada galta.&lt;br /&gt;Doncs, van acabar de presentar-se els uns als altres. Després, es van posar a parlar-ne de les seves coses.&lt;br /&gt;Passava el temps, i l’Andreu, el nòvio de la Paula, va mirar el rellotge de braçalet i va proposar a la Rebeca i en Jaume:&lt;br /&gt;--Ep, ¿que podrieu venir amb nosaltres a veure un poblet ben maco, que està a uns 20 quilòmetres d’aquí?&lt;br /&gt;--Quin poblet és? –va preguntar en Jaume, interessat.&lt;br /&gt;--Es diu... eeeep... Sant Hipòlit de Flamicell. Hi és a la vora del riu Flamicell, que aboca al riu Noguera Pallaressa. Neix a l’Estany Gento, crec. N’és un indret ben “guai”. I si a tu t’interessen els indrets de muntanya, crec que aquest et “molarà” –li va contar l’Andreu, barrejant d’expressions col.loquials adaptades a la nostra llengua. L’agraden molt recòrrer d’aquells indrets.&lt;br /&gt;Quan hi menjaven, l’Andreu digué que si podrien fer d’aquella excursió, encara que més que no pas tot això, només seria una petita passejada per aquells indrets, amb els vehicles de cadascú. I així va ser. Deu minuts desprès d’haver-se empassat els postres, van sortir de La Pobla de Segur els cotxes (eren tres, cadascú amb la seva parella endins, diguem-ne). En un hi anaven la Paula i l’Andreu, al segon la Gaietana i l’Àngel, i al darrer la Rebeca i en Jaume.&lt;br /&gt;Hi anaven per la carretera també en aquest ordre.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7475153945769232674?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7475153945769232674/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7475153945769232674' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7475153945769232674'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7475153945769232674'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-capitol-iv.html' title='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL IV)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7460661800022836951</id><published>2011-09-07T17:02:00.002-07:00</published><updated>2011-09-07T17:03:39.158-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO IV)'/><title type='text'>FIN DE SEMANA (CAPÍTULO IV)</title><content type='html'>CAPÍTULO IV  &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Ha pasado cási una hora. Ahora los dos están en la cama, después de haberse desnudado y lo que sigue después, demasiado obvio para decirlo. Ella estaba encima de él, con la mirada fija en la ventana de la habitación, con una leve sonrisa en sus preciosos labios. Debajo de Rebeca, Jaume también hacía lo mismo, es decir, mirar la ventana y sonreír.&lt;br /&gt;   Él le hizo a ella caricias suaves con la mano, recorriendo con ella la naríz, la frente, la coronilla y sobre todo la nuca, algo que a él le encanta hacer a todas las mujeres con las que se haya besado ó hecho el amor. Rebeca cogió seguidamente su mano con suavidad con la derecha suya, la estrechó suavemente uniendo los dedos de él con los suyos, al estilo típico de cómo se cogen la mano los enamorados. Volvió a sonreírle. Ella parecía en un estado de felicidad altísima, y enamorada como una colegiala. Para no perder la costumbre, con la suavidad acostumbrada volvieron a morrearse, ésta vez con las lenguas de ambos en vision más clara. Un minuto después, al acabar, Rebeca dijo, suspirando:&lt;br /&gt;   --¡Uf! ¡Hacía tiempo que no me encontraba tan bien!&lt;br /&gt;   --¡Vaya, ahora resulta que le he alegrado el día a una tía! –comentó él con sarcasmo--. ¡Me encanta haber hecho mi buena acción del día, como me enseñaron en el cole! Ahora me tocará ayudar a una vieja a cruzar la calle.&lt;br /&gt;  --¡Ja, ja, ja…! –ella se partía el culo de reír, poniéndose al lado derecho de la cama--. ¿No dejas de decir chorradas ni cuando follas, nano?&lt;br /&gt;   --No, es que si no digo chorradas, me aburro.&lt;br /&gt;   --¡Ja, ja, ja…! –y se rieron los dos a la vez.&lt;br /&gt;   --Oye –pregunta ahora Rebeca--, ¿a Mireia la conociste igual que me has conocido a mí?&lt;br /&gt;   --No, Rebeca. La conocí cuando estudiaba en el cole, poco tiempo después de cortar con Violeta. Hemos pasado unos años bien, con momentos buenos y malos, como en todas las parejas, hasta que un día lo dejamos… Nuestra relación fue como la chorrada esa del péndulo, que va a un lado y a otro. Vamos, que un día bien y otro mal. Precisamente uno de esos momentos malos era cuando tuve que ir a hacer la mili a A Coruña, acabábamos de discutir por que iban a ser muchos días sin poder vernos, Barcelona y A Coruña quedan muy lejos, 1.200 kms., para vernos tanto como antes. Cuando yo estaba allí, me telefoneaba cási a diario, y me pidió perdón por haberse cabreado conmigo. Cuando por fin acabó el rollo ese, al vernos en Barcelona nos pegamos uno de los mejores morreos que recuerdo, de los más románticos, en mi casa. Luego lo hicimos. Toda la noche. Claro que poco a poco, claro, que eso de las pelis porno que no acaban nunca de follar nunca me lo he tragado, tía. Es curioso que siempre que nos pasaba esto, una discusión larga, ¡hala!, a arreglarlo así. &lt;br /&gt;   --Oh, fuísteis unos tios muy raros –comentó Rebeca. &lt;br /&gt;   --Raros, no sé, Rebeca, pero hay mucha gente que se desahoga así. No sólo se desahoga uno viendo pelis ó qué sé yo… &lt;br /&gt;   --Sí, debe de ser eso, nano… &lt;br /&gt;   Volvieron a morrearse, ésta vez moviéndose a la vez, revolcándose por la cama, dando vueltas suavemente, abrazados firmemente, con cuidado de no caerse al suelo. &lt;br /&gt;   Ha pasado la noche. Ya es de día. Son las ocho y media de la mañana. Jaume abrió los ojos y vio que por la ventana entraba la luz. Ya hacía un buen rato que había salido el sol. Rebeca dormía plácidamente a su derecha, muy tranquila, y parecía sonreír. Éste le dio golpecitos en la frente a ella, suavecísimos, para despertarla. Tuvieron éxito, y ella se desperezó.&lt;br /&gt;   --¿Qué pasa? –preguntó ella.&lt;br /&gt;   --Que ya es de día, cariño –contestó él.&lt;br /&gt;   --Ah, ya, claro… --bostezó Rebeca--. Buenos días, Jaume. Yo he dormido muy bien. Ya sé que no es original, pero...&lt;br /&gt;   --Ya, tranquila –le dio un suave beso de un segundo en los labios. Ella le sonrió.&lt;br /&gt;   Rebeca se incorporó, y volvió a bostezar, ahora tapándose la boca con la mano. Preguntó:&lt;br /&gt;   --¿Qué hora es?&lt;br /&gt;   --Pues… --Jaume buscó el reloj de pulsera, que lo había dejado sobre la mesita de noche, cási tanteando, como si fuera ciego. Lo miró--. Las ocho y media.&lt;br /&gt;   --Eh, Jaume, ¿qué haremos?&lt;br /&gt;   --¿Eh..?&lt;br /&gt;   --Digo que qué haremos. Hoy. Ésta mañana, para empezar.&lt;br /&gt;   --Ah, no sé... Pensaba preguntártelo ahora, cuando te despertaras. &lt;br /&gt;   --Es que... podríamos ir primero a visitar a mis tíos un rato, y después darnos una vuelta en mi coche por la comarca. ¿Te mola?&lt;br /&gt;   Jaume sonrió.&lt;br /&gt;   --Ah, sí --contestó--, me parece bien, cari. Anda, vayamos a vestirnos, bajemos a desayunar y luego vamos a casa de tus tíos.&lt;br /&gt;   --Muy bien, cariño. Ahora me visto --contestó ella. Se salieron de la cama, desnudos, claro. Después de arreglarse y darse una ducha (ésta vez separados, no juntos), bajaron a desayunar. Tomaron un café con leche y madalenas.&lt;br /&gt;   Después, al llegar a la casa de los tíos de Rebeca, que vivían en una casa de vecinos de tres pisos, la típica casa de vecinos de pueblo, ellos abrieron la puerta, y saludaron a Jaume después de ella:&lt;br /&gt;   --Ah, hola... --dijo la tía Valentina--. ¿Es amigo tuyo, Rebeca?&lt;br /&gt;   --Sí, y se llama Jaume --contestó ella. Al ver que ella y él iban cogidos de la mano, el tío Josep Ramon preguntó:&lt;br /&gt;   --¿Es tu novio?&lt;br /&gt;   --¡Coño, qué cosas dices, tío! ¡Qué carrozón llegas a ser! --respondió ella, con su habitual sinceridad rayana en la grosería, al menos para la mentalidad de los tíos, más bien provinciana--. Es un amigo mío, al que conocí hace poco. Quería que lo conociérais.&lt;br /&gt;   --Me alegro, Rebeca --contestó la tía Valentina--. Parece simpático. ¡Qué lástima que el Pep no sea como él!&lt;br /&gt;   --¿Cómo...? ¿Qué has dicho? --Josep Ramon se mosqueó como nunca lo había hecho.&lt;br /&gt;   --Nada, cariño, nada --le tranquilizó su mujer, diciendo una mentira piadosa, claro. Sonrió seguidamente de manera maliciosa. Ahora empezó a hablarle a Jaume--: Jaume, no se lo tengas en cuenta. Mi marido es uno de esos carrozones que no saben de qué va el rollo. Menos mal que ya están en peligro de extinción. &lt;br /&gt;   --Sí, ya me he dado cuenta --le dijo Jaume a Valentina al oído, de manera cási confidencial, en voz muy baja. Al fondo, el tío estaba mosqueado, francamente.&lt;br /&gt;   Se fueron todos juntos a la salita, y allá, Rebeca y Jaume se sentaron juntos, ella a la izquierda de él, pegando cási literalmente las sillas una a otra, para así sentirse más juntos. Josep Ramon Lamadrid volvió a dirigirse al joven:&lt;br /&gt;   --Eh, señor... ay, no... Jaume, ¿no?&lt;br /&gt;   --Jaume, sí, señor --respondió éste, con tranquilidad.&lt;br /&gt;   --Ah, sí, gracias... Eh... ¿eres de Barcelona?&lt;br /&gt;   --Sí, señor. ¿Se me nota el acento? Es que los barceloneses tenemos un acento que... --se refería a su manera de hablar el catalán, aunque no fuera el típico catalán barcelonés, sino un catalán un poco más acorde con el que se habla en Televisió de Catalunya, más cuidadosa con la pronunciación del idioma.&lt;br /&gt;   --Eh, sí... Eh... ¿en dónde os conocísteis tú y mi sobrina?&lt;br /&gt;   --¿Nosotros?&lt;br /&gt;   --Sí, vosotros. Sabrás que mi sobrina Rebeca...&lt;br /&gt;   Ella le interrumpió, pensando que iba a contar algo indiscreto.&lt;br /&gt;   --Tío, que eso ya lo sabe. Además, ya me conoces, no tengo prejuicios ni nada que esconder. Si quieres contar chorradas sobre mí, no lo hagas aquí, mejor ve a la tele...&lt;br /&gt;   --Ja, ja, ja –rió sarcásticamente Josep Ramon las gracias de su sobrina--. Rebeca, tú déjame que hable con tu novio... “de hombre a hombre”.&lt;br /&gt;   --¡Ya salió el machista, ja, ja! –se molestó Rebeca, ó parecía que se molestaba, aunque contestaba con su ironía habitual.&lt;br /&gt;   --¡Brrr! ¡Con ésta chica no se puede hablar de cosas serias! –gruñó Josep Ramon, mirando fijamente al joven y mesándose la barbilla.&lt;br /&gt;   Hubo una pequeña pausa, antes de que el tío volviera al ataque:&lt;br /&gt;   --Veamos, Jaume, ¿te gusta mi sobrina? ¿A que está buena?&lt;br /&gt;   --¡Tío! ¡Deja ya de decir chorradas! –contestó Rebeca, que parecía cabreada, aunque de verdad. Lo dijo tan bruscamente que el tío se asustó, y pareció que le podía dar un infarto.&lt;br /&gt;   --¿Qué...? –exclamó Josep Ramon. &lt;br /&gt;   Él se tranquilizó un poco, antes de volver al ataque.&lt;br /&gt;   --Rebeca, por favor, no vuelvas a joder... eeeeh... Rebeca, que no tengo cinco años, nena. Sé lo que tengo que decir. No soy tan carroza como crees. ¿Vale, tía?&lt;br /&gt;   --Vale, tío. Qué mal te enrollas, qué mal se enrolla vuesa merced.&lt;br /&gt;   Después de soltarle una mirada de reojo muy inquietante, Josep Ramon volvió a preguntar a Jaume:&lt;br /&gt;   --Eh... jaume, ¿de qué hablábamos?&lt;br /&gt;   --Tíoooooo... –insistió Rebeca. El tío ya estaba a punto de estallar.&lt;br /&gt;   --Rebeca, eres más pesada que una tía gorda en brazos...&lt;br /&gt;   --No, tío, es que esas preguntas gilipollas son malas para hacérselas. Que Jaume es un buen chaval, no un niño de tres añitos. Sí que le gusto, y él me gusta. Pero todo esto son cosas privadas, tío. Que yo no me meto en tus cosas con tu mujer. Él se ha portado bien conmigo y yo con él...&lt;br /&gt;   --¡Y una mierda! ¡Seguro que os habéis hecho...!&lt;br /&gt;   --¡Tío, no te permito que...!&lt;br /&gt;   En ese momento llega la tía Valentina.&lt;br /&gt;   --¿Qué os pasa? --preguntó.&lt;br /&gt;   --Nada, Valentina --contestó su marido--. Hablaba con tu sobrina y su amigo. Creo que fo... sí, que hacen eso...&lt;br /&gt;   --Ya. ¿Y qué...?&lt;br /&gt;   --¿Cómo que y qué...?&lt;br /&gt;   --Sí, eso digo, y qué. Ellos tienen derecho a hacer lo que quiera. Tu sobrina se habrá follado a muchos chicos, pero nunca se ha drogado. Y supongo que tú, Rebeca, habrás follado con chicos de uno en uno, ¿no?&lt;br /&gt;   --No, claro que no, tía --contestó la chica--. Sólo de uno en uno. ¿Pero por qué no hablamos de otras cosas? Que ya me aburre éste tema. &lt;br /&gt;   --Tienes razón, Rebeca. Y tú, Josep, cállate --le pidió a su marido, aunque con un tono en la voz que parecía más el de un sargento chusquero--, que no eres de ahora mismo. Eres de la Edad de Piedra. Suerte que estáis en peligro de extinción.&lt;br /&gt;   Se rieron por lo bajinis Jaume y Rebeca al oír lo que decía Valentina, tapándose la boca. Pero Josep Ramon no era tinto, y se daba cuenta. Enfadado y resignado a la vez, decidió entonces cambiar de tema de conversación.&lt;br /&gt;   --Eh, Jaume, ¿qué haces por aquí, en La Pobla de Segur? ¿De vacaciones?&lt;br /&gt;   --Ehm... sí.&lt;br /&gt;   --Muy bien, muy bien. ¿Y te gusta el pueblo?&lt;br /&gt;   --Sí.&lt;br /&gt;   --¿Y Rebeca también?&lt;br /&gt;   Jaume miró un segundo de reojo a Rebeca para preguntarle con la mirada qué debía contestar. Como ella parecía decirle que tranquilo, que contestara lo que quisiera, entonces contestó:&lt;br /&gt;   --Sí.&lt;br /&gt;   --¿Y mi sobri... eeeeh... digo, y ésta comarca?&lt;br /&gt;   --También.&lt;br /&gt;   --¿Le gustaría vivir aquí?&lt;br /&gt;   --¡Tío! --exclamó Rebeca--. ¡Que pareces del Centro de Iniciativas Turísticas!&lt;br /&gt;   --Sobrina... --Josep Ramon ya estaba harto.&lt;br /&gt;   --Es que haces unas preguntas muy raras, tío --dijo Rebeca--. Jaume no es ningun sinvergüenza. &lt;br /&gt;   --¡Ja, ja! ¡Eso se lo dirás a todos!&lt;br /&gt;   --¡Pep, cambia de tema! --gruñó Valentina.&lt;br /&gt;   Como si fuera un niño al que sus padres riñen, Josep Ramon hizo a su esposa una mirada como pidiendo (ó suplicando) perdón. Entonces, Rebeca preguntó:&lt;br /&gt;   --¿Los primos, dónde están ahora?&lt;br /&gt;   --Han salido para pasear por el pueblo. Como han venido con sus parejas, han aprovechado que hace buen tiempo. Deben de estar cerca de aquí --contestó Valentina.&lt;br /&gt;   --¿Sólo paseando? --preguntó Josep Ramon, sonriendo irónicamente.&lt;br /&gt;   --Peeeeep... --volvió a gruñir Valentina.&lt;br /&gt;   En aquel momento, Jaume miró a otro lado, y se fijó en un ejemplar de El Periódico de Catalunya, de ese mismo día, que estaba sobre la mesa, abierto por las páginas interiores dedicadas a Sucesos, y en él venía ésta noticia:&lt;br /&gt;  &lt;br /&gt;   "ES ENCONTRADO UN HOMBRE MUERTO EN UN BARRANCO.&lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;   Josep Vilagrasa&lt;br /&gt;   TREMP&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   La Guardia Civil, con la ayuda de los Mossos d'Esquadra, han encontrado un hombre muerto en el fondo de un barranco, próximo al pueblo de Talarn (Pallars Jussà). Lo había encontrado un hombre que paseaba por allí por casualidad. Como portaba su documentación pudo ser identificado como Héctor Queralbs, conocido traficante de drogas que operaba en el Puerto de Barcelona, que era buscado desde hacía tiempo por la Policía. Las fuerzas del orden sospechan que fue empujado al vacío por algun cómplice suyo. El barranco tiene unos quince metros de altura, de paredes muy escarbadas, con rocas por todas partes...”&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Jaume dejó de leer aquello y dejó el periódico al lado de la mesa. Estaba alterado por lo que había leído, y aun le temblaban las piernas al acordarse de todo aquello. Trató de conservar la calma. Volvió al lado de Rebeca.&lt;br /&gt;   --¿Qué lees, cariño? –le preguntó ella, con una vocecita algo melosa.&lt;br /&gt;   --Nada, eso del poca-solta de las drogas que hacía sus chanchullos en el Puerto de Barcelona. Lo han encontado fiambre cerca de aquí, en un barranco. En Rubí también hacía algo...&lt;br /&gt;   --Oh, vaya –exclamó la chica. También había oído hablar de él.&lt;br /&gt;   Sonó el timbre de la puerta. Valentina se levantó de su silla para abrirla.&lt;br /&gt;   --Deben de ser tus primos –le dijo a Rebeca.&lt;br /&gt;   --Ah, muy bien. Ahora los conocerás, Jaume. Te gustarán, son muy majos –le dijo la chica a él.&lt;br /&gt;   Él sonrió.&lt;br /&gt;   --De acuerdo, nena –contestó. Desde que leyó esa noticia se sentía triste por dentro. Y no sabía por qué, pero se sentía culpable. Ya sabía que aquel hombre era un indeseable, pero no le gustaba nada saber que había matado a alguien. Él no es ningun asesino. &lt;br /&gt;   Pero se acercó a conocer a los primos de Rebeca y a sus parejas. Entraron bien juntos, como esas parejas de enamorados de las películas, en actitud bastante descarada en ese sentido.&lt;br /&gt;   --Hola, prima –le saludó Paula--. No te vimos anoche por ninguna parte...&lt;br /&gt;   --Es que estuve con unos amigos --contestó Rebeca como excusa--. Ah, quiero presentaros a un amigo, a Jaume...&lt;br /&gt;   --¿Jaume?&lt;br /&gt;   --Ahora le conocerás. Jaume, ésta es Paula.&lt;br /&gt;   --Mucho gusto, Paula --y se saludaron con dos besos, uno en cada mejilla.&lt;br /&gt;   Luego acabaron de presentarse los unos a los otros. Después se pusieron a hablar de sus cosas.&lt;br /&gt;   Pasaba el tiempo,  y Andreu, el novio de Paula, miró el reloj de pulsera y propuso a Rebeca y Jaume:&lt;br /&gt;   --Eh, ¿podríais venir con nosotros a ver un pueblecito muy majo, que está a unos 20 kms. de aquí?&lt;br /&gt;   --¿Qué pueblo es? --preguntó Jaume, interesado.&lt;br /&gt;   --Se llama... eeeh... Sant Hipòlit de Flamicell. Está a la orilla del río Flamicell, que va a parar al Noguera Pallaressa. Nace en el Estany Gento, creo. Es un sitio muy guay. Y si a tí te interesan los sitios de montaña, creo que éste te molará --le contó Andreu, mezclando expresiones coloquiales. Le gustan mucho recorrer esos sitios.&lt;br /&gt;   Cuando comían, Andreu dijo que sí podrían hacer esa excursión, aunque más que eso, sería un paseo corto por aquellos lugares, con los vehículos de cada uno. Y así fue. diez minutos después de haberse engullido los postres, salieron de La Pobla de Segur los coches (eran tres, cada uno con su pareja, valga la redundancia). En uno iban Paula y Andreu, en el segundo Gaietana y Àngel, y en el último, Rebeca y Jaume.&lt;br /&gt;   Iban por la carretera también en éste orden.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7460661800022836951?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7460661800022836951/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7460661800022836951' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7460661800022836951'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7460661800022836951'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/fin-de-semana-capitulo-iv.html' title='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO IV)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-6437957333672945419</id><published>2011-09-07T17:02:00.001-07:00</published><updated>2011-09-07T17:02:48.067-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL III)'/><title type='text'>CAP DE SETMANA (CAPÍTOL III)</title><content type='html'>CAPÍTOL III&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Es van trobar al mateix indret que hi havia dit, i ella va suggerir anar cap a un restaurant maco, tranquil i de bons preus, allà a La Pobla de Segur, que ella coneixia, on ja hi havia anat per dinar alguna vegada amb els seus ex-nòvios. Quan van arribar cap allà i es van asseure’s a una taula per a dos, l’un enfront de l’altra, fent broma, es van dir de coses com a “Gràcies, col.lega” i “De res, titi”. Abans de dir-li el cambrer quines coses en volien per sopar com a primer plat, ells en parlaven:&lt;br /&gt;--Què vols menjar? –va preguntar ella.&lt;br /&gt;--No sé. Potser... eeeeehm... carn empanada de porc amb patates fregides, o paella valenciana, o pollastre fregit. El rotllo aquest de la gastronomia no és pas, el meu –es va disculpar en Jaume, llegint atentament el menú.&lt;br /&gt;--Tampoc és, el meu –respongué la Rebeca, somriguent-li de manera complaent, i fent alhora una “caiguda d’ulls” una mica “sospitosa”--. Nano, ja sé que això no és el Maxim’s de París aquell, però aquí podem sopar “dabuti” amb qualsevol cosa bona... ep, perdona –es va adonar de que deia bestieses--, és que vull parlar d’alguna cosa... Quan surto amb els amics, sempre faig això, per conèixe’ns millor. &lt;br /&gt;--Em sembla molt bé –va contestar en Jaume, parlant tot tranquil i mirant-se-la fixament als ulls, mentrastant, disimuladament, apropava una mà seva a una de les mans d’ella, per agafar-se-la suaument--. No sé, Rebeca, però... però... crec que... ehm... –tampoc no se li venia de què parlar—perdona per aquesta pregunta ben ximpleta, Rebeca: si algun home et preguntés si en vol casar-se amb una dona que hi ha conegut només tres dies abans, ¿que li diries que sí, o potser que hi hauria d’esperar-se’n algun temps per, abans, conèixer-se bé tots dos? &lt;br /&gt;--Ep? Que vols dir que si seria millor casar-se tot seguit o esperar?&lt;br /&gt;--Sí, això és.&lt;br /&gt;--Ehm... crec que sí, que millor és esperar-se’n, que si ella i ell fossin tant de diferents com un ou d’una castanya, el matrimoni seria tot un fracàs, nano –respongué la noia, pensant-s’ho ben bé.&lt;br /&gt;--Ja, jo també penso d’allò mateix. Tens que esperar, per veure si es coneixen molt bé i saber si estan fets l’un per l’altre. No em molaria gens que em proposessin casar-me ara, així, de cop, sense conèixer gens a la noia amb la qual jo hi sóc. Seria una bestiesa, i això m’hauria passat si m’hagués casat amb la Mireia. No estic en contra del matrimoni, però si la parella no funciona gens, com ens va passar a ella i a mi, casar-nos hi hauria estat perdre el temps.&lt;br /&gt;--Perquè em preguntes això, Jaume? És per si jo et proposés casar-te amb mi? –va preguntar la Rebeca, amb una mica de mala llet. &lt;br /&gt;--Ep... jo... no sé, Rebeca... era per parlar d’alguna cosa. Ets una noia ben agradable, i m’agrada molt parlar amb tu. El que passa és que... és que... –semblava que li costava molt dir el que volia—és que quan hi sóc amb una tia em quedo tot tallat... i encara em passa... i aleshores, no sé bé quina cosa dir.&lt;br /&gt;--Ah, sí, tu tranquil, Jaume –va contestar ella, tota comprensiva--. Jo sé molt bé què és això, ja que, encara que m’hi vegis tant de descarada, jo també soc tímida. Potser és una manera de defensar-te davant els altres, que si t’hi veuen massa vulnerable, se’t mengen viva. I això és molta gent: mite’l la Madonna, que encara que faci la descarada, fins que faci la bisex, en el fons és una tímida més. Ningú no és perfecte, cony. I, tornant a la cosa del matrimoni, home, crec que vols dir-me que vols ésser amic meu, i si no, el meu nòvio, oi que sí?&lt;br /&gt;--Dona, jo... no volia dir-te això. Ep, jo... m’agrades, sí... m’agrades molt.... però moltes dones en proposeu matrimoni a la més petita oportunitat... i jo, ara per ara, no em mola, no estic preparat per ser marit. No pas per la por, ans perquè no m’hi veig encara preparat. N’hauria d’esperar d’algun temps.&lt;br /&gt;Ell hi parlava amb esforç, fent mida de cada paraula, ja que no volia per res del món ofendre Rebeca, que es comportava perfectament amb ell. I en Jaume, això ho tenia ben clar: a una dona intel.ligent sempre la respectaria i mai no aguantaria ofendre-la, una cosa que mai no es perdonaria. I potser perquè la Rebeca tenia un llunyà semblant físic amb la seva ex-nùvia Mireia Jofre, i mes d’una vegada hi havia pensat que si alguna vegada tornava a tenir una nòvia, companya o qualsevol cosa, tenia que ser igual que la Mireia. I ella també era rossa, com la Rebeca. I cadascu dels dos, semblava que, cadascú amb el seu estil, volia lligar-se’n l’altre. Ella ja estava tota tipa d’estar tota sola, i li molaven els nois com en Jaume, molt més que no pas els que son com el seu ex-nòvio Llorenç. Almenys els que no li surten amb els rotllos de guanyar calers, guanyar calers i guanyar calers, presumint d’allò més.&lt;br /&gt;Quan en Jaume li va amollar d’aquell discurset, la Rebeca, somriguent-li, li va dir:&lt;br /&gt;--Jaume, jo, tampoc no estic preparada per ser una muller. Però per ser amiga o nùvia teva, sí. Perquè no? A més, sembla que... bé, parlem clar i català, Jaume. Tu m’agrades també, ets molt tendre, molt sensible, em tractes com a una persona... La Mireia degué d’ésser ben feliç amb tu, però no hi parlem, del passat...&lt;br /&gt;--Aleshores, ¿què vols ser la meva amiga?&lt;br /&gt;--Molt més que no pas això.&lt;br /&gt;Aleshores, la Rebeca es va aixecar una mica, va allargar el seu rostre per sobre de la taula, apropant-s’ho al d’en Jaume. Aquest ho va comprendre i també va allargar el seu rostre cap al d’ella. Ja s’adonaran que ells anaven a fer-se un petó a la boca. Doncs això ho van fer ben ràpid; tantmateix, va ser ella qui va posar més passió en allò, tot i que en ser el primer petó i a més sense utilitzar les mans, va ser breu, d’uns sis segons. Van decidir repetir-ho, i ara van allargar tots dos els braços, col.locant les mans sobre les espatlles de l’altre. La Rebeca va tornar a posar més passió en el petó, absolutament tendre, potser ben contenta d’haver trobat a un altre “home de la seva vida”. En Jaume va posar ara més passió, també afortunat i content d’ésser amb una criatura tant de meravellosa, com la hi veia ell (quan algú s’enamora, aleshores hi veu al començament les coses molt ideal.litzades).&lt;br /&gt;Quan se’n van aturar, el cambrer s’apropà, que els va preguntar, fent un somriure irònic:&lt;br /&gt;--Els senyors, què volen ja el segon plat?&lt;br /&gt;--Com...? –van preguntar ells, sense comprendre aquella pregunta, sabent que encara ni tant sols hi havia demanat el menú.&lt;br /&gt;--Dic que si vostès volen ja el segon plat, ja que s’han menjada, el primer –això, ho deia l’home intentant, en el fons, conservar una seriositat a l’estil anglès, circunspecta i imperturbable.&lt;br /&gt;Tots dos van riure. Van tenir que fer-ho tapant-se la boca amb la mà. Desprès, van demanar els plats per sopar: de primer, paella valenciana, i de segon, pollastre fregit amb patates fregides. Com a postre, gelats, de vainilla per ell, i de maduixa per ella. Mentre hi sopaven, continuaven parlant de les seves coses.&lt;br /&gt;--Quan vas enamorar-te per primera vegada? –va preguntar Rebeca--. Al col.legi, com a tothom?&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca. Va ser una noia molt maca, que hi estudiava per ser economista. Crec que es deia... eeeehm... –intentava recordar-se del nom d’aquella noia-- Violeta. Jo tenia 16 anys, i ella també. Per aleshores jo era ben tímid, i no m’atrevia a apropar-me cap ella i parlar-ne. Recordo que la vaig seguir quan s’hi anava cap a casa seva, una cosa que vaig fer molt sovint quan hi he vist una noia que m’agradava. El que passa és que quan hi era a la seva banda no m’atrevia ni tant sols a dir “Bon dia” (això era al començament; desprès, ja sabia parlar-lis).&lt;br /&gt;“Bé, la Violeta tenia un nòvio, i jo me’n mirava el noi amb una mica de ràbia i gelosia, sobretot quan es morrejaven... Jo pensava fer-li a aquell guapet de merda una puntada de peu i enviar-ho cap a Saturn, però desprès se’m passava, ja que no tenia pas dret a ficar el nas en la vida dels altres, que ella ja s’hi havia enamorat d’un altre abans que no pas jo. I, total, més endavant ja hi apareixeria una altra.&lt;br /&gt;--I només va ser enamorar-te d’ella? Mai no va haver contacte físic? –va preguntar la Rebeca, molt interessada en aquest tema.&lt;br /&gt;--Sí, ho va haver, però més endavant, quan la Violeta i el seu nòvio van tallar perquè no s’entenien gens, com la Mireia i jo desprès. Jo, em vaig apropar cap a ella, i no sé com va ser, vaig conversar amb ella, la vaig consolar, ja que era tota trista pel que l’hi havia passat amb aquell noi, que es deia Ferran, i ens van citar per sortir cap al cinema Dissabte... Aquí va començar tot, i quan vam sortir del cinema ella em va convidar a casa seva. I aleshores no hi eren pas sons pares. Vam començar a fer-nos carícies, suaus, és clar, i vam acabar fent-nos de petons, tots abraçats i caiguts per terra, rebolcant-nos-en. No sé com va passar, ja que tot va anar força ràpid, i el temps va passar tant de ràpid que ni tant sols ens vam adonar ella i jo...&lt;br /&gt;--I... desprès, que va passar?&lt;br /&gt;--Vam continuar sortint plegats moltes vegades, durant tres mesos, però vam començar a tenir problemes, com els que he tornat a tenir amb la Mireia, i vam deixar-ho, també amistosament. Però ens vam portar ben bé, i de tant en tant, ens truquem i sortim amb els amics.&lt;br /&gt;Van continuar sopant, i quan van acabar es van marxar, anant cap a un bar del mateix carrer, ben ple de gent. Allà van prendre unes copes, posant-se més afectuosos que no pas abans, en asseure’s a una petita taula, a un racó, ben plegadets. Es feien bromes, morrejos i d’altres cosetes sense importància. I ell li va dir a ella:&lt;br /&gt;--Rebeca, ¿què et sembla que ens vagim cap a l’hotel on hi jo dormo, i a la meva habitación hi parlem sense ningú que ens faci nosa?&lt;br /&gt;--Sí, estimat –diguè la Rebeca, molt afectuosa--. Abans, telefonejo els meus oncles, i els dic que aquesta nit hi sòc a Tremp, que uns amics meus d’allà m’hi deixen passar la nit a casa seva. Això ja s’ho vaig amollar d’altres vegades, i no se m’han queixada. &lt;br /&gt;--Ah, molt bé –va contestar en Jaume, fent-li carícies a la Rebeca en l’orella esquerra--. Fes aquesta trucada, que jo t’hi espero. Si no tens de monedes, pot deixar-t’ho.&lt;br /&gt;--Ah, gràcies, estimat –responguè la noia, que agraïa el detall, igual que un d’aqueixos somriures capaços de posar nerviosos als homes presumtament més dur i impassible--. Però no et molestis. Tinc moltes monedes. Serà un moment.&lt;br /&gt;I va trucar els seus oncles, que van acceptar l’absència de la seva neboda aquella nit, potser per allò de que ella ja viu la seva pròpia vida, i saben ben bé que els seus amics s’han ofert molt sovint perquè ella hi passès la nit a casa d’ells, no sabem gens si perquè intenten lligar-se-la i ficar-se-la al llit... Quan va acabar la trucada, va penjar l’auricular, tornà al costat d’en Jaume, el tornà les monedes que sobraven deixant-s’ho a la mà dreta extensa, i va asseure’s a la seva banda esquerra i posant el seu preciós cap amb la igualment preciosa melena rossa al pit d’ell n(tot això alhora), s’ho va mirar de reüll i diguè:&lt;br /&gt;--Ja està, nano. S’ho han empassat tot. Fins i tot podria haver-lis dit que m’he lligat un marcià, i s’ho haurian empassat d’igual manera. Ja ens podem anar.&lt;br /&gt;Desprès de dir tot això, s’aixecà, i ell també, pagant desprès a la barra i deixant una propineta pel cambrer.&lt;br /&gt;Van sortir al carrer, plegats i agafats de la mà, cap a l’hotel. Però, tot just quan van trepitjar el carrer, en Jaume creguè que a prop d’ells hi passava un home que tenia molt de semblant a un dels lleigs que aquell matí se’n van barallar amb ell i tot seguit va ésser perseguit, matant un d’ells. Va tremolar una mica, encara que de manera no gens perceptible, i intentava caminar més ràpid, girant una mica el cap perquè no se’l veiés el rostre, i així, el lleig (que hi anava per la voravia de l’altra banda del carrer) no li veiés. A més, en Jaume se’n recordava que hi anava amb la Rebeca, i no volia pas que li veiés, perquè si l’hi veia, el lleig li mataria, i a la Rebeca també, per ser un possible testimoni. I sabia ell que ella era innocent, que no tenia res a veure amb els seus rotllos. Se’l va ocòrrer posar-se a fer carícies i petons, i així, de cop, i ella, tot riguent (perquè l’agradava i perquè ell li feia de pesigolles), s’ho creia.&lt;br /&gt;Van arribar cap a l’hotel, i en Jaume va demanar la clau de la seva habitació. La Rebeca s’hi va quedar una mica allunyada d’ell perquè no la veiès el conserge. És clar que no calia fer això, però ella ho feia així. Van pujar cap allà, i desprès d’entrar-hi i tancar la porta, ella va asseure’s damunt del llit, per la banda esquerra, i va sospirar d’alleujament.&lt;br /&gt;--Uf! He caminat molt! Que no estas cansat tu també? –i es va tombar damunt del llit, posant-se les mans darrera el clatell i mirant-se el tret.&lt;br /&gt;--No, encara no, Rebeca. Escolta, ¿que mai no hi has vist, això?&lt;br /&gt;--Què és, nano?&lt;br /&gt;--És una foto dedicada d’en Sting, el cantant. Vaig ésser en aquella actuació que ell va fer a Barcelona pels drets humans, amb d’altres cantants. Hi eren també en Bruce Springsteen i d’altres, dels quals no me’n recordo.&lt;br /&gt;La Rebeca es va inclinar una mica sobre el llit per agafar la foto i mirar-se-la bé.&lt;br /&gt;--He, he, aquí, el Sting tenia set quilòmetres de cabell –va comentar ella, tota sarcàstica.&lt;br /&gt;Es van riure tots dos. La Rebeca va deixar la foto sobre el llit i es va apropar cap a Jaume, sense deixar de fer somriure. Ell hi era ben a prop de la paret, i es van abraçar amb suavitat, per després fer-se un petó a la boca amb més passió, si cal. En Jaume es va apropar més cap a la paret, sense deixar d’abraçar-la i fer-la de petons, per a poc a poc deixar-se relliscar per ella cap avall, acabant tots dos per terra, ella a sobre, ell sota. No acabava el petó, no. Les carícies ja eren només desig, el preludi d’alguna cosa més pujada de to. Però no volien pas abusar-hi, no en volien anar massa depressa. Tenien molt de temps per fer el que vingués després, així que van continuar amb d’altres coses, com que ella li fes de petons a ell al coll, per, tot seguit, a poc a poc i amb suavitat, mantenint-la tota abraçada a ell firmement, fer mitja volta per canviar la posició de tots dos, és a dir, ara ell a sobre i ella sota.&lt;br /&gt;S’aturan un moment, només per mirar-se’n als ulls. Tornen a fer somriure. Tot seguit, els llavis de tots dos es van tornar a apropar per tornar a fer-se un altre petó llarg, veient-se de tant en tant les llengües d’ells enmig dels llavis grossos d’ella i els d’ell, no gens de grossos.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-6437957333672945419?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/6437957333672945419/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=6437957333672945419' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/6437957333672945419'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/6437957333672945419'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-capitol-iii.html' title='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL III)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7362520046778457997</id><published>2011-09-07T17:00:00.000-07:00</published><updated>2011-09-07T17:02:00.130-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO III)'/><title type='text'>FIN DE SEMANA (CAPÍTULO III)</title><content type='html'>CAPÍTULO III&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Se encontraron en el mismo sitio que habían dicho, y ella sugirió ir a un restaurante coqueto, tranquilo y de buenos precios, allá en La Pobla de Segur, que ella conocía, a donde ya había ido a comer alguna vez con sus ex novios. Cuando llegaron allí y se sentaron en una mesa para dos, el uno enfrente de la otra, en tono de broma, se dijeron cosas como “Gracias, colega” y “De nada, titi”. Antes de decirle al camarero qué querían comer de primer plato, ellos hablaban:&lt;br /&gt;   --¿Qué quieres comer? –preguntó ella.&lt;br /&gt;   --No sé. Quizá... eeeeehm... carne empanada de cerdo con patatas fritas, ó paella valenciana, ó pollo frito. El rollo éste de la gastronomía no es lo mío –se disculpó Jaume, leyendo atentamente el menú.&lt;br /&gt;   --Tampoco es la mía –respondió Rebeca, sonriéndole de manera complaciente, y haciendo también una “caída de ojos” algo sospechosa--. Tío, ya sé que esto no es el Maxim’s de París ese, pero aquí podemos cenar dabuti con cualquier cosa buena... eh, perdona –se dio cuenta de que estaba soltando chorradas--, es que quiero hablar de algo... Cuando salgo con amigos, siempre lo hago, para conocernos mejor.&lt;br /&gt;   --Me parece muy bien –contestó Jaume, hablando tranquilo y mirándola fijamente a los ojos, mientras, disimuladamente, acercaba una mano suya a una de las de ella, para cogerla suavemente--. No sé, Rebeca, pero... pero... creo que... ehm... –tampoco se le ocurría de qué hablar—perdona por la pregunta idiota, Rebeca: si algún hombre te preguntara si quiere casarse con una mujer que ha conocido tres días antes, ¿le dirías que sí, ó que habría que esperar algún tiempo para conocerse bien antes?&lt;br /&gt;   --¿Eh? ¿Quieres decir que si sería mejor casarse ya mismo ó esperar?&lt;br /&gt;   --Sí, eso es.&lt;br /&gt;   --Ehm... creo que sí, que mejor es esperarse, que si ella y él fueran tan diferentes como un huevo de una castaña, el matrimonio sería un fracaso, tío –contestó la chica, pensándoselo bien.&lt;br /&gt;   --Ya, yo también pienso eso mismo. Tienes que esperar, para ver si se conocen muy bien y saber si están hechos el uno para el otro. No me molaría que me propusieran casarme ya, así de golpe, sin conocer bien a la chica con la que estoy. Sería una chorrada, y esto hubiera pasado si me hubiera casado con Mireia. No estoy en contra del matrimonio, pero si la pareja no funciona bien, como nos pasaba a ella y a mí, casarse hubiera sido perder el tiempo.&lt;br /&gt;   --¿Por qué me preguntas esto, Jaume? ¿Es por si yo te propusiera casarte conmigo? –preguntó Rebeca, con un poco de mala leche.&lt;br /&gt;   --Eh... yo... no sé, Rebeca... era por hablar de algo. Eres una chica muy agradable, y me encanta hablar contigo. Lo que pasa es que... es que.. –parecía que le costa mucho decir lo que quería— es que cuando estoy con una tía me quedo cortado... y aun me pasa... y entonces no sé bien qué decir.&lt;br /&gt;   --Ah, sí, tú tranquilo, Jaume –contestó ella, comprensiva--. Sé bien qué es eso, ya que, aunque me veas así tan descarada, yo también soy tímida. Quizá es una manera de defenderte ante los demás, que si te ven demasiado vulnerable, se te comen viva. Y esto lo es mucha gente: mira tú a la Madonna, que aunque vaya de descarada, hasta de bisex, aun teniendo dos hijos, en el fondo es otra tímida más. Nadie es perfecto, coño. Y volviendo a lo del matrimonio, hombre, creo que quieres decirme que quieres ser amigo mío, y si no, mi novio, ¿no?&lt;br /&gt;   --Mujer, yo… no quería decirte eso. Eh, yo… me gustas, sí… me gustas mucho… pero muchas mujeres proponéis matrimonio a la menor oportunidad… y yo, por ahora, no me mola, no estoy preparado para ser marido. No por miedo, sino por que no me veo aun preparado. Tendría que esperar algún tiempo.&lt;br /&gt;   Hablaba él con esfuerzo, midiendo cada palabra, ya que no quería para nada ofender a Rebeca, que se comportaba perfectamente con él. Y Jaume eso lo tenía bien claro: a una mujer inteligente siempre la respetaría y nunca soportaría ofenderla, algo que nunca se perdonaría. Y quizá por que Rebeca tenía un lejano parecido con su ex novia Mireia Jofre, y más de una vez había pensado en que si alguna vez volvía a tener novia, compañera ó lo que fuese, tendría que ser como Mireia. Y ella también era rubia, como Rebeca. Y cada uno de los dos parecía que, cada uno a su manera, quería ligarse al otro. Ella estaba ya harta de estar sola, y le molaban los chicos como Jaume, mucho más que los que son como su ex novio Llorenç. Por lo menos los que no le salen con los rollos de ganar dinero, ganar dinero y ganar dinero, fardando además de ello.&lt;br /&gt;   Cuando Jaume le soltó aquel discursito, Rebeca, sonriéndole, le dijo:&lt;br /&gt;   --Jaume, yo tampoco estoy preparada para ser esposa. Pero para ser amiga ó novia tuya, sí. ¿Por qué no? Además, parece que… bien, vayamos al grano, Jaume. Me gustas también, eres muy tierno, muy sensible, me tratas como a una persona… Mireia debió de sentirse felíz contigo, pero no hablemos del pasado…&lt;br /&gt;   --Entonces, ¿quieres ser mi amiga?&lt;br /&gt;   --Mucho más que eso.&lt;br /&gt;   Entonces, Rebeca se incorporó un poco, alargó su rostro por encima de la mesa acercándolo al de Jaume. Éste comprendió y también alargó el suyo hacía el de ella. Ya se darán cuenta de que iban a besarse en la boca. Pues esto lo hicieron muy rápido; de todas maneras, fue ella quien puso más pasión en ello, aunque al ser el primer beso y además sin usar las manos, fue breve, de unos seis segundos. Decidieron repetirlo y alargaron ahora los brazos, posando las manos sobre los hombros del otro. Rebeca volvió a poner más pasión en el beso, absolutamente tierno, quizá contenta de haber encontrado a otro hombre de su vida. Jaume puso ahora más pasión, también afortunado y contento de estar con una criatura tan maravillosa, como la veía él (cuando alguien se enamora, ve al principio las cosas así de idealizadas).&lt;br /&gt;   Cuando pararon, se acercó el camarero, que les preguntó, poniendo una sonrisilla irónica:&lt;br /&gt;   --¿Los señores quieren ya el segundo plato?&lt;br /&gt;   --¿Cómo...? –preguntaron ellos, sin entender aquella pregunta, sabiendo que aun ni siquiera habían pedido el menú.&lt;br /&gt;   --Digo que si ustedes quieren ya el segundo plato, ya que se han comido el primero –esto lo decía el hombre intentando, en el fondo, conservar una seriedad al estilo inglés, circunspecta e imperturbable.&lt;br /&gt;   Los dos rieron. Tuvieron que hacerlo tapándose la boca con la mano. Después pidieron los platos para cenar: primero, paella valenciana, y de segundo, pollo asado con patatas fritas. Para postre, helados, de vainilla él y de fresa ella. Mientras cenaban siguieron hablando de sus cosas.&lt;br /&gt;   --¿Cuándo te enamoraste por primera vez? –preguntó Rebeca. ¿En el colegio, como todos?&lt;br /&gt;   --Sí, Rebeca. Fue una chica muy mona, que estudiaba para ser economista.Creo que se llamaba... eeem... --intentaba acordarse del nombre de aquella chica-- Vileta. Yo tenía 16 años, y ella también. Por aquel entonces yo era muy tímido, y no me atrevía a acercarme a ellay hablarle. Recuerdo que la seguí cuando se iba a su casa, algo que he hecho mucho cuando he visto una chica que me gustaba. Lo que pasaba es que cuandoestaba a su lado no me atrevía a decirle ni siquiera buenos días (esto era al principio; luego ya sabía hablarles).&lt;br /&gt;   “Bien, Violeta tenía novio, y yo miraba al chico con un poco de rabia y celos, sobre todo cuando se morreaban... Yo pensaba darle al guaperas de mierda aquel una patada y enviarlo a Saturno, pero luego se me pasaba, ya que no tenía derecho a meterme en la vida de los demás, que ella ya se había enamorado de otro antes que yo. Y, total, más adelante ya aparecería otra.&lt;br /&gt;   --¿Y sólo fue enamorarte de ella? ¿Nunca hubo contacto físico? --preguntó Rebeca, muy interesada en el tema.&lt;br /&gt;   --Sí lo hubo, pero más tarde, cuando Violeta y su novio cortaron por que no se llevaban bien, como Mireia y yo después. Yo me acerqué a ella, y no sé cómo fue, hablé con ella, le consolé, ya que estaba muy triste por lo que le había pasado con aquel chico, que se llamaba Ferran, y nos citamos para salir ir al cine el Sábado... Aquí empezó todo, y cuando salimos del cine me invitó air a su casa. Y entonces no estaban sus padres. Empezamos a hacernos caricias, suaves, claro, y acabamos besándonos, abrazados y caídos por el suelo, revolcándonos. No sé cómo pasó, ya que todo fue bastante rápido, y el tiempo pasó tan rápido que ni siquiera nos dimos cuenta ella y yo...&lt;br /&gt;   --¿Y... qué pasó luego?&lt;br /&gt;   --Seguimos saliendo muchas veces, durante tres meses, pero empezamos a tener problemas, como los que he vuelto a tener con Mireia, y lo dejamos, también amistosamente. Pero nos portamos muy bien, y de vez en cuando nos telefoneamos y salimos con amigos.&lt;br /&gt;   Siguieron cenando, y cuando acabaron se marcharon, yendo a un bar de la misma calle, muy lleno de gente. Allí tomaron unas copas, poniéndose más cariñosos que antes, al sentarse en una pequeña mesa, en un rincón, muy juntitos. Se gastaban bromas, morreos y otras cosillas sin importancia. Y él le dijo a ella:&lt;br /&gt;   --Rebeca, ¿qué te parece que nos vayamos al hotel en donde yo duermo, y en mi habitación hablamos tranquilos sin nadie que nos moleste?&lt;br /&gt;   --Sí, cariño  –dijo Rebeca, muy cariñosa--. Antes telefoneo a mis tíos, y les digo que ésta noche estoy en Tremp, que unos amigos míos de allí me dejan pasar la noche en su casa. Esto ya se lo solté otras veces, y no se han quejado.&lt;br /&gt;   --Ah, muy bien –contestó Jaume, haciéndole caricias a Rebeca en la oreja izquierda--. Haz esa llamada, que yo espero. Si no tienes suelto, puedo dejártelo.&lt;br /&gt;   --Ah, gracias, cariño –respondió la chica, que agradecía el detalle, con una de esas sonrisas capaces de poner nervioso al hombre más presuntamente duro e impasible--. Pero no te molestes. Tengo mucho suelto. Será un momento.&lt;br /&gt;   Y telefoneó a sus tíos, que aceptaron la ausencia esa noche de su sobrina, quizá por aquello de que ella ya vive su vida, y saben bien que sus amigos se han ofrecido mucho para que pasara la noche en sus casas, no sabemos si por que intentaran ligársela y llevársela a la cama… Cuando acabó la llamada, colgó el auricular, regresó al lado de Jaume, le devolvió el dinero suelto dejándose lo en la mano derecha extendida, y sentándose a su lado izquierdo y apoyando su preciosa cabeza con su no menos preciosa melena en el pecho de él (todo esto a la vez), le miró de reojo y le dijo:&lt;br /&gt;   --Ya está, nano. Se lo han tragado todo. Hasta podría haberles dicho que me he ligado a un marciano, y se lo hubieran tragado igual. Ya podemos irnos.&lt;br /&gt;   Después de decir esto, se levantó, y él también, pagando luego todo en la barra y dejando una propina para el camarero.&lt;br /&gt;   Salieron a la calle, juntos y cogidos de la mano, hacía el hotel. Pero, justo cuando pisaron la calle, Jaume creyó que cerca de ellos pasaba un hombre que se parecía mucho a uno de los feos que aquella mañana pelearon con él y fue perseguido, matando a uno de ellos. Tembló un poco, aunque de manera imperceptible, y procuraba caminar más rápido, girando un poco la cabeza para que no se le viese bien la cara, y así el feo (que iba por la acera del otro lado de la calle) no le viese. Además, Jaume recordaba que iba con Rebeca, y no quería que le viese, por que si le veía, el feo le mataría, y a Rebeca también, por ser posible testigo. Y sabía él que ella era inocente, que no tenía nada que ver con sus rollos. Se le ocurrió ponerse a hacerle caricias y besos, así, repentinamente, y ella, riendo (por que le gustaba y por que él le hacía cosquillas), se lo creía.&lt;br /&gt;   Llegaron al hotel, y Jaume pidió la llave de su habitación. Rebeca se quedó un poco alejada de él para que el conserje no la viera. Claro que hacer eso no era necesario, pero ella lo hacía así. Subieron allí, y después de entrar allá y cerrar la puerta, ella se sentó sobre la cama, por el lado izquierdo, y resopló de alivio.&lt;br /&gt;   --¡Uf! ¡He caminado mucho! ¿Tú no estás cansado también? –y se tumbó sobre la cama, poniéndose las manos detrás del cogote y mirando el techo.&lt;br /&gt;   --No, aun no, Rebeca. Oye, ¿nunca has visto esto?&lt;br /&gt;   --¿Qué es, nano?&lt;br /&gt;   --Es una foto dedicada de Sting, el cantante. Estuve en aquella actuación que el hizo en Barcelona por los derechos humanos, con otros cantantes. Estaban Bruce Springsteen y otros que no me acuerdo. &lt;br /&gt;   Rebeca se incorporó un poco sobre la cama para coger la foto y mirarla bien.       &lt;br /&gt;   --Je, je, aquí el Sting tenía siete kilómetros de pelo –comentó ella, sarcástica.&lt;br /&gt;   Se rieron los dos. Rebeca dejó la foto encima de la cama y se acercó a Jaume, sin dejar de sonreír. Él estaba cerca de la pared, y se abrazaron con suavidad, para besarse seguidamente en la boca con más pasión, si cabe. Jaume se arrimó más a la pared, sin dejar de abrazarla y besarla, para poco a poco dejarse resbalar por ella hacía abajo, acabando los dos por el suelo, ella encima, él debajo. No paraba el beso, la verdad. Las caricias eran ya de puro deseo, el preludio de algo más subido de tono. Pero no querían abusar, no querían ir demasiado deprisa. Tenían mucho tiempo para hacer lo que viniera después, así que continuaron con otras cosas, como que ella le besara el cuello a él, para acto seguido, poco a poco y con suavidad, manteniéndola abrazada firmemente a él, darse media vuelta para cambiar la posición de ambos, es decir, él encima y ella debajo. &lt;br /&gt;   Paran un momento para mirarse. Vuelven a sonreír. Acto seguido, los labios de ambos se acercaron uno a otro para volver a hacer otro beso largo, vislumbrándose de vez en cuando las lenguas de ambos en medio de los labios gruesos de ella y los no tan gruesos de él.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7362520046778457997?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7362520046778457997/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7362520046778457997' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7362520046778457997'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7362520046778457997'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/fin-de-semana-capitulo-iii.html' title='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO III)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-5225094198425562352</id><published>2011-09-07T16:59:00.002-07:00</published><updated>2012-02-09T18:55:16.585-08:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL II)'/><title type='text'>CAP DE SETMANA (CAPÍTOL II)</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-uS7u_QtVLX8/TzSAbC8y9DI/AAAAAAAAArs/r8L9Ou4pAT4/s1600/Laia%2BMarull.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="300" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/-uS7u_QtVLX8/TzSAbC8y9DI/AAAAAAAAArs/r8L9Ou4pAT4/s400/Laia%2BMarull.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-TqXZKAnA1_0/TzSCBooTy6I/AAAAAAAAAr4/b3p52ZRX42c/s1600/La%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528vista%2Ba%25C3%25A8ria%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="300" width="400" src="http://4.bp.blogspot.com/-TqXZKAnA1_0/TzSCBooTy6I/AAAAAAAAAr4/b3p52ZRX42c/s400/La%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528vista%2Ba%25C3%25A8ria%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-0lbo5vc5yEk/TzSGyiSFryI/AAAAAAAAAso/Ibt4RPI6gNI/s1600/Fam%25C3%25ADlia%2BTipus%2BA%2Bla%2BBea%2Bno%2Bla%2Bdeixan%2Bsortir%2Bde%2Bmarxa%2Bperqu%25C3%25A8....jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="110" width="400" src="http://2.bp.blogspot.com/-0lbo5vc5yEk/TzSGyiSFryI/AAAAAAAAAso/Ibt4RPI6gNI/s400/Fam%25C3%25ADlia%2BTipus%2BA%2Bla%2BBea%2Bno%2Bla%2Bdeixan%2Bsortir%2Bde%2Bmarxa%2Bperqu%25C3%25A8....jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTOL II &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Mentrestant, la Rebeca va anar-se cap a casa els seus oncles, i en arribar cap allà es va abraçar amb ells. Ells es deien Josep Ramon Lamadrid Viladegut, ell, i Valentina Esplugues Junquera, ella. Ell era un home una mica gras, amb una mica de panxa, 1’75 d’alçada, cabell i barba bruns i amb cura, i ulls verds. El mateix aspecte té la seva muller, encara que, és clar, ella no portava barba ni tampoc panxa. Diguem-ne, ella tenia cura, i tenia d’aquell aspecte d’una madura interessant, encara capaç de despertar passions entre els homes, tant els de la seva edat com els més grans i fins i tot entre els més joves.&lt;br /&gt;També son força diferents el seu caràcter, ja que ella és molt simpàtica, i ell, en canvi, és a vegades antipàtic i iracund, tot i que de bon cor. Eren el complement l’un de l’altre, aleshores. I aquell era un d’aqueixos dies en que això s’hi veia.&lt;br /&gt;--Hola, oncle –el va saludar la Rebeca--. Que tens avui molta o poca de la mala llet que acostumes?&lt;br /&gt;--Rebeca, sempre amb els teus sarcasmes –va comentar de mala gana una mica aspra l’oncle Josep Ramon, que mai no hi havia aguantat el caràcter espontani, descarat i desllenguat de la seva neboda.&lt;br /&gt;--Què tal, Rebeca? Com van les coses a Barcelona? –va preguntar la tia Valentina. &lt;br /&gt;--Força bé, tia Valentina. Ara, estic de vacances. Potser hi seré aquí alguns dies, i desprès hi tornaré –va explicar la rossa, en asseure al sofà de la sala i creuar les cames.&lt;br /&gt;--Que hi has trobat un altre nuvi? –va preguntar l’oncle.&lt;br /&gt;--Altre cop? –va exclamar la noia, una mica cansada d’aquella ximpleria--. Ja fa quatre mesos que vaig tallar amb en Llorenç, i sí, vull trobar-m’hi un altre noi, però tinc que esperar, fotre. Que això no en surt tant de ràpid com a les pel.lis.&lt;br /&gt;--Bestieses! –digué l’oncle--. Sempre digueu les dones les mateixes bestieses, i així no us en mengeu una rosca! –en dir aquesta darrera frase, somrigué sardònicament.&lt;br /&gt;--Bah, si als paios us passa el mateix! Com si vosaltres sigueu perfectes! –va contraatacar ella.&lt;br /&gt;--Ep... potser sí... –ell es va posar roig per la vergonya--. Jo...&lt;br /&gt;--És que gairebé tots els paios sou molt masclistes.&lt;br /&gt;--Quina calúmnia! Quantes bestieses diues, nena!&lt;br /&gt;--I que no ets masclista, Josep Ramon? –ara interve aquí la tia Valentina, potser que prenia valor amb l’actitud valenta de la seva neboda--. Si això ho sabré jo...! Rai que el nostre únic fill baró, l’Àngel, no és pas com tu.&lt;br /&gt;--Sí, és clar! Com a ell l’agrada llegir de totes coses, fins i tot els prospects de les medicines, en llegir tant de llibres, ha après coses que a mi m’hi ha deixada com una poca-solta.&lt;br /&gt;--Home, això no passaria si llegessis alguna cosa més que no pas només Sport, El Mundo Deportivo i els còmics.&lt;br /&gt;--I la Paula? I la Valentina? Les teves filles tenen massa semblant, amb tu... i l’Àngel també. Perquè cap dels nostres fills no s’assemblen, a mi?&lt;br /&gt;La Rebeca, en sentir la menció dels seus cosins, va voler canviar de tema i preguntar-lis per ells.&lt;br /&gt;--Els cosins, que continuen amb la mateixa feina, o ja hi tenen una altra?&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca –va respondre l’oncle--: la Paula hi treballa a un Banc de Lleida, i ve per aquí els caps de setmana. Hi arribarà aquesta tarda. I l’Àngel, que vol ésser actor, ara hi treballa en això del doblatge.&lt;br /&gt;--Doblatge? –es va meravellar, la Rebeca--. I l’han contractada molt ràpid, o hi ha tingut que esperar, o tenia d’algun enxufe? És que diuen que el doblatge és tancat, i que només doblen els quatre paios de sempre.&lt;br /&gt;--No, el van fer una prova, desprès d’haver passat un curs de doblatge que l’ha costat una pila de pasta, uns 1.800 € en divuit mesos. Per pagar-s’ho, hi ha tingut tota mena de feines: repartir la llet, ésser funcionari d’algun Ajuntament de la vora de Barcelona durant sis mesos, cambrer, acomodador de cinema... Quan arribi cap aquí, ja li preguntaràs sobre això. Jo, ara no ho sé...&lt;br /&gt;--I la Paula, li va bé amb aquell nòvio seu, encara que ell hi viu a Sabadell i ella a Lleida?&lt;br /&gt;--Sí, li va bé. S’hi truquen pel telèfon tots els dies i s’hi veuen caps de setmana i festius. Ell hi treballa a un altre Banc, allà a Sabadell.&lt;br /&gt;--Com es deia ell? Àlex?&lt;br /&gt;--No, Andreu –va recordar la tia Valentina.&lt;br /&gt;--Ah, això, Andreu, un noi molt maco. Avui hi vindran tots dos junts. Encara no hi han decidit si s’aniran per viure plegats, però si fóra així, un dels dos tindrà que deixar la seva feina i buscar-se’n una altra.&lt;br /&gt;--I l’Àngel, que té núvia o no?&lt;br /&gt;--Ui, sí, l’Àngel sempre ha estat un as, en això. A més, en aqueixa feina del doblatge hi ha lligat amb una companya de la professió. No me’n recordo com es diu ella, potser Gaietana Biosca, però ens l’ha portada aquí alguna vegada. Una noia molt maca.&lt;br /&gt;--Una parella de dobladors? Quin guai, tu!&lt;br /&gt;--No, si en aquest petit món és ben normal, tu. N’hi ha moltíssimes famílies de dobladors, on els pares i els fills es dediquen a això. Mite’l en... eeeehm... en Rogelio Hernández, la seva muller, la Rosa Guiñón, i la seva filla Rosa Maria, tots dedicats a això. I els Peña, els Posada, els Angelat, els Mediavilla... Així és com ens ho van contar tots dos.&lt;br /&gt;--Sí, tia –va contestar la Rebeca, asseguda millor al sofà.&lt;br /&gt;Una mica més tard, ella els va contar:&lt;br /&gt;--Ep, vosaltres, aquesta nit hi soparé fora d’aquí. Un amic meu m’hi ha convidat.&lt;br /&gt;--Que és algú dels amics que hi tenies, aquí a La Pobla? –va preguntar en Josep Ramon, fregant-se una mica la barba.&lt;br /&gt;--Ehm... sí, és un d’aqueixos –va contestar la Rebeca, mentint, ja que coneixia la fal.lera dels seus oncles, ficar el nas en la seva vida privada o bé criticar el tipus d’amics que ella se’n buscava, sobretot quan ella se n’anava de marxa nocturna. I com en Jaume Sariñena era un desconegut al qual va conèixer aquell mateix dia, per si de cas, va preferir mentir. En un altre moment ja s’atreviria a dir-lis tota la veritat.&lt;br /&gt;Més tard, van arribar les parelles Paula-Andreu i Àngel-Gaietana, i van parlar de les seves coses, fent molt broma, com sempre que ells s’hi veuen. Més endavant, la Rebeca va acabar d’endegar-se per anar-se a la cita amb en Jaume. Encara va tenir que escoltar les bromes reservades per ella pels seus parents, de que si s’hi veia amb algun lligue seu.&lt;br /&gt;Però, ara sí, va anar-se per trobar-s’hi amb ell. Ell s’havia canviat la seva samarreta verda fosca del matí per una camisa color rosa fúcsia. La resta era la mateixa roba d’aquell matí, llevat de les sabates en compte de les sabatilles esportives.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-5225094198425562352?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/5225094198425562352/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=5225094198425562352' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/5225094198425562352'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/5225094198425562352'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-capitol-ii.html' title='CAP DE SETMANA (CAPÍTOL II)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-uS7u_QtVLX8/TzSAbC8y9DI/AAAAAAAAArs/r8L9Ou4pAT4/s72-c/Laia%2BMarull.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7028689287925502509</id><published>2011-09-07T16:59:00.001-07:00</published><updated>2012-02-09T18:52:02.986-08:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO II)'/><title type='text'>FIN DE SEMANA (CAPÍTULO II)</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-uS7u_QtVLX8/TzSAbC8y9DI/AAAAAAAAArs/r8L9Ou4pAT4/s1600/Laia%2BMarull.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="300" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/-uS7u_QtVLX8/TzSAbC8y9DI/AAAAAAAAArs/r8L9Ou4pAT4/s400/Laia%2BMarull.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-TqXZKAnA1_0/TzSCBooTy6I/AAAAAAAAAr4/b3p52ZRX42c/s1600/La%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528vista%2Ba%25C3%25A8ria%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="300" width="400" src="http://4.bp.blogspot.com/-TqXZKAnA1_0/TzSCBooTy6I/AAAAAAAAAr4/b3p52ZRX42c/s400/La%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528vista%2Ba%25C3%25A8ria%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-0UxDKQDbPL0/TzSGMwTygvI/AAAAAAAAAsc/YzEtohw728M/s1600/Familia%2BTipo%2BA%2BBea%2Bno%2Bla%2Bdejan%2Bsalir%2Bde%2Bmarcha%2Bpor%2Bque....jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="110" width="400" src="http://4.bp.blogspot.com/-0UxDKQDbPL0/TzSGMwTygvI/AAAAAAAAAsc/YzEtohw728M/s400/Familia%2BTipo%2BA%2BBea%2Bno%2Bla%2Bdejan%2Bsalir%2Bde%2Bmarcha%2Bpor%2Bque....jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTULO II&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Mientras tanto, Rebeca fue a casa de sus tíos, y al llegar allá se abrazó con ellos. Ellos se llamaban Josep Ramon Lamadrid Viladegut, él, y Valentina Esplugues Junquera, ella. Él era un hombre algo gordo, con un poco de barriga, 1’75 de estatura, pelo y barba morenos y cuidados, y ojos verdes. Las mismas señas tiene su esposa, aunque, claro, ella no llevaba ni barba ni tampoco barriga. Vamos, ella se cuidaba bien, y tenía ese aspecto de madura interesante, aun capaz de despertar pasiones entre los hombres, tanto los de su edad como los más mayores e incluso entre los más jóvenes. &lt;br /&gt;También son bastante diferentes su carácter, ya que ella es muy simpática, y él, en cambio, es a veces antipático e iracundo, aunque de buen corazón. Eran el complemento el uno del otro, entonces. Y aquél era uno de esos días en que esto se vislumbraba.&lt;br /&gt;--Hola, tío –le saludó Rebeca--. ¿Tienes hoy mucho ó poco de tu mala leche de costumbre?&lt;br /&gt;--Rebeca, siempre con tus sarcasmos –comentó de manera algo áspera el tío Josep Ramon, que nunca había tragado muy bien el carácter espontáneo, deslenguado y descarado de su sobrina.&lt;br /&gt;--¿Qué tal, Rebeca? ¿Cómo van las cosas por Barcelona? –preguntó la tía Valentina.&lt;br /&gt;--Bastante bien, tía Valentina. Ahora estoy de vacaciones. Quizá estaré aquí unos días y luego volveré allá –explicó la rubia, al sentarse en el sofá de la salita y cruzar las piernas.&lt;br /&gt;--¿Has encontrado otro novio? –preguntó el tío.&lt;br /&gt;--¿Otra vez? –exclamó la chica, un poco cansada de aquel rollo--. Ya hace cuatro meses que corté con Llorenç, y sí, quiero encontrar otro chico, pero tengo que esperar, joder. Que esto no sale tan rápido como en las pelis.&lt;br /&gt;--¡Chorradas! –dijo el tío--. ¡Siempre las mujeres decís las mismas chorradas, y así no os coméis una rosca! –al decir esto último, sonrió sardónicamente.&lt;br /&gt;--¡Bah, si a los tíos os pasa lo mismo! ¡Como si fuerais perfectos! –contraatacó ella.&lt;br /&gt;--Eh... quizá sí... –él se puso de puro rojo por el pudor— yo...&lt;br /&gt;--Es que casi todos los tíos sois muy machistas.&lt;br /&gt;--¡Qué calumnia! ¡Cuántas chorradas dices, nena! &lt;br /&gt;--¿Y no eres machista, Josep Ramon? –ahora interviene la tía Valentina, quizá tomando valor por la pose valiente de su sobrina--. ¡Si lo sabré yo...! Menos mal que nuestro único hijo varón, Ángel, no es como tú.&lt;br /&gt;--¡Sí, claro! Como a él le gusta leer de todo, hasta los prospectos de las medicinas, al leer tanto libro, ha aprendido cosas que a mí me dejan como un gilipollas.&lt;br /&gt;--Hombre, eso no pasaría si leyeses algo más que el Sport, El Mundo Deportivo y los tebeos.&lt;br /&gt;--¿Y Paula? ¿Y Valentina? Tus hijas se parecen demasiado a ti... y Ángel también. ¿Por qué alguno de nuestros hijos no ha salido a mí?&lt;br /&gt;Rebeca, al oír nombrar a sus primos, quiso cambiar de tema y preguntarles por ellos.&lt;br /&gt;--¿Los primos siguen con la misma feina, ó ya tienen otro?&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca –contestó el tío--: La Paula trabaja en un Banco de Lleida, y viene por aquí los fines de semana. Llegará ésta tarde. Y el Ángel, que quiere ser actor, ahora trabaja en Barcelona en la cosa esa del doblaje.&lt;br /&gt;--¿De doblaje? –se maravilló Rebeca--. ¿Y lo han contratado muy rápido, ó ha tenido que esperar, ó tenía enchufes? Es que el doblaje, dicen que está cerrado y todas las pelis las doblan los cuatro gatos de siempre.&lt;br /&gt;--No, le hicieron una prueba, después de haber hecho un curso de doblaje que le ha costado una porrada de pasta, unos 1.800 € en dieciocho meses. Para pagárselo ha tenido que trabajar de todo: repartir leche, ser funcionario de un Ayuntamiento de los alrededores de Barcelona durante seis meses, camarero, acomodador de cine... Cuando llegue, ya le preguntas sobre esto. Yo no lo sé, ahora...&lt;br /&gt;--¿Y Paula, le va bien con aquel novio suyo, aunque él vive en Sabadell y ella en Lleida?&lt;br /&gt;--Sí, le va bien. Se llaman todos los días por teléfono y se ven fines de semana y festivos. Él trabaja en otro Banco, allí en Sabadell.&lt;br /&gt;--¿Cómo se llamaba él? ¿Àlex?&lt;br /&gt;--No, Andreu –le recordó la tía Valentina.&lt;br /&gt;--Ah, eso, Andreu, un chico muy majo. Hoy vendrán aquí los dos juntos. Aun no han decidido si se irán a vivir juntos, pero si fuera así, uno de los dos tendrá que dejar su trabajo y buscarse otro.&lt;br /&gt;--¿Y Ángel, tiene novia ó no?&lt;br /&gt;--Huy, sí, Ángel siempre ha sido un hacha en eso. Además, en ese trabajo del doblaje, ha ligado con una compañera de profesión. No recuerdo cómo se llama ella, quizá Gaietana Biosca, pero nos la ha traído aquí alguna vez. Una chica muy maja. &lt;br /&gt;--¿Una pareja de dobladores? ¡Qué guay! &lt;br /&gt;--No, si en éste mundillo es normal, tú. Hay muchísimas familias de dobladores, donde los padres y los hijos se dedican a esto. Mira al... esteeeee... Rogelio Hernández, su esposa Rosa Guiñón y su hija Rosa Mª, todos dedicados a esto. Y los Peña, los Posada, los Angelat, los Mediavilla... Así es como nos lo contaron los dos.&lt;br /&gt;--Sí, tía –contestó Rebeca, sentándose mejor en el sofá.&lt;br /&gt;Un poco más tarde, ella les contó a sus tíos:&lt;br /&gt;--Eh, vosotros, ésta noche cenaré fuera de aquí. Un amigo mío me ha invitado.&lt;br /&gt;--¿Es alguien de los amigos que tenías aquí en La Pobla? –preguntó Josep Ramon, mesándose un poco la barba.&lt;br /&gt;--Em... sí, es uno de esos –contestó Rebeca, mintiendo, ya que conocía la manía de sus tíos en entrometerse en su vida privada ó bien criticar el tipo de amigos que se buscaba, sobre todo cuando ella se iba de marcha nocturna. Y como Jaume Sariñena era un desconocido al que conoció ese mismo día, por si acaso, prefirió mentir. En otro momento ya se atrevería a decirles la verdad.&lt;br /&gt;Más tarde llegaron allá las parejas Paula-Andreu y Ángel-Gaietana, y hablaron todos de sus cosas, bromeando mucho, como siempre que se ven. Más tarde, Rebeca acabó de arreglarse para ir a la cita con Jaume. Aun tuvo que escuchar las bromas reservadas para ella por sus parientes, de si se veía con algún ligue suyo.&lt;br /&gt;Pero, ahora sí, fue a encontrarse con él. Él se había cambiado su camiseta verde oscura de la mañana por una camisa color rosa fucsia. El resto era la misma ropa de aquella mañana, salvo los zapatos en vez de las zapatillas deportivas.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7028689287925502509?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7028689287925502509/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7028689287925502509' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7028689287925502509'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7028689287925502509'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/fin-de-semana-capitulo-ii.html' title='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO II)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-uS7u_QtVLX8/TzSAbC8y9DI/AAAAAAAAArs/r8L9Ou4pAT4/s72-c/Laia%2BMarull.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-2048145627666462336</id><published>2011-09-07T16:55:00.000-07:00</published><updated>2012-02-02T18:04:29.050-08:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='CAP DE SETMANA (PRIMER CAPÍTOL)'/><title type='text'>CAP DE SETMANA (PRIMER CAPÍTOL)</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-W5qg_fKXq2w/TyswgJ73OvI/AAAAAAAAApo/e1m_rEHsGQ8/s1600/Senterada%2Ba%2Bprop%2B%2528Pallars%2BJuss%25C3%25A0%252C%2BCatalunya%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="262" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/-W5qg_fKXq2w/TyswgJ73OvI/AAAAAAAAApo/e1m_rEHsGQ8/s400/Senterada%2Ba%2Bprop%2B%2528Pallars%2BJuss%25C3%25A0%252C%2BCatalunya%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-TPjI5JK8Y8E/TyswgPJDZVI/AAAAAAAAAp0/xOVrz3UOfo8/s1600/Renault%2B5.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="302" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/-TPjI5JK8Y8E/TyswgPJDZVI/AAAAAAAAAp0/xOVrz3UOfo8/s400/Renault%2B5.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-Ata74uWeKeg/Tysy_9wQXGI/AAAAAAAAAqA/PGCfvZr6rDI/s1600/La%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528des%2Bde%2Blluny%2529.gif" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="257" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/-Ata74uWeKeg/Tysy_9wQXGI/AAAAAAAAAqA/PGCfvZr6rDI/s400/La%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528des%2Bde%2Blluny%2529.gif" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-S-PYAj_kzfs/Tys0zgtpTDI/AAAAAAAAAqM/gpJrjrDjWv8/s1600/Pallars%2BJuss%25C3%25A0%2B%2528mapa%2Bpetit%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="188" width="265" src="http://1.bp.blogspot.com/-S-PYAj_kzfs/Tys0zgtpTDI/AAAAAAAAAqM/gpJrjrDjWv8/s400/Pallars%2BJuss%25C3%25A0%2B%2528mapa%2Bpetit%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-tJitire82tg/Tys2qnCr5yI/AAAAAAAAAqY/iVZQCr9GWjc/s1600/Mujer%2Bmoderna.JPG" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="300" width="400" src="http://3.bp.blogspot.com/-tJitire82tg/Tys2qnCr5yI/AAAAAAAAAqY/iVZQCr9GWjc/s400/Mujer%2Bmoderna.JPG" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-SEMfYubpMvI/Tys375CbnjI/AAAAAAAAAqk/9s0lavYLQIs/s1600/Autostop.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="292" width="400" src="http://4.bp.blogspot.com/-SEMfYubpMvI/Tys375CbnjI/AAAAAAAAAqk/9s0lavYLQIs/s400/Autostop.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-jkxKecTpV7U/Tys4i8I-LpI/AAAAAAAAAqw/X1uSm77aaOw/s1600/Persecuci%25C3%25B3n%2Bprehist%25C3%25B3rica.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="400" width="266" src="http://3.bp.blogspot.com/-jkxKecTpV7U/Tys4i8I-LpI/AAAAAAAAAqw/X1uSm77aaOw/s400/Persecuci%25C3%25B3n%2Bprehist%25C3%25B3rica.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/--Cpd4tFXj28/Tys6NjZRgEI/AAAAAAAAAq8/xJOBepHSD_g/s1600/Tremp%2Bi%2BLa%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528imatge%2Bsat%25C3%25A8l.lit%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="202" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/--Cpd4tFXj28/Tys6NjZRgEI/AAAAAAAAAq8/xJOBepHSD_g/s400/Tremp%2Bi%2BLa%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528imatge%2Bsat%25C3%25A8l.lit%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-59KLNpR1EoQ/Tys7Ig4eLkI/AAAAAAAAArI/DInxqrMMmws/s1600/Mortadelo-y-Filemon%2B%2528pel%25C3%25ADcula%2Bimagen%2Breal%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="266" width="400" src="http://2.bp.blogspot.com/-59KLNpR1EoQ/Tys7Ig4eLkI/AAAAAAAAArI/DInxqrMMmws/s400/Mortadelo-y-Filemon%2B%2528pel%25C3%25ADcula%2Bimagen%2Breal%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-IxUm0qhgSI8/Tys8q0aYkuI/AAAAAAAAArU/HzxVeTjnAoI/s1600/Gangster.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="400" width="267" src="http://1.bp.blogspot.com/-IxUm0qhgSI8/Tys8q0aYkuI/AAAAAAAAArU/HzxVeTjnAoI/s400/Gangster.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-NSbmX2tyJ7w/TytAO7YmQbI/AAAAAAAAArg/p5QFxFnVrJo/s1600/Mujer%2Bconductora%2Bde%2Bcoches%2B%2528Serie%2BTortugas%2BNinja%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="194" width="259" src="http://3.bp.blogspot.com/-NSbmX2tyJ7w/TytAO7YmQbI/AAAAAAAAArg/p5QFxFnVrJo/s400/Mujer%2Bconductora%2Bde%2Bcoches%2B%2528Serie%2BTortugas%2BNinja%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;CAP DE SETMANA (traducció al català)&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAP DE SETMANA&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;PRIMER CAPÍTOL&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Aquella muntanya era força alta, tot i que no gaire, i amb moltes roques per totes bandes. En Jaume va córrer cap allà, perseguit per aquell parió lleig amb rostre de gàngster de còmic d’en Mortadel.lo i Filemó. En Jaume estava ben espantat, i corria molt. El camí ja feia cap amunt, i com ell ja era una mica cansat per la cursa, esbufegava.&lt;br /&gt;Pujant per aquell camí estret, ja hi passava a la banda mateixa d’un barranc, que s’hi trobava a la dreta d’en Jaume. I ell es deia a si mateix que no era cap heroi, i per això fugia. Ja s’ho deia al seu pare, però aquest no el feia cap cas. Tot això dels herois és millor per les novel.les i pel cinema, però res... Va agafar la bossa d’esports, dins de la qual hi portava les seves coses, i se la va posar dessota del seu braç esquerré per portar-se-la millor, però en aquell moment el paio lleig se’l va tirar a sobre, fent-li caure per terra, força dura, amb alguna roca, alguns trossets d’herba i molt estret, que hi tenia allà mateix un barranc terrible d’uns quinze metres d’alçada, al qual el lleig volia tirar-l’hi.&lt;br /&gt;En Jaume i ell van forcejar, el primer d’ells amb desesperació, amb l’afegitó de la por en veure-hi tant de prop la mort, segura si et queies per un barranc tant d’esquerdat com aquell. Volia soltar-se, però el lleig era molt fort. El peu d’en Jaume fregaba amb el sòl, ben fràgil, i alguna pedra es sortia del seu lloc, anant-se a parar finalment cap al fons del barranc. I continuaven lluitant.&lt;br /&gt;De cop, en Jaume va fer un esforç i va aconseguir treure’s-ho de sobre. I va sentir-hi un xiscle, ben angoixant, horrible, que et deixa la pell de gallina, que recordava a algú que s’hi cau des d’un edifici de vuit pisos. Era que el lleig s’hi havia caigut pel barranc. Quan en Jaume, encara tremolant de la por i de la impressió, va mirar cap avall, va veure l’home que jeia al fons, de cap per avall, sense moure’s. Va esperar-se gairebé un minut, per veure si encara era viu, però res, semblava una estàtua. En Jaume era ben espantat. No es va atrevir a mirar-se’n més, s’aixecà i va tocar el dos, corrent, agafant abans la seva bossa d’esports. Es va treure el pols de la seva roba, ràpid, pel camí, de manera gairebé còmica, per aquell camí estret...&lt;br /&gt;Hi han passat tres hores, i ara ja és migdia. En Jaume s’hi trobava fent auto-stop en una carretera, concretament la C-147, de Balaguer a Alòs de Gil, prop de Tremp, al tram Tremp-La Pobla de Segur. Feia molt de temps que en Jaume no hi veia d’aquesta carretera, que quan encara era un nen estava asfaltada molt malament, amb molts de forats i una mica estreta, igualment que moltes carreteres que hi havia en aquella época a l’Estat Espanyol, a la qual, desgraciadament, hi gobernava un homenet patufet, amb cap de cerilla sense encendre i veu de gall afònic. Ara està ben bé asfaltada i ampla, fa molt de gust conduir-hi, igualment que per una carretera que s’hi veu a la resta d’Europa.&lt;br /&gt;Recordem que no som a l’época actual, sinò al començament de la dècada dels anys ’90, és a dir, a l’any 1990, per que moltes coses esmentades en aquest relat no els diran gaire a molts/moltes lectors/es actuals, així que desprès no es queixin. Ja descriurem quina cosa és això o aixà, si no l’entenen. Però si no l’enteneu, no és el nostre problema, sinò d’ells.&lt;br /&gt;Bé, ell hi feia auto-stop, i hi havien passat dos cotxes. Però no s’aturaven per portar-se’l. En Jaume ja començava a impacientar-se’n una mica.&lt;br /&gt;En Jaume Sariñena Alegret era un home d’uns 26 anys, alt, guapo, cabell i ulls castanys. S’hi trobava aquell cap de setmana del mes d’Agost per aquella zona de la comarca catalana del Pallars Jussà, a la província de Lleida, anant cap a la zona muntanyosa, que, estant a prop dels Pirineus, hi podien trobar-se gran quantitat de muntanyes. Però ara no se l’agafa cap cotxe. I això el fotia molt.&lt;br /&gt;Però sembla que ara sí se l’agafarà un cotxe. Va veure aturar-s’hi un Rénault-5 dues portes de color taronja, i el conduia una noia. Aquesta va obrir el parabrises davanter dret, el del seient per a la persona que hi va a la banda del conductor, i va dir-li:&lt;br /&gt;--Pots pujar, nano. On vas? –ella hi parlava amb una jerga una mica passota, però a l’estil català.&lt;br /&gt;--A... a La Pobla de Segur –va contestar ell.&lt;br /&gt;--Bé. Puja-te’n, nano. Jo també hi vaig cap allà, a veure els meus oncles.&lt;br /&gt;En Jaume, de cop, i desprès no sabia perquè ho havia fet, volia pujar-se al cotxe, sí... però per la finestreta. Semblava que, en veure la noia i el seu físic espectacular, ell s’hi havia quedat una mica aturdit. Ella va renyar-s’ho, tot i que de manera irònica, no pas severament.&lt;br /&gt;Ella era rossa, ulls blaus, cabell pentinat a l’estil grenya, diguem-ne un estil gairebé lleona anys ’80, un físic espectacular com el d’una “top model”, arracades d’argolla ben grans, els llavis pintats d’un color rosa pàl.lid gairebé brillant, vestit vermell minifalder, cames llargues i ben torneades... És a dir, una bellesa que torna bojos, literalment, els homes que la contemplin, tot i que soni tòpic. Si a tot això n’hi ha l’afegitò del seu tarannà desimvolt i espontani, tot l’altre s’entèn.&lt;br /&gt;--Ei, tu, nano! Que t’has tornat torracollons? Que no pots entrar-hi obrint la porta, com fa tothom? –ella també va somriure irònicament.&lt;br /&gt;--Sí, maca, perdona’m. A vegades em passen de bestieses com aquestes.&lt;br /&gt;--Sí, i una d’aquestes bestieses és posar-te ben nerviòs en veure una tia bona com a jo, oi que no? És que tots els tois sempre acabeu igual.&lt;br /&gt;--Potser és això, tia. Bé, què ens anem?&lt;br /&gt;--“Yes, milord” –va contestar ella, posant veu d’home, tipus majordom anglès, fins i tot amb accent britànic, molt bé imitat--. Hi arrivarem volant. Brom, brom...!&lt;br /&gt;Ell es va pujar al cotxe i van sortir cap a La Pobla de Segur. El camí era d’uns deu quilòmetres, al qual hi havien d’algunes corbes, però que eren suaus. Mentre hi anaven per ell, en Jaume i la noia van parlar molt, potser perquè ella volia fer-ho i era ben simpàtica. A més a més, ell li esqueia molt també, a ella.&lt;br /&gt;--Ei, nano, com et dius? –el va preguntar.&lt;br /&gt;--Jaume. Per servir-te, tia, si no t’ho fas gens bé.&lt;br /&gt;--Oh, gràcies, nano... ep, Jaume, què ets de Barcelona?&lt;br /&gt;--Sí, tia. Ara, hi resideixo a Rubí, fora de la ciutat. M’agrada més l’aire lliure. Hi treballo com a disc-jockey a una discoteca d’allà.&lt;br /&gt;--Que tu ets el nano que posa els discos a la disco “El Vallès”? –el va preguntar ella, mirant-s’ho de reüll mentre conduia.&lt;br /&gt;--Sí. Perquè? Que hi has anat per allà?&lt;br /&gt;--No, és que uns amics em van parlar d’un poca-solta que en alguna discoteca d’allà només en posava de bestieses, ha, ha... i per un moment m’hi he pensat que potser d’aqueix poca-solta eres tu.&lt;br /&gt;--Ah, comprenc –diguè ell, comprenent l’acudit ben dolent d’ella.&lt;br /&gt;--No, feia broma, nano. Jo hi he anat per allà, i poses de coses molones. I això que avui treuen al mercat moltes merdes de discos –el va tranquil.litzar, fent-li una palmadeta a l’espatlla esquerra.&lt;br /&gt;--És a dir, que t’has deixat caure per allà, oi que sí?&lt;br /&gt;--Sí, Jaume, sí. I he mogut molt, l’esquelet. Bé, parlem-ne de coses més de trascendents, que sovint em mola més: em dic Rebeca.&lt;br /&gt;--Rebeca?&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca Junquera i Ascó. Els meus vells em van posar d’aqueix nom per la pel.li d’en Hitchcock. Els cognoms et semblaran una lliçó de geografia catalana, perquè això semblem, els de la meva família, un llibre de Geografia. Tinc parents amb cognoms com a Figueres, Barcelona, Tortosa, Cervera, Burgos... Quan hi parlem d’algun indret al qual en volem viatjar, ens mirem algun dels parents, i aleshores hi decidim. Que et sembla genial, nano?&lt;br /&gt;--Sí, tia. Ni tan sols jo mateix hi hagués ideat de bestieses semblants. Bé, tu, ¿en quina cosa hi treballes?&lt;br /&gt;--Soc dependenta d’uns grans magatzems, encara que vaig fer estudis per guions cinematogràfics. &lt;br /&gt;--Guionista? –es va interessar en Jaume.&lt;br /&gt;--Sí, nano, guionista i totes d’aqueixes bestieses. Encara no hi he trobat ningú que l’interessin els guions que he escrit. Crec que a aqueixos directors poca-soltes que n’hi ha ara en aquest país no els interessen.&lt;br /&gt;--Perquè? De quines coses hi parles, als teus guions?&lt;br /&gt;--Res, Jaume: de coses quotidianes, coses d’avui, humanes, ben properes... A més a més, jo tracto de fer-ho des d’un punt de vista objectiu... una cosa que no pas sigui aqueixa visió poca-solta que s’hi fa en moltes pel.lícules, d’aqueix rotllo masclista de la “dona fatal” o la dona ximple que no té cervell... I, a més, no m’agrada fer de personatges femenins que durant tota la pel.lícula només es despullen i fan bestieses. Si elles tenen que despullar-se’n, que no estic en contra d’allò, hi hauria d’ésser només per un motiu, nano, no pas perquè al porquet del director el surti dels collons. I si nosaltres no fem d’això, no els mola treure’ns bé.&lt;br /&gt;--Ja hi havia sentit d’això. N’estic d’acord.&lt;br /&gt;--Ah, molt bé, nano. Això em mola quantitat.&lt;br /&gt;--Quan lligo amb una noia, em fixo també en el cervell, no pas només en el cos d’ella.&lt;br /&gt;--Fotre, nano, m’agraden els nanos que hi pensen així. M’agrades, saps?&lt;br /&gt;--Gràcies, Rebeca. Tu també m’agrades.&lt;br /&gt;--Tot això està bé per començar una relació o un “rollete”.&lt;br /&gt;--Em sembles ben intel.ligent i encisadora, a més de maca. No faig d’amorets poca-soltes ni cursis.&lt;br /&gt;--Ah, nano, això està molt bé. Mai no hi havia sentit un tio parlant-m’hi així. Que hi has conegut moltes, de noies?&lt;br /&gt;--Sí, moltes. Fins fa poc de temps vaig tenir una nòvia, la Mireia, però vam tallar perquè ja no ens hi enteniem res.&lt;br /&gt;--Què us va passar?&lt;br /&gt;--Res, és que jo tinc moltes manies, i ella també. Vam deixar-ho, amistosament, i ara som bons amics. Jo la vaig dir que si ella tingués d’algun problema, jo tractaria d’ajudar-la. La Mireia va acceptar, i digué que si fóra a l’inrevés, també ella em faria d’ajuda. Ara ella té un nòvio, amb el qual s’hi cassarà aviat. &lt;br /&gt;--Vau estar molt enamorats?&lt;br /&gt;--Sí, és clar, moltíssim. I encara me l’estranyo molt. I tu, què tens nòvio?&lt;br /&gt;--No. Ja no. El meu darrer nòvio es deia Lorenç. La meva relació amb ell va ser molt apassionada, igualment que hi haura estat la teva amb la Mireia. Jo, hi havia tingut molts lligues, però la cosa amb ells no en funcionava&lt;br /&gt;gaire, fins que el vaig conèixer. Quan el vaig conèixer, a una discoteca d’estiù a la Costa Daurada, a Coma-ruga, jo creia que ja m’hi havia trobat, l’home de la meva vida i bestieses d’aquestes, però no; ell es empleat a un Banc, a Barcelona, i en un principi vam tenir una relació molt apassionada, jo era tota feliç, ell també. Quan hi erem tots dos plegats, sortiem per molts indrets, ens feiem de petons em molts racons, feiem l’amor... Però ell volia arribar molt lluny a la seva feina, ésser algú important, i arribava un moment que no ens hi veiem gaire... Allò va començar a fotre la relació, a poc a poc, i finalment, no vaig poder aguantar més...&lt;br /&gt;--Ja, gràcies –en Jaume va pensar que la Rebeca ja l’hi havia contat suficient--. I desprès...?&lt;br /&gt;--Sí, vam trencar, com la Mi... la Mireia i tu, amistosament, sense guerres de sexes ni bestieses. No sé jo si vaig ser una mica poca-solta, que vaig somniar al principi en una relació semblant als contes de fades. A més, jo no soc d’aqueixes ties que s’hi veien a Marbella, i no m’agraden pas els luxes, ni tant sols les bestieses que fan d’aquesta gent. I això volia en Llorenç que jo fes. Doncs, jo volia ésser guionista, i ell no en volia. En el fons, en Llorenç era una mica raret, i volia que jo fos economista, com la majoria de la seva família. Encara que això em semblava només un pretexte, ja que els que manegen la pasta només pensen en guanyar més y més. I jo, com faig de guions a l’estil de les pel.lis franceses, no pas com a les sèries-bestieses tipus “Falcon Crest” o “Dallas” (1): , se li va ocòrrer el suggerir-me la idea de fer-me economista. Em va costar molt convèncer-li, però va acceptar que això no podia ser... Això va ser una de les coses que van començar a enfrontar-me, amb ell. Però ja t’ho contarè un altre dia.&lt;br /&gt;--No cal això, Rebeca –diguè en Jaume, en veure que ja hi arribaven cap a La Pobla de Segur i entraven per aquell carrer llarg i gran que recorreix gairebé tot el poble, passa per sobre el riu Flamicell i continúa fins esdevenir altre cop una carretera i continuar fins a Sort, a 29 quilòmetres.&lt;br /&gt;El Rénault-5 de la Rebeca va aturar-se en aquell carrer, i ella le va dir:&lt;br /&gt;--Bé, jo m’hi quedo aquí. Prop d’aquí hi viuen els meus oncles. Adéu, Jaume, i que t’ho facis bé. Ja ens veurem algun dia per Barcelona –el va donar una targeta de visita--. Aquí et dono la meva targeta, amb el meu número de telèfon mòbil.&lt;br /&gt;--Gràcies, Rebeca. Ep... yo podria convidar-te a dinar a algun restaurant d’aquí. Que t’agradaria?&lt;br /&gt;--D’acord, Jaume –va acceptar ella, somriguent. Jo pensava anar-me amb alguns amics i amigues meus. Sempre faig el mateix quan arribo per aquí... Però ens hi trobarem aquesta nit. Que ens hi veiem a les nou?&lt;br /&gt;--Sí, és clar. Pren –ell també li dóna a ella una targeta de visita--, aquesta és la meva targeta, i també el número del mòbil. Ah, pots venir amb la mateixa roba que portes ara, no cal que et vesteixis igualment que si fossis a una audiència amb en Pujol a la Generalitat.&lt;br /&gt;--Jo pensava dir-te el mateix, nano. M’odio els vestits cursis, em fan venir mareigs. Rai que als grans magatzems on hi treballo no t’hi fan portar d’uniforms molt... això.&lt;br /&gt;--Fins desprès, Rebeca. Que ens hi trobem aquí mateix?&lt;br /&gt;--Sí, em sembla molt bé. Fins desprès, Jaume.&lt;br /&gt;I es van marxar, cadascú per la seva banda. La Rebeca a ca els seus oncles, i en Jaume en buscar una habitació en algun hotel d’allà. &lt;br /&gt;Aquesta hi era en un primer pis, amb un llit força ample. Es va deixar caure per sobre d’ell, i va fer un esbufec ben llarg, igualment que un alleujament infinit. Era, és clar, per allò de que aquell matí hi havia estat a punt d’aclucar els ulls. Rai que es sentia ben al.liviat per haver-ne conegut una criatura tant de preciosa com la Rebeca Junquera.&lt;br /&gt;Va recordar tot allò que l’havia passat, com va arribar a ficar-se en aquell embolic.&lt;br /&gt;Hi passejava prop de Talarn, a dos quilòmetres de Tremp, el poble més important de la comarca del Pallars Jussà, molt més que no pas La Pobla de Segur. Ell hi passejava per la vora del poble, carregat amb la seva bossa de viatge. Aleshores hi va veure que a cent metres d’ell hi havia dues persones, un home i una dona. Ell li feia bufetades a ella amb la mà esquerrà, i ella tractava en va d’evitar-les. Ell era un home bru, alt, lleig i amb aspecte de pinxo. Ella, bruna, ulls castanys, alçada mitjana, i que anava, com ell, amb roba esportiva, verd clar ella i taronja ell. En Jaume es va apropar cap a ells.&lt;br /&gt;--Ei, vostè! ¿Què cony li fa, a aquesta noia? –xisclà.&lt;br /&gt;--Què carall se l’ha perdut a vostè aquí, tio? –el va preguntar ell, mirant-s’ho i parlant amb expressió de pinxo.&lt;br /&gt;--Res. Deixeu-la estar, que la fa mal –va respondre en Jaume, imitant-se la veu de l’altre.&lt;br /&gt;--Crec que ets un poca-solta, tio, i et vaig a donar una pallissa –diguè el lleig, que va deixar la dona a una banda per a lluitar amb en Jaume. Aquest va tremolar una mica, ja que ningú no es perfecte, i ell no és cap heroi, ja l’hi haviem dit. Però va intentar enfrontar-s’hi amb ell.&lt;br /&gt;--Quina pallissa? –va preguntar en Jaume, tractant una mica d’intimidar-li.&lt;br /&gt;--No sé, se m’ha acudit –va contestar el lleig.&lt;br /&gt;I van forcejar. En Jaume li va fer un cop de puny, deixant-ho momentàniament a terra. Però va decidir tocar el dos, tot corrent, ja que sabia que d’aqueixos paios fan de venjances que, a la seva banda, en Jack El Destripador seria un faldilleta, amb perdó. I preferia tocar el dos molt ràpid.&lt;br /&gt;Però allà prop s’hi trobava un altre home, també lleig, que devia ser amic de l’altre. Va deure veure-ho tot, perquè va començar a perseguir Jaume i cridar-li que s’aturés, enmig de juraments de tot tipus, al seu llenguatge. En Jaume corria, portant a la mà la seva bossa d’esports.&lt;br /&gt;La resta, ja la coneixen ben bé. En Jaume preferia oblidar, doncs ara d’aqueixos poca-soltes ja hi seran ben lluny (un de segur, a l’altre barri), i va descansar una estona, abans d’endegar-se’n i posar-se ben maco. Maco, ja ho era, però amb endegar-se’n, ja estava molt més maco.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-2048145627666462336?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/2048145627666462336/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=2048145627666462336' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2048145627666462336'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2048145627666462336'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/cap-de-setmana-primer-capitol.html' title='CAP DE SETMANA (PRIMER CAPÍTOL)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-W5qg_fKXq2w/TyswgJ73OvI/AAAAAAAAApo/e1m_rEHsGQ8/s72-c/Senterada%2Ba%2Bprop%2B%2528Pallars%2BJuss%25C3%25A0%252C%2BCatalunya%2529.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-8165416677842687446</id><published>2011-09-07T16:53:00.000-07:00</published><updated>2012-02-02T18:03:12.993-08:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO PRIMERO)'/><title type='text'>FIN DE SEMANA (CAPÍTULO PRIMERO)</title><content type='html'>&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-W5qg_fKXq2w/TyswgJ73OvI/AAAAAAAAApo/e1m_rEHsGQ8/s1600/Senterada%2Ba%2Bprop%2B%2528Pallars%2BJuss%25C3%25A0%252C%2BCatalunya%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="262" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/-W5qg_fKXq2w/TyswgJ73OvI/AAAAAAAAApo/e1m_rEHsGQ8/s400/Senterada%2Ba%2Bprop%2B%2528Pallars%2BJuss%25C3%25A0%252C%2BCatalunya%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-TPjI5JK8Y8E/TyswgPJDZVI/AAAAAAAAAp0/xOVrz3UOfo8/s1600/Renault%2B5.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="302" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/-TPjI5JK8Y8E/TyswgPJDZVI/AAAAAAAAAp0/xOVrz3UOfo8/s400/Renault%2B5.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-Ata74uWeKeg/Tysy_9wQXGI/AAAAAAAAAqA/PGCfvZr6rDI/s1600/La%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528des%2Bde%2Blluny%2529.gif" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="257" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/-Ata74uWeKeg/Tysy_9wQXGI/AAAAAAAAAqA/PGCfvZr6rDI/s400/La%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528des%2Bde%2Blluny%2529.gif" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-S-PYAj_kzfs/Tys0zgtpTDI/AAAAAAAAAqM/gpJrjrDjWv8/s1600/Pallars%2BJuss%25C3%25A0%2B%2528mapa%2Bpetit%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="188" width="265" src="http://1.bp.blogspot.com/-S-PYAj_kzfs/Tys0zgtpTDI/AAAAAAAAAqM/gpJrjrDjWv8/s400/Pallars%2BJuss%25C3%25A0%2B%2528mapa%2Bpetit%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-tJitire82tg/Tys2qnCr5yI/AAAAAAAAAqY/iVZQCr9GWjc/s1600/Mujer%2Bmoderna.JPG" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="300" width="400" src="http://3.bp.blogspot.com/-tJitire82tg/Tys2qnCr5yI/AAAAAAAAAqY/iVZQCr9GWjc/s400/Mujer%2Bmoderna.JPG" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://4.bp.blogspot.com/-SEMfYubpMvI/Tys375CbnjI/AAAAAAAAAqk/9s0lavYLQIs/s1600/Autostop.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="292" width="400" src="http://4.bp.blogspot.com/-SEMfYubpMvI/Tys375CbnjI/AAAAAAAAAqk/9s0lavYLQIs/s400/Autostop.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-jkxKecTpV7U/Tys4i8I-LpI/AAAAAAAAAqw/X1uSm77aaOw/s1600/Persecuci%25C3%25B3n%2Bprehist%25C3%25B3rica.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="400" width="266" src="http://3.bp.blogspot.com/-jkxKecTpV7U/Tys4i8I-LpI/AAAAAAAAAqw/X1uSm77aaOw/s400/Persecuci%25C3%25B3n%2Bprehist%25C3%25B3rica.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/--Cpd4tFXj28/Tys6NjZRgEI/AAAAAAAAAq8/xJOBepHSD_g/s1600/Tremp%2Bi%2BLa%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528imatge%2Bsat%25C3%25A8l.lit%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="202" width="400" src="http://1.bp.blogspot.com/--Cpd4tFXj28/Tys6NjZRgEI/AAAAAAAAAq8/xJOBepHSD_g/s400/Tremp%2Bi%2BLa%2BPobla%2Bde%2BSegur%2B%2528imatge%2Bsat%25C3%25A8l.lit%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://2.bp.blogspot.com/-59KLNpR1EoQ/Tys7Ig4eLkI/AAAAAAAAArI/DInxqrMMmws/s1600/Mortadelo-y-Filemon%2B%2528pel%25C3%25ADcula%2Bimagen%2Breal%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="266" width="400" src="http://2.bp.blogspot.com/-59KLNpR1EoQ/Tys7Ig4eLkI/AAAAAAAAArI/DInxqrMMmws/s400/Mortadelo-y-Filemon%2B%2528pel%25C3%25ADcula%2Bimagen%2Breal%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://1.bp.blogspot.com/-IxUm0qhgSI8/Tys8q0aYkuI/AAAAAAAAArU/HzxVeTjnAoI/s1600/Gangster.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="400" width="267" src="http://1.bp.blogspot.com/-IxUm0qhgSI8/Tys8q0aYkuI/AAAAAAAAArU/HzxVeTjnAoI/s400/Gangster.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"&gt;&lt;a href="http://3.bp.blogspot.com/-NSbmX2tyJ7w/TytAO7YmQbI/AAAAAAAAArg/p5QFxFnVrJo/s1600/Mujer%2Bconductora%2Bde%2Bcoches%2B%2528Serie%2BTortugas%2BNinja%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left:1em; margin-right:1em"&gt;&lt;img border="0" height="194" width="259" src="http://3.bp.blogspot.com/-NSbmX2tyJ7w/TytAO7YmQbI/AAAAAAAAArg/p5QFxFnVrJo/s400/Mujer%2Bconductora%2Bde%2Bcoches%2B%2528Serie%2BTortugas%2BNinja%2529.jpg" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;FIN DE SEMANA&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTULO PRIMERO                  &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La montaña aquella era bastante alta, aunque no mucho, y con muchas rocas por todos lados. Jaume corrió hasta allí, perseguido por aquel tío feo con cara de gángster de tebeo de Mortadelo y Filemón. Jaume estaba asustado y corría mucho. El camino ya hacía cuesta arriba, y como él ya estaba algo cansado por la carrerita, resoplaba.&lt;br /&gt;Subiendo por aquel camino estrecho, ya pasaba al lado mismo de un barranco, que se encontraba a la derecha de Jaume. Y él se decía a sí mismo que no era ningun héroe, y por eso huía. Ya se lo decía a su padre, pero éste no le hacía ningun caso. Todo eso de los héroes es mejor para las novelas y para el cine, pero nada... Cogió la bolsa de deportes que llevaba con sus cosas y se la puso debajo de su brazo izquierdo para llevarla mejor, pero en ese momento el tío feo aquel se le tiró encima, haciéndole caerse al suelo, bastante duro, con alguna roca, algunos trocitos de hierba y muy estrecho, que tenía allí mismo un barranco tremendo de unos quince metros de altura, al cual quería tirarle el feo.&lt;br /&gt;Jaume y él forcejearon, el primero de ellos con desesperación, con el pánico añadido de ver tan de cerca la muerte, segura si te caías por un barranco tan encrespado como aquel. Quería soltarse, pero el feo tenía mucha fuerza. El pie de Jaume pisaba el suelo, muy quebradizo, y alguna piedra se salía de su sitio, cayéndose rodando al fondo del barranco. Y seguían forcejeando.&lt;br /&gt;De pronto, Jaume hizo un esfuerzo y consiguió quitárselo de encima. Y oyó un grito, muy angustioso, horrible, que te deja la piel de gallina, que recordaba a alguien que se caía de lo alto de un edificio de ocho pisos. Era que el feo se había caído por el barranco. Cuando Jaume, aun temblando de miedo y de la impresión, miró abajo, vio al hombre que yacía al fondo, cabeza abajo, sin moverse. Esperó casi un minuto, a ver si aun estaba vivo, pero nada, parecía una estatua. Jaume estaba asustado. No se atrevió a mirar más, se levantó y se largó de allí, corriendo, cogiendo antes su bolsa de deportes. . Se fue sacudiendo el polvo de la ropa, deprisa, por el camino, de manera casi cómica, por aquel camino estrecho…&lt;br /&gt;Han pasado tres horas, y ahora ya es mediodía. Jaume se encontraba haciendo auto-stop en una carretera, concretamente la C-147, de Balaguer a Alòs de Gil, cerca de Tremp, en el tramo Tremp-La Pobla de Segur. Hacía mucho tiempo que Jaume no veía ésta carretera, que cuando era un niño estaba muy mal asfaltada, con mucho bache y algo estrecha, como muchas de las carreteras que en esa época tenía el Estado español, cuando en él, desgraciadamente, gobernaba un hombrecillo pequeñazo, con cabeza de cerilla sin encender y voz de gallo afónico. Ahora está muy bien asfaltada y ancha, da gusto circular por ella, como una carretera de las que se ven en el resto de Europa.&lt;br /&gt;Recordemos que no estamos en la época actual, sino a principios de la década de los años ’90, es decir, en el año 1990, por lo que muchas de las cosas mencionadas en éste relato no les sonarán de mucho a muchos/as lectores/as actuales, así que luego no se vayan quejando. Ya describiremos qué es cada cosa, si no la entienden. Pero si no la entienden bien, no es nuestro problema, sino de  ellos.&lt;br /&gt;Bien, él hacía auto-stop, y habían pasado dos coches. Pero no se paraban para recogerle. Jaume ya se impacientaba un poco.&lt;br /&gt;Jaume Sariñena Alegret era un hombre de unos 26 años, alto, guapo, pelo y ojos castaños. Se encontraba aquel fin de semana del mes de Agosto por aquella zona de la comarca catalana del Pallars Jussà, en la provincia de Lleida, yendo hacía la zona montañosa, que siendo cerca de los Pirineos, podían encontrarse cantidad de montañas. Pero ahora no le coge ningun coche. Y eso le fastidiaba mucho.&lt;br /&gt;Pero parece que ahora sí le cogerá un coche. Vio pararse un Renault-5 dos puertas de color naranja, y lo conducía una chica. Ésta abrió el parabrisas delantero derecho, el del asiento para la persona que va al lado del conductor, y le dijo:&lt;br /&gt;--Puedes subirte, nano. ¿A dónde vas? –ella hablaba con una jerga algo pasota, pero al estilo catalán.&lt;br /&gt;--A… a La Pobla de Segur –contestó él.&lt;br /&gt;--Bien. Súbete, nano. Yo también me voy allí, a ver a mis tíos.&lt;br /&gt;Jaume, de repente, y no sabía luego por qué lo había hecho, quería subirse al coche, sí… pero por la ventanilla. Parecía que al ver a la chica y su físico espectacular se había quedado un poco aturdido. Ella lo riñó, aunque de manera irónica, no severamente.&lt;br /&gt;Ella era rubia, ojos azules, cabello peinado de manera tipo greña, digamos cási estilo leona años '80, físico espectacular como de top-model, pendientes de argolla muy grandes, labios pintados de color rosa pálido cási brillante, vestido rojo minifaldero, piernas largas y bien torneadas... Vamos, una belleza que vuelve locos, literalmente, a los hombres que la contemplen, aunque suene tópico. Si a eso añades su manera de ser desenvuelta y espontánea, se entiende todo lo anterior. &lt;br /&gt;--¡Eh, tú, nano! ¿Te has vuelto gilipollas? ¿No puedes entrar abriendo la puerta, como todo el mundo? –ella sonrió también de manera irónica.&lt;br /&gt;--Sí, maca, perdóname. A veces me pasan chorradas como éstas…&lt;br /&gt;--Sí, y una de ellas es ponerte nervioso al ver una tía buena como yo, ¿no? Es que todos los tíos siempre acabais igual.&lt;br /&gt;--Quizá es eso, tía. Bien, ¿nos vamos?&lt;br /&gt;--Yes, milord –respondió ella, poniendo voz de hombre, tipo mayordomo inglés, con acento inglés británico incluído, bien &lt;br /&gt;imitado--. Llegaremos volando. ¡Brom, brom…!&lt;br /&gt;Se subió él al coche y salieron hacía La Pobla de Segur. El camino era de unos diez kilómetros, en el cual había algunas curvas, pero suaves. Mientras iban por él, Jaume y la chica hablaron mucho, quizá por que ella quiso hacerlo y era muy simpática. Además, él le caía también muy bien a ella.&lt;br /&gt;--Eh, nano, ¿cómo te llamas? –le preguntó.&lt;br /&gt;--Jaume. Para servirte, tía, si no te lo montas muy bien.&lt;br /&gt;--Oh, gracias, nano... eh, Jaume, ¿eres de Barcelona?&lt;br /&gt;--Sí, tía. Ahora vivo en Rubí, fuera de la ciudad. Me gusta más el aire libre. Trabajo como disc-jockey en una discoteca de allá.&lt;br /&gt;--¿Tú eres el nano que pone los discos en la disco El Vallès? –le preguntó ella, mirándole de reojo mientras conducía.&lt;br /&gt;--Sí. ¿Por qué? ¿Has estado allí?&lt;br /&gt;--No, es que unos amigos míos me habían hablado de un poca-solta que en una discoteca de no sé dónde sólo ponía chorradas, ja, ja... y por un momento he pensado que a ver si ese poca-solta eras tú.&lt;br /&gt;--Ah, comprendo –dijo él, comprendiendo el chiste malo de ella.&lt;br /&gt;--No, era una broma, nano. Ya he estado allí, y pones cosas molonas. Y eso que hoy en día sacan al mercado cada mierda de disco –le tranquilizó, dándole una palmadita en el hombro izquierdo.&lt;br /&gt;--¿Es decir, que te has dejado caer por allá, no?&lt;br /&gt;--Sí, Jaume, sí. Y he movido cantidad el esqueleto. Bien, hablemos de cosas más trascendentes, que a veces me mola más: yo me llamo Rebeca.&lt;br /&gt;--¿Rebeca?&lt;br /&gt;--Sí, Rebeca Junquera i Ascó. Mis viejos me pusieron ese nombre por la peli de Hitchcock. Los apellidos te parecerán una lección de geografía catalana, por que eso parecemos los de mi familia, un libro de Geografía. Tengo parientes con apellidos como Figueres, Barcelona, Tortosa, Cervera, Burgos... Cuando hablamos de algún sitio al que queremos viajar, miramos a alguno de los parientes y entonces decidimos. ¿Te parece genial, nano? &lt;br /&gt;--Sí, tía. Ni yo mismo hubiese ideado chorradas así. Bien, tú, ¿en qué trabajas?&lt;br /&gt;--Soy dependienta de unos grandes almacenes, aunque hice estudios para guiones cinematográficos.&lt;br /&gt;--¿Guionista? –se interesó Jaume.&lt;br /&gt;--Sí, tío, guionista y todas esas chorradas. Aun no he encontrado a nadie que le interesen los guiones que he escrito. Creo que a estos directores poca-soltes que hay ahora en éste país no les interesan.&lt;br /&gt;--¿Por qué? ¿De qué hablas en tus guiones?&lt;br /&gt;--Nada, Jaume: de cosas cotidianas, cosas de hoy, humanas, muy próximas... Además, trato de hacerlo desde un punto de vista objetivo... algo que no sea esa visión gilipollas que se hace en muchas películas, ese rollo machista de la mujer fatal ó la mujer tonta que no tiene cerebro... Y además, no me interesa hacer personajes femeninos que en toda la película sólo se desnudan y hacen chorradas. Si tienen que desnudarse, que no estoy en contra de ello, tiene que ser por que haya un motivo, nano, no por que al guarro del director le salga de los cataplines. Y si nosotras no hacemos eso, no les mola sacarnos bien.&lt;br /&gt;--Ya había oído eso. Estoy de acuerdo contigo.&lt;br /&gt;--Ah, muy bien, nano. Eso me mola cantidad.&lt;br /&gt;--Cuando ligo, me fijo no sólo en el cuerpo de una chica, sino también en el cerebro.&lt;br /&gt;--Fotre, nano, me gustan los tíos que piensan así. Me gustas, ¿sabes?&lt;br /&gt;--Gracias, Rebeca. Tú también me gustas.&lt;br /&gt;--Eso está bien para empezar una relación ó un rollete. &lt;br /&gt;--Me pareces muy inteligente y encantadora, además de guapa. No hago piropos gilipollas ni cursis. &lt;br /&gt;--Ah, nano, eso está muy bien. Nunca había oído a un tío hablarme así. ¿Has conocido muchas chicas?&lt;br /&gt;--Sí, muchas. Hasta hace poco tuve una novia, Mireia, pero cortamos por que ya no nos entendíamos nada.&lt;br /&gt;--¿Qué os pasó?&lt;br /&gt;--Nada, es que yo tengo muchas manías, y ella también. Lo dejamos, amistosamente, y ahora somos buenos amigos. Yo le dije que si tuviera algún problema, trataría de ayudarla. Mireia aceptó, y dijo que si fuera al revés, también ella me prestaría ayuda. Ahora ella tiene novio, con el que se casará pronto.&lt;br /&gt;--¿Estuvisteis muy enamorados?&lt;br /&gt;--Sí, claro, muchísimo. Y aun la echo de menos. Y tú, ¿tienes novio?&lt;br /&gt;--No. Ya no. Mi último novio se llamaba Llorenç. Mi relación con él fue muy apasionada, como habrá sido la tuya con Mireia. Yo había tenido muchos ligues, pero la cosa con ellos no molaba mucho, hasta que le conocí a él. Cuando le conocí, en una discoteca de verano en la Costa Daurada, en Coma-ruga, creía que ya había encontrado al hombre de mi vida y chorradas de éstas, pero no; el es empleado de un Banco en Barcelona, y al principio tuvimos una relación muy apasionada, yo me sentía feliz, él también. Cuando estábamos juntos, salíamos a muchos sitios, nos besábamos en rincones, hacíamos el amor... Pero él quería llegar muy lejos en su trabajo, ser alguien importante, y llegaba un momento en que nos veíamos poco... Ello empezó a joder la relación, poco a poco, y al final, no aguanté más...&lt;br /&gt;--Ya, gracias –Jaume pensó que, ahí, Rebeca ya le había contado bastante--. ¿Y luego...?&lt;br /&gt;--Sí, rompimos, como Mi... Mireia y tú, amistosamente, sin guerras de sexos ni chorradas. No sé yo si fui un poco gilipollas, que soñé al principio en una relación  como en los cuentos de hadas. Además, yo no soy de esas tías que se ven en Marbella, y no me gustan los lujos, ni siquiera las chorradas que hace ésta gente. Y esto quería Llorenç que yo hiciera. Luego, yo quería ser guionista, y él no quería. En el fondo, Llorenç era algo rarillo, y quería que fuera economista, como la mayoría de los de su familia. Aunque esto me parecía un pretexto, ya que los que manejan la pasta sólo piensan en ganar más y más. Y yo, como hago guiones al estilo de las &lt;br /&gt;pelis francesas, no como las series chorras tipo Falcon Crest ó Dallas (1) , se le ocurrió eso de sugerirme el hacerme economista. Me &lt;br /&gt;costó convencerle, pero aceptó que eso no podía ser... Eso fue una de las cosas que empezaron a enfrentarme con él. Pero ya te lo contaré otro día.&lt;br /&gt;--No hace falta, Rebeca –dijo Jaume, al ver que ya llegaban a La Pobla de Segur y entraban por aquella calle enorme y larga que cruza casi todo el pueblo, cruza el río Flamicell y va siguiendo hasta volverse otra vez carretera y seguir hasta Sort, a 29 kms.&lt;br /&gt;El Renault-5 de Rebeca paró en aquella calle, y ella le dijo:&lt;br /&gt;--Bien, yo me quedo aquí. Cerca de aquí viven mis tíos. Adios, Jaume, y que te lo montes bien. Ya nos veremos algún día por Barcelona –le da una tarjeta de visita--. Aquí te doy mi tarjeta, con mi número de teléfono móvil. &lt;br /&gt;--Gracias, Rebeca. Eh… yo podría invitarte a cenar a algún restaurante de por aquí. ¿Te gustaría?&lt;br /&gt;--De acuerdo, Jaume –aceptó ella sonriendo--. Yo pensaba irme con unos amigos y amigas míos. Siempre lo hago cuando vengo &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;(1): Series de televisión estadounidenses, muy populares en España en aquella época. La primera se emitió por TVE, y la segunda fue sobre todo famosa en Catalunya, a través de TV-3, una de las primeras series extranjeras dobladas al catalán, a partir de su emisión en 1983. Primero se emitió para toda España por TVE. Luego pasó a las televisiones autonómicas, emitiéndola cada una en su idioma.1):&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;por aquí… pero nos encontraremos ésta noche. ¿Nos vemos a las nueve?&lt;br /&gt;--Sí, claro. Toma –le da él también una tarjeta de visita--, ésta es mi tarjeta, y también el número del móvil. Ah, puedes venir como &lt;br /&gt;vas vestida ahora, no hace falta que te pongas como si fueras a una audiencia con el Pujol en la Generalitat.&lt;br /&gt;--Yo iba a decirte lo mismo, nano. Odio los vestidos cursis, me hacen salir granos. Menos mal que en los grandes almacenes en los que trabajo no tengo que llevar uniformes muy… eso.&lt;br /&gt;--Hasta luego, Rebeca. ¿Nos encontramos aquí mismo?&lt;br /&gt;--Sí, me parece bien. Hasta luego, Jaume.&lt;br /&gt;Y se fueron, cada uno por su lado. Rebeca a casa de sus tíos, y Jaume a buscar una habitación en un hotel de allí.&lt;br /&gt;Ésta estaba en un primer piso, con una cama bastante ancha. Se dejó caer encima de ella, y soltó un resoplido muy largo, como de alivio infinito. Era, claro, por que aquella mañana había estado a punto de palmarla. Menos mal que se sentía aliviado por haber conocido después a una criatura tan preciosa como Rebeca Junquera. &lt;br /&gt;Recordó lo que le había pasado, el cómo llegó a meterse en aquel embrollo…&lt;br /&gt;Paseaba cerca de Talarn, a dos kms. de Tremp, el pueblo más importante de la comarca catalana del Pallars Jussà, mucho más aún que La Pobla de Segur. Él paseaba por las afueras del pueblo, cargado con su bolsa de viaje. Entonces vio que a cien metros de él había dos personas, un hombre y una mujer. Él la abofeteaba con la mano izquierda y ella trataba en vano de evitarlas. Él era un hombre moreno, alto, feo y aspecto de chulo. Ella, morena, ojos castaños, estatura mediana, que iba, como él, con ropa deportiva, verde claro ella y naranja él. Jaume se les acercó.&lt;br /&gt;--¡Eh, usted! ¿Qué coño le hace a ésta chica? –gritó.&lt;br /&gt;--¿Qué carajo se le ha perdido aquí, tío? –le preguntó él, mirándole con cara y voz de chulo.&lt;br /&gt;--Nada. Déjela, que le hace daño –contestó Jaume, imitando la voz del otro.&lt;br /&gt;--Creo que eres un gilipollas, tío, y te voy a dar p’al pelo –dijo el feo, que dejó a un lado a la mujer para enfrentarse con Jaume. Éste tembló un poco, ya que nadie es perfecto, y él no es ningún héroe, ya lo habíamos dicho. Pero intentó hacerle frente.&lt;br /&gt;--¿Qué pelo? –preguntó Jaume, tratando un poco de intimidarle.&lt;br /&gt;--No sé, se me ha ocurrido –contestó el feo.&lt;br /&gt;Y forcejearon. Jaume le dio un puñetazo, dejándolo momentáneamente en el suelo. Pero decidió largarse de allí, a todo trote, ya que sabía que esos tíos hacen venganzas tales que a su lado Jack El Destripador sería un mariquita, con perdón. Y prefería largarse de allí muy rápido.&lt;br /&gt;Pero allí cerca se hallaba otro hombre, también feo, que debía ser amigo del otro. Debió de verlo todo por que empezó a perseguir a Jaume y gritarle que se parara, entre tacos de todo tipo en su lenguaje. Jaume corría llevando en la mano su bolsa de deportes.&lt;br /&gt;El resto ya lo conocen muy bien. Jaume prefería olvidar, pues ahora esos hijoputas estarán ya muy lejos (uno seguro, en el otro barrio), y descansó un rato, antes de acicalarse y ponerse guapo. Guapo ya lo era, pero con acicalarse, ya estaba aun más bueno.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-8165416677842687446?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/8165416677842687446/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=8165416677842687446' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/8165416677842687446'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/8165416677842687446'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/09/fin-de-semana-capitulo-primero.html' title='FIN DE SEMANA (CAPÍTULO PRIMERO)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-W5qg_fKXq2w/TyswgJ73OvI/AAAAAAAAApo/e1m_rEHsGQ8/s72-c/Senterada%2Ba%2Bprop%2B%2528Pallars%2BJuss%25C3%25A0%252C%2BCatalunya%2529.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7863891396199974823</id><published>2011-07-05T17:47:00.000-07:00</published><updated>2011-11-06T17:34:52.189-08:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (EPÍLEG)'/><title type='text'>TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (EPÍLEG)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-7g9yO1XUGBw/Trc0YiW_EUI/AAAAAAAAAoc/Gr54plHtw0E/s1600/Sienna%2BMiller.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 326px; height: 387px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-7g9yO1XUGBw/Trc0YiW_EUI/AAAAAAAAAoc/Gr54plHtw0E/s400/Sienna%2BMiller.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5672059851841147202" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-Fpuw_uFZmmI/TrczWHucv9I/AAAAAAAAAoQ/38xpAU6dUzo/s1600/Cantante%2Brock%2Bfemenina.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 250px; height: 188px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-Fpuw_uFZmmI/TrczWHucv9I/AAAAAAAAAoQ/38xpAU6dUzo/s400/Cantante%2Brock%2Bfemenina.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5672058710820437970" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;EPÍLEG &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Uns dies més tard, en Jarvis i la Judy es van retrobar, però tots dos acompanyats de les seves noves parelles. Van començar una nova amistat, que era sortir per allà tots quatre junts, i de tant en tant aïllar-se un poc, com fan la majoria de les parelles, sobretot les acabades de formar. &lt;br /&gt;   Mentrestant, la Winnie estava veient per la televisió un episodi dels Simpson, i se li va ocórrer així el tema de la seva pròxima pel•lícula. Era l'episodi on la Marge denunciava el mal exemple per als nens de la sèrie de dibuixos animats “Rasca y Pica”, que tant veuen els seus fills. Arriba a fer manifestacions per a emanar la retirarda d'aquests dibuixos, o que simplement se suavitzin. Així ho va aconseguir. Però ves aquí que un dia es duu cap a Springfield l'estàtua del David d’en Miquel Àngel des de Florència (Itàlia), i les dones més conservadores de la ciutat es manifesten contra ella. Demanen ajuda a la Marge, però aquesta diu que l'estàtua és una obra d'art i es nega a secundar-les. Així, “Rasca y Pica” torna als seus arguments primitius, amb la consegüent recuperació en l'audiència televisiva, que estava molt malament després de la suavització en els seus continguts, i només ella i en Homer van ser gairebé els únics que van acudir a veure l'estàtua. &lt;br /&gt;   Un bon tema del que la Winnie traurà una bona pel•lícula de crítica social, estil “El gran carnaval” d’en Billy Wilder. És el que cal, va pensar, sobretot tenint en compte la conjuntura política del moment als Estats Units, amb el successor d’en Ronald Reagan a la Casa Blanca, el seu Vicepresident George Bush pare. &lt;br /&gt;   Uns anys després aquest senyor va ser derrotat pel demòcrata Bill Clinton, però això ja és una altra història. Només direm que la Winnie va sentir llavors que el país podia millorar, evolucionar, no ser tan modern en certes coses i tan antiquat estil Inquisició Espanyola i règim teocràtic iranià en unes altres. En això estaven d'acord amb ella tant la Judy com en Jarvis, la Valérie, en George, la Kathy, en Tommy... &lt;br /&gt;   La Kathy va continuar amb les seves actuacions de música rock on podia, i a poc a poc va anar ascendint en la fama, sense deixar de ser mai ella mateixa. No li agradava gens ni mica la metamorfosi de la majoria de les estrelles del rock, que passen de persones normals a éssers deïficats. &lt;br /&gt;   Tots els altres personatges d'aquesta història, tant els protagonistes com els que no ho són, van continuar amb les seves vides. Uns millor que no pas els altres. &lt;br /&gt;   No els donarem detalls, que serien massa obvis, per que la vida és com és. &lt;br /&gt;   I com és...? &lt;br /&gt;   No ho sabem. No som adivins ni tenim cap bola de vidre. A més, encara que els diguéssim la veritat, vostès s'imaginarien una altra cosa. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;                                                                                  F I&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7863891396199974823?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7863891396199974823/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7863891396199974823' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7863891396199974823'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7863891396199974823'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/tot-acabara-be-si-anes-be-epileg.html' title='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (EPÍLEG)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-7g9yO1XUGBw/Trc0YiW_EUI/AAAAAAAAAoc/Gr54plHtw0E/s72-c/Sienna%2BMiller.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-8104475707106695372</id><published>2011-07-05T17:46:00.001-07:00</published><updated>2011-11-06T17:33:50.018-08:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (EPÍLOGO)'/><title type='text'>TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (EPÍLOGO)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-7g9yO1XUGBw/Trc0YiW_EUI/AAAAAAAAAoc/Gr54plHtw0E/s1600/Sienna%2BMiller.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 326px; height: 387px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-7g9yO1XUGBw/Trc0YiW_EUI/AAAAAAAAAoc/Gr54plHtw0E/s400/Sienna%2BMiller.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5672059851841147202" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-Fpuw_uFZmmI/TrczWHucv9I/AAAAAAAAAoQ/38xpAU6dUzo/s1600/Cantante%2Brock%2Bfemenina.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 250px; height: 188px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-Fpuw_uFZmmI/TrczWHucv9I/AAAAAAAAAoQ/38xpAU6dUzo/s400/Cantante%2Brock%2Bfemenina.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5672058710820437970" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;EPÍLOGO&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Unos días más tarde, Jarvis y Judy se reencontraron, pero ambos acompañados de sus nuevas parejas. Empezaron una nueva amistad, que era salir por ahí los cuatro juntos, y de vez en cuando aislarse un poco, como hacen la mayoría de las parejas, sobre todo las recién formadas. &lt;br /&gt;   Mientras tanto, Winnie estaba viendo por televisión un episodio de “Los Simpson” y se le ocurrió así el tema de su próxima película. Era el episodio en donde Marge denunciaba el mal ejemplo para los niños de la serie de dibujos animados “Rasca y Pica” que tanto ven sus hijos. Llega a hacer manifestaciones parav pedir la retirarda de dichos dibujos, ó que simplemente se suavicen. Así lo consiguió. Pero hete aquí que un día se trae a Springfield la estatua del David de Miguel Ángel desde Florencia (Italia), y las mujeres más conservadoras de la ciudad se manifiestan contra ella. Piden ayuda a Marge, pero ésta dice que la estatua es una obra de arte y se niega a secundarlas. Así, “Rasca y Pica” vuelve a su desarrollo primitivo, con la consiguiente recuperación en la audiencia televisiva, que estaba de capa caída después de la suavización en sus contenidos, y sólo ella y Homer fueron casi los únicos que acudieron a ver la estatua. &lt;br /&gt;   Un buen tema del que Winnie sacará una buena película de crítica social, estilo “El gran carnaval” de Billy Wider. Es lo que hace falta, pensó, sobre todo teniendo en cuenta la coyuntura política del momento en los Estados Unidos, con el sucesor de Ronald Reagan en la Casa Blanca, su Vicepresidente George Bush padre. &lt;br /&gt;   Unos años después éste señor fue derrotado por el demócrata Bill Clinton, pero eso ya es otra historia. Sólo diremos que Winnie sintió entonces que el país podía mejorar, evolucionar, no ser tan moderno en ciertas cosas y tan anticuado estilo Inquisición Española y régimen teocrático iraní en otras. En eso estaban de acuerdo con ella tanto Judy como Jarvis, Valérie, George, Kathy, Tommy...&lt;br /&gt;   Kathy siguió con sus actuaciones de música rock en donde podía, y poco a poco fue ascendiendo en la fama, sin dejar de ser nunca ella misma. No le gustaba nada la metamorfosis de la mayoría de las estrellas del rock, que pasan de personas normales a seres endiosados. &lt;br /&gt;   Todos los demás personajes de ésta historia, tanto los protagonistas como los que no lo son, continuaron con sus vidas. Unos mejor que otros.&lt;br /&gt;   No les daremos detalles, que serían demasiado obvios, por que la vida es como es. &lt;br /&gt;   ¿Y cómo es...?&lt;br /&gt;   No lo sabemos. No somos adivinos ni tenemos bola de cristal. Además, aunque les dijéramos la verdad, ustedes se imaginarían otra cosa. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;             F  I  N&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-8104475707106695372?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/8104475707106695372/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=8104475707106695372' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/8104475707106695372'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/8104475707106695372'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/todo-acabara-bien-si-fuese-bien-epilogo.html' title='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (EPÍLOGO)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-7g9yO1XUGBw/Trc0YiW_EUI/AAAAAAAAAoc/Gr54plHtw0E/s72-c/Sienna%2BMiller.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-461150800781581775</id><published>2011-07-05T17:45:00.000-07:00</published><updated>2011-11-02T19:13:02.197-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XXI)'/><title type='text'>TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XXI)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-VsDmMCRrw7k/TrH34FrB3WI/AAAAAAAAAnU/LdT3mCh_5qU/s1600/Mujer%2Bfrancesa.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 281px; height: 179px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-VsDmMCRrw7k/TrH34FrB3WI/AAAAAAAAAnU/LdT3mCh_5qU/s400/Mujer%2Bfrancesa.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585948803554658" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-tDefZ3a3gBM/TrH337rZT5I/AAAAAAAAAnI/kMQ2rnnxuRs/s1600/TWIN%2BPEAKS%2B%2528imagen%2B1%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 267px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-tDefZ3a3gBM/TrH337rZT5I/AAAAAAAAAnI/kMQ2rnnxuRs/s400/TWIN%2BPEAKS%2B%2528imagen%2B1%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585946120736658" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-z_nCKDw9KqM/TrH33_YE6kI/AAAAAAAAAm8/eKhrc5zmYWI/s1600/TWIN%2BPEAKS%2B%2528cartel%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 350px; height: 264px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-z_nCKDw9KqM/TrH33_YE6kI/AAAAAAAAAm8/eKhrc5zmYWI/s400/TWIN%2BPEAKS%2B%2528cartel%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585947113450050" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-NahwtrNTSlY/TrH3tBaZnlI/AAAAAAAAAmw/flNHmO5ZI7g/s1600/Pareja%2Bhaciendo%2Bel%2Bamor%2B%25282%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 267px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-NahwtrNTSlY/TrH3tBaZnlI/AAAAAAAAAmw/flNHmO5ZI7g/s400/Pareja%2Bhaciendo%2Bel%2Bamor%2B%25282%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585758681505362" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-kURQkgd_pkk/TrH3eoJ8LhI/AAAAAAAAAmk/2vF66KwRaqk/s1600/Hombre%2BLlorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 298px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-kURQkgd_pkk/TrH3eoJ8LhI/AAAAAAAAAmk/2vF66KwRaqk/s400/Hombre%2BLlorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585511383412242" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-zZYq3H4y1pU/TrH3ecoyceI/AAAAAAAAAmY/9yA727_8mU8/s1600/Mujer%2Bllorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 290px; height: 174px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-zZYq3H4y1pU/TrH3ecoyceI/AAAAAAAAAmY/9yA727_8mU8/s400/Mujer%2Bllorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585508291572194" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-oo4blw-0ykU/TrH3V28GuyI/AAAAAAAAAmM/NUDcAififxQ/s1600/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%25284%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 259px; height: 194px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-oo4blw-0ykU/TrH3V28GuyI/AAAAAAAAAmM/NUDcAififxQ/s400/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%25284%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585360733092642" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTOL XXI &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Van passar diversos dies, i en Jarvis i la Judy, cadascú pel seu compte, van començar novament a ser feliços. A tothom li semblarà absurd ho que siguin feliços, tot malgrat el fracàs de la seva relació. A nosaltres també, però és que la naturalesa humana es defensa així quan té massa problemes greus i arriben a atabalar a qui els pateixi. És un mecanisme d'autodefensa que ajuda a seguir vivint, a sobreviure, diguem-ne. La Judy i en Jarvis sabien que el problema que tenien calia tallar-lo d'arrel, i així han evitat que el problema fora com un vaixell enfonsat, que s'enfonsaria amb ells endins. &lt;br /&gt;   Vegem ara què fa la Judy. Va tornar a escoltar de nou aquella cançó de l'espanyola Luz Casal, la qual escoltava en començar aquesta novel•la, “Y voy a por tí”. Sembla que és la que sempre li dóna ànims per a actuar. Encara que sempre ha dit que si la noia de la cançó actua com una fera salvatge per a conquistar al noi que s'estima, la Judy no s'ho faria igual, és clar. És més cerebral, menys visceral. Però de vegades necessitava un impuls més visceral, una mica diferent al que sempre havia fet. &lt;br /&gt;   En aquell dia, no ho havíem dit abans, era l'últim dia de l'any, i com feia just tres-cents seixanta-cinc dies, era estava sola, sense parella, i la seva germana estava com sempre amb en Tommy. Semblava que la seva era una parella incombustible, imperible. De tant en tant deixaven una miqueta, ep, remarquem-lo, UNA MIQUETA, de besar-se i acariciar-se, i la Kathy va fer un comentari: &lt;br /&gt;   --Tommy, se m'ha ocorregut una idea per a una cançó que podria parlar d'alguna cosa com el nostre, un noi i una noia que no paren de fer-se morrejos. &lt;br /&gt;   --Això està molt bé. I què diria la lletra? &lt;br /&gt;   --No ho sé, encara no ho he pensat, nano... &lt;br /&gt;   --Doncs no em distreguis ara amb lletres ni bestieses. ¿Qué comencem altra vegada...? &lt;br /&gt;   La Kathy va comprendre a quina cosa es referia el seu nuvi, quina cosa havien de recomençar, i el primer que va fer, sobtadament, va ser abraçar-li i mirar-li tendrament als ulls. &lt;br /&gt;   --Em mola, nano –va ser la seva lacònica resposta, mil•lèsimes de segon abans de segellar els seus llavis amb els d’en Tommy. &lt;br /&gt;   Segons els comptes que portaven, aquest era el morreig número 379. &lt;br /&gt;   A la nit, tots van anar a un restaurant, que encara que en tota Nova York hi hagi més aviat uns 25.000, no és fàcil trobar un en el qual pugui haver de tot. Però a ells, tant se’ls dóna, que el que volen és menjar bé i senzill, no un menjar bast ni sofisticat. I van anar a un italià, situat a la Madison Avenue, de preus moderats i amb una decoració no gaire espectacular, però en el qual podria trobar-se bé qualsevol. Allí van ser la Winnie, l’Arthur (ell anava a començar en breu el rodatge de la seva nova pel•lícula, potser en més aviat una setmana, i ella ja havia acabat el de la seva, començant en breu el muntatge de la mateixa, fer la banda sonora, etc.), la Judy, la Kathy i en Tommy. Per raons òbvies, en Jarvis no hi havia vingut, ja que hi era en un altre lloc i ara anava pel seu compte. A més, no li agradava molt tornar a veure, ara com ara, a la seva ex. Per això es va excusar de no poder anar a la invitació que li van fer la Kathy, sobretot. &lt;br /&gt;     També s'havia acostat per allà en George Miravitlles, que venia amb la seva germana, la Rose, i l'últim lligue d'aquesta, un canadenc de la província francòfona del Québec, dit Jean-Gilbert Leblanc. En George havia tallat feia poc amb l'última noia que s'havia lligat, que va superar a força de bolcar-se en la seva feina. És una cosa que de vegades ajuda en circumstàncies tan amargues com aquesta. &lt;br /&gt;   En passar diverses hores, ja cada parella va preferir centrar-se en ella mateixa, i gaudir del “que ja saben” tot sol. &lt;br /&gt;   I la Judy? Com suposaran, no podia anar-se amb ningú, ja que no tenia parella, i aparentment ningú al que poder trincar per a anar-se amb ell, algun paio bo que li atragués apassionadament... &lt;br /&gt;   ...Fins que es va fixar en el George, i van començar a xerrar. La conversa entre tots dos era de gran interès per a cadascun/a, pel que, a mesura que passava el temps, aquest interès no anava pel costat purament amistós. &lt;br /&gt;   És a dir: la Judy i en George van lligar. Sí, van lligar. Com? &lt;br /&gt;   Van començar parlant dels dibuixos artístics d'ell, de les seves exposicions en alguna galeria d'art, no gens important, però que estava bé per a exposar-se... &lt;br /&gt;   ...I va ser ella qui va començar el “rotllo”, diguem, l'”enrotllar-se” entre tots dos. Va agafar la mà d'ell amb la seva, per sota de la taula a la qual estaven asseguts, l’un al costat de l'altre. &lt;br /&gt;   Van sortir fora en anar-se els altres, i la Judy va suggerir que podien anar-se a casa d'ella, ja que els seus pares s'anaven a un altre lloc. I la Kathy i en Tommy també, ja que s'anaven a casa d'ell, així que tenien la casa de la Judy per a ells sols. Així, se sentien lliures per a fer de tot sense ningú que els pugués fer nosa. &lt;br /&gt;   Abans van començar amb la clàssica actitud primerenca de petons i petons, un darrere de l’altre. Després, ella va pensar a posar alguna música al ràdio-cassette per a acabar de posar-se catxondos. &lt;br /&gt;   --És la teva tàctica per a lligar? –va preguntar en George, interessat. &lt;br /&gt;   --Si... però alguns nois també usaven aquesta tàctica amb mi –va contestar ella. &lt;br /&gt;   --Ja... i quina música posarem? &lt;br /&gt;   --No sé. Mira les cintes que tinc –la Judy li va assenyalar una filera de cintes de cassette, unes de cantants, d’altres de bandes sonores de pel•lícules famoses i altres de sèries de televisió. Però quan ell buscava alguna entre el munt, cuidant de no desordenar-lo tot, ella li va dir--: Espera, George, que sé d'una música que et molará. &lt;br /&gt;   --Qual és? &lt;br /&gt;   --Te l'has escoltat molt, com jo. Quan l’escoltis, sabràs qual és... &lt;br /&gt;   Va agafar una cinta, que ell no va veure bé qual era, i la va posar al ràdio-cassette. &lt;br /&gt;   Comença a sonar la música. Era de la famosa sèrie televisiva “Twin Peaks”, i aquesta vegada no era el tema “Audrey’s dance” (El ball de l’Audrey), sinó “Dance of the dream man” (El ball de l'home del somni), aquella en la qual l'home nan que surt en diversos somnis del protagonista principal, l'agent del FBI Dale Cooper. Aquell nan de tot just mig metre d'alçària que parla amb una veu metàl•lica i gairebé inaudible, que per a entendre-li els seus diàlegs apareixien en la pantalla del televisor sempre amb subtítols. La Judy i George van fer el mateix que havien fet ella i en Jarvis tot just un any enrere, posant en tot una sensualitat bastant evident i també natural, gens fingida. En George ho va fer d'una manera més aviat original, que va sorprendre molt a la Judy, la qual li va seguir el joc, molt fascinada... i ell també demostrava estar fascinat per ella. &lt;br /&gt;   Ja al llit, van tenir una nit dabuten, sempre segons els termes d'argot emprats per la Judy, que en George coneixia, encara que alguns se li escapaven. Una cosa és que ell estigués al dia, o “al lloro”, de com parlen els joves del moment, però com cada dos per tres hi ha paraules noves, no podia assimilar-les totes. &lt;br /&gt;   Després d'haver fet l'amor, es van quedar quiets un moment, ella damunt d'ell, pensant que quina sort havien tingut, a l'haver lligat l'u amb l'altre. Es trobaven molt a gust, tranquils i relaxats, una bona teràpia per a les penúries passades en els mesos anteriors. La Judy es va acordar del seu ex, en Jarvis, i va pensar: &lt;br /&gt;   --Tant de bo en Jarvis estigui ara cardant amb alguna noia, i pugui ser feliç de nou. S’h mereix, és un bon noi. Ell i jo ho vam passar dabuten, ens vam estimar moltíssim, però res... res dura per sempre. &lt;br /&gt;   Però es va recordar que ara està amb en George Miravitlles, el noi nord-americà fill de catalans, així que va decidir tornar al present i al lloc on hi era, així que allò de pensar en el Jarvis es va acabar... per ara. &lt;br /&gt;   --George, que t'ho passes dabuten? –li va preguntar afectuosament, acariciant-li el pit. &lt;br /&gt;   --Sí, molt. Em fa gràcia la teva manera de parlar, tia –li va dir, amb un somriure a la boca. &lt;br /&gt;   Ella es fonia d'amor per ell, potser per que aquell somriure li agradava. Tantes vegades que li havia vist, i no s'havia adonat fins a aquella nit d'allò. &lt;br /&gt;   La Judy li acariciava suaument el pit, amb pocs pèls, i això li va recordar una mica, que li va comentar sobtadament: &lt;br /&gt;   --Ep, George..., ¿qué saps que quan vaig estar a Barcelona l'estiu, vaig posar nua per a una amiga dibuixant? &lt;br /&gt;   --Carai! I vas sortir bé en aquest dibuix? &lt;br /&gt;   --Si. És una artista. Dibuixa dabuten, nano. &lt;br /&gt;   --Que tens alguna còpia d'aquest dibuix? &lt;br /&gt;   --No, no la va fer, però em va dir que algun dia m'enviarà una per Correu. &lt;br /&gt;   --Que era una bona noia? &lt;br /&gt;   --Sí, era encisadora, simpàtica. El que passa és que era bisexual... i volia lligar-se'm. &lt;br /&gt;   --Vaja! I tu quin li vas dir? &lt;br /&gt;   --Que no volia, clar. Encara que pinso molt que si jo hagués estat com ella, el primer pas ho hagués donat jo. És a dir, que jo me l'hagués lligat primer. &lt;br /&gt;   Van riure. &lt;br /&gt;   Van seguir xerrant, i quan en George va deixar d'estar en el que es diu la “fase refractària”, és a dir, el temps que un home, després d'haver ejaculat, està sense tornar a tenir una erecció, van tornar a fer l'amor. &lt;br /&gt;   A l'endemà, van començar a sortir junts. I ja, diguem, que com parella. &lt;br /&gt;   Mentrestant, en Jarvis –retrocedim uns dies abans— també intentava refer la seva vida. Però d'una altra manera... &lt;br /&gt;   Quan la Judy es va haver marxat, no només de casa seva sinó de la seva vida, va decidir telefonar a la seva ex, la francesa Valérie Chévenement. &lt;br /&gt;   En aquest mateix moment, la Valérie passava pel mateix que en Jarvis i la Judy, que havia trencat amb el seu últim lligue. Intentava animar-se arreglant una mica  la casa, i estava amb l'escombra passant-la per la sala fins que va sonar el telèfon. Anava amb un mocador al cap, amb samarreta i pantalons, i descalça. &lt;br /&gt;   Va deixar l'escombra recolzada a la paret, de manera ordenada, i se’n va anar a despenjar l'auricular. &lt;br /&gt;   Va preguntar, amb absoluta indiferència en el to de veu: &lt;br /&gt;   --Digui...? &lt;br /&gt;   --Hola, Valérie, sóc en Jarvis –va sentir per l'auricular. &lt;br /&gt;   La Valérie va fer un somriure. Continuava apreciant al seu ex, malgrat que la seva relació amorosa no va anar gens bé. &lt;br /&gt;   --Jarvis...? Ah, hola, “chérie”. “Ça va, garçon?” (1): &lt;br /&gt;   --Com dius...? &lt;br /&gt;   La Valérie no se’n recordava que en Jarvis no dominava bé la llengua natal d'ella. &lt;br /&gt;   --Perdona, Jarvis. Deia que com estàs. &lt;br /&gt;   --Bé, bé... –va dir ell, encara que no estava gens per la labor, ara com ara, de dir-li a ella que estava “depre” perdut. &lt;br /&gt;   Van passar uns segons. No sabien com continuar la conversa. La Valérie es va asseure a la butaca per a parlar millor i més tranquil•la i relaxada. Va posar els peus descalços a sobre de la tauleta de la sala, just davant d’ella. &lt;br /&gt;   --Com et va, amb el noi aquest? –va preguntar en Jarvis. &lt;br /&gt;   --Per això em trucaves...? –va preguntar la Valérie, decebuda. &lt;br /&gt;   --Eh... no... perdona, no era per això... –es va excusar en Jarvis, avergonyit, com un nen que ha comès una falta terrible. &lt;br /&gt;   Va continuar ell mateix: &lt;br /&gt;   --Et trucava per a saber com estàs. &lt;br /&gt;   --Doncs... he trencat amb el meu nuvi. &lt;br /&gt;   --Quina casualitat. &lt;br /&gt;   --Que tu també has trencat amb la Judy? –va preguntar la Valérie, sorpresa i somrient, com si això li animés de cop i volta, almenys per a intentar abordar novament al seu ex. &lt;br /&gt;   --Si... Ja veus. Tots dos estem igual. Ep... –va anar a dir ell—Que podem veure'ns demà? &lt;br /&gt;   --Demà?&lt;br /&gt;   --Si. Quedar per a xerrar. &lt;br /&gt;   --És clar, Jarvis. M'agradaria molt. &lt;br /&gt;   Cada vegada més estava ella més animada. En el fons, era molt de temps trobant a faltar al seu ex. Havia après a apreciar-li malgrat els seus defectes, i sobretot li enyorava com el millor nuvi que havia tingut. &lt;br /&gt;   --Molt bé, rei –li va dir, amb tendresa i sense exagerar el seu accent francès, cosa que sabia que era el tòpic que els americans solien tenir dels francesos, una mica que li indignava del tot--. Demà a l'hora per a sopar? &lt;br /&gt;   --És clar, Valérie. Em, ¿on? &lt;br /&gt;   --En... al restaurant aquell. Els restaurants cars i cursis, “je n’aime pas ça” (1) &lt;br /&gt;   Amb el seu escàs francès, en Jarvis va comprendre aquesta vegada el significat de la frase pronunciada per la noia gal•la. Va dir: &lt;br /&gt;   --Dabuten, tia. &lt;br /&gt;   --Dabuten...? Què significa això...? –no comprenia ella la majoria de les vegades l'argot novaiorquès. &lt;br /&gt;   --Que molt bé, Valérie –li va aclarir ell el significat. &lt;br /&gt;   Ella es va quedar tranquil•la. &lt;br /&gt;   --Gràcies, Jarvis. Ens veiem... –li va dir, amb una veu repleta de tendresa i d'esperança en una vida millor. &lt;br /&gt;   --És clar que sí, Valérie... &lt;br /&gt;   Tot això va tenir la seva continuació en el restaurant en qüestió. Van acabar sortint al carrer després, fer-se petons apassionadament en un cantó i anar-se a casa d'ella. Van fer l'amor com mai en les seves vides, ni tan sols amb les seves anteriors parelles o quan ells mateixos eren parella. &lt;br /&gt;   Es van quedar en la mateixa postura en la qual s'havien quedat la Judy i en George “després de...”. Miraven al sostre amb un somriure en les seves boques molt evident. Semblaven haver entrat en la glòria, haver sortit d'un espantòs malson. &lt;br /&gt;   --Jo he intentat trobar-me bé amb els paios amb els quals vaig tenir una relació després de tu –va començar a confessar-se la Valérie--, però no ho vaig aconseguir... &lt;br /&gt;   --I jo he tingut alts i baixos amb la Judy –va contestar en Jarvis--. Unes vegades discutim, i unes altres ens estimàvem i discutíem alhora. &lt;br /&gt;   --L'amor és així de capritxós. &lt;br /&gt;   --Sí…&lt;br /&gt;   --Veig que ara no em surts ja amb les manies i tics que tenies abans, Jarvis... –va observar ella. &lt;br /&gt;   --No, continuo amb les mateixes manies, però he après moltes coses noves, amb ella. Moltes coses de la Judy són les mateixes que les teves, Valérie. &lt;br /&gt;   --Ah, “très bien”. I quins són? &lt;br /&gt;   --Ja te les contaré a poc a poc. &lt;br /&gt;   --És que són moltes? &lt;br /&gt;   --Com per a omplir la guia telefònica. &lt;br /&gt;   --Ha, ha, ha...! &lt;br /&gt;   Va riure la Valérie, feia temps que no reia tan a gust. En Jarvis no va riure tant com ella, però també gaudia amb això com feia temps que no ho feia. &lt;br /&gt;   --I ara, que no me les pots contar...? –li va demanar ella. &lt;br /&gt;   --Vinga, no fotis. ¿Ara...? &lt;br /&gt;   --Béééé... m'imagino, nano, que de tant en tant seguiràs amb aquesta idea fixa que tenies de voler ser dona en una altra vida, oi que sí? &lt;br /&gt;   --Sí, encara, però no et preocupis, tia. Pitjor seria que no sabés apreciar-vos a vosaltres les dones i us maltractés. &lt;br /&gt;   --Vinga, Jarvis, quin amoret... &lt;br /&gt;   Més tard, quan prenien alguna cosa a la sala d’estar de la casa de la Valérie, sonava en el seu tocadiscs un disc del músic de jazz català Tete Montoliu, molt conegut entre la gent del jazz. Precisament, en una escena de “La Hanna i les seves germanes” d’en Woody Allen, en la de la botiga de discos entre l’Allen i la seva ex cunyada, s'hi veu un “stand” amb discos d'ell. &lt;br /&gt;   En Jarvis, per a dur-se millor amb la seva nova núvia (encara que ja ho hagués sigut en un temps anterior), va intentar reprendre les seves classes de francès per a poder parlar amb ella una mica més que en anglès novaiorquès. Costava de vegades entrar bé en el francès col•loquial parisenc que parlava la Valérie. Igual que a ella li costava horrors en ocasions entrar en l'endiablat “slang”, és a dir, la parla col•loquial nord-americana en versió “made in New York”. &lt;br /&gt;   En un moment donat, la Valérie intentava ensenyar en Jarvis aquesta frase: &lt;br /&gt;   --“Je veux draguer avec quelqu’un”. (2)&lt;br /&gt;   --“Xo vó dragué avéc kelkán” –va dir ell, amb un lamentable accent, gairebé còmic sense voler. &lt;br /&gt;   La Valérie es va tapar lleugerament la boca, intentant aguantar-se el riure. &lt;br /&gt;   --Jarvis, si et plau, tracta de vocalitzar-ne. El teu accent és pitjor que no pas l'anglès que parla el porter de la casa d'una amiga meva, que és d'Iugoslàvia. &lt;br /&gt;   --Em sap greu, tia, és que em costa... L’estrany és que a Barcelona aconseguia parlar bé el català. &lt;br /&gt;   --Sí, jo també he estat alguna vegada en aquesta ciutat, preciosa, a més. ¿Què saps de català? –va preguntar la Valérie, interessada. &lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;   --Eeeeeep... –va intentar recordar-se en Jarvis d'alguna frase catalana— “S’han fet un pa com unes hòsties” (1)&lt;br /&gt;   --“S’han fet un pa com unes hòsties”... –va repetir ella--. Doncs bé... “I ara! No sabem ben bé quines coses en faran, d’aquests paios!”  (1)&lt;br /&gt;   Pronunciava les frases amb un bon accent, encara que per sota se li notava el seu accent francès habitual, cosa que no aconseguia mai dissimular del tot.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-461150800781581775?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/461150800781581775/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=461150800781581775' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/461150800781581775'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/461150800781581775'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/tot-acabara-be-si-anes-be-capitol-xxi.html' title='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XXI)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-VsDmMCRrw7k/TrH34FrB3WI/AAAAAAAAAnU/LdT3mCh_5qU/s72-c/Mujer%2Bfrancesa.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-2434808248096344923</id><published>2011-07-05T17:44:00.000-07:00</published><updated>2011-11-02T19:09:44.394-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XXI)'/><title type='text'>TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XXI)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-VsDmMCRrw7k/TrH34FrB3WI/AAAAAAAAAnU/LdT3mCh_5qU/s1600/Mujer%2Bfrancesa.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 281px; height: 179px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-VsDmMCRrw7k/TrH34FrB3WI/AAAAAAAAAnU/LdT3mCh_5qU/s400/Mujer%2Bfrancesa.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585948803554658" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-tDefZ3a3gBM/TrH337rZT5I/AAAAAAAAAnI/kMQ2rnnxuRs/s1600/TWIN%2BPEAKS%2B%2528imagen%2B1%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 267px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-tDefZ3a3gBM/TrH337rZT5I/AAAAAAAAAnI/kMQ2rnnxuRs/s400/TWIN%2BPEAKS%2B%2528imagen%2B1%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585946120736658" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-z_nCKDw9KqM/TrH33_YE6kI/AAAAAAAAAm8/eKhrc5zmYWI/s1600/TWIN%2BPEAKS%2B%2528cartel%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 350px; height: 264px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-z_nCKDw9KqM/TrH33_YE6kI/AAAAAAAAAm8/eKhrc5zmYWI/s400/TWIN%2BPEAKS%2B%2528cartel%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585947113450050" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-NahwtrNTSlY/TrH3tBaZnlI/AAAAAAAAAmw/flNHmO5ZI7g/s1600/Pareja%2Bhaciendo%2Bel%2Bamor%2B%25282%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 267px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-NahwtrNTSlY/TrH3tBaZnlI/AAAAAAAAAmw/flNHmO5ZI7g/s400/Pareja%2Bhaciendo%2Bel%2Bamor%2B%25282%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585758681505362" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-kURQkgd_pkk/TrH3eoJ8LhI/AAAAAAAAAmk/2vF66KwRaqk/s1600/Hombre%2BLlorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 320px; height: 298px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-kURQkgd_pkk/TrH3eoJ8LhI/AAAAAAAAAmk/2vF66KwRaqk/s400/Hombre%2BLlorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585511383412242" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-zZYq3H4y1pU/TrH3ecoyceI/AAAAAAAAAmY/9yA727_8mU8/s1600/Mujer%2Bllorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 290px; height: 174px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-zZYq3H4y1pU/TrH3ecoyceI/AAAAAAAAAmY/9yA727_8mU8/s400/Mujer%2Bllorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585508291572194" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-oo4blw-0ykU/TrH3V28GuyI/AAAAAAAAAmM/NUDcAififxQ/s1600/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%25284%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 259px; height: 194px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-oo4blw-0ykU/TrH3V28GuyI/AAAAAAAAAmM/NUDcAififxQ/s400/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%25284%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5670585360733092642" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTULO XXI&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Pasaron varios días, y Jarvis y Judy, cada uno por su cuenta, empezaron nuevamente a ser felices. A todo el mundo le parecerá absurdo lo de que sean felices a pesar del fracaso de su relación. A nosotros también, pero es que la naturaleza humana se defiende así cuando tiene demasiados problemas graves y llegan a agobiar a quien los padezca. Es un mecanismo de autodefensa que ayuda a seguir viviendo, a sobrevivir, vamos. Judy y Jarvis sabían que el problema que tenían había que cortarlo de raíz, y así han evitado que el problema fuera como un barco hundido, que se hundiría con ellos dentro.&lt;br /&gt;   Veamos ahora qué hace Judy. Volvió a oír de nuevo aquella canción de la española Luz Casal, la que oía al empezar ésta novela, “Y voy a por ti”. Parece que es la que siempre le da ánimos para actuar. Aunque siempre ha dicho que si la chica de la canción actúa como una fiera salvaje para conquistar al chico que ama, Judy no se lo montaría igual, claro. Es más cerebral, menos visceral. Pero a veces necesitaba un impulso más visceral, algo diferente a lo que siempre había hecho. &lt;br /&gt;   En aquel día, no lo habíamos dicho antes, era el último día del año, y como hacía justo trescientos sesenta y cinco días, era estaba sola, sin pareja, y su hermana estaba como siempre con Tommy. Parecía que la suya era una pareja incombustible, imperecedera. De vez en cuando dejaban un poquillo, eh, remarquémoslo, UN POQUILLO, de besarse y acariciarse, y Kathy hizo un comentario:&lt;br /&gt;   --Tommy, se me ha ocurrido una idea para una canción que podría hablar de algo como lo nuestro, un chico y una chica que no paran de morrearse.&lt;br /&gt;   --Eso está muy bien. ¿Y qué diría la letra?&lt;br /&gt;   --No lo sé, aun no lo he pensado, tío...&lt;br /&gt;   --Pues no me distraigas ahora con letras ni chorradas. ¿Empezamos otra vez...?&lt;br /&gt;   Kathy comprendió a qué se refería su novio, qué cosa tenían que recomenzar, y lo primero que hizo, súbitamente, fue abrazarle y mirarle tiernamente a los ojos.&lt;br /&gt;   --Me mola, tío –fue su lacónica respuesta, milésimas de segundo antes de sellar sus labios con los de Tommy.&lt;br /&gt;   Según las cuentas que llevaban, ese era el morreo número 379.&lt;br /&gt;   Por la noche, todos fueron a un restaurante, que aunque en toda Nueva York hayan unos 25.000, no es fácil encontrar uno en el que pueda haber de todo. Pero a ellos les importa todo eso un rábano, que lo que quieren es comer bien y sencillo, no una comida burda ni sofisticada. Y fueron a uno italiano, sito en la Madison Avenue, de precios moderados y con una decoración no muy espectacular, pero en el que podría encontrarse bien cualquiera. Allí fueron Winnie, Arthur (él iba a empezar en breve el rodaje de su nueva película, quizá en una semana, y ella ya había acabado el de la suya, empezando en breve el montaje de la misma, hacer la banda sonora, etc.), Judy, Kathy y Tommy. Por razones obvias, Jarvis no había venido, ya que estaba en otro sitio y ahora iba por su cuenta. Además, no le apetecía mucho volver a ver, por ahora, a su ex. Por ello se excusó de no poder ir a la invitación que le hicieron Kathy, sobre todo. &lt;br /&gt;   También se había acercado por allí George Miravitlles, que venía con su hermana Rose y el último ligue de ésta, un canadiense de la provincia francófona del Québec llamado Jean-Gilbert Leblanc. George había cortado hacía poco con la última chica que se había ligado, que superó a base de volcarse en su trabajo. Es algo que a veces ayuda en circunstancias tan amargas como ésta.&lt;br /&gt;   Al pasar varias horas, ya cada pareja prefirió centrarse en ella misma, y disfrutar de “lo que ya saben” a solas. &lt;br /&gt;   ¿Y Judy? Como supondrán, no podía irse con nadie, ya que no tenía pareja, y aparentemente nadie al que poder echarle el guante para irse con él, algún tío bueno que le atrajera apasionadamente... &lt;br /&gt;   ...Hasta que se fijó en George, y empezaron a hablar. La conversación entre ambos era de gran interés para cada uno/a, por lo que, a medida que pasaba el tiempo, ese interés no iba por lo puramente amistoso. &lt;br /&gt;   Es decir: Judy y George ligaron. Sí, ligaron. ¿Cómo?&lt;br /&gt;   Empezaron hablando de los dibujos artísticos de él, de sus exposiciones en alguna galería de arte, no muy importante pero que estaba bien para exponerse... &lt;br /&gt;   ...Y fue ella quien empezó el “rollo”, digamos, el “enrollarse” entre ambos. Cogió la mano de él con la suya, por debajo de la mesa en la que estaban sentados, uno al lado del otro.&lt;br /&gt;   Salieron afuera al marcharse los demás, y Judy sugirió que podían irse a casa de ella, ya que sus padres se iban a otro sitio. Y Kathy y Tommy también, ya que se iban a la casa de él, así que tenían la casa de Judy para ellos solos. Así se sentían libres para hacer de todo sin que les molestaran.&lt;br /&gt;   Antes empezaron con la clásica actitud primeriza de besos y besos, uno detrás de otro. Luego, ella pensó en poner alguna música en el radio-cassette para acabar de ponerse cachondos. &lt;br /&gt;   --¿Es tu táctica para ligar? –preguntó George, interesado.&lt;br /&gt;   --Sí... pero algunos chicos también usaban esa táctica conmigo –contestó ella.&lt;br /&gt;   --Ya... ¿y qué música pondremos?&lt;br /&gt;   --No sé. Mira las cintas que tengo –Judy le señaló una hilera de cintas de cassette, unas de cantantes, otras de bandas sonoras de películas famosas y otras de series de televisión. Pero cuando él buscaba alguna entre el montón cuidando de no desordenarlo todo, ella le dijo--: Espera, George, que sé de una música que te molará.&lt;br /&gt;   --¿Cuál es?&lt;br /&gt;   --La has oído mucho, como yo. Cuando te la ponga, sabrás cuál es...&lt;br /&gt;   Cogió una cinta, que él no vio bien cuál era, y la puso en el radio-cassette.&lt;br /&gt;   Empieza a sonar la música. Era de la famosa serie televisiva “Twin Peaks”, y ésta vez no era el tema “Audrey’s dance” (El baile de Audrey), sino “Dance of the dream man” (El baile del hombre del sueño), aquella en la que el hombre enano que sale en varios sueños del protagonista principal, el agente del FBI Dale Cooper. Aquel enano de apenas medio metro de estatura que habla con una voz metálica y casi inaudible, que para entenderle sus diálogos aparecían en la pantalla del televisor siempre con subtítulos. Judy y George hicieron lo mismo que habían hecho ella y Jarvis justo un año atrás, poniendo en todo una sensualidad bastante evidente y también natural, nada fingida. George lo hizo de una manera más bien original, que sorprendió mucho a Judy, la cual le siguió el juego, muy fascinada... y él también demostraba estar fascinado por ella.&lt;br /&gt;   Ya en la cama, tuvieron una noche dabuten, siempre según los términos de argot empleados por Judy, que George conocía, aunque algunos se le escapaban. Una cosa es que él estuviera al día, ó “al loro”, de cómo hablan los jóvenes del momento, pero como cada dos por tres hay palabras nuevas, no podía asimilarlas todas. &lt;br /&gt;   Después de haber hecho el amor, se quedaron quietos un momento, ella encima de él, pensando que qué suerte habían tenido, al haber ligado el uno con el otro. Se encontraban muy a gusto, tranquilos y relajados, una buena terapia para las penurias pasadas en los meses anteriores. Judy se acordó de su ex, Jarvis, y pensó:&lt;br /&gt;   --Ojalá Jarvis esté ahora follando con alguna chica, y pueda ser feliz de nuevo. Se lo merece, es un buen chico. Él y yo lo pasamos dabuten, nos quisimos muchísimo, pero nada... nada dura para siempre. &lt;br /&gt;   Pero se acordó de que ahora está con George Miravitlles, el chico estadounidense hijo de catalanes, así que decidió volver al presente y al lugar en donde estaba, así que aquello de pensar en Jarvis se acabó... por ahora.&lt;br /&gt;   --George, ¿te lo pasas dabuten? –le preguntó cariñosamente, acariciándole el pecho.&lt;br /&gt;   --Sí, mucho. Me hace gracia tu manera de hablar, tía –le dijo, con una sonrisa en la boca.&lt;br /&gt;   Ella se derretía de amor por él, quizá por que aquella sonrisa le gustaba. Tantas veces que le había visto, y no se había dado cuenta hasta aquella noche de aquello. &lt;br /&gt;   Judy le acariciaba suavemente el pecho, con pocos pelos, y ello le recordó algo, que le comentó súbitamente:&lt;br /&gt;   --Eh, George..., ¿sabes que cuando estuve en Barcelona el verano posé desnuda para una amiga dibujante?&lt;br /&gt;   --¡Caramba! ¿Y saliste bien en ese dibujo?&lt;br /&gt;   --Sí. Es una artista. Dibuja dabuten, tío.&lt;br /&gt;   --¿Tienes copia de ese dibujo?&lt;br /&gt;   --No, no la hizo, pero me dijo que algún día me enviará una por Correo.&lt;br /&gt;   --¿Era una buena chica?&lt;br /&gt;   --Sí, era encantadora, simpática. Lo que pasa es que era bisexual... y quería ligárseme.&lt;br /&gt;   --¡Vaya! ¿Y tú qué le dijiste?&lt;br /&gt;   --Que no quería, claro. Aunque pienso mucho que si yo hubiese sido como ella, el primer paso lo hubiera dado yo. Es decir, que yo me la hubiera ligado primero.&lt;br /&gt;   Se rieron.&lt;br /&gt;   Siguieron charlando, y cuando George dejó de estar en lo que se llama la “fase refractaria”, es decir, el tiempo que un hombre, después de haber eyaculado, está sin volver a tener una erección, volvieron a hacer el amor. &lt;br /&gt;   Al día siguiente, empezaron a salir juntos. Y ya, digamos, que como pareja. &lt;br /&gt;   Mientras tanto, Jarvis –retrocedamos unos días antes—también intentaba rehacer su vida. Pero de otra forma...&lt;br /&gt;   Cuando Judy se hubo marchado, no sólo de su casa sino de su vida, decidió telefonear a su ex, la francesa Valérie Chévenement. &lt;br /&gt;   En ese mismo momento Valérie pasaba por lo mismo que Jarvis y Judy, que había roto con su último ligue. Intentaba animarse arreglando un poco la casa, y estaba con la escoba pasándola por la salita hasta que sonó el teléfono. Iba con un pañuelo en la cabeza, con camiseta y pantalones, y descalza. &lt;br /&gt;   Dejó la escoba apoyada en la pared, de manera ordenada, y fue a descolgar el auricular.&lt;br /&gt;   Preguntó, con absoluta indiferencia en el tono de voz:&lt;br /&gt;   --¿Diga...? &lt;br /&gt;   --Hola, Valérie, soy Jarvis –escuchó por el auricular.&lt;br /&gt;   Valérie sonrió. Seguía apreciando a su ex, pese a que su relación amorosa no fue demasiado bien.&lt;br /&gt;   --¿Jarvis...? Ah, hola, “chérie”. “Ça va, garçon?” (1)&lt;br /&gt;   --¿Cómo dices...?&lt;br /&gt;   Valérie no se acordaba de que Jarvis no dominaba bien la lengua natal de ella.  &lt;br /&gt;   --Perdona, Jarvis. Decía que cómo estás.&lt;br /&gt;   --Bien, bien... –dijo él, aunque no estaba muy por la labor, por ahora, de decirle a ella que estaba “depre” perdido. &lt;br /&gt;   Pasaron unos segundos. No sabían cómo continuar la conversación. Valérie se sentó en el sillón para hablar mejor y más tranquila y relajada. Apoyó los pies descalzos en la mesilla de la salita, justo enfrente. &lt;br /&gt;   --¿Cómo te va con el chico ese? –preguntó Jarvis.&lt;br /&gt;   --¿Por eso me llamabas...? –preguntó Valérie, decepcionada.&lt;br /&gt;   --Eh... no... perdona, no era por eso... –se excusó Jarvis, avergonzado, como un niño que ha cometido una falta terrible.&lt;br /&gt;   Continuó Jarvis:&lt;br /&gt;   --Te llamaba para saber cómo estás.&lt;br /&gt;   --Pues... he roto con mi novio.&lt;br /&gt;   --Qué casualidad.&lt;br /&gt;   --¿Tú también has roto con Judy? –preguntó Valérie, sorprendida y sonriendo, como si ello le animara de repente, al menos para intentar abordar nuevamente a su ex.&lt;br /&gt;   --Sí... Ya ves. Los dos estamos igual. Eh... –fue a decir él-- ¿Podemos vernos mañana?&lt;br /&gt;   --¿Mañana?&lt;br /&gt;   --Sí. Quedar para charlar.&lt;br /&gt;   --Claro, Jarvis. Me encantaría.&lt;br /&gt;   Cada vez estaba ella más animada. En el fondo, llevaba tiempo echando de menos a su ex. Había aprendido a apreciarle pese a sus defectos, y sobre todo le añoraba como el mejor novio que había tenido.&lt;br /&gt;    --Muy bien, cariño –le dijo, con ternura y sin exagerar su acento francés, cosa que sabía que era el tópico que los americanos solían tener de los franceses, algo que le indignaba del todo--. ¿Mañana a la hora de cenar?&lt;br /&gt;   --Claro, Valérie. Em, ¿en dónde?&lt;br /&gt;   --En... en el restaurante aquel. Los restaurantes caros y cursis, “je n’aime pas ça”  (1). &lt;br /&gt;   Con su escaso francés, Jarvis entendió ésta vez el significado de la frase pronunciada por la chica gala. Dijo:&lt;br /&gt;   --Dabuten, tía.&lt;br /&gt;   --¿Dabuten...? ¿Qué significa eso...? –no comprendía ella la mayoría de las veces el argot neoyorkino.&lt;br /&gt;   --Que muy bien, Valérie –le aclaró él el significado.&lt;br /&gt;   Ella se quedó tranquila.&lt;br /&gt;   --Gracias, Jarvis. Nos vemos... –le dijo, con una voz repleta de ternura y de esperanza en una vida mejor.&lt;br /&gt;   --Cómo no, Valérie...&lt;br /&gt;   Todo esto tuvo su continuación en el restaurante en cuestión. Acabaron saliendo a la calle después, besarse apasionadamente en una esquina e irse a la casa de ella. Hicieron el amor como nunca en sus vidas, ni siquiera con sus anteriores parejas ó cuando ellos mismos eran pareja. &lt;br /&gt;   Se quedaron en la misma postura en la que se habían quedado Judy y George “después de...”. Miraban al techo con una sonrisa en sus bocas muy clara. Parecían haber entrado en la gloria, haber salido de una tremenda pesadilla.&lt;br /&gt;   --Yo he intentado encontrarme bien con los tíos con los que tuve una relación después de ti –empezó a confesarse Valérie--, pero no lo conseguí...&lt;br /&gt;   --Y yo he tenido altibajos con Judy –contestó Jarvis--. Unas veces discutimos, y otras nos amábamos y discutíamos a la vez.&lt;br /&gt;   --El amor es así de caprichoso.&lt;br /&gt;   --Sí...&lt;br /&gt;   --Veo que ahora no me sales ya con las manías y tics que tenías antes, Jarvis... –observó ella.&lt;br /&gt;   --No, sigo con las mismas manías, pero he aprendido muchas cosas nuevas con ella. Muchas cosas de Judy son las mismas que las tuyas, Valérie.&lt;br /&gt;   --Ah, “très bien”. ¿Y cuáles son?&lt;br /&gt;   --Ya te las contaré poco a poco.&lt;br /&gt;   --¿Es que son muchas?&lt;br /&gt;   --Como para llenar la guía telefónica.&lt;br /&gt;   --¡Ja, ja, ja...!&lt;br /&gt;   Rió Valérie, hacía tiempo que no reía tan a gusto. Jarvis no rió tanto como ella, pero también disfrutaba con ello como hacía tiempo que no. &lt;br /&gt;   --¿Y ahora no me las puedes contar...? –le pidió ella.&lt;br /&gt;   --Venga, no jodas. ¿Ahora...?&lt;br /&gt;   --Bieeeeen... me imagino, tío, que de vez en cuando seguirás con esa idea fija que tenías de querer ser mujer en otra vida, ¿no?&lt;br /&gt;   --Sí, todavía, pero no te preocupes, tía. Peor sería que no supiese apreciaros a vosotras las mujeres y os maltratara.&lt;br /&gt;   --Anda, Jarvis, vaya piropo...&lt;br /&gt;   Más tarde, cuando tomaban algo en la salita de la casa de Valérie, sonaba en su tocadiscos un disco del músico de jazz catalán Tete Montoliu, muy conocido entre la gente del jazz. Precisamente en una escena de “Hanna y sus hermanas” de Woody Allen, en la de la tienda de discos entre Allen y su ex cuñada, se vislumbra un stand con discos de él.&lt;br /&gt;   Jarvis, para llevarse mejor con su nueva novia (aunque ya lo hubiera sido en un tiempo anterior), intentó retomar sus clases de francés para poder hablar con ella algo más que en inglés neoyorkino. Costaba a veces entrar bien en el francés coloquial parisino que hablaba Valérie. Igual que a ella le costaba horrores en ocasiones entrar en el endiablado “slang”, es decir, el habla coloquial estadounidense en versión “made in New York”. &lt;br /&gt;   En un momento dado, Valérie intentaba enseñar a Jarvis ésta frase:&lt;br /&gt;   --“Je veux draguer avec quelqu’un”. (2)&lt;br /&gt;   --“Xo vó dragué avéc kelkán” –dijo él, con un lamentable acento, casi cómico sin quererlo. &lt;br /&gt;   Valérie se tapó ligeramente la boca, intentando aguantarse la risa.&lt;br /&gt;   --Jarvis, por favor, trata de vocalizar. Tu acento es peor que el inglés que habla el portero de la casa de una amiga mía, que es de Yugoslavia. &lt;br /&gt;   --Lo siento, tía, es que me cuesta... Lo raro es que en Barcelona conseguía hablar bien el catalán. &lt;br /&gt;   --Sí, yo también he estado alguna vez en esa ciudad, preciosa, además. ¿Qué sabes de catalán? –preguntó Valérie, interesada.&lt;br /&gt;   --Eeeeeeh... –intentó acordarse Jarvis de alguna frase catalana— “S’han fet un pa com unes hòsties” (3)&lt;br /&gt;   --“S’han fet un pa com unes hòsties”... –repitió ella--. Pues bien... “I ara! No sabem ben bé quines coses en faran, d’aquests paios!” (1)&lt;br /&gt;   Pronunciaba las frases con un buen acento, aunque por debajo se le notaba su acento francés habitual, cosa que no conseguía nunca disimular del todo.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-2434808248096344923?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/2434808248096344923/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=2434808248096344923' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2434808248096344923'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/2434808248096344923'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/todo-acabara-bien-si-fuese-bien_9199.html' title='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XXI)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-VsDmMCRrw7k/TrH34FrB3WI/AAAAAAAAAnU/LdT3mCh_5qU/s72-c/Mujer%2Bfrancesa.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7096732950000938762</id><published>2011-07-05T17:43:00.002-07:00</published><updated>2011-10-24T18:10:09.225-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XX)'/><title type='text'>TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XX)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-jjuIlkCcgKQ/TqYMTTEpdHI/AAAAAAAAAi8/rmouTGVfKeU/s1600/Mujer%2Bllorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 290px; height: 174px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-jjuIlkCcgKQ/TqYMTTEpdHI/AAAAAAAAAi8/rmouTGVfKeU/s400/Mujer%2Bllorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667230706769163378" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-6TLjh_Jz8P4/TqYLG9HZL7I/AAAAAAAAAiw/UywtU1k4cNQ/s1600/Beso%2Bapasionado%2B%2528anime%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-6TLjh_Jz8P4/TqYLG9HZL7I/AAAAAAAAAiw/UywtU1k4cNQ/s400/Beso%2Bapasionado%2B%2528anime%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667229395205042098" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-38-CBn1EaHI/TqYIbKi2zyI/AAAAAAAAAik/j1urZVoYi-U/s1600/Hombre-llorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 238px; height: 220px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-38-CBn1EaHI/TqYIbKi2zyI/AAAAAAAAAik/j1urZVoYi-U/s400/Hombre-llorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667226443872390946" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/--RhPsMSGkKA/TqYH41O7wEI/AAAAAAAAAiY/SJg9BcoL8F0/s1600/Pareja%2Ba%2Bpunto%2Bde%2Bromper.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="http://3.bp.blogspot.com/--RhPsMSGkKA/TqYH41O7wEI/AAAAAAAAAiY/SJg9BcoL8F0/s400/Pareja%2Ba%2Bpunto%2Bde%2Bromper.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667225854036131906" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-qUtOA2tLE28/TqYHGuoE0yI/AAAAAAAAAiM/oTvagGb0kEI/s1600/Pareja%2Btriste%2Bque%2Bno%2Bse%2Bhabla.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 269px; height: 188px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-qUtOA2tLE28/TqYHGuoE0yI/AAAAAAAAAiM/oTvagGb0kEI/s400/Pareja%2Btriste%2Bque%2Bno%2Bse%2Bhabla.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667224993269076770" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-5UX9peqvt6g/TqYGzlldA1I/AAAAAAAAAiA/Srec3Qu-NEo/s1600/Pareja%2Bjaponesa%2Bmosqueada.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 256px; height: 192px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-5UX9peqvt6g/TqYGzlldA1I/AAAAAAAAAiA/Srec3Qu-NEo/s400/Pareja%2Bjaponesa%2Bmosqueada.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667224664424645458" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-qHlHBYeGdi0/TqYGd0Bw9EI/AAAAAAAAAh0/oylSpd6CPuM/s1600/Mujer%2Balterada%2B%2528Maitena%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 206px; height: 245px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-qHlHBYeGdi0/TqYGd0Bw9EI/AAAAAAAAAh0/oylSpd6CPuM/s400/Mujer%2Balterada%2B%2528Maitena%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667224290344367170" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-vSt_uanbm-k/TqYGV9-XqyI/AAAAAAAAAho/E4ZgH5AmmG0/s1600/Chicas%2Bcharlando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 217px; height: 232px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-vSt_uanbm-k/TqYGV9-XqyI/AAAAAAAAAho/E4ZgH5AmmG0/s400/Chicas%2Bcharlando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667224155575528226" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-5MsM5OaP3Z8/TqYApiZCHHI/AAAAAAAAAhc/pluJzMnR-mg/s1600/Birthday-Native-American-Girl.gif"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 400px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-5MsM5OaP3Z8/TqYApiZCHHI/AAAAAAAAAhc/pluJzMnR-mg/s400/Birthday-Native-American-Girl.gif" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667217894698785906" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTOL XX &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Quan la Judy va arribar a casa seva, tots allà celebraven alguna cosa, de la qual la Judy no se’n recordava en aquest moment què era. &lt;br /&gt;   --Què passa aquí? Que m'he perdut alguna cosa? –va preguntar. &lt;br /&gt;   --Avui és l’aniversari de la Mamà, ¿que no te’n recordaves? –va contestar la Kathy, que va entrar a la sala portant un pastís. &lt;br /&gt;   La Judy va posar cara d'horror. ¡L’aniversari de sa mare i se li havia oblidat! Va mirar el rellotge i va observar que ja era massa tard per a anar a comprar alguna cosa, ja que la majoria de les botigues estaven tancades. &lt;br /&gt;   --Ep, Mamà, felicitats... –es va acostar a la seva mare i li va abraçar. Amb cara de vergonya es va disculpar--: Perdona'm, Mamà, que no t'hagi comprat res. Avui, hem tingut molta feina, vaig haver de substituir a una companya, ocupant el seu torn –es va inventar una excusa. La Mallory, és clar, no va sospitar que allò no era més que una trola, una mentida piadosa, diguem-ne. &lt;br /&gt;   La Mallory va acceptar l'excusa, per si no ho han endevinat. &lt;br /&gt;   --T'entenc, filleta –li va dir, amb tendresa maternal i un somriure del mateix estil. &lt;br /&gt;   --I... ja et compraré alguna cosa, Mamà. &lt;br /&gt;   --Tranquil•la, no cal. Tinc bastant amb els regals dels teus germans i del teu pare. &lt;br /&gt;   --Què són? &lt;br /&gt;   Els hi va mostrar. Eren un llibre d'Història Universal de la Pintura, regal d’en Ralph, el pare; una samarreta lleugera per a dur a l'estiu, regal de la Kathy; i una figureta d'un soldat de la Unión que va combatre a la Guerra de Secessió americana, regal d’en Ralphie. Aquest últim regal, encara que no ho va dir, li va desconcertar una mica, doncs no semblava gaire adequat per a ella. Però l'hi va agrair, igual que al seu marit i a la seva filla, la Kathy. La Judy va aprofitar novament per a disculpar-se per no haver-li comprat gens. &lt;br /&gt;   --Et compraré alguna cosa demà, Mamà, t'ho prometo –va tornar a dir-li la Judy, impertèrrita. &lt;br /&gt;   --Bééééé, d'acord... –va contestar la Mallory, convençuda i desitjant que la seva filla s’aturés i deixés de picar amb el mateix tema, que s'havia convertit per a ella en una obsessió--, compra-me'l demà, el que vulguis... &lt;br /&gt;   A l'endemà, en aixecar-se del llit, la Judy es va arreglar per a anar a la feina. La Kathy, quan ja estaven desdejunant, es va fixar en la seva germana, i com sempre és molt intuïtiva, va notar que la seva germana ja no estava tan deprimida com feia poc de temps . &lt;br /&gt;   --Aquesta deu haver-se lligat a algun –va pensar i va intuir, fixant-se en el somriure que s'albirava en els seus llavis, aparentment dissimulada per la Judy. &lt;br /&gt;   La Judy va notar que la seva germana semblava sospitar una mica d'ella, al mirar-la dissimuladament de reüll. &lt;br /&gt;   --La vam fotre...! –va exclamar per a si mateixa, com irritada--. Aquesta Kathy dels collons ja ha de sospitar que ja no estic tan sola. &lt;br /&gt;   La Kathy no va poder resistir-se i li va preguntar a la seva germana, en una veu no gaire alta i amb alta dosi de complicitat entre germanes: &lt;br /&gt;   --Judy, ¿Qué t'has lligat a algun noi? &lt;br /&gt;   L'al•ludida no es va deixar intimidar i va posar en pràctica els seus dots d'estudiant d'Art Dramàtic. &lt;br /&gt;   --Quina morbosa ets, germaneta –li va contestar--. Sempre pensant el mateix... Com tu estàs massa tranquil•la en la teva relació amb en Tommy, que és tan tranquil•la que et deu semblar més avorrida que no pas una operació d'àlgebra, tu vols que jo tingui algun embolic. &lt;br /&gt;   --Ja, però no em canviïs el tema. ¿A qui t'has lligat? &lt;br /&gt;   La Judy va pensar en un moment a dir que no o dir que era qualsevol altre noi que no fos en Jarvis, però va decidir ser valenta i contestar: &lt;br /&gt;   --He tornat a veure en Jarvis. &lt;br /&gt;   Ho va fer en veu baixa. No volia que ningú més ho sabés. I sobretot que la seva mare hi era a la cambra de bany arreglant-se. Aquesta cambra de bany no estava massa lluny, i li aterria la possibilitat que s'assabentés. Tenia en el fons més confiança en la Kathy. &lt;br /&gt;   I la Kathy va posar una cara d'estranyesa, cosa òbvia a l'escoltar que la seva germaneta hi havia tornat als braços (i a la boca, i al cos, i al membre, i a tot el que tingués) del seu exnuvi. &lt;br /&gt;   --Merda, ho sabia –va dir, amb la suficient enteresa perquè no li escoltés ningú més que la Judy. &lt;br /&gt;   Passats uns segons, va reprendre el tema: &lt;br /&gt;   --Com ho vau aconseguir...? &lt;br /&gt;   --Doncs jo li trobava a faltar i li vaig anar a veure a casa seva. &lt;br /&gt;   --I vosaltres ho vau fer...? &lt;br /&gt;   --Si. &lt;br /&gt;   --Oh. &lt;br /&gt;   Les respostes de la Judy van ser segures, sense tremolar. Finalment va deixar de tenir por i l'hi va dir així, de sobte, a la Kathy. Només amb ella tenia la suficient confiança per a això. Amb la seva mare sí que tindria objeccions i una por atroç. &lt;br /&gt;   La Kathy va decidir no preguntar més sobre el tema. La Judy ja es va asseure a desdejunar, i el tema es va quedar &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;oblidat fins a la pròxima vegada que alguna de les dues germanes decidís reprendre'l. &lt;br /&gt;   Més endavant, la Judy es va retrobar amb en Jarvis, i volien anar-se al cinema. Però més tard, quan ja hi eren a casa d'ell tots dos solos, es van trobar amb un problema, que si no era un dels dos qui ho tenia, ho tenia l'altre: tenien una mica de desconfiança en si mateixos, recordant-se novament d'aquell fracassat “ménage-à-quatre”. &lt;br /&gt;   Desconfiança, doncs, de tornar a fallar de nou, de fer l'idiota, de... bé, ara era la Judy qui tenia por de cagar-la una altra vegada. &lt;br /&gt;   --Què et passa, Judy? –li va preguntar en Jarvis, atent a les seves ganyotes. &lt;br /&gt;   --No sé... –va respondre ella— En alguns moments, no em trobo segura... &lt;br /&gt;   --Segura de què? &lt;br /&gt;   --De fallar, que tot això es foti de cop... Ara, ni tu ni jo ens sentim tan segurs de nosaltres mateixos com quan ens vam conèixer. &lt;br /&gt;   --I una merda! Conec a parelles que han estat a punt d'acabar pitjor que la de “L'últim tango a París”, i després han acabat bé. No siguem paranoics, Judy. &lt;br /&gt;   --No vull ser-lo, Jarvis. Però recorda que no som ni en Marlon Brando ni la Maria Schneider... &lt;br /&gt;   --I tu no fotis, amb perdó. Era només un exemple... &lt;br /&gt;   Així van estar una bona estona. Però ara canviem a uns dies més tard, i ens els vam trobar després d'haver discutit novament. &lt;br /&gt;   --Sembla mentida –deia ella, furiosa— que siguis tan feble, tan infantil! &lt;br /&gt;   --I què...? Ningú és perfecte. Jo mai vaig presumir de ser un paio fort, varonil i invulnerable, cony. I tu, això ho sabies bé! Que t'ho vaig dir un munt de vegades! ¿És que sempre mitifiques tothom, i quan veus que no és com et creies, ja no t'agrada...? &lt;br /&gt;   --Jo...? Sí, moltes vegades, cony... però tu també. De vegades sembla que prefereixes que jo ho arregli tot, que jo sigui la qual et tregui les castanyes del foc, per que com jo sóc una dona, jo puc resoldre'l millor. Em sembla que vosaltres els paios preferiu deixar-nos a nosaltres els problemes, amb l'excusa de la igualtat de drets, la igualtat de sexes i totes aquestes parides... &lt;br /&gt;   --Ep, ep, no em soltis ara un discurs! Mira, Judy, sé que hem comès errors, que els he comès jo i que els has comès tu, però... Però, cony, que això se'ns ha escapat de les mans! ¿Qué no serà que encara no estem preparats per a viure junts, per a tenir una vida en comuna? &lt;br /&gt;   --Què cony dius...? Ara t'ho planteges? ¡Si fa gairebé un any que ens coneixem i ara és quan et preguntes que si estem o no preparats per a viure junts! Podries haver-te'l plantejat abans de ficar-te al llit amb mi, o plantejar-te'l uns dies després, quan la nostra relació ja era una realitat i no pas una aventura sexual d'una nit! ¿O és que llavors només volies això, un pols amb mi i ja està? &lt;br /&gt;   --Un pols...? –en Jarvis no entenia bé a què venia aquesta pregunta--. A qualsevol persona, home o dona, de tant en tant li fan ganes d'això! &lt;br /&gt;   --Vaja, molt graciós –va dir la Judy, en to sarcàstic--. O sigui, que llavors només volies fotre... &lt;br /&gt;   --No exagerem, Judy, que ens estem anant pels turons d'Úbeda, com diuen a Espanya. En aquella nit havíem begut molt xampany, i això és un afrodisíac força potent. Molta gent, després de beure's això, acaba fent-lo. Ningú pot evitar-lo. &lt;br /&gt;   Van parar uns moments. Com la Judy no contesta, o primer de tot no sembla que vagi a fer-lo, ell continua amb el seu discurs: &lt;br /&gt;   --I no t'oblidis que plegats hem passat molt bons moments, Judy. En qualsevol lloc on hem estat, tant a Nova York com a Barcelona. ¿Qué amb els altres nois amb els quals vas estar abans que jo no vas tenir també bons moments? &lt;br /&gt;   --Sí, sí, també, és clar... Però no et treguis la culpa, nano. &lt;br /&gt;   Van tornar a callar-se. Aquesta vegada semblava que era en Jarvis qui no sabia com respondre a l'última frase de la rossa. &lt;br /&gt;   Finalment ella va trencar el silenci. &lt;br /&gt;   --Jarvis, he pensat... &lt;br /&gt;   --El què? &lt;br /&gt;   --Per què no ens separem...? &lt;br /&gt;   --Què...? &lt;br /&gt;   En Jarvis va mirar-se fixament la Judy, pensant que feia broma. I per a ell era inconcebible barrejar tot allò amb una broma en un moment tan dramàtic com aquell, ja que creia que ella feia broma. La seva relació amorosa, que desesperadament intentaven salvar amb aquell nou intent de reprendre-la, i ella li suggeria de cop que se separessin altre cop! &lt;br /&gt;   --Separar-nos...? &lt;br /&gt;   El noi va obrir molt els ulls, encara que sense exagerar, sense parer teatral. &lt;br /&gt;   --Em refereixo --va dir finalment la Judy— a deixar de veure'ns durant algun temps, buscar-nos una altra parella, i potser quan passin... ep... –va meditar el que anava a dir després, durant uns segons— dos o tres mesos, podrem tornar a veure'ns... eh, a estar junts... &lt;br /&gt;   --De debò hem de manar-lo tot a la merda... per algun temps? –va preguntar en Jarvis, gairebé deprimit, amb una expressió en el seu rostre a punt de plorar desconsoladament, una expressió terrible, que pot commoure a la persona més dura de caràcter. &lt;br /&gt;   La Judy s'adonava d'això, i lògicament estava debatent-se en el seu interior per si fer cas a aquelles mirades suplicants d’en Jarvis o bé continuar amb els seus propòsits de donar gairebé tancada la seva relació amorosa que naufragava sense remei. &lt;br /&gt;   --Sí, estimat –va començar a dir ella--. No serà per sempre més. Veuràs: jo recordo que quan vam estar a Barcelona vaig escoltar una emissora de ràdio local, una que emetia per a tota Espanya, un programa on parlaven de la gelosia: &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;una dona precisament aquí contava que era molt gelosa i que tenia tanta gelosia del seu marit que ho espiava en qualsevol lloc en el qual ell estigués. Com ella veia que el marit era fidel, que no la feia el salt amb cap altra dona, nomès amb ella mateixa, ella va tornar a casa seva tranquil•la. Però ves per on que es va trobar al marit i a la criada allí, a la sala de casa seva, en pilotes... &lt;br /&gt;   --I això què té a veure, amb nosaltres? Nosaltres no vam tenir gelosia entre nosaltres ni tan sols quan el “ménage-à-quatre”. &lt;br /&gt;   --No he acabat. Després, el marit es va anar d'allà per a viure amb l'assistenta, uns quatre mesos. I l'esposa, mentrestant, va viure amb un altre home. Passat un temps ja es van reconciliar i van tornar a viure junts. No sé, nano, si això podria servir-nos a nosaltres, però cal separar-nos una mica, que ara no vam confiar gens l'u en l'altre pel que ja saps. &lt;br /&gt;   --Quina merda. Quin remei –va opinar en Jarvis, amb aparent indiferència. &lt;br /&gt;   --I què cony podem fer, digues-me? –va esclatar la Judy--. A moltes parelles els ha passat. Encara no som madurs, nano. Mira, des d'ara farem la nostra pròpia vida, cadascun pel seu costat. De tant en tant ens telefonarem. Et sembla bé així? &lt;br /&gt;   --Em... –en Jarvis meditava molt la resposta a aquella qüestió que no sabia de cap manera com contestar correctament— No sé... això no és tan fàcil, Judy. Podem separar-nos, però... i si trobem a una nova parella més interessant, que ens mola de debò que ara tu i jo, i ja no volem deixar-la mai, amb el que el nostre s'haurà acabat per sempre? No creus que fem una bestiesa, que això és com un suïcidi per a la nostra relació? &lt;br /&gt;   --Potser ho sigui, Jarvis, però així com estem ara tampoc podríem durar gaire. Si continuem, o ens llençarem els trastos al cap o alguna cosa pitjor. &lt;br /&gt;   --Cony, tia, hem vist massa folletins de la “tele”... &lt;br /&gt;   --I què? Tots diguem bestieses. &lt;br /&gt;   Sí, com qualsevol parella o qualsevol persona, ja diuen moltes bestieses, així que no esperin frases brillants, cony. &lt;br /&gt;   Diguem que després van decidir separar-se, però abans d'acomiadar-se, es van fer un morreig bastant llarg, un petó de comiat, però que volien que durés el més possible. Más d'un minut van estar morrejant-se, amb una passió que semblava no tenir fi. Van utilitzar en això moltes tècniques del petó, com el petó “explorador”, el petó “rítmic” i d’altres que només coneixen els experts en la matèria. &lt;br /&gt;   Després d'haver gaudit el major temps possible de potser l'última ocasió de sentir amor i plaure amb en Jarvis, que ja no podrà haver cap més, probablement, la Judy va sortir al carrer (és clar, a veure què volien vostès). &lt;br /&gt;   Quan va arribar a la seva casa, la seva mare, la Mallory li va preguntar: &lt;br /&gt;   --Encara segueixes pensant en Jarvis, filla? &lt;br /&gt;   La Judy es va quedar parada per l'inesperat de la pregunta. La seva mare havia intuït que era això el que li preocupava, que se li reflectia en el rostre, malgrat la seva tranquil•litat, més d'algú que ja està resignat que passi l'inevitable que a algú que fingeix trobar-se bé i en calma. &lt;br /&gt;   --Una mica sí encara, Mamà –va contestar finalment ella a la seva mare. &lt;br /&gt;   --Hi ha molts nois per aquesta ciutat, per tot el país i per tot el món als quals els encantaria estar amb tu, filla –li va dir la Mallory dolçament, a la manera típica de com una mare intenta animar a la seva filla. &lt;br /&gt;   --Gràcies, Mamà. &lt;br /&gt;   --I que els encantaria també cardar amb tu... &lt;br /&gt;   --Mamà, cada dia soltes més renecs! –es va sorprendre la Judy. &lt;br /&gt;   --Ui, si pugeres sentir els que soltem el teu pare i jo... –va dir la Mallory, volent tenir una mena de complicitat amb la seva filla. &lt;br /&gt;   La qüestió és que després de la inesperada resposta materna, mare i filla van començar a riure. Eren riures absurds, potser, però expressaven l'intent d'ambdues de fer que el passat, passat i salut i força al canut, com diuen els catalans. Intentar continuar amb la vida normal i oblidar-se de dolents rotllos i dolents moments, almenys per part de la Judy. Oblidar la liquidada relació sentimental amb en Jarvis, que va ser meravellosa però que ja no podia donar més de si. &lt;br /&gt;   Més tard, la Judy s’ho va contar tot a la Kathy, que pensava al principi que tot allò només era una broma, una “parida” de la seva germana. Però en veure el seu to tranquil i d'absoluta naturalitat en dir-lo, es va adonar que allò no era cap “parida”, sinó que era cert. &lt;br /&gt;   Se la va mirar amb ironia i li va preguntar: &lt;br /&gt;   --Què cony em soltes, tia...? &lt;br /&gt;   --Res, Kathy. En Jarvis i jo hem decidit deixar-lo, “plegar”, com deien a Barcelona, i continuar cadascun pel nostre costat. &lt;br /&gt;   --I per això sembles tan contenta...? Carall, tia, creia que estaries tan deprimida que o bé acabaves en el divan del psiquiatra, com una Woody Allen qualsevol en versió femenina, o que et penjaries del primer pi que trobessis! &lt;br /&gt;   --Això l'hi deixo per a ell... No, no ho diré! –anava a soltar el nom d'un personatge important de la vida política nord-americana del moment, però va preferir no dir-lo... per si de cas. &lt;br /&gt;   --Bé, com s'ha quedat en Jarvis? –va preguntar la Kathy. &lt;br /&gt;   --Igual que jo, Kathy. Semblava que ell i jo no podíem durar junts molt de temps, i decidim tallar ja. Ara, anirem cadascun pel nostre costat, tindrem els nostres lligues... &lt;br /&gt;   --Continuo sense empassar-me pas això, tia –va opinar la Kathy, amb expressió de desconfiança. &lt;br /&gt;   --Doncs empassa-te'l –va sentenciar tallant la seva germana    &lt;br /&gt;   No és que estigués disconforme amb la incredulitat de la Kathy, però no tenia ganes de discutir amb ella sobre allò, un tema massa dolorós per a ella, que era millor oblidar-se totalment d'ell.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7096732950000938762?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7096732950000938762/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7096732950000938762' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7096732950000938762'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7096732950000938762'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/tot-acabara-be-si-anes-be-capitol-xx.html' title='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XX)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-jjuIlkCcgKQ/TqYMTTEpdHI/AAAAAAAAAi8/rmouTGVfKeU/s72-c/Mujer%2Bllorando.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7077321487895987605</id><published>2011-07-05T17:43:00.001-07:00</published><updated>2011-10-24T18:09:40.120-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XX)'/><title type='text'>TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XX)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-jjuIlkCcgKQ/TqYMTTEpdHI/AAAAAAAAAi8/rmouTGVfKeU/s1600/Mujer%2Bllorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 290px; height: 174px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-jjuIlkCcgKQ/TqYMTTEpdHI/AAAAAAAAAi8/rmouTGVfKeU/s400/Mujer%2Bllorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667230706769163378" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-6TLjh_Jz8P4/TqYLG9HZL7I/AAAAAAAAAiw/UywtU1k4cNQ/s1600/Beso%2Bapasionado%2B%2528anime%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-6TLjh_Jz8P4/TqYLG9HZL7I/AAAAAAAAAiw/UywtU1k4cNQ/s400/Beso%2Bapasionado%2B%2528anime%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667229395205042098" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-38-CBn1EaHI/TqYIbKi2zyI/AAAAAAAAAik/j1urZVoYi-U/s1600/Hombre-llorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 238px; height: 220px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-38-CBn1EaHI/TqYIbKi2zyI/AAAAAAAAAik/j1urZVoYi-U/s400/Hombre-llorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667226443872390946" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/--RhPsMSGkKA/TqYH41O7wEI/AAAAAAAAAiY/SJg9BcoL8F0/s1600/Pareja%2Ba%2Bpunto%2Bde%2Bromper.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="http://3.bp.blogspot.com/--RhPsMSGkKA/TqYH41O7wEI/AAAAAAAAAiY/SJg9BcoL8F0/s400/Pareja%2Ba%2Bpunto%2Bde%2Bromper.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667225854036131906" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-qUtOA2tLE28/TqYHGuoE0yI/AAAAAAAAAiM/oTvagGb0kEI/s1600/Pareja%2Btriste%2Bque%2Bno%2Bse%2Bhabla.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 269px; height: 188px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-qUtOA2tLE28/TqYHGuoE0yI/AAAAAAAAAiM/oTvagGb0kEI/s400/Pareja%2Btriste%2Bque%2Bno%2Bse%2Bhabla.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667224993269076770" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-5UX9peqvt6g/TqYGzlldA1I/AAAAAAAAAiA/Srec3Qu-NEo/s1600/Pareja%2Bjaponesa%2Bmosqueada.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 256px; height: 192px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-5UX9peqvt6g/TqYGzlldA1I/AAAAAAAAAiA/Srec3Qu-NEo/s400/Pareja%2Bjaponesa%2Bmosqueada.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667224664424645458" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-qHlHBYeGdi0/TqYGd0Bw9EI/AAAAAAAAAh0/oylSpd6CPuM/s1600/Mujer%2Balterada%2B%2528Maitena%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 206px; height: 245px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-qHlHBYeGdi0/TqYGd0Bw9EI/AAAAAAAAAh0/oylSpd6CPuM/s400/Mujer%2Balterada%2B%2528Maitena%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667224290344367170" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-vSt_uanbm-k/TqYGV9-XqyI/AAAAAAAAAho/E4ZgH5AmmG0/s1600/Chicas%2Bcharlando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 217px; height: 232px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-vSt_uanbm-k/TqYGV9-XqyI/AAAAAAAAAho/E4ZgH5AmmG0/s400/Chicas%2Bcharlando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667224155575528226" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-5MsM5OaP3Z8/TqYApiZCHHI/AAAAAAAAAhc/pluJzMnR-mg/s1600/Birthday-Native-American-Girl.gif"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 400px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-5MsM5OaP3Z8/TqYApiZCHHI/AAAAAAAAAhc/pluJzMnR-mg/s400/Birthday-Native-American-Girl.gif" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5667217894698785906" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTULO XX&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Cuando Judy llegó a su casa, todos allá estaban celebrando algo, que Judy no se acordaba en ese momento qué era. &lt;br /&gt;   --¿Qué pasa aquí? ¿Me he perdido algo? –preguntó.&lt;br /&gt;   --Hoy es el cumpleaños de Mamá, ¿no te acordabas? –contestó Kathy, que entró en la salita portando una tarta. &lt;br /&gt;   Judy puso cara de espanto. ¡El cumple de su madre y se le había olvidado! Miró el reloj y observó que ya era demasiado tarde para ir a comprar algo, ya que la mayoría de los sitios estaban cerrados.&lt;br /&gt;   --Eh, Mamá, felicidades... –se acercó a su madre y le abrazó. Con cara de vergüenza se disculpó--: Perdóname, Mamá, que no te haya comprado nada. Hoy hemos tenido mucho trabajo, tuve que sustituir a una compañera de trabajo, ocupando su turno –se inventó una excusa. Mallory, claro, no sospechó que aquello no era más que una trola, una mentira piadosa, digamos.&lt;br /&gt;   Mallory aceptó la excusa, por si no lo han adivinado.&lt;br /&gt;   --Te entiendo, hijita –le dijo, con ternura maternal y una sonrisa del mismo estilo.&lt;br /&gt;   --Y... ya te compraré algo, Mamá.&lt;br /&gt;   --Tranquila, no hace falta. Tengo bastante con los regalos de tus hermanos y de tu padre.&lt;br /&gt;   --¿Qué son?&lt;br /&gt;   Se los mostró. Eran un libro de Historia Universal de la Pintura, regalo de Ralph, el padre; una camiseta ligera para llevar en verano, regalo de Kathy; y una figurita de un soldado de la Unión que combatió en la Guerra de Secesión americana, regalo de Ralphie. Éste último regalo, aunque no lo dijo, le desconcertó un poco, pues no parecía demasiado adecuado para ella. Pero se lo agradeció, igual que a su marido y a su hija Kathy. Judy aprovechó nuevamente para disculparse por no haberle comprado nada.&lt;br /&gt;   --Te compraré algo mañana, Mamá, te lo prometo –volvió a decirle Judy, impertérrita.&lt;br /&gt;   --Bieeeeen, de acuerdo... –contestó Mallory, convencida y deseando que su hija parase y dejase de machacar con el mismo tema, que se había convertido para ella en una obsesión--, cómpramelo mañana, lo que quieras... &lt;br /&gt;   Al día siguiente, al levantarse de la cama, Judy se arregló para ir al trabajo. Kathy, cuando ya estaban desayunando, se fijó en su hermana, y como siempre es muy intuitiva, notó que su hermana ya no estaba tan deprimida como hacía poco. &lt;br /&gt;   --Ésta debe de haberse ligado a alguno –pensó e intuyó, fijándose en la sonrisa que se vislumbraba en sus labios, aparentemente disimulada por Judy.&lt;br /&gt;   Judy notó que su hermana parecía sospechar algo de ella, al mirarla disimuladamente de reojo.&lt;br /&gt;   --¡La jodimos...! –exclamó para sí misma, como irritada--. Ésta Kathy de los cojones ya debe sospechar que ya no estoy tan sola.&lt;br /&gt;   Kathy no pudo resistirse y le preguntó a su hermana, en una voz no muy alta y con alta dosis de complicidad entre hermanas:&lt;br /&gt;   --Judy, ¿te has ligado a algún chico?&lt;br /&gt;   La aludida no se dejó intimidar y puso en práctica sus dotes de estudiante de Arte Dramático.&lt;br /&gt;   --Qué morbosa eres, hermanita –le contestó--. Siempre pensando lo mismo... Como tú estás demasiado tranquila en tu relación con Tommy, que es tan tranquila que te debe de parecer más aburrida que una operación de álgebra, tú quieres que yo tenga algún jaleo.&lt;br /&gt;   --Ya, pero no me cambies el tema. ¿A quién te has ligado?&lt;br /&gt;   Judy pensó en un momento en decir que no ó decir que era cualquier otro chico que no fuese Jarvis, pero decidió ser valiente y contestar:&lt;br /&gt;   --He vuelto a ver a Jarvis.&lt;br /&gt;   Lo hizo en voz baja. No quería que nadie más lo supiese. Y sobre todo que su madre estaba en el cuarto de baño arreglándose. Dicho cuarto de baño no estaba demasiado lejos, y le aterraba la posibilidad de que se enterase. Tenía en el fondo más confianza en Kathy.&lt;br /&gt;   Y Kathy puso una cara de extrañeza, cosa obvia al oír que su hermanita había regresado a los brazos (y a la boca, y al cuerpo, y al miembro, y a todo lo que tuviera) de su ex novio. &lt;br /&gt;   --Mierda, lo sabía –dijo, con la suficiente entereza para que no le oyera nadie más que Judy.&lt;br /&gt;   Pasados unos segundos, retomó el tema:&lt;br /&gt;   --¿Cómo lo conseguisteis...? &lt;br /&gt;   --Pues yo le echaba de menos y le fui a ver a su casa.&lt;br /&gt;   --¿Y vosotros lo hicisteis...?&lt;br /&gt;   --Sí.&lt;br /&gt;   --Oh.&lt;br /&gt;   Las respuestas de Judy fueron seguras, sin temblar. Finalmente dejó de tener miedo y se lo soltó así, de sopetón, a Kathy. Sólo con ella tenía la suficiente confianza para ello. Con su madre sí que tendría reparos y un miedo atroz.&lt;br /&gt;   Kathy decidió no preguntar más sobre el tema. Judy ya se sentó a desayunar, y el tema se quedó olvidado hasta la próxima vez que alguna de las dos hermanas decidiera retomarlo.&lt;br /&gt;   Más adelante, Judy se reencontró con Jarvis, y querían irse al cine. Pero más tarde, cuando ya estaban en casa de él los dos solos, se encontraron con un problema, que si no era uno de los dos quien lo tenía, lo tenía el otro: tenían algo de desconfianza en sí mismos, acordándose nuevamente de aquel fracasado “ménage-à-quatre”. &lt;br /&gt;   Desconfianza, pues, de volver a fallar de nuevo, de hacer el idiota, de... bien, ahora era Judy quien tenía miedo de fastidiarla otra vez.&lt;br /&gt;   --¿Qué te pasa, Judy? –le preguntó Jarvis, atento a sus muecas.&lt;br /&gt;   --No sé... –respondió ella—En algunos momentos, no me siento segura...&lt;br /&gt;   --¿Segura de qué?&lt;br /&gt;   --De fallar, de que todo esto se joda de golpe... Ahora, ni tú ni yo nos sentimos tan seguros de nosotros mismos como cuando nos conocimos.&lt;br /&gt;   --¡Y una mierda! Conozco a parejas que han estado a punto de acabar peor que la de “El último tango en París”, y luego han acabado bien. No seamos paranoicos, Judy.&lt;br /&gt;   --No quiero serlo, Jarvis. Pero recuerda que no somos ni Marlon Brando ni Maria Schneider...&lt;br /&gt;   --Y tú no jodas, con perdón. Era sólo un ejemplo...&lt;br /&gt;   Así estuvieron un buen rato. Pero ahora cambiemos a unos días más tarde, y nos los encontramos después de haber discutido nuevamente.&lt;br /&gt;   --¡Parece mentira –decía ella, furiosa— que seas tan débil, tan infantil!&lt;br /&gt;   --¿Y qué...? Nadie es perfecto. Yo nunca presumí de ser un tío fuerte, varonil e invulnerable, coño. ¡Y tú eso lo sabías bien! ¡Que te lo dije un montón de veces! ¿Es que siempre mitificas a todo el mundo, y cuando ves que no es como te creías, ya no te gusta...?&lt;br /&gt;   --¿Yo...? Sí, muchas veces, coño... pero tú también. A veces parece que prefieres que yo lo arregle todo, que yo sea la que te saque las castañas del fuego, por que como yo soy una mujer yo puedo resolverlo mejor. Me parece que vosotros los tíos preferís dejarnos a nosotras los problemas, con la excusa de la igualdad de derechos, la igualdad de sexos y todas esas paridas... &lt;br /&gt;   --¡Eh, eh, no me sueltes ahora un discurso! Mira, Judy, sé que hemos cometido errores, que los he cometido yo y que los has cometido tú, pero... ¡Pero, coño, que esto se nos ha ido de las manos! ¿No será que aun no estamos preparados para vivir juntos, para tener una vida en común?&lt;br /&gt;   --¿Qué coño dices...? ¿Ahora te lo planteas? ¡Si hace casi un año que nos conocemos y ahora es cuando te preguntas que si estamos ó no preparados para vivir juntos! ¡Podrías habértelo planteado antes de acostarte conmigo, ó planteártelo unos días después, cuando nuestra relación ya era una realidad y no una aventura sexual de una noche! ¿Ó es que entonces sólo querías eso, un polvo conmigo y ya está?&lt;br /&gt;   --¿Un polvo...? –Jarvis no entendía bien a qué venía esa pregunta--. ¡A cualquier persona, hombre ó mujer, de vez en cuando le entran ganas de eso!&lt;br /&gt;   --Vaya, muy gracioso –dijo Judy, en tono sarcástico--. Ó sea, que entonces sólo querías joder...&lt;br /&gt;   --No exageremos, Judy, que nos estamos yendo por los cerros de Úbeda, como dicen en España. En aquella noche habíamos bebido mucho champagne, y eso es un afrodisíaco bastante potente. Mucha gente, después de beberse eso, acaba montándoselo. Nadie puede evitarlo.&lt;br /&gt;   Para unos momentos. Como Judy no contesta, ó a simple vista no parece que vaya a hacerlo, continúa con su discurso:&lt;br /&gt;   --Y no te olvides de que juntos hemos pasado muy buenos momentos, Judy. En cualquier sitio en donde hemos estado, tanto en Nueva York como en Barcelona. ¿Con los otros chicos con los que estuviste antes que yo no tuviste también buenos momentos?&lt;br /&gt;   --Sí, sí, también, claro... Pero no te quites culpa, tío.&lt;br /&gt;   Volvieron a callarse. Ésta vez parecía que era Jarvis quien no sabía cómo responder a la última frase de la rubia. &lt;br /&gt;   Finalmente ella rompió el silencio.&lt;br /&gt;   --Jarvis, he pensado...&lt;br /&gt;   --¿El qué?&lt;br /&gt;   --¿Por qué no nos separamos...?&lt;br /&gt;   --¿Qué...?&lt;br /&gt;   Jarvis miró fijamente a Judy, pensando que bromeaba. Y para él era inconcebible mezclar unan broma en un momento tan dramático como aquel, ya que creía que ella bromeaba. ¡Su relación amorosa, que desesperadamente intentaban salvar con aquel nuevo intento de retomarla, y ella le sugería que se separaran de nuevo!&lt;br /&gt;   --¿Separarnos...?&lt;br /&gt;   El chico abrió mucho los ojos, aunque sin exagerar, sin parecer teatral.&lt;br /&gt;   --Me refiero –dijo finalmente Judy —a dejar de vernos durante algún tiempo, buscarnos otra pareja, y quizás cuando pasen... eh... –meditó lo que iba a decir después, durante unos segundos—dos ó tres meses, podremos volver a vernos... eh, a estar juntos...&lt;br /&gt;   --¿De verdad tenemos que mandarlo todo a la mierda... por algún tiempo? –preguntó Jarvis, casi deprimido, con una expresión en su rostro a punto de llorar desconsoladamente, una expresión terrible, que puede conmover a la persona más dura de carácter. &lt;br /&gt;   Judy se daba cuenta de ello, y lógicamente estaba debatiéndose en su interior por si hacer caso a aquellas miradas suplicantes de Jarvis ó bien continuar con sus propósitos de dar quasi carpetazo a su relación amorosa que naufragaba sin remedio.&lt;br /&gt;   --Sí, cariño –empezó a decir ella--. No será para siempre. Verás: yo recuerdo que cuando estuvimos en Barcelona escuché una emisora de radio local, una que emitía para toda España, un programa en donde hablaban de los celos: una mujer precisamente ahí contaba que era muy celosa y que tenía tantos celos de su marido que lo espiaba en cualquier sitio en el que él estuviera. Como ella veía que el marido era fiel, que no se lo montaba con ninguna otra mujer salvo con ella misma, ella volvió a su casa tranquila. Pero hete aquí que se encontró al marido y a la criada allí, en la salita de su casa, en pelotas...&lt;br /&gt;   --¿Y eso qué tiene que ver con nosotros? Nosotros no tuvimos celos entre nosotros ni siquiera cuando el “ménage-à-quatre”.&lt;br /&gt;   --No he acabado. Después, el marido se fue de allí para vivir con la asistenta, unos cuatro meses. Y la esposa, mientras tanto, vivió con otro hombre. Pasado un tiempo ya se reconciliaron y volvieron a vivir juntos. No sé, tío, si esto podría servirnos a nosotros, pero hace falta separarnos un poco, que ahora no confiamos nada el uno en el otro por lo que ya sabes. &lt;br /&gt;   --Qué mierda. Qué remedio –opinó Jarvis, con aparente indiferencia.&lt;br /&gt;   --¿Y qué coño podemos hacer, dime? –estalló Judy--. A muchas parejas les ha pasado. Todavía no somos maduros, tío. Mira, desde ahora haremos nuestra propia vida, cada uno por su lado. De vez en cuando nos telefonearemos. ¿Te parece bien así?&lt;br /&gt;   --Em... –Jarvis meditaba mucho la respuesta a aquella cuestión que no sabía de ninguna manera cómo contestar correctamente— No sé... esto no es tan fácil, Judy. Podemos separarnos, pero... ¿y si encontramos a una nueva pareja más interesante, que nos mola de verdad que ahora tú y yo, y ya no queremos dejarla nunca, con lo que lo nuestro se habrá acabado por siempre jamás? ¿No crees que hacemos una chorrada, que esto es como un suicidio para nuestra relación?&lt;br /&gt;   --Quizá lo sea, Jarvis, pero así como estamos ahora tampoco podríamos durar mucho. Si continuamos, ó nos tiraremos los trastos a la cabeza ó algo peor.&lt;br /&gt;   --Coño, tía, hemos visto demasiados novelones de la “tele”... &lt;br /&gt;   --¿Y qué? Todos decimos chorradas. &lt;br /&gt;   Sí, como cualquier pareja ó cualquier persona, ya dicen muchas chorradas, así que no esperen frases brillantes, caray.&lt;br /&gt;   Digamos que luego decidieron separarse, pero antes de despedirse, se dieron un morreo bastante largo, un beso de despedida, pero que querían que durara lo más posible. Más de un minuto estuvieron morreándose, con una pasión que parecía no tener fin. Utilizaron en ello muchas técnicas del beso, como el “beso explorador”, el “beso rítmico” y otros que sólo conocen los expertos en la materia. &lt;br /&gt;   Después de haber disfrutado el mayor tiempo posible de quizás la última ocasión de sentir amor y placer con Jarvis, que ya no podrá haber ninguna más, probablemente, Judy salió a la calle (claro está, a ver qué querían ustedes). &lt;br /&gt;   Cuando llegó a su casa, su madre Mallory le preguntó:&lt;br /&gt;   --¿Aun sigues pensando en Jarvis, hija?&lt;br /&gt;   Judy se quedó parada por lo inesperado de la pregunta. Su madre había intuido que era eso lo que le preocupaba, que se le reflejaba en el rostro, pese a su tranquilidad, más de alguien que ya está resignado a que ocurra lo inevitable que a alguien que finge encontrarse bien y en calma.&lt;br /&gt;   --Un poco sí todavía, Mamá –contestó finalmente ella a su madre.&lt;br /&gt;   --Hay muchos chicos por ésta ciudad, por todo el país y por todo el mundo a los que les encantaría estar contigo, hija –le dijo Mallory dulcemente, a la manera típica de cómo una madre intenta animar a su hija.&lt;br /&gt;   --Gracias, Mamá.&lt;br /&gt;   --Y que les encantaría también follar contigo...&lt;br /&gt;   --¡Mamá, cada día sueltas más tacos! –se sorprendió Judy. &lt;br /&gt;   --Huy, si oyeses los que soltamos tu padre y yo... –dijo Mallory, queriendo tener una especie de complicidad con su hija. &lt;br /&gt;   La cuestión es que después de la inesperada respuesta materna, madre e hija empezaron a reírse. Eran risas absurdas, quizás, pero expresaban el intento de ambas de hacer que lo pasado, pasado y pelillos a la mar, como dicen los españoles. Intentar continuar con la vida normal y olvidarse de malos rollos y malos momentos, al menos por parte de Judy. Olvidar la finiquitada relación sentimental con Jarvis, que fue maravillosa pero que ya no podía dar más de sí. &lt;br /&gt;   Más tarde, Judy se lo contó todo a Kathy, que pensaba al principio que todo aquello sólo era una broma, una “parida” de su hermana. Pero al ver su tono tranquilo y de absoluta naturalidad al decirlo, se dio cuenta de que aquello no era ninguna “parida”, sino que era cierto. &lt;br /&gt;   La miró con ironía y le preguntó:&lt;br /&gt;   --¿Qué coño me sueltas, tía...?&lt;br /&gt;   --Ninguno, Kathy. Jarvis y yo hemos decidido dejarlo, “plegar”, como decían en Barcelona, y continuar cada uno por nuestro lado.&lt;br /&gt;   --¿Y por eso pareces tan contenta...? ¡Caray, tía, creía que estarías tan deprimida que ó bien acababas en el diván del psiquiatra, como una Woody Allen cualquiera en versión femenina, ó que te colgarías del primer pino que encontrases!&lt;br /&gt;   --Eso se lo dejo para él... ¡No, no lo diré! –iba a soltar el nombre de un personaje importante de la vida política estadounidense del momento, pero prefirió no decirlo... por si acaso.&lt;br /&gt;   --Bien, ¿cómo se ha quedado Jarvis? –preguntó Kathy.&lt;br /&gt;   --Igual que yo, Kathy. Parecía que él y yo no podíamos durar juntos mucho tiempo, y decidimos cortar ya. Ahora iremos cada uno por nuestro lado, tendremos nuestros ligues...&lt;br /&gt;   --Sigo sin tragarme esto, tía –opinó Kathy, con cara de desconfianza.&lt;br /&gt;   --Pues trágatelo –sentenció tajante su hermana. &lt;br /&gt;   No es que estuviera disconforme con la incredulidad de Kathy, pero no tenía ganas de discutir con ella sobre aquello, un tema demasiado doloroso para ella, que era mejor olvidarse totalmente de él.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7077321487895987605?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7077321487895987605/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7077321487895987605' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7077321487895987605'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7077321487895987605'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/todo-acabara-bien-si-fuese-bien_2482.html' title='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XX)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-jjuIlkCcgKQ/TqYMTTEpdHI/AAAAAAAAAi8/rmouTGVfKeU/s72-c/Mujer%2Bllorando.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7462358112041281926</id><published>2011-07-05T17:42:00.001-07:00</published><updated>2011-10-24T17:16:13.675-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIX)'/><title type='text'>TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIX)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-jgT6XPJUZ84/TpuEeblcqPI/AAAAAAAAAhQ/pMaI_ssMwKw/s1600/Pareja%2Bjoven%2Bno%2Bmuy%2Bfeliz.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 276px; height: 182px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-jgT6XPJUZ84/TpuEeblcqPI/AAAAAAAAAhQ/pMaI_ssMwKw/s400/Pareja%2Bjoven%2Bno%2Bmuy%2Bfeliz.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664266614684297458" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-WHoXAJV_bJQ/TpuDvvo_wJI/AAAAAAAAAhE/WksHo-AbOYs/s1600/Mujer%2Balterada%2B%2528Maitena%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 206px; height: 245px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-WHoXAJV_bJQ/TpuDvvo_wJI/AAAAAAAAAhE/WksHo-AbOYs/s400/Mujer%2Balterada%2B%2528Maitena%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664265812614037650" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-VFUZvz57D38/TpuDNBiVb-I/AAAAAAAAAg0/RfmOZZy9D_I/s1600/Pareja%2Bdesnuda%2Bapasionada.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 315px; height: 396px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-VFUZvz57D38/TpuDNBiVb-I/AAAAAAAAAg0/RfmOZZy9D_I/s400/Pareja%2Bdesnuda%2Bapasionada.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664265216122515426" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-WhSUBcK1eN0/TpuCe2wwgSI/AAAAAAAAAgo/yqAexRmA0MQ/s1600/Pareja%2Bbesandose%2B%2528baja%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 300px; height: 300px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-WhSUBcK1eN0/TpuCe2wwgSI/AAAAAAAAAgo/yqAexRmA0MQ/s400/Pareja%2Bbesandose%2B%2528baja%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664264422956237090" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-nsZqfxa8Hm0/TpuB5IL8uiI/AAAAAAAAAgc/4domJI-UiOo/s1600/Almod%25C3%25B3var%2By%2BMcNamara%2Bcon%2Bchica.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 189px; height: 267px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-nsZqfxa8Hm0/TpuB5IL8uiI/AAAAAAAAAgc/4domJI-UiOo/s400/Almod%25C3%25B3var%2By%2BMcNamara%2Bcon%2Bchica.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664263774798658082" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-op0Qy8DJfZk/TpuAciCmUdI/AAAAAAAAAgQ/3cviOl-bqrA/s1600/Cristal.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 350px; height: 264px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-op0Qy8DJfZk/TpuAciCmUdI/AAAAAAAAAgQ/3cviOl-bqrA/s400/Cristal.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664262184010928594" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTOL XIX &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   La Judy va tenir un somni ben curiós aquella nit. De rerefons tragicòmic, segons es miri... &lt;br /&gt;   En ell, la Judy anava pel carrer, molt tranquil•la, passejant. Anava per un d'aquests carrers amples de Nova York, com la Cinquena Avinguda. Prop d'allí va veure passar en Jarvis, que casualment passejava així mateix per la mateixa zona. Ella va decidir córrer fins a on ell hi era, i ell, el mateix. Van córrer l'un cap a l'altre. Però es van donar un cop de cap tremend, contra alguna cosa invisible. &lt;br /&gt;   Tapant-se els seus respectius nassos, morats pel cop, es van adonar que allí hn havia un cristall, un cristall que estava tan de net que semblava invisible a primera vista. Van soltar juraments i es van recordar de la família de qui ho havia posat allà. &lt;br /&gt;   Van intentar franquejar aquell maleït vidre, però va ser impossible. Semblava que els separava definitivament, ja que van buscar alguna escletxa per a creuar-la i poder-se abraçar desesperadament. Va ser impossible; aquella espantosa barrera no tenia fi. &lt;br /&gt;   Feien unes cares d'esglai, d'impotència, d'angoixa, en no poder abraçar-se de cap manera. &lt;br /&gt;   La Judy es va despertar al matí següent, acordant-se encara d'aquella escena. Tenia ganes de plorar. El somni aquell era com un simbolisme, l'equivalent a la seva ruptura, el no poder tornar a ser feliços tots dos junts. &lt;br /&gt;   Volia morir-se. Va tornar a plorar. &lt;br /&gt;   Mentrestant, en Jarvis tampoc tenia una existència feliç després de la ruptura amb la Judy. Ja havíem contat el numeret que estava fent en un bar i com va ser consolat per la cambrera del mateix, una dona d'uns trenta-cinc anys. Ell hi havia tornat a casa seva, i ell potser li havia fet llàstima a ella, donant-li bons consells per a millorar. &lt;br /&gt;   Pensava trucar a la Judy, però... ¿i si ella no volia tornar a veure-li el pèl? I si directament li manava a la merda i es deixava de bona educació? &lt;br /&gt;   No sabia què fer. &lt;br /&gt;   Va girar el cap a l'esquerra i va veure una corda que havia per a lligar els diaris vells, i va pensar penjar-se amb ella. &lt;br /&gt;   Com en les pel•lícules de riure, en anar cap allà, va fer una relliscada. &lt;br /&gt;   Amb què? Amb una pell de plàtan, que havia quedat allí després de menjar-se un, però oblidant-se de llençar-la seguidament a les escombraries. &lt;br /&gt;   Es va donar un cop fort, com el de la Judy. &lt;br /&gt;   Encara que menys fort que el d'ella. &lt;br /&gt;   Es va tocar el front, que li sagnava una mica. Li feia molt mal. Soltava breus gemegats. Va aconseguir aixecar-se barroerament i dirigir-se cap al passadís. &lt;br /&gt;   Va obrir la porta i va trucar al timbre de la casa veïna. Va prémer d’aqueix timbre tres vegades, posant l’esquena amb dificultat en la paret, mentre seguia gemegant i fent ganyotes pel mal que sentia. &lt;br /&gt;   Li va obrir la seva porta una noia amb un “look” bastant modern, que semblava que hi havia sortit d'una pel•lícula d'Almodóvar, i es va sorprendre molt al veure d'aquella manera al seu veí, sobretot el front sagnant. &lt;br /&gt;   --Ostres...! –va exclamar la jove--. Què t'ha passat, nano...? Que volies clavar un clau i no tenies martell? &lt;br /&gt;   --No, ai...! –va gemegar novament en Jarvis, tractant de tapar-se amb la mà el cort del front, amb algun petit fil de sang encara relliscant per ella--. Ajuda'm, Peggy, ai...! M'he fet molt mal! &lt;br /&gt;   --Un poc de mal o molt? &lt;br /&gt;   --Si no estic mort, és que són totes dues coses! &lt;br /&gt;   --No entenc, paio... És molt o poc, el que et fa mal...? &lt;br /&gt;   Allò ja semblava un d'aquells “diàlegs per a besugos” que es podien llegir en els còmics espanyols dels anys ’50 &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;fins ara, i va ser en Jarvis qui va anar d'una vegada al gra: &lt;br /&gt;   --No ens posem graciosos, Peggy. Em fa molt mal! &lt;br /&gt;   --Bé, passa-hi, Jarvis... &lt;br /&gt;   Li va ajudar a entrar a casa seva. Va buscar benes, alcohol, cotó i algunes coses més per a guarir la ferida. Mentre li posava una bena al voltant del cap, ella li va preguntar: &lt;br /&gt;   --Fotre, nano...! La ferida aquesta és molt xunga. ¿Com te l'has fet? &lt;br /&gt;   --Doncs... et semblarà una bogeria, però és que volia penjar-me... &lt;br /&gt;   --Cony...! –va exclamar la Peggy, que gairebé se li cau la bena restant rodant per terra. &lt;br /&gt;   --Això, cony... Em volia penjar, però en aquest mateix moment vaig trepitjar una pell de plàtan i em vaig fer un cop. Aquí tens el resultat –va assenyalar en Jarvis la front embenat. &lt;br /&gt;   --Nano, et comprenc... Dues vegades he pensat en les últimes setmanes en llençar-me per la finestra. &lt;br /&gt;   --I jo. &lt;br /&gt;   --Quin morbosos ens hem posat ara, nano... &lt;br /&gt;   --Si. &lt;br /&gt;   La Peggy Fontevecchia va guarir en Jarvis, i aquest, agraint-se'l, li va dir que un dia la convidaria al cinema. Ella va dir que d'acord, que ara que va tallar amb el seu últim nuvi, no sabia amb qui sortir. Ell va regressar tot seguit a casa seva. Va telefonar al seu treball, dient-li al seu amo que amb el cap així no podia treballar. El seu amo ho va comprendre i li va donar permís per a quedar-se a casa fins que estigués millor. &lt;br /&gt;   La Judy, com ja sabeu, estava en la mateixa situació. &lt;br /&gt;   Però no ens quedem ara exclusivament amb tots dos. Passem a la Winnie Withfield, que continuava amb el rodatge de la seva pel•lícula sobre els hispans. Va aprofitar un descans en el rodatge de la mateixa per a telefonar a la Judy i interessar-se per la seva vida, tranquil•litzar-la i donar-li ànims. El mateix va fer amb en Jarvis seguidament. &lt;br /&gt;   Ella no va dir en cap moment a cap dels dos que acabava de parlar telefònicament amb l'altre, per descomptat. &lt;br /&gt;   Tots dos deien que intentarien animar-se, ja que van parlar de manera indiferent, com mecànica, gairebé el mateix que la Winnie, amb una manera de parlar quasi maternal, intentava arreglar. &lt;br /&gt;   L'única cosa que va fer la Winnie que no tingués estrictament a veure amb això d'animar a la gent és dir-li a la Judy que tractaria, en una pròxima pel•lícula, el tema que la rossa li havia suggerit dels hermafrodites i que així no existiria la frustrant diferència entre sexes. &lt;br /&gt;   En passar una setmana, la Judy hi havia conegut a un noi, força simpàtic, però amb el qual no va durar gaire la seva relació. Només sis dies. Van decidir tallar amistosament. Ella va tornar a acordar-se d’en Jarvis, al qual intentava oblidar desesperadament, però no ho aconseguia. &lt;br /&gt;   Pensava telefonar-li, agafar el telèfon i ring-ring. No s'atrevia encara a fer-lo, però volia fer-lo, no podia evitar-lo. I al mateix temps la idea li repel•lia, li feia un terror immens. &lt;br /&gt;   Finalment va decidir reunir molt valor. &lt;br /&gt;   Va despenjar l'auricular. &lt;br /&gt;   Va esperar el to per a marcar. &lt;br /&gt;   Va marcar el numero de telèfon de la casa d'ell. &lt;br /&gt;   Va esperar que sonés el to de trucada. &lt;br /&gt;   Va sonar una vegada. &lt;br /&gt;   La Judy estava excitadíssima. &lt;br /&gt;   La Judy estava nerviosa. &lt;br /&gt;   Molt nerviosa. &lt;br /&gt;   Sona el to de trucada per segona vegada. &lt;br /&gt;   La Judy va notar que el cor li bategava a cent per hora. &lt;br /&gt;   Comença a suar. &lt;br /&gt;   Tercer to de trucada. &lt;br /&gt;   Segueix nerviosíssima. &lt;br /&gt;   Quart to. &lt;br /&gt;   Ella, cada vegada més nerviosa. És ja massa per a les seves forces. &lt;br /&gt;   Espantada, penja el telèfon frenèticament. &lt;br /&gt;   Estava feta una merda. Va decidir tornar a intentar la trucada... &lt;br /&gt;   Primer de tot va prendre aire i va tornar a marcar el numero de telèfon. Va esperar que sonés el to de trucada. Va sonar una vegada, i va passar per les mateixes sensacions anteriors, però aquesta vegada, després del primer to, algú va despenjar el telèfon a l'altre costat. &lt;br /&gt;   Era en Jarvis, és clar. &lt;br /&gt;   --Si...? –preguntava ell. &lt;br /&gt;   --Jarvis...? –preguntava ella, encara amb una mica de por i inquietud. &lt;br /&gt;   --J-Judy...? –ell, de cop, semblava estar igual que ella, i quequejava, al reconèixer la veu de la seva exnúvia. &lt;br /&gt;   --J-Jarvis..., po-podem parlar...? –li va preguntar la Judy, amb prou feines. &lt;br /&gt;   --S-sí, Judy, ha-fa temps que... que no t'escoltava... &lt;br /&gt;   Van prendre tots dos aire, abans de continuar amb la conversa. &lt;br /&gt;   --Judy, jo... perdona'm... –va poder dir en Jarvis, entre quequejos, respiració agitada i a punt de plorar. &lt;br /&gt;   --I-anava a dir-te el mateix... –va dir ella, en la mateixa situació que ell. &lt;br /&gt;   --Podem parlar a casa teva? &lt;br /&gt;   --Si... Crec que hem d'arreglar moltes coses junts. &lt;br /&gt;   --Ara mateix? &lt;br /&gt;   --Si vols, si... Jo no tinc gens que fer ara... &lt;br /&gt; &lt;br /&gt;  --Dabuten... Vaig a casa teva. Fins ara. &lt;br /&gt;   --Fins ara. &lt;br /&gt;   El tram final de la conversa telefònica va anar molt bé, sense problemes. &lt;br /&gt;   Després de penjar l'auricular, la Judy, en poc de temps, va arribar a casa d’en Jarvis. Va arribar i va prémer el timbre de la porta, amb una mica d'impaciència. &lt;br /&gt;   Van ser quatre vegades les quals va prémer el timbre, com si intentés compondre una melodia, i tot seguit es van sentir uns sorolls sords a l'interior de la casa, com uns passos precipitats.    &lt;br /&gt;   En obrir ell, ella, sense esperar si més no a les salutacions de rigor, es va tirar literalment damunt d’en Jarvis. I ell va deixar, diguem-ne, que ho fes. Es van abraçar, es van fer un petò en la boca amb una passió gairebé canibal, i quan van voler adonar-se, ja hi eren per terra, així d'abraçats. &lt;br /&gt;   A més es morrejaven. Bé, era la Judy la que morrejava amb més passió que no pas en Jarvis, ja que ell encara estava desconcertat, al no esperar que ella arribés i es posessin immediatament “som-hi”. Tots dos duien temps sense besar-se amb ningú. &lt;br /&gt;   Quan va parar ella, es van aixecar, van tancar la porta, que havia quedat oberta (per fortuna cap veí els va veure ni els va escoltar), i es van tornar a abraçar tranquil•lament, ara amb més intimitat que abans, tots dos dempeus, fins que en Jarvis va dir: &lt;br /&gt;   --No creus que ens equivoquem amb la idea aquella del “ménage-à-quatre”? &lt;br /&gt;   --No, nano, si la idea podia ser bona –va respondre la Judy--, però era una utopia. &lt;br /&gt;   --És clar. Les utopies de vegades estan per a intentar-les –va reflexionar en Jarvis. &lt;br /&gt;   --És cert. Si no, ens avorriríem en aquest món. &lt;br /&gt;   --Això és... però... –en Jarvis va intentar reprendre el tema primitiu d'una altra manera, no d'aquella manera tan filosòfica i profunda amb que de cop i volta ho havien abordat-- podem intentar començar com si no hagués passat gens...? &lt;br /&gt;   --Podem… si...    &lt;br /&gt;   Aquesta va ser la resposta de la Judy, encara que a primera vista semblava que no estigués cap dels dos d'acord al 100 %. &lt;br /&gt;   Es van asseure al sofà i es van morrejar, aquesta vegada tots dos al mateix temps. &lt;br /&gt;   Noti's que ja no duien les benes pels cops soferts en les situacions ja narrades. Només tenien una petita cicatriu, que ni tant sols van reparar en elles, ocupats exclusivament en la labor que anhelaven des de temps ha: morrejar-se amb la seva ex parella. &lt;br /&gt;   Tot això va ser el començament del que va venir després. El llit, és clar. Encara que tots dos són bastant racionals, hi ha instints passionals i animals que no poden reprimir. I aquesta era la manera que tenien de demostrar-lo l'u a l'altre. &lt;br /&gt;   El temps invertit en aquesta demostració va ser variat. Un quart d'hora, mitja hora... El que calia per a això, per a una demostració més eficaç que la d'un venedor d'aspiradores. &lt;br /&gt;   Es van quedar ajaguts damunt el llit, nus, mirant el sostre amb una mirada una miqueta perduda. En la boca, un somriure feliç, encara que moderat. Les mans darrere del clatell. &lt;br /&gt;   --Ho hem fet com en la primera nit, quan ens vam conèixer, ¿Qué te'n recordes? –va recordar la Judy--. En aquella nit d'Any Nou. &lt;br /&gt;   --Gairebé igual... –va opinar ell--. Cap pols és igual. &lt;br /&gt;   --No em surtis Aixa, ara... No, no deia que sortís igual... &lt;br /&gt;   --Que xerrem de coses menys transcendents? &lt;br /&gt;   --Bé, xerrem... &lt;br /&gt;   Ella no semblava estar per la labor de parlar de coses que no fossin tan transcendents, doncs en aquell moment li agradava parlar de coses que no fossin meres trivialitats, bestieses d’encefalograma pla que a vegades tant els agrada parlar a la majoria dels nord-americanes, almenys els de la coneguda com l’Amèrica Profunda. &lt;br /&gt;   Finalment, després de diversos segons callats, sense saber bé de quin tema parlar, ella va atacar amb: &lt;br /&gt;   --Que no et sembla bé transcendent això que hàgim cardat, així de cop, quan semblava que havíem jurat que no volíem tornar a veure'ns ni en foto? &lt;br /&gt;   --Exacte... Ni sentir-nos la veu per telèfon... &lt;br /&gt;   --Però ara hi veus que no ha estat així. &lt;br /&gt;   --No, és clar que no. &lt;br /&gt;   --Coses més estranyes s'han vist... –va reflexionar la Judy—Que te’n recordes d’en Reagan i en Gorbatxov, dos polítics tan distints que mira com s'han fet amics...? &lt;br /&gt;   --Sí, Judy, el que passa és que la política és molt estranya. Más rara que un gos groc. &lt;br /&gt;   --Quina hora és...? –va preguntar de cop i volta la Judy, canviant de tema. &lt;br /&gt;   --Un quart de nou –va contestar en Jarvis després de buscar a la tauleta de nit el seu rellotge de braçalet. &lt;br /&gt;   --Oh, Jarvis... –va dir ella, amb veu com de pesar—Hauré d'anar-me cap a casa. La meva família no sap res d'això, és clar, i no vull que sospitin gens; ja els contaré això a poc a poc. &lt;br /&gt;   --Bé, però no vull que semblem uns criminals... &lt;br /&gt;   --Criminals? Per què? &lt;br /&gt;   --Per no-res, Judy... És que si ens hem vist, que jo sàpiga, jo l’agradava a la teva família. El que no els diguis res o l'hi contis tot, fins al que hem fet durant una bona estona al llit, tant se val... però que no sembli que hàgim violat la Llei. &lt;br /&gt;   --Demà tornarem a veure'ns. &lt;br /&gt;   --És clar. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Però abans d'anar-se la Judy, en Jarvis va observar que ella dubtava, però molt. A l’estil Hamlet. &lt;br /&gt;   Ella es va vestir, mentre en Jarvis encara romania sobre el llit, tombat de cap per amunt i nu, per això ella, de reüll, podia contemplar-se el seu cos maco i causar-li certa luxúria l’observar el seu membre, igualment grat per a la vista, si ho veiem des del punt de vista d'un escultor, sigui grec clàssic o del Renaixement italià. &lt;br /&gt;   Estava ella a punt de sortir, però ell li va veure la cara, massa seriosa i preocupada, com la d'un polític en una situació-límit, a punt de prendre una decisió transcendental, terrible, que podria portar la pau o l'Apocalipsi. En Jarvis estava mosquejadíssim amb aquella expressió, així que no va aguantar més, i li va preguntar: &lt;br /&gt;   --Que et preocupa alguna cosa? &lt;br /&gt;   --Sí, que sembla mentida que ens hagin passat tantes coses així i encara hem pogut cardar com si res. &lt;br /&gt;   --És lògic, reina, estàvem desesperats... i a més, encara ens volem. &lt;br /&gt;   --Pot ser... &lt;br /&gt;   --Molta gent és així de voluble, és com el que dèiem de la política... ¿Que te’n recordes de l’”ayatollah” Jomeini, aquest paio de l'Iran? &lt;br /&gt;   --Sí, encara tenim sort que ja va aclucar els ulls... &lt;br /&gt;   --Doncs al principi li va donar Occident contra el Xa d'Iran, i després s’esdevè el seu enemic. Aplica això a la nostra relació. &lt;br /&gt;   --No em sembla un bon exemple, però serveix... –va opinar la Judy, amb l’expressió facial encara més “hamletiana”. &lt;br /&gt;   --I qui sap si demà estarem bé o no. &lt;br /&gt;   --No cridis el mal temps, Jarvis, afecte, que fa mala sort. &lt;br /&gt;   --Ho sé. &lt;br /&gt;   Una llarga estona van continuar amb aquesta conversa, doncs els va entrar la vena filosòfica, una mica lògic al ser dos éssers sensibles i inquiets per tot el que els envolta. Aquesta és una extracció del que van dir posteriorment al llegit abans: &lt;br /&gt;   --Fotre, Jarvis –va dir la Judy--, això és filosofia i no d’altres merdes. &lt;br /&gt;   --No fotis tu amb les paraules, Judy. Jo tampoc ho sé. Serà que tothom, en el fons, és així de tocacollons, i el que és blanc serà després negre. &lt;br /&gt;   --Això és filosofia o un tòpic com l'Estat d’Alaska? &lt;br /&gt;   --No, és un tòpic. Però per a filosofia serveix. ¿O no...? &lt;br /&gt;   --Bé, potser demà estarem una altra vegada manant-nos a la merda i... &lt;br /&gt;   --Et vaig dir que no diguis això, que fa mala sort –va suplicar la Judy, creuant els dits. &lt;br /&gt;   --Quina exagerada ets, maca. &lt;br /&gt;   --No, Jarvis, és que m'espanta encara que això, el tornar a estar junts, sigui passatger, que només ens arribi fins a demà o fins a uns dies, quan ens hàgim tornat a cansar l'un de l'altre... Fotre, que se'ns pot fer malbé una altra vegada, nano, si ens entusiasmem massa... –va dir, amb una certa angoixa en la veu. &lt;br /&gt;   --No siguis pedant, si et plau. &lt;br /&gt;   --Perdona, cony... –ella va canviar de to, irritada pel to menyspreatiu d'ell—He amollat de bestieses del carall. ¿Qué et val així, oi que sí...? &lt;br /&gt;   La Judy havia canviat el seu to en parlar i va començar a fer-lo com un camioner o un pinxo de barris baixos, inclusivament en el to al parlar, en el “slang” nord-americà, un equivalent local del “cheli” dels barris baixos de Madrid (Espanya). Això va sorprendre en Jarvis. &lt;br /&gt;   --Ei, Judy, reina, calma't… Deia que t'has posat en un pla pessimista de gom a gom. I això no ajuda gens a la nostra relació. ¿Com volem que prosperi si només vam pensar que va a durar poc de temps, que demà ja no ens podrem ni tant sols veure, si més no...? &lt;br /&gt;   “A més... –va dir, després d'una pausa de diversos segons--, sempre et passes d'un extrem a l'altre? &lt;br /&gt;   La Judy no va saber què respondre. Es va quedar mirant-se en Jarvis. Li brillaven els seus bonics i grans ulls blaus, que no se sabia si anava a plorar, a llançar improperis contra ell per la seva pregunta sarcàstica, a... &lt;br /&gt;   Finalment, ella va contestar: &lt;br /&gt;   --Demà ja parlarem més, estimat. Estarem més tranquils. &lt;br /&gt;   Es van besar i van abraçar apassionadament. Ella vestida, ell nu. No els importava. &lt;br /&gt;   Ella va anar a la porta sola, ja que en Jarvis, per raons òbvies, no estava presentable per a obrir-li la porta i córrer el risc que algú del passadís li veiés així, sobretot alguna veïna madureta, una d'aquelles milers de casades avorrides que tant hi ha per aquí, que en secret somien a tenir alguna aventura amb ell, sobretot sexual. Però com en aquell edifici abunden altres veïnes que són tafaneres, més que una altra cosa en el món, no s'atreveixen, i han de conformar-se amb tenir somnis eròtics amb ell. En Jarvis Delaware, en el fons, sempre havia despertat en les dones un instint maternal, tenint en compte la seva sensibilitat i encís, cosa que ell sabia, però com certes coses no poden ser dutes a la pràctica per raons morals, tot això es quedava en un simple somni, bonic, però només somni.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7462358112041281926?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7462358112041281926/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7462358112041281926' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7462358112041281926'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7462358112041281926'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/tot-acabara-be-si-anes-be-capitol-xix.html' title='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XIX)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-jgT6XPJUZ84/TpuEeblcqPI/AAAAAAAAAhQ/pMaI_ssMwKw/s72-c/Pareja%2Bjoven%2Bno%2Bmuy%2Bfeliz.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-4954717679926274930</id><published>2011-07-05T17:41:00.000-07:00</published><updated>2011-10-16T18:27:28.819-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XIX)'/><title type='text'>TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XIX)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-jgT6XPJUZ84/TpuEeblcqPI/AAAAAAAAAhQ/pMaI_ssMwKw/s1600/Pareja%2Bjoven%2Bno%2Bmuy%2Bfeliz.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 276px; height: 182px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-jgT6XPJUZ84/TpuEeblcqPI/AAAAAAAAAhQ/pMaI_ssMwKw/s400/Pareja%2Bjoven%2Bno%2Bmuy%2Bfeliz.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664266614684297458" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-WHoXAJV_bJQ/TpuDvvo_wJI/AAAAAAAAAhE/WksHo-AbOYs/s1600/Mujer%2Balterada%2B%2528Maitena%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 206px; height: 245px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-WHoXAJV_bJQ/TpuDvvo_wJI/AAAAAAAAAhE/WksHo-AbOYs/s400/Mujer%2Balterada%2B%2528Maitena%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664265812614037650" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-VFUZvz57D38/TpuDNBiVb-I/AAAAAAAAAg0/RfmOZZy9D_I/s1600/Pareja%2Bdesnuda%2Bapasionada.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 315px; height: 396px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-VFUZvz57D38/TpuDNBiVb-I/AAAAAAAAAg0/RfmOZZy9D_I/s400/Pareja%2Bdesnuda%2Bapasionada.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664265216122515426" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-WhSUBcK1eN0/TpuCe2wwgSI/AAAAAAAAAgo/yqAexRmA0MQ/s1600/Pareja%2Bbesandose%2B%2528baja%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 300px; height: 300px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-WhSUBcK1eN0/TpuCe2wwgSI/AAAAAAAAAgo/yqAexRmA0MQ/s400/Pareja%2Bbesandose%2B%2528baja%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664264422956237090" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-nsZqfxa8Hm0/TpuB5IL8uiI/AAAAAAAAAgc/4domJI-UiOo/s1600/Almod%25C3%25B3var%2By%2BMcNamara%2Bcon%2Bchica.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 189px; height: 267px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-nsZqfxa8Hm0/TpuB5IL8uiI/AAAAAAAAAgc/4domJI-UiOo/s400/Almod%25C3%25B3var%2By%2BMcNamara%2Bcon%2Bchica.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664263774798658082" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-op0Qy8DJfZk/TpuAciCmUdI/AAAAAAAAAgQ/3cviOl-bqrA/s1600/Cristal.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 350px; height: 264px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-op0Qy8DJfZk/TpuAciCmUdI/AAAAAAAAAgQ/3cviOl-bqrA/s400/Cristal.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5664262184010928594" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTULO XIX&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;  Judy tuvo un sueño bien curioso aquella noche. De trasfondo tragicómico, según se mire...&lt;br /&gt;   En él, Judy iba por la calle, tan tranquila, paseando. Iba por una de esas calles anchas de Nueva York, como la Quinta Avenida. Cerca de allí vio pasar a Jarvis, que casualmente paseaba asimismo por la misma zona. Ella decidió correr hasta donde él estaba, y él asimismo. Corrieron el uno hacía el otro. Pero se dieron un trompazo tremendo, contra algo invisible. &lt;br /&gt;   Tapándose sus respectivas narices, amoratadas por el golpe, se dieron cuenta de que allí había un cristal, un cristal que estaba tan bien limpio que parecía invisible a simple vista. Soltaron tacos y se acordaron de la familia de quien lo había puesto allá.&lt;br /&gt;   Intentaron franquear aquel maldito vidrio, pero fue imposible. Parecía que les separaba definitivamente, ya que buscaron alguna rendija para cruzarla y poderse abrazar desesperadamente. Fue imposible; aquella espantosa barrera no tenía fin. &lt;br /&gt;   Tenían unas caras de espanto, de impotencia, de angustia, al no poder abrazarse de ninguna manera. &lt;br /&gt;   Judy se despertó a la mañana siguiente, acordándose aun de aquella escena. Tenía ganas de llorar. El sueño aquel era como un simbolismo, el equivalente a su ruptura, el no poder volver a ser felices los dos juntos. &lt;br /&gt;   Quería morirse. Volvió a llorar.&lt;br /&gt;   Mientras tanto, Jarvis tampoco tenía una existencia feliz después de la ruptura con Judy. Ya habíamos contado el numerito que estaba montando en un bar y cómo fue consolado por la camarera del mismo, una mujer de unos treinta y cinco años. Él había vuelto a su casa, y él quizá le había dado lástima a ella, dándole buenos consejos para mejorar.&lt;br /&gt;   Pensaba telefonear a Judy, pero... ¿y si ella no quería volver a verle el pelo? ¿Y si directamente le mandaba a la mierda y se dejaba de buena educación? &lt;br /&gt;   No sabía qué hacer. &lt;br /&gt;   Giró la cabeza a la izquierda y vio una cuerda que había para atar los periódicos viejos, y pensó ahorcarse con ella.&lt;br /&gt;   Como en las películas de risa, al ir allá, pegó un resbalón.&lt;br /&gt;   ¿Con qué? Con una piel de plátano, que había quedado allí después de comerse uno, pero olvidándose de tirarla seguidamente a la basura.&lt;br /&gt;   Se dio un golpe fuerte, como el de Judy.&lt;br /&gt;   Aunque menos aparatoso que el de ella.&lt;br /&gt;  Se tocó la frente, que le sangraba un poco. Le dolía mucho. Soltaba breves gemidos. Consiguió levantarse torpemente y dirigirse al pasillo. &lt;br /&gt;  Abrió la puerta y llamó al timbre de la casa vecina. Pulsó dicho timbre tres veces, apoyándose con dificultad en la pared, mientras seguía gimiendo y haciendo muecas por el dolor.&lt;br /&gt;   Le abrió su puerta una chica con un “look” bastante moderno, que parecía sacada de una película de Almodóvar, y se asombró mucho al ver de aquella manera a su vecino, sobre todo la frente sangrando.&lt;br /&gt;   --¡Ostras...! –exclamó la joven--. ¿Qué te ha pasado, tío...? ¿Querías clavar un clavo y no tenías martillo?&lt;br /&gt;   --¡No, ay...! –gimió nuevamente Jarvis, tratando de taparse con la mano el corte de la frente, con algún hilillo de sangre aun merodeando por ella--. ¡Ayúdame, Peggy, ay...! ¡Me he hecho mucho daño!&lt;br /&gt;   --¿Un poco de daño ó mucho?&lt;br /&gt;   --¡Si no estoy muerto, es que son las dos cosas!&lt;br /&gt;   --No entiendo, tío... ¿Es mucho ó poco lo que te duele...?&lt;br /&gt;   Aquello ya parecía uno de aquellos “diálogos para besugos” que se podían leer en los cómics españoles de los años ’50 en adelante, y fue Jarvis de una vez al grano:&lt;br /&gt;   --No nos pongamos graciosos, Peggy. ¡Me duele mucho!&lt;br /&gt;   --Bien, pasa, Jarvis...&lt;br /&gt;   Le ayudó a entrar en su casa. Buscó vendas, alcohol, algodón y algunas cosas más para curar la herida. Mientras le ponía una venda alrededor de la cabeza, ella le preguntó:&lt;br /&gt;   --¡Joder, tío...! La herida ésta es muy chunga. ¿Cómo te la has hecho?&lt;br /&gt;   --Pues... te parecerá una locura, pero es que quería ahorcarme...&lt;br /&gt;   --¡Coño...! –exclamó Peggy, que casi se le cae la venda restante rodando por el suelo.&lt;br /&gt;   --Eso, coño... Me quería colgar, pero en ese mismo momento pisé una piel de plátano y me golpeé. Aquí tienes el resultado –señaló Jarvis la frente vendada.&lt;br /&gt;   --Tío, te comprendo... Dos veces he pensado en las últimas semanas en tirarme por la ventana.&lt;br /&gt;   --Y yo.&lt;br /&gt;   --Qué morbosos nos hemos puesto ahora, tío...&lt;br /&gt;   --Sí.&lt;br /&gt;   Peggy Fontevecchia curó a Jarvis, y éste, agradeciéndoselo, le dijo que un día la invitaría al cine. Ella dijo que de acuerdo, que ahora que cortó con su último novio, no sabía con quien salir. Él regresó acto seguido a su casa. Telefoneó a su trabajo, diciéndole a su jefe que con la cabeza así no podía trabajar. Su jefe lo comprendió y le dio permiso para quedarse en casa hasta que estuviera mejor.&lt;br /&gt;   Judy, como ya saben, estaba en la misma situación.&lt;br /&gt;   Pero no nos quedemos ahora exclusivamente con ellos dos. Pasemos a Winnie Withfield, que continuaba con el rodaje de su película sobre los hispanos. Aprovechó un descanso en el rodaje de la misma para telefonear a Judy e interesarse por su vida, tranquilizarla y darle ánimos. Lo mismo hizo con Jarvis seguidamente.&lt;br /&gt;   Ella no dijo en ningún momento a ninguno de los dos que acababa de hablar telefónicamente con el otro, por supuesto.&lt;br /&gt;   Los dos decían que intentarían animarse, ya que hablaron de manera indiferente, como mecánica, algo que Winnie, con una manera de hablar quasi maternal, intentaba arreglar.&lt;br /&gt;   Lo único que hizo Winnie que no tuviera estrictamente que ver con esto de animar a la gente es decirle a Judy que trataría, en una próxima película, el tema que la rubia le había sugerido de los hermafroditas y que así no existiría la frustrante diferencia entre sexos. &lt;br /&gt;   Al transcurrir una semana, Judy había conocido a un chico, bastante simpático, pero con el cual no duró mucho su relación. Sólo seis días. Decidieron cortar amistosamente. Ella volvió a acordarse de Jarvis, al cual intentaba olvidar desesperadamente, pero no lo conseguía.&lt;br /&gt;   Pensaba telefonearle, coger el teléfono y ring-ring. No se atrevía aun a hacerlo, pero quería hacerlo, no podía evitarlo. Y al mismo tiempo la idea le repelía, le daba un terror inmenso.&lt;br /&gt;   Finalmente decidió reunir mucho valor.&lt;br /&gt;   Descolgó el auricular.&lt;br /&gt;   Esperó el tono para marcar.&lt;br /&gt;   Marcó el número de teléfono de la casa de él.&lt;br /&gt;   Esperó que sonase el tono de llamada. &lt;br /&gt;   Sonó una vez.&lt;br /&gt;   Judy estaba excitadísima.&lt;br /&gt;   Judy estaba nerviosa.&lt;br /&gt;   Muy nerviosa.&lt;br /&gt;   Suena el tono de llamada por segunda vez.&lt;br /&gt;   Judy notó que el corazón le latía a cien por hora.&lt;br /&gt;   Empieza a sudar.&lt;br /&gt;   Tercer tono de llamada.&lt;br /&gt;   Sigue nerviosísima.&lt;br /&gt;   Cuarto tono.&lt;br /&gt;   Ella, cada vez más nerviosa. Es ya demasiado para sus fuerzas.&lt;br /&gt;   Asustada, cuelga el teléfono frenéticamente.&lt;br /&gt;   Estaba hecha polvo. Decidió volver a intentar la llamada...&lt;br /&gt;   Primero tomó aire y volvió a marcar el número de teléfono.&lt;br /&gt;   Esperó a que sonara el tono de llamada. Sonó una vez, y pasó por las mismas sensaciones anteriores, pero ésta vez, después del primer tono, alguien descolgó el teléfono al otro lado.&lt;br /&gt;   Era Jarvis, claro está. &lt;br /&gt;   --¿Sí...? –preguntaba él.&lt;br /&gt;   --¿Jarvis...? –preguntaba ella, todavía con algo de miedo e inquietud.&lt;br /&gt;   --¿J-Judy...? –él, de golpe, parecía estar igual que ella, y tartamudeaba, al reconocer la voz de su ex novia.&lt;br /&gt;   --¿J-Jarvis..., po-podemos ha-hablar...? –le preguntó Judy, a duras penas. &lt;br /&gt;   --S-sí, Judy, ha-hace tiempo que... que no te oía...&lt;br /&gt;   Tomaron los dos aire, antes de continuar con la conversación.&lt;br /&gt;   --Judy, yo... perdóname... –pudo decir Jarvis, entre tartamudeos, respiración agitada y a punto de llorar. &lt;br /&gt;   --I-iba a decirte lo mismo... –dijo ella, en la misma situación que él. &lt;br /&gt;   --¿Podemos hablar en tu casa?&lt;br /&gt;   --Sí... Creo que tenemos que arreglar muchas cosas juntos.&lt;br /&gt;   --¿Ahora mismo?&lt;br /&gt;   --Si quieres, sí... Yo no tengo nada que hacer ahora... &lt;br /&gt;   --Dabuten... Voy a tu casa. Hasta luego.&lt;br /&gt;   --Hasta luego.&lt;br /&gt;   El tramo final de la conversación telefónica fue de perlas, sin problemas. &lt;br /&gt;   Después de colgar el auricular, Judy, en poco tiempo, llegó a casa de Jarvis. Llegó y pulsó el timbre de la puerta, con algo de impaciencia.&lt;br /&gt;   Fueron cuatro veces las que pulsó el timbre, como si intentara componer una melodía, y seguidamente se sintieron unos ruidos sordos en el interior de la casa, como unos pasos apresurados. &lt;br /&gt;   Al abrir él, ella, sin esperar siquiera a los saludos de rigor, se echó literalmente encima de Jarvis. Y él dejó digamos que lo hiciera. Se abrazaron, se besaron en la boca con una pasión quasi caníbal, y cuando se quisieron dar cuenta, ya estaban por el suelo, así de abrazados. &lt;br /&gt;   Además se morreaban. Bien, era Judy la que morreaba con más pasión que Jarvis, ya que él aun estaba desconcertado, al no esperar que ella llegase y se pusieran inmediatamente “manos a la obra”. Los dos llevaban tiempo sin besarse con nadie. &lt;br /&gt;   Cuando paró ella, se levantaron, cerraron la puerta, que había quedado abierta (por fortuna ningún vecino les vio ni les oyó), y se volvieron a abrazar tranquilamente, ahora con más intimidad que antes, los dos de pie, hasta que Jarvis dijo:&lt;br /&gt;   --¿No crees que nos equivocamos con la idea aquella del “ménage-à-quatre”? &lt;br /&gt;   --No, tío, si la idea podía ser buena –respondió Judy--, pero era una utopía. &lt;br /&gt;   --Claro. Las utopías a veces están para intentarlas –reflexionó Jarvis.&lt;br /&gt;   --Es cierto. Si no, nos aburriríamos en éste mundo.&lt;br /&gt;   --Claro... pero... –Jarvis intentó retomar el tema primitivo de otra manera, no de aquella manera tan filosófica y profunda con que de repente lo habían abordado-- ¿podemos intentar empezar como si no hubiese pasado nada...?&lt;br /&gt;   --Podemos... sí...&lt;br /&gt;   Ésta fue la respuesta de Judy, aunque a simple vista parecía que no estuviera ninguno de los dos de acuerdo al 100 %.&lt;br /&gt;   Se sentaron en el sofá y se morrearon, ésta vez los dos al mismo tiempo.&lt;br /&gt;   Nótese que ya no llevaban las vendas por los golpes sufridos en las situaciones ya narradas. Sólo tenían una pequeña cicatriz, que ni repararon en ellas, ocupados exclusivamente en la labor que ansiaban desde tiempo ha: morrearse con su ex pareja.&lt;br /&gt;   Todo eso fue el principio de lo que vino después. La cama, claro. Aunque los dos son bastante racionales, hay instintos pasionales y animales que no pueden reprimir. Y ésta era la manera que tenían de demostrarlo el uno al otro.&lt;br /&gt;   El tiempo invertido en ésta demostración fue variado. Un cuarto de hora, media hora... Lo que hizo falta para ello, para una demostración más eficaz que la de un vendedor de aspiradoras. &lt;br /&gt;   Se quedaron tendidos sobre la cama, desnudos, mirando el techo con mirada un tanto perdida. En la boca, una sonrisa feliz, aunque moderada. Las manos detrás del cogote.&lt;br /&gt;   --Lo hemos hecho como en la primera noche, cuando nos conocimos, ¿te acuerdas? –recordó Judy--. En aquella noche de Año Nuevo.&lt;br /&gt;   --Casi igual... –opinó él--. Ningún polvo es igual. &lt;br /&gt;   --No me salgas ahora así... No, no decía que saliese igual... &lt;br /&gt;   --¿Hablamos de cosas menos trascendentes?&lt;br /&gt;   --Bien, hablemos...&lt;br /&gt;   Ella no parecía estar por la labor de hablar de cosas que no fuesen tan trascendentes, pues en aquel momento le apetecía hablar de cosas que no fueran meras trivialidades, chorradas de encefalograma plano que a veces tanto les agrada hablar a la mayoría de estadounidenses, al menos los de la llamada América Profunda. &lt;br /&gt;   Finalmente, después de varios segundos callados, sin saber bien de qué tema hablar, ella atacó con:&lt;br /&gt;   --¿No te parece bien trascendente esto de que hayamos follado, así de golpe, cuando parecía que habíamos jurado que no queríamos volver a vernos ni en foto? &lt;br /&gt;   --Exacto... Ni oírnos la voz por teléfono...&lt;br /&gt;   --Pero ahora ves que no ha sido así.&lt;br /&gt;   --No, claro que no.&lt;br /&gt;   --Cosas más extrañas se han visto... –reflexionó Judy-- ¿Te acuerdas de Reagan y Gorbachov, dos políticos tan distintos que mira cómo se han acercado...?&lt;br /&gt;   --Sí, Judy, lo que pasa es que la política es muy rara. Más rara que un perro amarillo.  &lt;br /&gt;   --¿Qué hora es...? –preguntó de repente Judy, cambiando de tema.&lt;br /&gt;   --Las ocho y cuarto –contestó Jarvis después de buscar en la mesita de noche su reloj de pulsera.&lt;br /&gt;   --Oh, Jarvis... –dijo ella, con voz como de pesar—Tendré que irme a casa. Mi familia no sabe nada de esto, claro, y no quiero que sospechen nada; ya les contaré esto poco a poco.&lt;br /&gt;   --Bien, pero no quiero que parezcamos unos criminales...&lt;br /&gt;   --¿Criminales? ¿Por qué?&lt;br /&gt;   --Por nada, Judy... Es que si nos hemos visto, que yo sepa le caía bien a tu familia. El que no les digas nada ó se lo cuentes todo, hasta lo que hemos hecho durante un buen rato en la cama, da lo mismo... pero que no parezca que hayamos violado la Ley.&lt;br /&gt;   --Mañana volveremos a vernos.&lt;br /&gt;   --Claro.&lt;br /&gt;   Pero antes de irse Judy, Jarvis vislumbró que ella dudaba, pero mucho. En plan Hamlet. &lt;br /&gt;   Ella se vistió, mientras Jarvis aun permanecía sobre la cama, tendido boca arriba y desnudo, por lo que ella, de reojo, podía contemplar su hermoso cuerpo y causarle cierta lujuria el vislumbrar su miembro, igualmente grato para la vista, si lo vemos desde el punto de vista de un escultor, sea griego clásico ó del Renacimiento italiano. &lt;br /&gt;   Estaba ella a punto de salir, pero él le vio la cara, demasiado seria y preocupada, como la de un político en una situación-límite, a punto de tomar una decisión trascendental, terrible, que podría traer la paz ó el Apocalipsis. Jarvis estaba mosqueadísimo con aquella cara, así que no aguantó más, y le preguntó:&lt;br /&gt;   --¿Te preocupa algo? &lt;br /&gt;   --Sí, que parece mentira que nos hayan pasado tantas cosas así y todavía hemos podido follar como si nada.&lt;br /&gt;   --Es lógico, reina, estábamos desesperados... y además, aun nos queremos.&lt;br /&gt;   --Puede ser...&lt;br /&gt;   --Mucha gente es así de voluble, es como lo que decíamos de la política... ¿Te acuerdas del “ayatollah” Jomeini, ese tío del Irán? &lt;br /&gt;   --Sí, menos mal que ya la palmó...&lt;br /&gt;   --Pues al principio le apoyó Occidente contra el Sha de Irán, y luego se volvió su enemigo. Aplica esto a nuestra relación.&lt;br /&gt;   --No me parece un buen ejemplo, pero vale... –opinó Judy, con la cara aun más “hamletiana”. &lt;br /&gt;   --Y quién sabe si mañana estaremos bien ó no.&lt;br /&gt;   --No llames al mal tiempo, Jarvis, cariño, que da mala suerte.&lt;br /&gt;   --Lo siento.&lt;br /&gt;   Largo rato continuaron con ésta conversación, pues les entró la vena filosófica, algo lógico al ser dos seres sensibles e inquietos por todo lo que les rodea. Ésta es una extracción de lo que dijeron posteriormente a lo leído antes:&lt;br /&gt;   --Joder, Jarvis –dijo Judy--, eso es filosofía y no otras mierdas.&lt;br /&gt;   --No jodas tú con las palabras, Judy. Yo tampoco lo sé. Será que todo el mundo, en el fondo, es así de gilipollas, y lo que es blanco será luego negro. &lt;br /&gt;   --¿Eso es filosofía ó un tópico como el Estado de Alaska?&lt;br /&gt;   --No, es un tópico. Pero para filosofía vale. ¿Ó no...?&lt;br /&gt;   --Bien, quizás mañana estaremos otra vez mandándonos a la mierda y...&lt;br /&gt;   --Te dije que no digas eso, que da mala suerte –suplicó Judy, cruzando los dedos.&lt;br /&gt;   --Qué exagerada eres, guapa.&lt;br /&gt;   --No, Jarvis, es que me asusta todavía que esto, el volver a estar juntos, sea pasajero, que sólo nos llegue hasta mañana ó hasta dentro de unos días, cuando nos hayamos vuelto a cansar el uno del otro... Joder, que se nos puede estropear otra vez, tío, si nos entusiasmamos demasiado... –dijo, con una cierta angustia en la voz.&lt;br /&gt;   --No seas pedante, por favor.&lt;br /&gt;   --Perdona, coño... –ella cambió de tono, irritada por el tono menospreciativo de él—He soltado chorradas del carajo. ¿Te vale así...? &lt;br /&gt;   Judy había cambiado su tono al hablar y empezó a hacerlo como un camionero ó un chulo de barrios bajos, inclusive en el tono al hablar, en el “slang” norteamericano, un equivalente local del “cheli” de los barrios bajos de Madrid (España). Ello sorprendió a Jarvis.&lt;br /&gt;   --Eh, Judy, cariño, cálmate… Decía que te has puesto en un plan pesimista a tope. Y eso no ayuda nada a nuestra relación. ¿Cómo queremos que prospere si sólo pensamos en que va a durar poco, que mañana ya no nos podremos ni ver siquiera...? &lt;br /&gt;   “Además... –dijo, después de una pausa de varios segundos--, ¿siempre te pasas de un extremo al otro?&lt;br /&gt;   Judy no supo qué responder. Se quedó mirando a Jarvis. Le brillaban sus hermosos y grandes ojos azules, que no se sabía si iba a llorar, a lanzar improperios contra él por su pregunta sarcástica, a... &lt;br /&gt;   Finalmente, ella contestó:&lt;br /&gt;   --Mañana ya hablaremos más, cariño. Estaremos más tranquilos.&lt;br /&gt;   Se besaron y abrazaron apasionadamente. Ella vestida, él desnudo. No les importaba. &lt;br /&gt;   Ella fue a la puerta sola, ya que Jarvis, por razones obvias, no estaba presentable para abrirle la puerta y correr el riesgo de que alguien del pasillo le viera así, sobre todo alguna vecina madurita, una de aquellas miles de casadas aburridas que tanto hay por ahí, que en secreto sueñan en tener alguna aventura con él, sobre todo sexual. Pero como en aquel edificio abundan otras vecinas que son cotillas, más que otra cosa en el mundo, no se atreven, y tienen que conformarse con tener sueños eróticos con él. Jarvis Delaware, en el fondo, siempre había despertado en las mujeres un instinto maternal, dada su sensibilidad y encanto, cosa que él sabía, pero como ciertas cosas no pueden ser llevadas a la práctica por razones morales, todo ello se quedaba en un simple sueño, bonito, pero sólo sueño.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-4954717679926274930?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/4954717679926274930/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=4954717679926274930' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/4954717679926274930'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/4954717679926274930'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/todo-acabara-bien-si-fuese-bien_5938.html' title='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XIX)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://3.bp.blogspot.com/-jgT6XPJUZ84/TpuEeblcqPI/AAAAAAAAAhQ/pMaI_ssMwKw/s72-c/Pareja%2Bjoven%2Bno%2Bmuy%2Bfeliz.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-6346061580384515221</id><published>2011-07-05T17:40:00.002-07:00</published><updated>2011-10-24T17:13:22.525-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVIII)'/><title type='text'>TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVIII)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-pXUR10zPZC0/TpeOD46cSII/AAAAAAAAAf4/2ksIzEt22Qw/s1600/Pareja%2Brompiendo.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 265px; height: 190px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-pXUR10zPZC0/TpeOD46cSII/AAAAAAAAAf4/2ksIzEt22Qw/s400/Pareja%2Brompiendo.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663151253909948546" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-TFYo7cbED0k/TpeMYNLQEtI/AAAAAAAAAfs/XrvC0C72Y-8/s1600/Anthony%2BHopkins%2Bcomo%2BHannibal%2BLecter.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 259px; height: 194px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-TFYo7cbED0k/TpeMYNLQEtI/AAAAAAAAAfs/XrvC0C72Y-8/s400/Anthony%2BHopkins%2Bcomo%2BHannibal%2BLecter.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663149403923288786" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-qmaH99fJDi0/TpeL-CrXctI/AAAAAAAAAfg/MzCTUUl6Ehw/s1600/Pareja%2Bjaponesa%2Bmosqueada.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 256px; height: 192px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-qmaH99fJDi0/TpeL-CrXctI/AAAAAAAAAfg/MzCTUUl6Ehw/s400/Pareja%2Bjaponesa%2Bmosqueada.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663148954428601042" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-jHXrxZLFi6I/TpeKzltoGUI/AAAAAAAAAfU/bLGEFR4OXl4/s1600/Hombre%2Btriste.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 270px; height: 187px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-jHXrxZLFi6I/TpeKzltoGUI/AAAAAAAAAfU/bLGEFR4OXl4/s400/Hombre%2Btriste.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663147675343132994" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-FMux8elR0LA/TpeKZ1C_fpI/AAAAAAAAAfI/QIufGMVfuzw/s1600/Pareja%2Bdesnuda%2Bbes%25C3%25A1ndose.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 180px; height: 159px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-FMux8elR0LA/TpeKZ1C_fpI/AAAAAAAAAfI/QIufGMVfuzw/s400/Pareja%2Bdesnuda%2Bbes%25C3%25A1ndose.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663147232782679698" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-7D909RPm-as/TpeKUPWhMCI/AAAAAAAAAe8/azF8edUeHPw/s1600/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%2528bes%25C3%25A1ndose%2By%2Ba%2Bcontraluz%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 253px; height: 199px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-7D909RPm-as/TpeKUPWhMCI/AAAAAAAAAe8/azF8edUeHPw/s400/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%2528bes%25C3%25A1ndose%2By%2Ba%2Bcontraluz%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663147136764686370" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-gcjwkfZFs2o/TpeJ_3XRg-I/AAAAAAAAAew/XpKiGlaxX1w/s1600/CHEERS%2B%2528USA%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 188px; height: 269px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-gcjwkfZFs2o/TpeJ_3XRg-I/AAAAAAAAAew/XpKiGlaxX1w/s400/CHEERS%2B%2528USA%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663146786728018914" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTOL XVIII &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   A l'endemà, la Judy es va anar a la feina treballant, no obstant això, millor que mai, opinava el seu amo, que no  tenia res de semblant amb en Ted Danson de la sèrie televisiva “Cheers”. Ell opinava que aquella comparança era solament una casualitat, ja que el bar tenia certa semblança amb el de la sèrie. &lt;br /&gt;   --Crec que li augmentaré el sou –va pensar per a si mateix. &lt;br /&gt;   Gairebé acabant la jornada laboral de la Judy allí, va arribar allí en Curtis Greene. &lt;br /&gt;   --Merda...! –va pensar Judy. El que menys volia en aquest moment era trobar-se'l cara a cara. &lt;br /&gt;   --Hola, Judy –li va saludar ell--. Em serveixes una Coca-cola? &lt;br /&gt;   --Sí, ara –va contestar la rossa, tractant d'aparentar tranquil•litat i posant el mateix somriure que posa a tots els clients del bar. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;  --Que véns després amb mi? &lt;br /&gt;   --No ho diguis aquí, si et plau  –li va suplicar la Judy, baixant la veu. &lt;br /&gt;   --Ah, és veritat, vols ser molt discreta... T'entenc –va comentar en Curtis, condescendent. &lt;br /&gt;   --Curtis, tenim un problema... &lt;br /&gt;   --Qual? &lt;br /&gt;   --Crec que... –la Judy va intentar dir-se'l clar i català— en Jarvis, el meu nuvi, ja sap tot allò dels polsos que tu i jo ens hem fet. &lt;br /&gt;   --Els polsos...? I com...? –es va espantar un poc en Curtis, tement la venjança d'un nuvi gelós. &lt;br /&gt;   --Tranquil, nano... –li va tranquil•litzar la rossa, tranquil•la així mateix— Ja t'ho explicaré més tard, que ara he de treballar... El meu amo m'ha dit que treballo avui tan bé que potser em pujarà el sou. No vull desaprofitar això. &lt;br /&gt;   --Enhorabona, maca... Que ens trobem a casa meva, com sempre? &lt;br /&gt;   --Sí, és clar... Ara, pren-te la Coca-cola –la hi va servir. Tot seguit, ella va seguir treballant. &lt;br /&gt;   Quan la hi va haver begut, d'un glop, va pagar la consumició i es va marxar, no sense abans acomiadar-se: &lt;br /&gt;   --Adéu, Judy. &lt;br /&gt;   --Adéu, Curtis.&lt;br /&gt;   Més tard, en acabar la seva jornada laboral, la Judy es va anar a la casa d’en Curtis, i va pujar al pis on hi era, per a trucar a la seva porta. La va obrir ell. &lt;br /&gt;   --Hola, Judy. Pots entrar... –va dir en Curtis, content per veure-la allà. &lt;br /&gt;   --Gràcies, maco –va contestar ella, amb un somriure. &lt;br /&gt;   La Judy va entrar i va tancar la porta al darrera. Després, quan ja s'havien instal•lat en el sofà de la sala, ella li va dir: &lt;br /&gt;   --Curtis... Et vaig contar en el bar que el meu nuvi, en Jarvis ja sap que ho vam fer, ¿oi que sí? &lt;br /&gt;   --Si. Què passa...? T'ha prohibit que tornem a veure'ns? &lt;br /&gt;   --No. Veuràs... &lt;br /&gt;   I l'hi va contar tot, amb detall, gairebé com un llibre descriu una escena minuciosament. Ell, és clar, no semblava creure's gaire el que hi havia escoltat, si s'ha de jutjar per la seva expressió. &lt;br /&gt;   --Em vacil•les...? –va preguntar. &lt;br /&gt;   --No, nano. És veritat –li va assegurar la Judy. &lt;br /&gt;   Encara que la Judy va insistir força en això, en Curtis seguia sense creure-s’ho totalment. Potser caldria dur-li a casa d’en Jarvis perquè ell mateix l'hi confirmés, va pensar ella. &lt;br /&gt;   Aquí, com moltes vegades, la Judy també es va posar a pensar coses, potser coses que li fotien bastant, i veient que al Curtis li fotia molt tot allò que el nuvi d'ella sabés que ella li posava les banyes amb ell, a més de tenir, diguem, que compartir-la amb un altre, semblava que li minvava la seva homenia. La Judy va pensar sobre això: &lt;br /&gt;   --Merda...! Ja s'ha posat com gairebé tots els paios, en pla mascle ofès! No, si tots fóssim hermafrodites, sobretot els paios, no passaria això! &lt;br /&gt;   Els hermafrodites són animals que són mascle i femella alhora, com els cargols. La Judy hi pensava així que d'aquesta manera s'acabarien aquestes diferències i d’altres entre homes i dones. Podrien semblar reflexions absurdes, però per a ella no ho eren tant. Tenien la seva lògica, si aprofundim en elles. &lt;br /&gt;   En passar uns dies, es van trobar tots, quedant a intentar conviure, a veure si podia sortir una mica bo d'aquell aldarull... &lt;br /&gt;   ...Però va passar un mes, i ara veiem en Jarvis, assegut en un banc de fusta de Central Park, trista, amb el cap baix, enfonsat, com si se li hagués mort la família sencera. Va tenir ganes de plorar, però com hi era a un banc públic, a la vista de tothom que hi passava, li feia vergonya, l’hi tallava, diguem-ne, plorar obertament, i pensava que el millor era anar-se a plorar a casa seva. &lt;br /&gt;   Ara no tenia ganes d'anar-se d'allà, doncs encara tenia molt dolents records del que va succeir allà. I que va provocar que tot, la seva relació sentimental amb la Judy, l'embolic amb la Kimmy, tot, van acabar anant-se en orris. &lt;br /&gt;   Que ell i la Judy hi havien trencat...? &lt;br /&gt;   Sí, sembla increïble, però això els va passar. &lt;br /&gt;   Si hem passat, així de cop, de quan començaven aquella aventura fins que ens trobem en aquest estat tan lamentable, és per a no avorrir-los amb detalls que tampoc no són gens importants. I a més, són més aviat obvis. &lt;br /&gt;   No obstant això, ja farem alguna observació per a mostrar què és el que va passar. &lt;br /&gt;   En Jarvis va intentar fullejar el diari que duia i va mirar les pàgines d'espectacles, on parlaven de la nova pel•lícula de la Winnie, que ja els quedava poc de temps per a finalitzar el seu rodatge. &lt;br /&gt;   Ja que tenia força amb aquella pàgina de la cartellera de cinema, va pensar en llegir-la, a veure si així podia distreure's. &lt;br /&gt;   Va veure una pel.lícula que li va fer riure molt: “Hot shots”, un títol que, per als no iniciats en l'anglès, significa “Tirs calents”, encara que és un títol que té un doble sentit molt evident, és el d'una pel•lícula satírica, dels mateixos directors d'”Aterra com puguis”. El seu estil és el mateix que el de totes les quals han dirigit: sàtira en pla absurd, que lleugerament recorden als genials Germans Marx, de tot tipus de situacions. Si en “Aterra com puguis” parodiaven les pel•lícules de la sèrie “Aeroport”, en “Hot shots” la parodia era de les pel•lícules d'acció com a “Top gun”, que va llançar definitivament a la fama Tom Cruise. Però aprofitaven per a fer homenatges a altres pel•lícules, que no tenien gens a veure amb l'esmentada. Així anaven de “Nou setmanes i mitja” a “Rocky” i així a moltes més. &lt;br /&gt;   Després de sortir del cinema, semblava més tranquil. Almenys havia pogut oblidar durant una estona els maldecaps de la seva vida recent. Igual que feia en Woody Allen a “La Hanna i les seves germanes”, que per a oblidar els seus dubtes sobre l'existència o no de Déu es va ficar en un cinema qualsevol i aquí posaven “Sopa d’oca” dels Germans Marx. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Però aquest alleujament no dura sempre. Als pocs minuts de trepitjar el carrer, va tornar a recordar-se de la seva desventurada vida sentimental, i va arrufar el nas molt malament. &lt;br /&gt;   Va pensar en anar-se cap a algun bar i empassar-se alguna cervesa d'un glop. Ho va fer. Però es va beure dos, i suposaran que es va posar una mica borratxo (a ell, l'alcohol li trasbalsa força, segons el seu estat d'ànim), i va començar a soltar incoherències, per exemple que es va posar a imitar la veu d’Anthony Hopkins com el psiquiatra canibal Hannibal Lecter d’”El silenci dels anyells”. &lt;br /&gt;   --“Un dia em va visitar un home del cens per a fer-me una enquesta. Em vaig menjar el seu fetge acompanyat de faves i un bon Chianti... Xxxxxx, xxxxx...” &lt;br /&gt;   Tots s’ho miraven entre divertits i sorpresos. És clar que també amb inquietud, a veure si era un boig, algun psicòpata assassí, que per fer més por, imitava a un famós psicòpata del cinema. &lt;br /&gt;   Així estava en Jarvis, amb la mirada fixa en la gerra de cervesa gairebé buida, amb una mica només del líquid que encara hi restava, fent una mirada entre boig i zombie sortit del famós vídeo musical del “Thriller” d’en Michael Jackson. &lt;br /&gt;   No, no era la seva actitud gaire divertida per a ningú. Només que de vegades era allò tan patètic que per si mateix feia gràcia. &lt;br /&gt;   El seu esguard, cada vegada més encegat per l'alcohol, barrejat amb aquells riures sinistres que de vegades soltava, començava a espantar a la clientela. La cambrera del bar intentava guardar la calma, i com anys enrere havia treballat a un sanatori mental, sabia com tractar a gent així de problemàtica. Li va parlar amb cert aire de mare compadint al seu fill: &lt;br /&gt;   --Senyor... veig que no té vostè un bon dia. ¿Qué li puc ajudar? &lt;br /&gt;   --Gràcies... –va agrair en Jarvis, que sabia correspondre aquesta classe de gestos— Però no cal, això. &lt;br /&gt;   --No, no, home... Què li passa? Problemes amb la núvia? –va pensar ella en guanyar-se la seva complicitat a força de que ell s'esplaiés, contant-li les seves dissorts amoroses, si és que les tenia. &lt;br /&gt;   --Si... Hem trencat. &lt;br /&gt;  Aquella cambrera era una dona d'uns 35 anys, no gaire agraciada físicament encara que atractiva amb el seu estil, i d'una mirada intel•ligent, amb ulls marrons i cabell castany a l'estil lleona. Tenia un somriure que captivava i que ressaltava l'aire intel•ligent que acomiadava. &lt;br /&gt;   En Jarvis li va contar la seva vida, i mentre parlava, ell semblava cada vegada més una altra persona. No se sabia si estava davant una cambrera o al divan del psiquiatra. Però contar les seves desgràcies a una desconeguda li animava. Moltes vegades, la gent que no et coneix de res pot ser més neutral i tenir per tant una opinió més objectiva. És clar que en no conèixer els teus problemes en profunditat poden donar una opinió sovint equivocada, però igualment passa al contrari: si coneixes massa profundament aquests problemes, i sobretot si ets familiar d'aquesta persona o la mteixa parella sentimental, el mateix d'abans. &lt;br /&gt;   Durant molta estona comentaven tot el d'ell i de passada el d'ella, mentre en Jarvis prenia més begudes, aquesta vegada no alcohòliques. Més tard es va marxar cap a casa, ja més alleujat. &lt;br /&gt;   La Judy tampoc estava gens contenta. Es trobava força frustrada, emprenyada amb si mateixa, per que creia que havia tingut molta culpa en la seva ruptura amb en Jarvis, a més de la que tenia ell. Hi era ella a la seva habitació, molt deprimida i amb el maquillatge dels ulls corregut per totes les galtes a causa de les llàgrimes. &lt;br /&gt;   Diversos dies hi era a casa sense sortir al carrer, només en breus ocasions. &lt;br /&gt;   Al ràdio-cassette estava escoltant una cançó que precisament feia un any li va animar a lligar, com era aquella de la Luz Casal, “Y voy a por tí”, però aquesta ocasió escoltava una altra, molt adequada per a la conjuntura: “Pero te dejé marchar”, malenconiosa cançó a la qual una dona es lamenta que va deixar marxar al seu home estimat, potser per sempre més. Això sentia la Judy, l'haver perdut per a sempre més en Jarvis, encara que, és clar, el seu amor per ell havia anat minvant cada vegada més en els últims mesos, però, ara que ja no hi era amb ell, li trobava moltíssim a faltar. &lt;br /&gt;   De tant en tant li queia una altra llagrimeta per la galta, per això el maquillatge dels seus ulls ja presentava un aspecte de sinistre total, de ruïna absoluta. Se’n va mirar un llibre que havia damunt la seva tauleta de nit, i va sentir desitjos d'agafar-lo i obrir-se el cap amb ell, a veure si així d'una punyetera vegada es moria, i alhora deixava de sofrir. &lt;br /&gt;   Havia hagut de demanar uns dies lliures al bar per depressió. No podia treballar amb ple rendiment per tot allò. L'amo li va comprendre i li va donar una setmana de permís. Ja gairebé arribava la fi d'aquella setmana, i la Judy sabia perfectament que hauria de tornar, que no podia continuar allà, a la seva habitació tancada, com una monja de clausura. Ja començava a ofegar-se en aquella habitació. Li calia sortir, passejar... Ja ho havia fet durant una estona en cadascun d'aquells dies, l'hi recomanava la seva mare, els seus germans, el seu pare… És clar que no li era gens fàcil. I la sort no li acompanyava gens: en trepitjar el carrer, veia una parelleta enamorada i encaramel•lada fins al risc de contreure diabetis, cosa que no li ajudava a oblidar-se d’en Jarvis. &lt;br /&gt;   Així havien passat els dies, a poc a poc, lentament, amb pas de tortuga multiplicat al quadrat. Per a ella eren segles. &lt;br /&gt;Mentre ella hi era a la seva habitació, a la sala hi eren la Kathy i la Mallory, parlant entre elles, encara que no de la Judy, sinó de la Winnie Withfield, la directora de cinema, segons la primera: &lt;br /&gt;   --He parlat amb ella –deia la Kathy— i m'ha dit que potser la seva pròxima pel•lícula, o una d’elles, parlarà sobre hermafrodites. &lt;br /&gt;   --Ah, si...? –deia la Mallory. &lt;br /&gt;   Es reien totes dues mentre hi parlaven, observem-ho. Els semblava un tema divertit. &lt;br /&gt;   --Sí, Mamà –continuava dient la bruna--. Diu que si tothom fos hermafrodita, com els cargols, hi hauria més igualtat entre homes i dones. Crec que això l'hi va contar un dia la Judy, i potser feia broma la meva germaneta, però si ho penses bé, té sentit. I la Winnie s’ho va pensar molt. M'ha dit aquesta matí que podria servir-li la idea per a una pel•lícula. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   --Que t'imagines un paio que té la regla cada mes i una tia amb dolors de pròstata? –va preguntar la Mallory, tot esclatant en escandaloses riallades en acabar la pregunta. &lt;br /&gt;   --Ui, si...! Ha, ha, ha...! –va contestar la Kathy, de manera gairebé ininteligible enmig d'una cascada desbocada de riallades, ja com la seva mare. &lt;br /&gt;   --Doncs crec que és interessant de gom a gom, filla meva. Si la Winnie és hàbil, que ho és, li sortirà una cosa que... Com ho deieu, els joves...? Ah, si... –va intentar recorda-se d’una frase col•loquial de la joventut— Una cosa bona que et cagues. &lt;br /&gt;   --Això és... &lt;br /&gt;   Van tornar a riure. &lt;br /&gt;    I van seguir parlant, però de cop es van aturar en la seva xerrameca en sentir un terrible cop, un soroll sord. &lt;br /&gt;    --Què és això...? –es van preguntar totes dues, espantades. Semblava com si hagués un terratrèmol, o que s'anés a esfondrar una paret. &lt;br /&gt;   --Sembla que ve de l'habitació de la Judy –va dir la Kathy, amb la por reflectida al rostre. La Mallory també intuïa, com ella, alguna cosa terrible referent a la Judy. &lt;br /&gt;   Es van aixecar de cop i volta i van anar allà. Van trucar a la porta de l'habitació de la noia. &lt;br /&gt;   --Judy! Que podem entrar? &lt;br /&gt;   No va contestar ningú. Estaven cada vegada més aterrides. Pressentien el pitjor. &lt;br /&gt;   Van aconseguir obrir la porta, que no estava tancada amb clau, i van xisclar en entrar i veure el que hi passava al seu interior: &lt;br /&gt;   --Judy...!! &lt;br /&gt;   Se la van trobar caiguda sobre el llit, amb un tall gros al front, amb un llibre gran gairebé soltat de la seva mà dreta. Com van veure que sagnava molt, es van espantar. Els semblava una mica “gore”, de pel•lícula de terror o d'assassinats com els de la família Manson. Però van aconseguir estar tranquil•les, i sense estridències van buscar benes i alcohol. Li van guarir la ferida, que gràcies a Déu no era la cosa com aparentava al principi, ja que pel cop la Judy va quedar atordida, com si no s’adonès de res, però no era la cosa tan terrible com semblava. El llibre amb el qual s'havia fet aquell cop era un diccionari general de la llengua anglesa, d'aquests grossos, gairebé un maó, com els llibres de la prestatgeria del despatx d'un jutge, que se’t cau un en un peu i t'ho aixafa literalment. &lt;br /&gt;   Li van posar una bena al voltant del cap. La Mallory estava furiosa amb la Judy. &lt;br /&gt;   --Seràs tocacollons...! –va rondinar--. Podries haver-te matat! Que la coberta del teu llit és nova, cony! Ens va costar 20 dòlars! I la sang és difícil de rentar-la! &lt;br /&gt;   --Mamà, ¿que et preocupa més el de la Judy o el de la coberta del llit? –li va preguntar la Kathy, estranyada pel que sentia. &lt;br /&gt;   --Ah, perdó... Escolta, Judy –li va parlar severament a la seva filla, que ja començava a tornar en si--, el que en Jarvis t'hagi deixat no és perquè intentis matar-te, ¿d'acord? Per què no et lligues algun noi que estigui bo i t'ho portes aquí i et fas una pel•lícula porno amb ell? Que això alleuja molt. ¿O com ho dieu els joves...? &lt;br /&gt;   Mentre,  la Kathy trucava per telèfon al metge, al doctor McAndrew, perquè vingués urgentment allí. Mitja hora més tard, va examinar amb detall a la malalta i va parlar amb la Mallory: &lt;br /&gt;   --Senyora Raines, la seva filla està bé. Només té una ferida lleu al front. El que necessita ara és molt repòs. En un parell de dies estarà bé. &lt;br /&gt;   Es va quedar alleujada. El metge es va marxar, va deixar unes receptes per a comprar algun medicament per la Judy i un certificat per a mostrar a l'amo del bar al qual ella treballa. &lt;br /&gt;   La Mallory va tornar més tard a parlar amb la seva filla, que hi era al llit, en camisó blau celeste, amb aquella bena envoltant-li el front, del que li va dir quan estava semi-inconscient. Eren aquestes: &lt;br /&gt;   --“El que en Jarvis t'hagi deixat no és perquè intentis matar-te, ¿d'acord? Per què no et lligues algun noi que estigui bo i t'ho portes aquí i et muntes una pel•lícula porno amb ell? Que això alleuja molt. ¿O com ho dieu els joves...?” &lt;br /&gt;   La contestació de la Judy va ser: &lt;br /&gt;   --Mamà, que no sóc cap puta. Que quan tu eres més jove, això serviria molt, però ara ja no és el mateix. Tot ha canviat molt, fins als nois... &lt;br /&gt;   --No em fotis, Judy. Als meus temps, els nois eren ben bé mascles, que no vol dir que tots fossin masclistes. Eren d’altres temps. &lt;br /&gt;   --Ja ho sé, Mamà. Eh, deixem-nos ara de nois i de lliguis, que no vull escoltar parlar d'això durant una temporada, per favor... Bé, em deies que volia suïcidar-me, oi que sí? Doncs ho assec, cony. M'he cabrejat amb en Jarvis, amb en Curtis, amb la Kimmy, amb tothom. ¡I ho assec! Espero que ells puguin trobar una nova parella, i jo també... però necessito algun temps per a recuperar-me de tot. &lt;br /&gt;   --T'ha quedat un discurs molt dabuten, com tu dius. Bé, penso que quan et posis bé podries anar-te amb la teva germana un cap de setmana, a un lloc on van molt ella i en Tommy, i potser podries lligar allí. &lt;br /&gt;   --Mamà, així no puc anar, que semblo una mòmia. &lt;br /&gt;   --No exageris, rica. Aquestes benes no les vas a dur tota la vida. Quan passin dos dies, te les llevarem, i només et quedarà un petit tall, que en uns dies més desapareixerà. Ànim, filla. &lt;br /&gt;   Van continuar parlant una llarga estona, i després d'haver sopat, la Judy es va ficar a dormir. &lt;br /&gt;   Es va acordar novament d'aquella relació peculiar, aquell “ménage-à-quatre”, que feia quatre setmanes que van decidir fer-se ella amb en Jarvis, en Curtis i la Kimmy, i va soltar una llàgrima. Estava amb una “depre” tal que podria acabar com la Isaksson, la psiquiatra de la pel•lícula d’Ingmar Bergman “Cara a cara”, que va acabar en un sanatori. Sort que la Judy és forta, encara que hagi tingut l’ensopegada d'intentar obrir-se el cap a cops, en una rauxa de desesperació. &lt;br /&gt;   En començar aquella relació múltiple, una cosa que va ser típic en l'era liberal dels transgressors anys ’70, tots &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;semblaven conformes, però tot va començar a fotre's quan la Kimmy va dir que volia estar més temps sola amb en Jarvis. Va arribar a queixar-se en veu alta. Li van replicar els altres components del peculiar quartet que no era aquest el tracte, que calia compartir a tots amb tots... &lt;br /&gt;   No volia recordar-se de la resta d'esdeveniments que van provocar la fi d'aquest rocambolesc experiment, que semblava tant sols que això, un experiment de científic boig, però poc després tots/totes es van adonar de l'inviable que era tot allò, i amistosament cadascun es va anar pel seu costat. &lt;br /&gt;   Per descomptat, la Judy i en Jarvis van trencar la seva relació. No podien ni se sentien capaces de continuar-la com abans. Tot s'havia desencadenat fatalment, els havia desbordat. Ja no podrien dur-la amb la mateixa confiança d'antany. &lt;br /&gt;   La Judy va pensar en això una llarga estona, mentre li queien més llàgrimes, però el somni la va vèncer i li va venir bé descansar llargament, diverses hores. Estava feta una merda.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-6346061580384515221?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/6346061580384515221/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=6346061580384515221' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/6346061580384515221'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/6346061580384515221'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/tot-acabara-be-si-anes-be-capitol-xviii.html' title='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVIII)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-pXUR10zPZC0/TpeOD46cSII/AAAAAAAAAf4/2ksIzEt22Qw/s72-c/Pareja%2Brompiendo.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-7123703225638409448</id><published>2011-07-05T17:40:00.001-07:00</published><updated>2011-10-13T18:19:17.839-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVIII)'/><title type='text'>TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVIII)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-pXUR10zPZC0/TpeOD46cSII/AAAAAAAAAf4/2ksIzEt22Qw/s1600/Pareja%2Brompiendo.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 265px; height: 190px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-pXUR10zPZC0/TpeOD46cSII/AAAAAAAAAf4/2ksIzEt22Qw/s400/Pareja%2Brompiendo.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663151253909948546" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-TFYo7cbED0k/TpeMYNLQEtI/AAAAAAAAAfs/XrvC0C72Y-8/s1600/Anthony%2BHopkins%2Bcomo%2BHannibal%2BLecter.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 259px; height: 194px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-TFYo7cbED0k/TpeMYNLQEtI/AAAAAAAAAfs/XrvC0C72Y-8/s400/Anthony%2BHopkins%2Bcomo%2BHannibal%2BLecter.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663149403923288786" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-qmaH99fJDi0/TpeL-CrXctI/AAAAAAAAAfg/MzCTUUl6Ehw/s1600/Pareja%2Bjaponesa%2Bmosqueada.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 256px; height: 192px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-qmaH99fJDi0/TpeL-CrXctI/AAAAAAAAAfg/MzCTUUl6Ehw/s400/Pareja%2Bjaponesa%2Bmosqueada.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663148954428601042" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-jHXrxZLFi6I/TpeKzltoGUI/AAAAAAAAAfU/bLGEFR4OXl4/s1600/Hombre%2Btriste.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 270px; height: 187px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-jHXrxZLFi6I/TpeKzltoGUI/AAAAAAAAAfU/bLGEFR4OXl4/s400/Hombre%2Btriste.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663147675343132994" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-FMux8elR0LA/TpeKZ1C_fpI/AAAAAAAAAfI/QIufGMVfuzw/s1600/Pareja%2Bdesnuda%2Bbes%25C3%25A1ndose.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 180px; height: 159px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-FMux8elR0LA/TpeKZ1C_fpI/AAAAAAAAAfI/QIufGMVfuzw/s400/Pareja%2Bdesnuda%2Bbes%25C3%25A1ndose.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663147232782679698" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-7D909RPm-as/TpeKUPWhMCI/AAAAAAAAAe8/azF8edUeHPw/s1600/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%2528bes%25C3%25A1ndose%2By%2Ba%2Bcontraluz%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 253px; height: 199px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-7D909RPm-as/TpeKUPWhMCI/AAAAAAAAAe8/azF8edUeHPw/s400/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%2528bes%25C3%25A1ndose%2By%2Ba%2Bcontraluz%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663147136764686370" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-gcjwkfZFs2o/TpeJ_3XRg-I/AAAAAAAAAew/XpKiGlaxX1w/s1600/CHEERS%2B%2528USA%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 188px; height: 269px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-gcjwkfZFs2o/TpeJ_3XRg-I/AAAAAAAAAew/XpKiGlaxX1w/s400/CHEERS%2B%2528USA%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5663146786728018914" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTULO XVIII&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Al día siguiente, Judy se fue al trabajo, trabajando, no obstante, mejor que nunca, opinaba su jefe, que no se parecía en nada al Ted Danson de la serie televisiva “Cheers”. Él opinaba que aquella comparación era solamente una casualidad, ya que el bar tenía cierto parecido con el de la serie.&lt;br /&gt;   --Creo que le subiré el sueldo –pensó para sí mismo.&lt;br /&gt;   Casi acabando la jornada laboral de Judy allí, llegó allí Curtis Greene. &lt;br /&gt;   --¡Mierda...! –pensó Judy. Lo que menos quería en ese momento era encontrárselo cara a cara.&lt;br /&gt;   --Hola, Judy –le saludó él--. ¿Me sirves una Coca-Cola?&lt;br /&gt;   --Sí, ahora –contestó la rubia, tratando de aparentar tranquilidad y poniendo la misma sonrisa que pone a todos los clientes del bar.&lt;br /&gt;   --¿Vienes luego conmigo?&lt;br /&gt;   --No lo digas aquí, por favor –le suplicó Judy, bajando la voz. &lt;br /&gt;   --Ah, es verdad, quieres ser muy discreta... Te entiendo –comentó Curtis, condescendiente.&lt;br /&gt;   --Curtis, tenemos un problema...&lt;br /&gt;   --¿Cuál?&lt;br /&gt;   --Creo que... –Judy intentó decírselo bien clarito—Jarvis, mi novio, ya sabe lo de los polvos que tú y yo nos hemos montado.&lt;br /&gt;   --¿Los polvos...? ¿Y cómo...? –se asustó un poco Curtis, temiendo la venganza de un novio celoso. &lt;br /&gt;   --Tranquilo, tío... –le tranquilizó la rubia, tranquila asimismo—Ya te lo explicaré más tarde, que ahora tengo que trabajar... El jefe me ha dicho que trabajo hoy tan bien que quizá me subirá el sueldo. No quiero desaprovechar eso.&lt;br /&gt;   --Enhorabuena, guapa... ¿Nos encontramos en mi casa, como siempre?&lt;br /&gt;   --Sí, claro... Ahora tómate la Coca-Cola –se la sirvió. Acto seguido, ella siguió trabajando.&lt;br /&gt;   Cuando se la hubo bebido, de un trago, pagó la consumición y se marchó, no sin antes despedirse:&lt;br /&gt;   --Adios, Judy.&lt;br /&gt;   --Adios.&lt;br /&gt;   Más tarde, al acabar su jornada laboral, Judy se fue a la casa de Curtis, y subió al piso en donde estaba, para llamar a su puerta. La abrió él.&lt;br /&gt;   --Hola, Judy. Puedes entrar... –dijo Curtis, contento por verla allí.&lt;br /&gt;   --Gracias, guapo –contestó ella, con una sonrisa.&lt;br /&gt;   Judy entró y cerró la puerta tras ella. Luego, cuando ya se habían instalado en el sofá de la salita, ella le dijo:&lt;br /&gt;   --Curtis... Te conté en el bar que mi novio Jarvis ya sabe que lo hicimos, ¿no?&lt;br /&gt;   --Sí. ¿Qué pasa...? ¿Te ha prohibido que volvamos a vernos?&lt;br /&gt;   --No. Verás...&lt;br /&gt;   Y se lo contó todo, con detalle, casi como un libro describe una escena minuciosamente. Él, claro, no parecía creerse mucho lo que había escuchado, a juzgar por su cara.&lt;br /&gt;   --¿Me vacilas...? –preguntó.&lt;br /&gt;   --No, tío. Es verdad –le aseguró Judy.&lt;br /&gt;   Aunque Judy insistió bastante en ello, Curtis seguía sin creérselo totalmente. Quizá habría que llevarle a casa de Jarvis para que él mismo se lo confirmara, pensó ella.&lt;br /&gt;   Aquí, como muchas veces, Judy también se puso a pensar cosas, quizá cosas que le jodían bastante, y viendo que a Curtis le jodía mucho todo aquello de que el novio de ella supiera que ella le ponía los cuernos con él, además de tener, digamos, que compartirla con otro, parecía que le menguaba su hombría. Judy pensó sobre esto:&lt;br /&gt;   --¡Mierda...! ¡Ya se ha puesto como casi todos los tíos, en plan macho ofendido! ¡No, si todos fuésemos hermafroditas, sobre todo los tíos, no pasaría esto!&lt;br /&gt;   Los hermafroditas son animales que son macho y hembra a la vez, como los caracoles. Judy pensaba así que de ésta manera se acabarían esas diferencias y demás entre hombres y mujeres. Podrían parecer reflexiones absurdas, pero para ella no lo eran tanto. Tenían su lógica, si profundizamos en ellas.&lt;br /&gt;   Al pasar unos días, se encontraron todos, quedando en intentar convivir, a ver si podía salir algo bueno de aquel jaleo...&lt;br /&gt;   ...Pero pasó un mes, y ahora vemos a Jarvis, sentado en un banco de madera de Central Park, triste, cabizbajo, hundido, como si se le hubiese muerto la familia entera. Tuvo ganas de llorar, pero como estaba en un banco público, a la vista de todo el mundo que pasaba por allí, le daba corte llorar abiertamente, y pensaba que lo mejor era irse a llorar a su casa.&lt;br /&gt;   Ahora no tenía ganas de irse de allí, pues todavía tenía muy malos recuerdos de lo que sucedió allá. Y que provocó que todo, su relación sentimental con Judy, el lío con Kimmy, todo, acabó yéndose a la mierda.&lt;br /&gt;   ¿Qué él y Judy habían roto...? &lt;br /&gt;   Sí, parece increíble, pero esto les pasó.&lt;br /&gt;   Si hemos pasado, así de golpe, de cuando empezaban aquella aventura hasta que nos encontramos a Jarvis en éste estado tan lamentable, es para no aburrirles con detalles que tampoco no son muy importantes. Y además, son más bien obvios. &lt;br /&gt;   No obstante, ya haremos alguna observación para mostrar qué es lo que pasó.&lt;br /&gt;   Jarvis intentó hojear el periódico que llevaba y miró las páginas de espectáculos, en donde hablaban de la nueva película de Winnie, que ya les quedaba poco para finalizar su rodaje.&lt;br /&gt;   Ya que tenía cerca de aquella página la cartelera de cine, pensó en leerla, a ver si así podía distraerse.&lt;br /&gt;   Vio una que le hizo reír mucho: “Hot shots”, un título que, para los no iniciados en el inglés, significa “Disparos calientes”, aunque es un título que tiene un doble sentido muy evidente, es el de una película satírica, de los mismos directores de “Aterriza como puedas”. Su estilo es el mismo que el de todas las que han dirigido: sátira en plan absurdo, que ligeramente recuerdan a los geniales Hermanos Marx, de todo tipo de situaciones. Si en “Aterriza como puedas” parodiaban las películas de la serie “Aeropuerto”, en “Hot shots” la parodia era de las películas de acción como “Top gun”, que lanzó definitivamente a la fama a Tom Cruise. Pero aprovechaban para hacer homenajes a otras películas, que no tenían nada que ver con la mencionada. Así iban de “Nueve semanas y media” a “Rocky” y así a muchas más. &lt;br /&gt;   Después de salir del cine, parecía más tranquilo. Al menos había podido olvidar durante un rato los sinsabores de su vida reciente. Igual que hacía Woody Allen en “Hanna y sus hermanas”, que para olvidar sus dudas sobre la existencia ó no de Dios se metió en un cine cualquiera y ahí ponían “Sopa de ganso” de los Hermanos Marx. &lt;br /&gt;   Pero ese alivio no dura siempre. A los pocos minutos de pisar la calle, volvió a acordarse de su desventurada vida sentimental, y frunció el ceño de mala manera. &lt;br /&gt;   Pensó en irse a algún bar y tragarse alguna cerveza de un trago. Lo hizo. Pero se bebió dos, y supondrán que se puso algo borracho (a él, el alcohol le trastorna bastante, según su estado de ánimo), y empezó a soltar incoherencias, por ejemplo que se puso a imitar la voz de Anthony Hopkins como el psiquiatra caníbal Hannibal Lecter de “El silencio de los corderos”. &lt;br /&gt;   --“Un día me visitó un hombre del censo para hacerme una encuesta. Me comí su hígado acompañado de habas y un buen Chianti... Ssssssh, shhhh...”&lt;br /&gt;   Todos le miraban entre divertidos y sorprendidos. Claro que también con inquietud, a ver si era un loco, algún psicópata asesino que para más inri imitaba a un famoso psicópata del cine. &lt;br /&gt;   Así estaba Jarvis, con la mirada fija en la jarra de cerveza casi vacía, con un culín del líquido que aun quedaba, con una mirada entre loco y zombie salido del famoso vídeo musical del “Thriller” de Michael Jackson. &lt;br /&gt;   No, no era su actitud muy divertida para nadie. Sólo que a veces era aquello tan patético que por sí solo hacía gracia. &lt;br /&gt;   Su mirada cada vez más cegada por el alcohol, aderezada con aquellas risas siniestras que a veces soltaba, empezaba a espantar a la clientela. La camarera del bar intentaba guardar la calma, y como años atrás había trabajado en un sanatorio mental sabía cómo tratar a gente así de problemática. Le habló con cierto aire de madre compadeciendo a su hijo:&lt;br /&gt;   --Señor... veo que no tiene usted un buen día. ¿Le puedo ayudar?&lt;br /&gt;   --Gracias... –agradeció Jarvis, que sabía corresponder ésta clase de gestos—Pero no hace falta.&lt;br /&gt;   --No, no, hombre... ¿Qué le pasa? ¿Problemas con la novia? –pensó ella en ganarse su complicidad a base de que él se desahogara, contándole sus desdichas amorosas, si es que las tenía.&lt;br /&gt;   --Sí... Hemos roto. &lt;br /&gt;   Aquella camarera era una mujer de unos 35 años, no muy agraciada físicamente aunque atractiva a su manera, y de una mirada inteligente, con ojos marrones y pelo castaño al estilo leona. Tenía una sonrisa que cautivaba y que resaltaba el aire inteligente que despedía. &lt;br /&gt;   Jarvis le contó su vida, y mientras hablaba, Jarvis parecía cada vez más otra persona. No se sabía si estaba ante una camarera ó en el diván del psiquiatra. Pero contar sus desgracias a una desconocida le animaba. Muchas veces la gente que no te conoce de nada puede ser más neutral y tener por lo tanto una opinión más objetiva. Claro que al no conocer tus problemas en profundidad pueden dar una opinión equivocada en ocasiones, pero igualmente pasa en el caso contrario: si conoces demasiado profundamente esos problemas, y sobre todo si eres familiar de esa persona ó pareja sentimental, lo mismo de antes.&lt;br /&gt;   Durante mucho rato comentaban todo lo de él y de paso lo de ella, mientras Jarvis tomaba más bebidas, ésta vez no alcohólicas. Más tarde se marchó a casa, ya más aliviado.&lt;br /&gt;   Judy tampoco estaba muy contenta. Se encontraba bastante frustrada, enfadada consigo misma, por que creía que había tenido mucha culpa en su ruptura con Jarvis, además de la que tenía él. Estaba ella en su habitación, muy deprimida y con el maquillaje de los ojos corrido por todas las mejillas a causa de las lágrimas. &lt;br /&gt;   Varios días llevaba en casa sin salir a la calle, más que en breves ocasiones. &lt;br /&gt;   En el radio-cassette estaba escuchando una canción que precisamente hacía un año le animó a ligar, como era aquella de Luz Casal, “Y voy a por ti”, pero ésta ocasión escuchaba otra, muy adecuada para la coyuntura: “Pero te dejé marchar”, melancólica canción en la que una mujer se lamenta de que dejó irse a su amado, tal vez para siempre jamás. Eso sentía Judy, el haber perdido para siempre a Jarvis, aunque claro, su amor por él había ido menguando cada vez más en los últimos meses, pero ahora que ya no estaba con él, le echaba muchísimo de menos. &lt;br /&gt;   De vez en cuando le caía otra lagrimilla por la mejilla, por lo que el maquillaje de sus ojos ya presentaba un aspecto de siniestro total, de ruina absoluta. Miró un libro que había en su mesilla de noche, y sintió deseos de cogerlo y abrirse la cabeza con él, a ver si así de una puñetera vez se moría, y de paso dejaba de sufrir. &lt;br /&gt;   Había tenido que pedir unos días libres en el bar por depresión. No podía trabajar con pleno rendimiento por todo aquello. El dueño le comprendió y le dio una semana de permiso. Ya casi llegaba el fin de aquella semana, y Judy sabía perfectamente que tendría que regresar, que no podía seguir ahí en su habitación encerrada, como una monja de clausura. Ya empezaba a ahogarse en aquella habitación. Necesitaba salir, pasear... Ya lo había hecho durante un rato en cada uno de aquellos días, se lo recomendaba su madre, sus hermanos, su padre. &lt;br /&gt;   Claro que no le era nada fácil. Y la suerte no le acompañaba nada: al pisar la calle, veía una parejita enamorada y acaramelada hasta el riesgo de contraer diabetes, algo que no le ayudaba a olvidarse de Jarvis. &lt;br /&gt;   Así habían pasado los días, poco a poco, lentamente, con paso de tortuga multiplicado al cuadrado. Para ella eran siglos.&lt;br /&gt;   Mientras ella estaba en su habitación, en la salita estaban Kathy y Mallory, hablando entre ellas, aunque no de Judy, sino de Winnie Withfield, la directora de cine, según la primera:&lt;br /&gt;   --He hablado con ella –decía Kathy—y me ha dicho que quizá su próxima película, ó una de las próximas, hablará sobre hermafroditas.&lt;br /&gt;   --¿Ah, sí...? –decía Mallory.&lt;br /&gt;   Estaban riendo mientras hablaban, observémoslo. Les parecía un tema divertido.&lt;br /&gt;   --Sí, Mamá –seguía diciendo la morena--. Dice que si todo el mundo fuese hermafrodita, como los caracoles, habría más igualdad entre hombres y mujeres. Creo que esto se lo contó un día Judy, y quizá se cachondeaba mi hermanita, pero si lo piensas bien, tiene sentido. Y Winnie se lo pensó mucho. Me ha dicho ésta mañana que podría servirle la idea para una película.&lt;br /&gt;   --¿Te imaginas un tío al que le viene la regla cada mes y una tía con dolores de próstata? –preguntó Mallory, estallando en escandalosas carcajadas al acabar la pregunta. &lt;br /&gt;   --¡Huy, sí...! ¡Ja, ja, ja...! –contestó Kathy, de manera casi ininteligible en medio de una cascada desbocada de carcajadas, ya como su madre.&lt;br /&gt;   --Pues creo que es interesante a tope, hija mía. Si Winnie es hábil, que lo es, le saldrá una cosa que... ¿Cómo lo deís los jóvenes...? Ah, sí... –intentó recordar una frase coloquial de la juventud—Una cosa buena que te cagas.&lt;br /&gt;   --Eso es... &lt;br /&gt;  Volvieron a reír.&lt;br /&gt;   Y siguieron hablando, pero de golpe se detuvieron en su perorata al escuchar un terrible golpe, un ruido sordo.&lt;br /&gt;   --¿Qué es eso...? –se preguntaron las dos, asustadas. Parecía como si hubiera un terremoto, ó que se fuera a derrumbar una pared.&lt;br /&gt;   --Parece que viene de la habitación de Judy –dijo Kathy, con el miedo reflejado en la cara. Mallory también intuía, como ella, algo terrible referente a Judy.&lt;br /&gt;   Se levantaron de repente y fueron allá. Llamaron a la puerta de la habitación de la chica.&lt;br /&gt;   --¡Judy! ¿Podemos entrar?&lt;br /&gt;   No contestó nadie. Estaban cada vez más aterradas. Presentían lo peor.&lt;br /&gt;   Consiguieron abrir la puerta, que no estaba cerrada con llave, y gritaron al entrar y ver lo que ocurría en su interior:&lt;br /&gt;   --¡¡Judy...!!&lt;br /&gt;   La encontraron caída sobre la cama, con un corte gordo sobre la frente, con un libro grande casi soltado de su mano derecha. Como vieron que sangraba mucho, se asustaron. Les parecía algo “gore”, de película de terror ó de asesinatos como los de la familia Manson. Pero consiguieron estar tranquilas, y sin estridencias buscaron vendas y alcohol. Le curaron la herida, que gracias a Dios no era la cosa como aparentaba en un principio, ya que por el golpe Judy quedó aturdida, atontada, pero no era la cosa tan terrible como parecía. El libro con el que se había dado aquel golpe era un diccionario general de la lengua inglesa, de esos gordos, tamaño ladrillo, como los libros de la estantería del despacho de un juez, que se te cae uno en un pie y te lo aplasta literalmente. &lt;br /&gt;   Le fueron poniendo una venda alrededor de la cabeza. Mallory estaba furiosa con Judy.&lt;br /&gt;   --¡Serás gilipollas...! –gruñó--. ¡Podrías haberte matado! ¡Que la colcha de tu cama es nueva, coño! ¡Nos costó 20 dólares! ¡Y la sangre es difícil de quitarla!&lt;br /&gt;   --Mamá, ¿te preocupa más lo de Judy ó lo de la colcha? –le preguntó Kathy, extrañada por lo que oía.&lt;br /&gt;   --Ah, perdon... Oye, Judy –le habló severamente a su hija, que ya empezaba a volver en sí--, el que Jarvis te haya dejado no es para que intentes matarte, ¿de acuerdo? ¿Por qué no te ligas algún chico que esté bueno y te lo traes aquí y te montas una película porno con él? Que eso alivia mucho. ¿Ó cómo lo decís los jóvenes...?&lt;br /&gt;   Mientras, Kathy llamaba por teléfono al médico, al doctor McAndrew, para que viniera urgentemente allí. Vino media hora más tarde, examinó con detalle a la enferma y habló con Mallory:&lt;br /&gt;   --Señora Raines, su hija está bien. Sólo tiene una herida leve en la frente. Lo que necesita ahora es mucho reposo. En un par de días estará bien. &lt;br /&gt;   Se quedó aliviada. El médico se marchó, dejó unas recetas para comprar algún medicamento para Judy y un certificado para mostrar al dueño del bar en el que ella trabaja. &lt;br /&gt;   Mallory volvió más tarde a hablar con su hija, que estaba en la cama, en camisón azul celeste, con aquella venda rodeándole la frente, de lo que le dijo cuando estaba semiinconsciente. Eran éstas:&lt;br /&gt;   --“El que Jarvis te haya dejado no es para que intentes matarte, ¿de acuerdo? ¿Por qué no te ligas algún chico que esté bueno y te lo traes aquí y te montas una película porno con él? Que eso alivia mucho. ¿Ó cómo lo decís los jóvenes...?”&lt;br /&gt;   La contestación de Judy fue:&lt;br /&gt;   --Mamá, que no soy ninguna puta. Que cuando tú eras más joven, eso serviría mucho, pero ahora ya no es lo mismo. Todo ha cambiado mucho, hasta los chicos...&lt;br /&gt;   --No me jodas, Judy. En mis tiempos los chicos eran bien machos, que no quiere decir que todos fuesen machistas. Eran otros tiempos.&lt;br /&gt;   --Ya lo sé, Mamá. Eh, dejémonos ahora de chicos y de ligues, que no quiero oír hablar de eso durante una temporada, por favor... Bien, me decías que quería suicidarme, ¿no? Pues lo siento, coño. Me he cabreado con Jarvis, con Curtis, con Kimmy, con todo el mundo. ¡Y lo siento! Espero que ellos puedan encontrar una nueva pareja, y yo también... pero necesito algún tiempo para recuperarme de todo.&lt;br /&gt;   --Te ha quedado un discurso muy dabuten, como tú dices. Bien, pienso que cuando te pongas bien podrías irte con tu hermana un fin de semana, a un sitio a donde van mucho ella y Tommy, y quizás podrías ligar allí. &lt;br /&gt;   --Mamá, así no puedo ir, que parezco una momia.&lt;br /&gt;   --No exageres, rica. Esas vendas no las vas a llevar toda la vida. Cuando pasen dos días, te las quitaremos, y sólo te quedará un pequeño corte, que en unos días más desaparecerá. Ánimo, hija.&lt;br /&gt;   Continuaron hablando un largo rato, y después de haber cenado, Judy se acostó a dormir. &lt;br /&gt;   Se acordó nuevamente de aquella relación peculiar, aquel “ménage-à-quatre”, que hacía cuatro semanas que decidieron montarse ella con Jarvis, Curtis y Kimmy, y soltó una lágrima. Estaba con una “depre” tal que podría acabar como Jenny Isaksson, la psiquiatra de la película de Ingmar Bergman “Cara a cara”, que acabó en un sanatorio. Suerte que Judy es fuerte, aunque haya tenido el traspiés de intentar abrirse la cabeza a golpes, en un arranque de desesperación. &lt;br /&gt;   Al empezar aquella relación múltiple, algo que fue típico en la era liberal de los transgresores años ’70, todos parecían conformes, pero todo empezó a joderse cuando Kimmy dijo que quería estar más tiempo sola con Jarvis. Llegó a quejarse en voz alta. Le replicaron los demás componentes del peculiar cuarteto que no era ese el trato, que había que compartir a todos con todos...&lt;br /&gt;   No quería acordarse del resto de acontecimientos que provocaron el fin de éste rocambolesco experimento, que parecía nada más que eso, un experimento de científico loco, pero poco después todos/as se dieron cuenta de lo inviable que era todo aquello, y amistosamente cada uno se fue por su lado. &lt;br /&gt;   Por supuesto, Judy y Jarvis rompieron su relación. No podían ni se sentían capaces de continuarla como antes. Todo se había desencadenado fatalmente, les había desbordado. Ya no podrían llevarla con la misma confianza de antaño. &lt;br /&gt;   Judy pensó en ello largo rato, mientras le caían más lágrimas, pero el sueño la venció y le vino bien descansar largamente, varias horas. Estaba hecha polvo.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-7123703225638409448?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/7123703225638409448/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=7123703225638409448' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7123703225638409448'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/7123703225638409448'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/todo-acabara-bien-si-fuese-bien_7425.html' title='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVIII)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://1.bp.blogspot.com/-pXUR10zPZC0/TpeOD46cSII/AAAAAAAAAf4/2ksIzEt22Qw/s72-c/Pareja%2Brompiendo.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-3584042625414484192</id><published>2011-07-05T17:39:00.001-07:00</published><updated>2011-10-24T17:11:59.848-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVII)'/><title type='text'>TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVII)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-AmHrjszj1iU/Toz2kz22tMI/AAAAAAAAAeo/Hp9StpYYaz0/s1600/Mujer%2Bfrancesa.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 281px; height: 179px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-AmHrjszj1iU/Toz2kz22tMI/AAAAAAAAAeo/Hp9StpYYaz0/s400/Mujer%2Bfrancesa.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660169943953880258" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-A9PYZhJY2zM/Toz0ZaMySWI/AAAAAAAAAeg/Txnz-TBX_DY/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B5%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 300px; height: 168px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-A9PYZhJY2zM/Toz0ZaMySWI/AAAAAAAAAeg/Txnz-TBX_DY/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B5%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660167549064726882" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-bJCD-YGhs-A/Tozz-KjBOHI/AAAAAAAAAeY/dQwC-m_pMIk/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B4%2529.png"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 289px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-bJCD-YGhs-A/Tozz-KjBOHI/AAAAAAAAAeY/dQwC-m_pMIk/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B4%2529.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660167081006545010" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-S5Brtq0Qvko/Tozz5CydslI/AAAAAAAAAeQ/S5BDy1WKa5c/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B3%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 225px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-S5Brtq0Qvko/Tozz5CydslI/AAAAAAAAAeQ/S5BDy1WKa5c/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B3%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166993024496210" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-edWQuShPUIM/Tozz0nAwwfI/AAAAAAAAAeI/7ZfDy9FbaL4/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B2%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 225px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-edWQuShPUIM/Tozz0nAwwfI/AAAAAAAAAeI/7ZfDy9FbaL4/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B2%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166916848796146" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-pAkMUf3vSTU/Tozzv6dmgoI/AAAAAAAAAeA/R_7Od6gnozQ/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B1%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 289px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-pAkMUf3vSTU/Tozzv6dmgoI/AAAAAAAAAeA/R_7Od6gnozQ/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B1%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166836170687106" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-FCjYveO6JMI/TozzoAW_EhI/AAAAAAAAAd4/K0wd0qlclsw/s1600/Pareja%2Benfadada%2B%2528chistes_de_parejas%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-FCjYveO6JMI/TozzoAW_EhI/AAAAAAAAAd4/K0wd0qlclsw/s400/Pareja%2Benfadada%2B%2528chistes_de_parejas%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166700314595858" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-gaDpNGh3tZQ/TozzgBkaziI/AAAAAAAAAdw/y3LwfDPhVhE/s1600/Pareja%2Btriste%2B%2528dibujo%2Banime%2Bjapon%25C3%25A9s%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 161px; height: 240px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-gaDpNGh3tZQ/TozzgBkaziI/AAAAAAAAAdw/y3LwfDPhVhE/s400/Pareja%2Btriste%2B%2528dibujo%2Banime%2Bjapon%25C3%25A9s%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166563200421410" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-3FNNcrVro5U/Tozymcn0q0I/AAAAAAAAAdo/YvLQqh1VvUk/s1600/Chicas%2Bhablando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 333px; height: 222px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-3FNNcrVro5U/Tozymcn0q0I/AAAAAAAAAdo/YvLQqh1VvUk/s400/Chicas%2Bhablando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660165574030043970" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-BhMG3flowm0/Tozwx6gZMLI/AAAAAAAAAdg/YPZ6aOb5YG0/s1600/Mujer%2Bllorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 290px; height: 174px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-BhMG3flowm0/Tozwx6gZMLI/AAAAAAAAAdg/YPZ6aOb5YG0/s400/Mujer%2Bllorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660163572007252146" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-DyYUL_pfxFM/TozvIkJxyZI/AAAAAAAAAdY/USkseauO8qA/s1600/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%25284%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 259px; height: 194px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-DyYUL_pfxFM/TozvIkJxyZI/AAAAAAAAAdY/USkseauO8qA/s400/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%25284%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660161762120550802" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-sS7j3-ALwt8/TozuPY611JI/AAAAAAAAAdQ/31TIsnOYbrY/s1600/Chica%2Bllamando%2Ba%2Bla%2Bpuerta.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 186px; height: 271px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-sS7j3-ALwt8/TozuPY611JI/AAAAAAAAAdQ/31TIsnOYbrY/s400/Chica%2Bllamando%2Ba%2Bla%2Bpuerta.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660160779852567698" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-Vwmlw79P-JM/ToztuNrTpuI/AAAAAAAAAdI/eIVtFh_gMkQ/s1600/Pareja_En_La_Cama.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 385px; height: 400px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-Vwmlw79P-JM/ToztuNrTpuI/AAAAAAAAAdI/eIVtFh_gMkQ/s400/Pareja_En_La_Cama.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660160209898940130" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-Yr_x62beIPA/Tozth3tUDOI/AAAAAAAAAdA/KBc8pxIlr9E/s1600/Pareja%2Bligando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 275px; height: 183px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-Yr_x62beIPA/Tozth3tUDOI/AAAAAAAAAdA/KBc8pxIlr9E/s400/Pareja%2Bligando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660159997843344610" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-hx9u7zBbo6Y/TozsHe4k5QI/AAAAAAAAAc4/IrQoyAG2l2Q/s1600/Pareja%2Bmuy%2Bsexy.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 270px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-hx9u7zBbo6Y/TozsHe4k5QI/AAAAAAAAAc4/IrQoyAG2l2Q/s400/Pareja%2Bmuy%2Bsexy.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660158444991472898" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTOL XVII&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   &lt;br /&gt;   Doncs si, algú feia l'amor a casa d’en Jarvis. &lt;br /&gt;   I ho feia ell amb... la Kimmy McFarlan. &lt;br /&gt;   Com s'havien trobat per a acabar així, ell posant-li les banyes a la Judy, que era el que en el fons estava fent? &lt;br /&gt;   Millor que retrocedim a dos dies abans. &lt;br /&gt;   La Kimmy havia hagut d'aguantar un nou assetjament per part de la Jennifer Kowalski, la lesbiana, que seguia utilitzant trucs bastant intel•ligents per a intentar seduir a la rossa. Al començament semblava que s'havia donat per vençuda, que havia vist que la Kimmy era heterosexual i que tret de que com per art de màgia es convertís en un noi maquíssim i varonil, no tenia gens a fer amb ella. Però no podia resistir-se, la Kimmy era massa maca com per a deixar-la escapar, i va decidir reprendre l'assetjament. &lt;br /&gt;   La Kimmy no volia saber gens d'això. Li agradaven els nois, i mai se li va passar pel cap tenir una relació amorosa lèsbica. A més, encara seguia sense trobar un noi amb el qual tenir una relació mínimament acceptable. &lt;br /&gt;   Així que poques hores abans que la Judy decidís anar a casa d’en Jarvis, va decidir la Kimmy passejar-se per aquest mateix carrer, al qual ell resideix, i, oh casualitat, l'hi va trobar. Va ser casualitat que la Jennifer, en un nou intent de seducció, es va trobar casualment amb una amiga, també lesbiana, i es va posar a parlar amb ella. La Kimmy va aprofitar que totes dues estaven en plena conversa, i a més de que l'amiga semblava fer-li goig a la Jennifer, per a marxar-se d'allà. &lt;br /&gt;   Així es va trobar amb en Jarvis. Com tenia certa enveja al veure a la Jennifer i a la seva amiga a punt de lligar la una amb l'altra i, segurament, acabar al llit, ella volia acabar d’una manera semblant, i en veure en Jarvis, es va posar a parlar amb ell... &lt;br /&gt;   I la passió va pujar de tal manera entre els dos, que en Jarvis, malgrat tenir núvia, es va deixar dur i tots dos van seracabar al llit. Per a fer el que se suposa, en aquests casos. &lt;br /&gt;   Quan la Judy va trucar a la porta, en Jarvis i la Kimmy ja duien un quart d'hora “en plena feina”. &lt;br /&gt;   Mentre feien l'amor, als dos els quedava de tant en tant una escletxa per a tenir alguna conversa: &lt;br /&gt;   --És curiós, Jarvis –va dir ella--, que abans, quan la Jenny se'm volia lligar i després li vaig veure anar-se amb una altra noia, aquesta amiga seva, en un moment vaig pensar que per què no m'ajuntava amb elles i ens feiem un trio, però em vaig dir que no, que a mi em molen els paios, i... en fi... &lt;br /&gt;   --Sí, és curiós... però... ¿que et cau mal la Jenny per que li agrades? –va preguntar ell. &lt;br /&gt;   --Home, no, la Jenny sempre em va caure bé, però ara se'm fa inaguantable. Sempre està ella damunt de mi, però si ella vol tenir a una dona com a companya sentimental, que es busqui una altra. Jo no serveixo per a aquests rotllos, nano. &lt;br /&gt;   Más coses es van contar, però només hem seleccionat aquestes com més interessants. Les altres converses, breus o no, eren un seguit de tòpics ni gens ni mica interessants per a aquesta novel•la. &lt;br /&gt;   Mentrestant, la Judy va seguir escoltant aquells sorolls que escoltava a través de la porta de la casa d’en Jarvis, com vam dir abans. &lt;br /&gt;   --Merda...! –va dir, arrufant el nas. &lt;br /&gt;   Ara ja ho tenia clar. Eren panteixos. En Jarvis hi era amb una altra. &lt;br /&gt;   Li va retreure mentalment al seu nuvi el que estava fent, encara que es va acordar que ella també havia fet el mateix amb en Curtis Greene. &lt;br /&gt;   --Però quin cony ens ha passat...? –es preguntava, bastant empipada tant amb ella mateixa com amb en Jarvis--. Si tot anava bé, i ara... s'ha fotut! Que potser vam tenir algun problema, alguna discussió... però, cony, això és massa! Que... de cop... ens fiquem al llit amb qualsevol! &lt;br /&gt;   Va dir aquestes frases entre sanglots, que tot just li deixaven parlar, i va deixar caure per les seves galtes diverses llàgrimes. De les poques vegades que ho feia, doncs la Judy no acostumava a plorar. Però aquesta vegada sentia que aquella traïció per part d’en Jarvis li havia tocat molt en la seva fibra sensible. &lt;br /&gt;   --Bé... què faig ara? –es va preguntar a si mateixa, una mica més tard--. Demanar-los que em deixin lloc en el llit, com en un vulgar “ménage-a-trois”? Merda! Ja sé que això... que això pot tenir-lo qualsevol, i... i... i que... Merda! &lt;br /&gt;   Es va recolzar a la porta, de braços creuats, soltant una bufada, mentre les llàgrimes li queien per les galtes. Arrufava el nas. No sabia què fer. &lt;br /&gt;   I així va estar uns minuts, fins que de cop i volta es va obrir la porta, i com ella estava precisament recolzada en la mateixa, va caure d'esquena a terra amb estrèpit. En la caiguda es va dur darrere d'ella a la persona que en aquest mateix moment estava obrint la porta per a sortir. &lt;br /&gt;   --Ai...! –va cridar aquesta persona, que la Judy va notar que tenia veu d’una dona jove, i que li era coneguda. &lt;br /&gt;   La Judy va tornar el cap i va mirar a la noia. D'on la coneixia? &lt;br /&gt;   --Ep... ¿Qué ens hem vist abans, en algun lloc? –li va preguntar, no sense abans interessar-se per ella i demanar-li &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;disculpes per haver-la atropellat sense voler. &lt;br /&gt;   La noia en qüestió era la Kimmy, és clar. El que passa és que la Judy no se’n recordava gaire d'ella. &lt;br /&gt;   --N-nosaltres? –va dir la Kimmy. &lt;br /&gt;   --Si, jo... ep, hola, Jarvis, maco –deia la Judy, que en veure el seu nuvi, li va fer un salut. Aquest s'havia quedat com petrificat en veure la seva núvia allà. Segurament hi pensaria què pensa la Judy en veure una altra dona sortint de la casa del seu nuvi. I què és el que ella hauria fet allà. &lt;br /&gt;   Només va poder contestar: &lt;br /&gt;   --Hola... hola, Judy... &lt;br /&gt;   --Hola... –igualment la Judy va contestar, sense entusiasme, i sense saber què fer. Preguntar en Jarvis el perquè de la presència de la Kimmy a casa seva, per exemple? &lt;br /&gt;   --Judy, jo... –en Jarvis intentava explicar-s’ho tot, el perquè la Kimmy hi era allà, que ja suposava que l'hi preguntaria. &lt;br /&gt;   La Judy seguia sense saber què dir. Gairebé no podia moure's, per estar encara ben sorpresa de tot allò. Va fer un sospir ben llarg. Miró fixament en Jarvis i li va dir: &lt;br /&gt;   --També tu...? &lt;br /&gt;   --Com...? &lt;br /&gt;   En Jarvis no havia entès gens de tot allò. ¿Què significava allò de “també ell”? Esperava que ella li retragués veure's amb una altra dona a casa seva, però dir-li allò... ¿Què significava? &lt;br /&gt;   --Sí, Jarvis –va dir la Judy--. Veig que molt aviat havia de passar-nos... &lt;br /&gt;   --El què...? –ell seguia sense comprendre gens ni mica. &lt;br /&gt;   La Judy va tornar a fer un sospir ben llarg. La Kimmy hi era al costat d'ells, observant-los i sense atrevir-se a moure's, no sabent bé què fer, si marxar-se, o quedar-se, o bé tractar de justificar la seva presència a casa d’en Jarvis i convèncer a la seva núvia que no li havia posat les banyes amb ell. &lt;br /&gt;   --Que has cardat amb aquesta tia tan maca, no...? –li va preguntar la amb una estranya complicitat, mirant així mateix la Kimmy de reüll. &lt;br /&gt;   --Què he fet què...? –en Jarvis es temia que la Judy li preguntés allò, però no d'aquella manera, com l’amiguet que et fa cops de colze per haver-te tirat a una tia boníssima. &lt;br /&gt;   --Sí, que heu cardat, que heu fet l'amor, que us heu quedat en pilotes... –va recalcar la Judy, posant èmfasis en cada detall— Ja sabeu com és això... &lt;br /&gt;   La Judy seguia parlant tranquil•la, molt tranquil•la, com resignada. Li costava molt dir tot aquest discurs, però ho havia aconseguit. &lt;br /&gt;   --Que no heu fet l'amor? –va tornar a preguntar. &lt;br /&gt;   --Em... sí, si... –va dir en Jarvis balbotejant, i alhora mort de por i de vergonya. &lt;br /&gt;   --Hauria de posar-me furiosa i cagar-me en tothom, començant per tu i la teva família... però no ho faré. No tindria cap sentit. &lt;br /&gt;   En Jarvis cada vegada entenia menys aquella estranya actitud de la seva núvia. &lt;br /&gt;   --Que no t’emprenyes...? &lt;br /&gt;   --No, per que... –ara ella semblava tallar-se al parlar—per que jo... jo també he cardat amb un altre. &lt;br /&gt;   --Què...? Tu...? –el noi creia que tot allò era, en el fons, una broma. &lt;br /&gt;   --Sí, nano. Ho vaig fer. &lt;br /&gt;   La Kimmy va obrir la boca, sorpresa, i pot ser que també divertida. &lt;br /&gt;   --Carai, nanos! –va comentar--. Sou la parella folladora! &lt;br /&gt;   La Judy li va tallar en sec la seva “genial” frase. &lt;br /&gt;   --Tia, no diguis bestieses! Això és molt seriós! &lt;br /&gt;   --Perdona, tia... –va dir la Kimmy, una mica avergonyida. &lt;br /&gt;   Excepte en aquest moment que va aixecar la veu, la Judy va seguir força tranquil•la. I allò desconcertava molt a en Jarvis i a la Kimmy. &lt;br /&gt;   --Q-que no estàs emprenyada, Judy? –li va preguntar ell, mig morta de por, i sense saber bé què dir-li, almenys per a sortir del pas. &lt;br /&gt;   --Hauria d’emprenyar-me, Jarvis, maco... però ja et vaig dir que jo... jo... també he cardat amb un paio. &lt;br /&gt;   --Merda...! –va rondinar ell. &lt;br /&gt;   --Veus...? –va remarcar ella--. Si tots dos estem igual... &lt;br /&gt;   --Igual...? Per que et vas ficar al llit amb un paio, anem a estar igual...? &lt;br /&gt;   Ara el que semblava alteratat per tot això, i amb més motius, era ell. La Judy ho va intuir, i li va contestar: &lt;br /&gt;   --Això mateix et diria jo a tu. &lt;br /&gt;   Vegem el detall que tots dos parlen sense aixecar la veu, encara que a poc a poc comencen a parlar cada vegada més alt, com més nerviosos, encara que no ha arribat el moment. &lt;br /&gt;   I la Kimmy ja no sabia què fer allí, que sentia que estava de més, que sobrava. &lt;br /&gt;   --Em... –va dir ella— Millor em vaig a casa meva i us deixo... &lt;br /&gt;   --No, noia, queda't aquí –va dir la Judy, parant-la, sense acordar-se del seu nom. &lt;br /&gt;   --Tens alguna cosa que dir-me? &lt;br /&gt;   --Potser. A tu i al Jarvis. Asseu-te. &lt;br /&gt;   --Asseure'm...? On? –la Kimmy va mirar a un costat i a un altre de la casa d’en Jarvis, el que es veia al fons, des de la porta. &lt;br /&gt;   --On vulguis --va contestrar la Judy. &lt;br /&gt;   --Gràcies. &lt;br /&gt;   Van entrar a la casa. Van anar a la sala. La Kimmy es va asseure en una cadira. En Jarvis i la Judy al sofà. &lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   La Kimmy no sabia tampoc aquí què fer. Se’ls va mirar fixament. &lt;br /&gt;   --De debò no t'has ficat al llit amb un paio? –va tornar a preguntar en Jarvis. &lt;br /&gt;   --Sí, amb un que vam conèixer quan vam ésser a casa dels pares d’en George... i aquesta noia –va mirar a la Kimmy— hi era allà. De debò? &lt;br /&gt;   --Sí, havia vingut... –va contestar la Kimmy— Ep, com et dius...? &lt;br /&gt;   --Judy. I tu? &lt;br /&gt;   --Kimmy. &lt;br /&gt;   --Molt de gust, maca. Ja sé que és una cursileria del carall, molt vista, però... &lt;br /&gt;   --No t'enrotllis, si et plau... –va demanar la Kimmy, estrenyent-li la mà. &lt;br /&gt;   --Havies vist altra vegada en Jarvis? &lt;br /&gt;   --Doncs... no, fins avui. &lt;br /&gt;   --I com es diu el noi amb el qual t'ho has fet, Judy? –va preguntar en Jarvis. &lt;br /&gt;   --Curtis Greene. &lt;br /&gt;   --Que l’has vist altres vegades? &lt;br /&gt;   --Vàries. La primera, al bar on treballo; la segona... al despatx de la Winnie, on ell volia aconseguir un paper en la seva nova pel•lícula, encara que fóra d'extra... i l'última, ahir... &lt;br /&gt;   --En Curtis fa una pel•lícula? –va preguntar la Kimmy. &lt;br /&gt;   --Sí, amb la directora Winnie Withfield, la feminista, que... bé, volia dir que l'última vegada que li vaig veure va ser  ahir. &lt;br /&gt;   --Pensaves veure-li altra vegada? –va preguntar en Jarvis, ja parlant tots com si allò no fóra gens greu, aquell afer del “ménage-à-quatre”. &lt;br /&gt;   --Ep... si... però després volia veure't, Jarvis... Escolta'm, crec que tot això ha estat només un entrebanc. Qualsevol pot tenir-lo –gairebé va suplicar la Judy al seu nuvi, que seguia amb una cara d'escepticisme de gom a gom. &lt;br /&gt;   La Judy volia dir que allò havia succeït per que ningú és perfecte, encara que ells ja ho entenien, això ho sap o ho intuïx qualsevol, sense paraules que s’apropen al tòpic. Tots tres es van quedar callats, ningú no sap quant de temps. Potser un minut... o molt més d'un minut? Ningú no ho sap amb exactitud, ni tan sols ells. Estaven avergonyits i desconcertats amb l'experiència viscuda. &lt;br /&gt;   Després va ser la Kimmy qui va trencar el llarg silenci per a dir, potser com fent broma: &lt;br /&gt;   --Sabeu...? Si poguéssim fer-nos un “ménage-à-trois”, com diuen els francesos... o “à-quatre”, si afegim en Curtis, llavors podríem... podríem arreglar aquest embolic. &lt;br /&gt;   --Sí, així podria ser... –va dir la Judy, amb veu monòtona, sense saber bé quin to posar al contestar— Però és una utopia... &lt;br /&gt;   --A mi em sembla el mateix, una utopia... –va dir en Jarvis— Però estem encara en els temps de les utopies... Però... no em sembla tant una utopia. Sé que sembla absurd, però... &lt;br /&gt;   --A mi tampoc no em sembla utòpic –va dir ara la Kimmy--. Unes amigues meves han provat relacions així en pla triangle amorós o lliures, i els ha anat bé. &lt;br /&gt;   --Un triangle...?   &lt;br /&gt;   --Sí, o un quadrilàter, o un pentàgon, o un sexàgon... què sé jo. Això és el que em deien, encara que aquí sóc escèptica, no em crec gaire, això. &lt;br /&gt;   --Jo tampoc –va dir la Judy. &lt;br /&gt;   --Ni jo tampoc  –va dir en Jarvis. &lt;br /&gt;   --Que amb l'alliberament de la dona –va seguir dient la Kimmy— ja res no és com abans. &lt;br /&gt;   --Això és veritat –va recalcar la Judy. &lt;br /&gt;   --N’estic d'acord –va dir així mateix en Jarvis, el qual sempre havia estat d'acord amb molts postulats feministes. &lt;br /&gt;   Van seguir parlant d'això llarga estona, però ara tornem amb una noia de la qual ja havíem parlat en un altre capítol de la novel•la, com una de les exnúvies d’en Jarvis, la francesa Valérie Chévenement, que ara hi era a casa seva, deprimida per que havia fracassat la seva relació amb la seva última parella, un compatriota seu dit Paul Théroux, un noi amb tendències bisexuals, que a la Valérie el semblava un bon jan perquè, a més de ser molt atractiu i alhora molt sensible i tendre, respectava a les dones. Però la cosa, que va començar com un conte de fades, es va acabar enfonsant. A poc a poc, però es va enfonsar. &lt;br /&gt;   En la seva depressió, a meditar profundament sobre l'absurda que és de vegades la vida, se li va ocórrer escoltar en el seu tocadiscs la immortal marxa de to de circ que el músic italià Nino Rota hi havia compost per a la pel•lícula “Vuit i mig” d’en Federico Fellini. El to, com hem dit, de circ d'aquest tema musical era adequat, segons la Valérie, per a il•lustrar l'absurda que arriba a ser la vida amb les seves complicacions aclaparadores, fins i tot en detalls en aparença nimis, i les seves coses sense sentit. &lt;br /&gt;   No sabia amb qui sortir. Pensava en el seu ex, en Jarvis Delaware, però... no, aquest no; ara té núvia, la Judy Raines. Tanmateix, volia parlar una mica amb ell, com a bons amics simplement, és clar, i veure si tots tres (en Jarvis, la Judy i la Valérie) podien sortir per aquí a prendre unes copes i a xerrar. &lt;br /&gt;   Doncs això mateix va fer. Va despenjar el telèfon i va marcar el numero de la casa d'ell. En aquell moment, allà encara continuaven amb el mateix tipus de conversa en Jarvis, la Judy i la Kimmy. &lt;br /&gt;   En Jarvis va anar a contestar la trucada, per descomptat sense saber res de qui era, va despenjar l'auricular i va contestar: &lt;br /&gt;   --Digui...? Ah, hola, Valérie...! &lt;br /&gt;   La Judy es va sorprendre. &lt;br /&gt;   --Valérie...? –es va dir, mirant fixament en Jarvis mentre conversava telefònicament amb la tal Valérie. I es va acordar llavors--: Ah, és clar... aquella noia francesa... la seva ex. &lt;br /&gt;   La Kimmy, és clar, no coneixia de res a la tal Valérie. Per això es va sentir incitada a tenir més curiositat a saber qui era aquesta franceseta que la que tenia la Judy. I per tant va escoltar amb atenció el que deia en Jarvis, parlant amb la Valérie per l'auricular: &lt;br /&gt;    --...Feia temps que no parlàvem. Què fem, ara...? Ah, bé... Ara estàvem parlant... Qui...? Em, jo, Judy i una amiga nostra... Es diu Kimmy... Com...? Què vols venir a visitar-nos...? Doncs ara mateix... o altre dia...? &lt;br /&gt;   Van quedar d'acord per a veure's allà un altre dia, per a sortir o per a fer una passejada. Però encara quedava per resoldre el problema més important entre en Jarvis, la Judy i la Kimmy: ¿què farien ells per a resoldre el maleït problema de les relacions sentimentals, diguem-ne triangulars, és a dir, amb més d'una persona alhora? Que ara no és tan fàcil trencar amb la Kimmy (en Jarvis) i amb en Curtis (la Judy)... encara que en Curtis encara no sap que en Jarvis ja té notícies del seu pols amb la rossa. Ella ha de fer-li una trucada o veure's amb ell per a contar-se'l. &lt;br /&gt;   Com no se li ocorria gens, van decidir cadascú/una anar-se a casa seva (excepte en Jarvis, és clar, que ja hi era a la seva). &lt;br /&gt;   Ja sopant, la Judy reflexionava sobre la seva experiència aquell mateix dia, i al mateix temps menjava. Aconseguia dissimular aquest malestar que li corcava per dintre amb una admirable enteresa, fruit dels seus estudis d'Art Dramàtic. La seva germana, la Kathy, no es va adonar aquesta vegada que alguna cosa li preocupés gaire. A més, aquell dia coincidia que tornava a estar encaramel•lada perduda pel seu Tommy de l'ànima. Aquest no estava allà en aquest moment, observem-lo, però la Kathy feia una cara que semblava la d'una adolescent acabada d’enamorar-se, i se li veia un somriure feliç en el rostre, que li ajudava a menjar tranquil•lament. &lt;br /&gt;   La Judy, malgrat la seva “meritòria” interpretació de dona tranquil•la, contenta i sense problemas, no aconseguia de vegades dur aquesta farsa on volia, ja que veure a la seva germana tan alegre li recordava que, en canvi, ella no anava tan bé en el sentimental. Allò d’en Jarvis posant-li les banyes amb una altra li feia molt mal. I sabia que en Jarvis també li faria el mateix la seva aventura amb en Curtis. &lt;br /&gt;   No obstant això, va intentar reanimar-se amb una conversa sobre el que emetia en aquell moment la televisió. Era una d'aquelles sèries que en l'argot popular nord-americà es denominaven “soap-opera”, és a dir, els serials llarguíssims tipus “Hospital General”, “Dallas” o “Dinastia”. A l'avorrir-se per que la sèrie que feien no li interessava gens ni mica, la Judy va suggerir: &lt;br /&gt;   --Per què no canviem de canal, per favor? ¡Aquesta sèrie és un rotllo! &lt;br /&gt;   --Judy, calla’t, no siguis rotllo tu –li va respondre en Ralphie, una mica ja fart del que deia la seva germana. &lt;br /&gt;   --Jo, un rotllo...? Que a tu t'agraden aquestes merdes? &lt;br /&gt;   --Sí –va dir categòricament en Ralphie--. Almenys no són com aquestes merdes que tant et molen, com a “Twin Peaks”, “Els Simpson” o “Murphy Brown”. &lt;br /&gt;   --Ja us dieu “merdes”? –els va preguntar la Kathy, divertida pel petit “matx” dialèctic que feien els seus germans, una mica que fan de tant en tant a conseqüència de les grans diferències d'opinió que tenen. &lt;br /&gt;   --Sí, germana –va contestar la Judy--. Per què no m'ajudes? &lt;br /&gt;   --Les noies sempre us solidaritzeu? –va preguntar irònicament en Ralphie. &lt;br /&gt;   --Si no hi ha remei, sí –va sentenciar la Judy. &lt;br /&gt;   --Hi ha nois molt millors que tu, merdeta –va dir la Kathy al seu germà, amb una mirada i un somriure iròniques alhora. &lt;br /&gt;   --Merdeta jo...? ¡Tururuú! –va contestar en Ralphie. &lt;br /&gt;   Després d'una llarga estona de mofes, burles, befes i altres mostres de com ridiculitzar a l’altre per ambdues parts, en Ralphie va decidir guillar-se a la seva habitació. Les va deixar a les dues germanes allà, soles, perquè poguessin veure més tranquil•les el programa televisiu. Després va venir allí en Ralph, el pare, que va veure amb les seves filles una altra sèrie, una d'humor, la clàssica “sit-com”, la comèdia de situació, aquestes gravades en un estudi íntegrament, amb públic assistent com si fos un teatre, rodada com gairebé totes elles a Hollywood, encara que l'argument de cadascuna transcorreix gairebé sempre fora de Califòrnia, en llocs com a Nova York (cas de “Jutjat de guàrdia”), Chicago (casos de “Coses de casa” i “Cosins llunyans”) o Miami (com en “Les noies d'or”). La veien més perquè en sortia un actor que és amic d'elles: l’Arthur Genovese, el nuvi de la cineasta Winnie Withfield, i és aquí on s'ha fet famós, amb papers en sèries de televisió.&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/8039798772815783273-3584042625414484192?l=peratotselsgustos.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/feeds/3584042625414484192/comments/default' title='Enviar comentarios'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=8039798772815783273&amp;postID=3584042625414484192' title='0 comentarios'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/3584042625414484192'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/8039798772815783273/posts/default/3584042625414484192'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://peratotselsgustos.blogspot.com/2011/07/tot-acabara-be-si-anes-be-capitol-xvii.html' title='TOT ACABARÀ BÉ... SI ANÈS BÉ (Capítol XVII)'/><author><name>Julián Juan Lacasa</name><uri>http://www.blogger.com/profile/09363384796914028407</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='32' height='24' src='http://3.bp.blogspot.com/_PB6qRU-vd7w/TKKBRGOiOiI/AAAAAAAAAP4/QfTmV0aebss/S220/Yo+y+Genaro.jpg'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://4.bp.blogspot.com/-AmHrjszj1iU/Toz2kz22tMI/AAAAAAAAAeo/Hp9StpYYaz0/s72-c/Mujer%2Bfrancesa.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-8039798772815783273.post-6720576197363428508</id><published>2011-07-05T17:38:00.000-07:00</published><updated>2011-10-05T17:30:26.224-07:00</updated><category scheme='http://www.blogger.com/atom/ns#' term='TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVII)'/><title type='text'>TODO ACABARÁ BIEN... SI FUESE BIEN (Capítulo XVII)</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-AmHrjszj1iU/Toz2kz22tMI/AAAAAAAAAeo/Hp9StpYYaz0/s1600/Mujer%2Bfrancesa.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 281px; height: 179px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-AmHrjszj1iU/Toz2kz22tMI/AAAAAAAAAeo/Hp9StpYYaz0/s400/Mujer%2Bfrancesa.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660169943953880258" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-A9PYZhJY2zM/Toz0ZaMySWI/AAAAAAAAAeg/Txnz-TBX_DY/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B5%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 300px; height: 168px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-A9PYZhJY2zM/Toz0ZaMySWI/AAAAAAAAAeg/Txnz-TBX_DY/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B5%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660167549064726882" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-bJCD-YGhs-A/Tozz-KjBOHI/AAAAAAAAAeY/dQwC-m_pMIk/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B4%2529.png"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 289px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-bJCD-YGhs-A/Tozz-KjBOHI/AAAAAAAAAeY/dQwC-m_pMIk/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B4%2529.png" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660167081006545010" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-S5Brtq0Qvko/Tozz5CydslI/AAAAAAAAAeQ/S5BDy1WKa5c/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B3%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 225px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-S5Brtq0Qvko/Tozz5CydslI/AAAAAAAAAeQ/S5BDy1WKa5c/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B3%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166993024496210" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-edWQuShPUIM/Tozz0nAwwfI/AAAAAAAAAeI/7ZfDy9FbaL4/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B2%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 225px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-edWQuShPUIM/Tozz0nAwwfI/AAAAAAAAAeI/7ZfDy9FbaL4/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B2%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166916848796146" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-pAkMUf3vSTU/Tozzv6dmgoI/AAAAAAAAAeA/R_7Od6gnozQ/s1600/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B1%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 289px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-pAkMUf3vSTU/Tozzv6dmgoI/AAAAAAAAAeA/R_7Od6gnozQ/s400/OCHO%2BY%2BMEDIO%2Bde%2BFederico%2BFellini%2B%2528escena%2B1%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166836170687106" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-FCjYveO6JMI/TozzoAW_EhI/AAAAAAAAAd4/K0wd0qlclsw/s1600/Pareja%2Benfadada%2B%2528chistes_de_parejas%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 400px; height: 300px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-FCjYveO6JMI/TozzoAW_EhI/AAAAAAAAAd4/K0wd0qlclsw/s400/Pareja%2Benfadada%2B%2528chistes_de_parejas%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166700314595858" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-gaDpNGh3tZQ/TozzgBkaziI/AAAAAAAAAdw/y3LwfDPhVhE/s1600/Pareja%2Btriste%2B%2528dibujo%2Banime%2Bjapon%25C3%25A9s%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 161px; height: 240px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-gaDpNGh3tZQ/TozzgBkaziI/AAAAAAAAAdw/y3LwfDPhVhE/s400/Pareja%2Btriste%2B%2528dibujo%2Banime%2Bjapon%25C3%25A9s%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660166563200421410" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-3FNNcrVro5U/Tozymcn0q0I/AAAAAAAAAdo/YvLQqh1VvUk/s1600/Chicas%2Bhablando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 333px; height: 222px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-3FNNcrVro5U/Tozymcn0q0I/AAAAAAAAAdo/YvLQqh1VvUk/s400/Chicas%2Bhablando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660165574030043970" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://3.bp.blogspot.com/-BhMG3flowm0/Tozwx6gZMLI/AAAAAAAAAdg/YPZ6aOb5YG0/s1600/Mujer%2Bllorando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 290px; height: 174px;" src="http://3.bp.blogspot.com/-BhMG3flowm0/Tozwx6gZMLI/AAAAAAAAAdg/YPZ6aOb5YG0/s400/Mujer%2Bllorando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660163572007252146" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-DyYUL_pfxFM/TozvIkJxyZI/AAAAAAAAAdY/USkseauO8qA/s1600/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%25284%2529.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 259px; height: 194px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-DyYUL_pfxFM/TozvIkJxyZI/AAAAAAAAAdY/USkseauO8qA/s400/Pareja%2Ben%2Bla%2Bcama%2B%25284%2529.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660161762120550802" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://1.bp.blogspot.com/-sS7j3-ALwt8/TozuPY611JI/AAAAAAAAAdQ/31TIsnOYbrY/s1600/Chica%2Bllamando%2Ba%2Bla%2Bpuerta.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 186px; height: 271px;" src="http://1.bp.blogspot.com/-sS7j3-ALwt8/TozuPY611JI/AAAAAAAAAdQ/31TIsnOYbrY/s400/Chica%2Bllamando%2Ba%2Bla%2Bpuerta.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660160779852567698" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-Vwmlw79P-JM/ToztuNrTpuI/AAAAAAAAAdI/eIVtFh_gMkQ/s1600/Pareja_En_La_Cama.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 385px; height: 400px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-Vwmlw79P-JM/ToztuNrTpuI/AAAAAAAAAdI/eIVtFh_gMkQ/s400/Pareja_En_La_Cama.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660160209898940130" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://2.bp.blogspot.com/-Yr_x62beIPA/Tozth3tUDOI/AAAAAAAAAdA/KBc8pxIlr9E/s1600/Pareja%2Bligando.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 275px; height: 183px;" src="http://2.bp.blogspot.com/-Yr_x62beIPA/Tozth3tUDOI/AAAAAAAAAdA/KBc8pxIlr9E/s400/Pareja%2Bligando.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660159997843344610" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://4.bp.blogspot.com/-hx9u7zBbo6Y/TozsHe4k5QI/AAAAAAAAAc4/IrQoyAG2l2Q/s1600/Pareja%2Bmuy%2Bsexy.jpg"&gt;&lt;img style="display:block; margin:0px auto 10px; text-align:center;cursor:pointer; cursor:hand;width: 200px; height: 270px;" src="http://4.bp.blogspot.com/-hx9u7zBbo6Y/TozsHe4k5QI/AAAAAAAAAc4/IrQoyAG2l2Q/s400/Pareja%2Bmuy%2Bsexy.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5660158444991472898" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;CAPÍTULO XVII&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;   Pues sí, alguien hacía el amor en casa de Jarvis.&lt;br /&gt;   Y lo hacía él con... Kimmy McFarlan.&lt;br /&gt;   ¿Cómo se habían encontrado para acabar así, él poniéndole los cuernos a Judy, que era lo que en el fondo estaba haciendo?&lt;br /&gt;   Mejor que retrocedamos a dos días antes.&lt;br /&gt;   Kimmy había tenido que aguantar un nuevo acoso por parte de Jennifer Kowalski, la lesbiana, que seguía utilizando trucos bastante inteligentes para intentar seducir a la rubia. Al principio parecía que se había dado por vencida, que había visto que Kimmy era heterosexual y que a no ser que como por arte de magia se convirtiera en un chico guapísimo y varonil, no tenía nada que hacer con ella. Pero no podía resistirse, Kimmy era demasiado guapa como para dejarla escapar, y decidió reemprender el acoso.&lt;br /&gt;   Kimmy no quería saber nada de esto. Le gustaban los chicos, y nunca se le pasó por la cabeza tener una relación amorosa lésbica. Además, aun seguía sin encontrar un chico con el que tener una relación mínimamente aceptable.&lt;br /&gt;   Así que pocas horas antes de que Judy decidiera ir a casa de Jarvis, decidió Kimmy pasearse por esa misma calle en la que él reside, y, oh casualidad, se lo encontró. Dio la casualidad de que Jennifer, en un nuevo intento de seducción, se encontró casualmente con una amiga, también lesbiana, y se puso a hablar con ella. Kimmy aprovechó que las dos estaban en plena conversación, y además de que la amiga parecía hacerle tilín a Jennifer, para marcharse de allí.&lt;br /&gt;   Así se encontró con Jarvis. Como tenía cierta envidia al ver a Jennifer y a su amiga a punto de ligar la una con la otra y, seguramente, acabar en la cama, ella quería acabar de forma parecida, y al ver a Jarvis, se puso a hablar con él...&lt;br /&gt;   Y la pasión subió de tal manera entre los dos, que Jarvis, pese a tener novia, se dejó llevar y los dos acabaron en la cama. Para hacer lo que se supone en éstos casos.&lt;br /&gt;   Cuando Judy llamó a la puerta, Jarvis y Kimmy ya llevaban un cuarto de hora “en plena faena”.&lt;br /&gt;   Mientras hacían el amor, a los dos les quedaba de vez en cuando un resquicio para tener alguna conversación:&lt;br /&gt;   --Es curioso, Jarvis –dijo ella--, que antes, cuando Jenny se me quería ligar y luego le vi irse con otra chica, esa amiga suya, en un momento pensé que por qué no me juntaba con ellas y nos montábamos un trío, pero me dije que no, que a mí me molan los tíos, y... en fin...&lt;br /&gt;   --Sí, es curioso... pero... ¿te cae mal Jenny por que le gustas? –preguntó él.&lt;br /&gt;   --Hombre, no, Jenny siempre me cayó bien, pero ahora se me hace inaguantable. Siempre está ella encima de mí, pero si ella quiere tener a una mujer como compañera sentimental, que se busque otra. Yo no sirvo para esos rollos, tío.&lt;br /&gt;   Más cosas se contaron, pero sólo hemos seleccionado éstas como más interesantes. Las demás conversaciones, breves ó no, eran una amalgama de tópicos nada interesantes para ésta novela.&lt;br /&gt;   Mientras tanto, Judy siguió escuchando aquellos ruidos que oía a través de la puerta de la casa de Jarvis, como dijimos antes.&lt;br /&gt;   --¡Mierda...! –dijo, frunciendo el ceño.&lt;br /&gt;   Ahora ya lo tenía claro. Eran jadeos. Jarvis estaba con otra.&lt;br /&gt;   Le reprochó mentalmente a su novio lo que estaba haciendo, aunque se acordó de que ella también había hecho lo mismo con Curtis Greene.&lt;br /&gt;   --¿Pero qué coño nos ha pasado...? –se preguntaba, bastante enfadada tanto consigo misma como con Jarvis--. ¡Si todo iba bien, y ahora... se ha jodido! Q-quizá tuvimos algún problema, alguna discusión... ¡pero, coño, esto es demasiado! ¡Que... de golpe... nos acostemos con cualquiera!&lt;br /&gt;   Dijo éstas frases entre sollozos, que apenas le dejaban hablar, y dejó caer por sus mejillas varias lágrimas. De las pocas veces que lo hacía, pues Judy no acostumbraba a llorar. Pero ésta vez sentía que aquella traición por parte de Jarvis le había tocado mucho en su fibra sensible.&lt;br /&gt;   --Bien... ¿qué hago ahora? –se preguntó a sí misma, un poco más tarde--. ¿Pedirles que me dejen sitio en la cama, como en un vulgar “ménage-a-trois”? ¡Mierda! Ya sé que esto... que esto puede tenerlo cualquiera, y... y... y que... ¡Mierda!&lt;br /&gt;   Se apoyó en la puerta, cruzando los brazos, soltando un resoplido, mientras las lágrimas le caían por las mejillas. Fruncía el ceño. No sabía qué hacer.&lt;br /&gt;   Y así estuvo unos minutos, hasta que de golpe se abrió la puerta, y como ella estaba precisamente apoyada en la misma, se cayó de espaldas al suelo con estrépito. En la caída se llevó detrás de ella a la persona que en ese mismo momento estaba abriendo la puerta para salir.&lt;br /&gt;   --¡Ay...! –gritó esa persona, que Judy notó que tenía voz de mujer joven, y que le era conocida.&lt;br /&gt;   Judy volvió la 
